Endinsant-nos en l'esperit nadalenc

Enmig d'un temps que sol ser molt atrafegat, aquest any a la Fundació vàrem endinsar-nos en l'esperit nadalenc, a través de diferents moments i activitats.

Endinsar-nos, perquè no volíem quedar-nos en la superfície d'un moment de l'any, que té una màgia especial, un temps realment entranyable.

El temps d'Advent, temps abans de Nadal, de preparació per la vinguda de Jesús, es multipliquen les activitats a les agendes: sopars, trobades amb els amics i la família, visita als mercats nadalencs, compra de regals... tot al nostre voltant canvia, els carrers estan plens de llums i colors, decoracions que fan molt de goig... les nostres cases, jo diria que és l'únic moment a l'any, que ens animen a decorar les cases, ... i el que ens vàrem preguntar: perquè tot això?

A les sessions que tinguérem d'Advent, ens introduirem, a través de dues sessions, dins els diferents símbols i tradicions que estan present durant l'Advent i el Nadal, per descobrir que aquest temps, no és una cosa que va passar fa molt d'anys, sinó que té a veure en la nostra vida. No es tracta simplement de preparar l'exterior, sinó que cal preparar l'interior. I aquesta preparació no era fer més coses, si ferles des de dins, des del cor. La compra de regals com a símbol del gran regal és l'altra persona en la nostra vida, la decoració de les cases com una oportunitat per agrair tot el que tenim...

La Celebració del Nadal fou una oportunitat per aturar-nos i recordar tot l'amor, que hem rebut durant l'any, de tornar a il·lusionar-nos amb el projecte que Déu ens posa a les mans, i per somiar en una vida millor per les persones que atén la Fundació i en la vida de cada un. Un moment on ens vàrem sentir família, i junts recordàrem als que han estat part del nostre dia a dia i que ara gaudeixen la vida per sempre.

Finalment, vàrem fer una Sortida als Pessebres de Castellar del Vallès, on visquérem una altra dimensió del Nadal, el Déu es queda amb nosaltres. Veure pessebres ubicats en diferents parts del món, ens recorda la promesa de Jesús: "Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món" (Mateu 28, 20). El pessebre ubicat en la parada de metro de Plaça Catalunya, on l'àngel anuncia la bona nova, reforçava de forma especial aquesta experiència. Un anunci d'una Bona Nova, en un temps amb moltes tensions, en un lloc on els senegalesos es refugien per salvaguardar els seus articles, en un lloc on només fa uns mesos fou un lloc de terror i de molta solidaritat per les víctimes de les Rambles... en tot això una bona nova és anunciada, i descobrirem un Déu que ve no de passada, sinó per quedar-s'hi.

Vàrem tenir un tast del Nadal, i això ajudarà a viure i gaudir aquests dies de forma més conscient.

Clara Seguí

Tècnica d’Identitat  i Pastoral de la Fundació Pere Tarrés

Migracions en temps de globalització fronteritzada

Les migracions són un fenomen tan antic com la humanitat. Qualsevol comunitat d’éssers humans a qualsevol part del planeta és fruit de diversos processos migratoris previs, més o menys intensos i extensos, segons el cas, però que fan que la pretensió d’uniformitat ètnica o d’atemporalitat comunitària sigui ridícula, però no per això menys perillosa. Tanmateix en els darrers temps estem assistint a dos tipus de canvis que modifiquen l’escenari de les migracions internacionals.  

En primer lloc, les xarxes migratòries s’han ampliat. Si, en termes generals, durant el segle XIX érem els europeus que migràvem cap a la resta del planeta, d’Amèrica a Austràlia, actualment els fluxos migratoris van en distintes direccions i involucren pràcticament a totes les societats. No hi cap país important que no sigui emissor, receptor o de trànsit i molts, de fet, són les tres coses. Un procés que a més, en alguns casos, s’ha donat de manera molt accelerada. Una bona mostra és l’Estat espanyol, el qual en pocs anys ha passat de ser un país d’emigrants (i exiliats) a un d’immigrants, amb percentatges fins i tot superiors als de països amb trajectòries de recepció molt més antigues. 

En segon lloc, els tipus migratoris s’han diversificat (homes, dones, gent gran, menors), així com les procedències. Conseqüència de tot plegat és que la immigració s’ha convertit en una realitat cada cop més diversa, amb distints riscos i necessitats, cosa que sovint no es té prou en compte, i que les nostres societats són de manera creixent societats multiculturals, agradi als defensors del monoculturalisme. A l’Europa, a la Catalunya del segle XXI la multiculturalitat no és una aspiració política, sinó una constatació sociològica.

Tanmateix, el món global, la ideologia del qual es fonamenta en la mobilitat, pel que fa a les persones i a diferència del capital o dels productes de consum, s’ha fronteritzat. En una realitat cada cop més liquida, seguint l’afortunada metàfora de Bauman, les fronteres s’estan fent més dures. La llibertat de moviment que proclama el neoliberalisme hegemònic no s’aplica a les persones. Però la construcció de fortaleses davant els nous “bàrbars” està condemnada al fracàs. El capitalisme global neoliberal és el que està llançant a milions de persones cap a uns murs que no els podran contenir.  

Però hi ha un altre tipus de fronteres no menys excloents. La confusió entre ciutadania i nacionalitat que els estats-nació han engendrat és un factor clau d’exclusió jurídica, política i social. No podem aspirar a societats cohesionades, si expulsem de la comunitat política i de l’accés a determinats serveis i oportunitats, a una part gens negligible dels seus membre. 

Revisar el concepte de ciutadania, ha d’anar acompanyat també de repensar els models d’organització territorial i les adscripcions identitàries en un escenari post-nacional. Ens hi va la democràcia i, sense exagerar, la vida. 

Jordi Sabater

Professor de la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés - URL

Deu anys del programa de formació per a persones cuidadores no professionals

Les persones no estem habituades actualment a atendre un familiar dependent ni hem rebut una formació específica per fer-ho. L’atenció continuada, a més, produeix desgast a l’organisme, i més si el cuidador no està ja en plenes condicions físiques per diferents motius, alhora que desgast moral. Es viuen sentiments de tristesa, desànim, falta d’iniciativa que units a la responsabilitat poden provocar cert aïllament social. La dedicació que requereix la cura de la persona dependent provoca que es deixin de fer activitats socials o aficions o que es perdin amistats per falta de contacte.

Fa 10 anys que a la Fundació Pere Tarrés ens vàrem proposar fer un programa que fos útil i beneficiós per a les persones cuidadores, que els ajudés a millorar la seva qualitat de vida. El que preteníem era que la persona que assumia la responsabilitat d’atendre a algun gran dependent, no li suposés una pèrdua significativa en la seva qualitat de vida. Anant més enllà de la donació abnegada a l’ésser estimat mancat de facultats, es pensava en la dificultat i la promoció humana de qui l’acompanyava en aquest període de la seva vida que volem ric per a ambdós, dins les limitacions de la situació.

Amb el programa hem procurat aportar coneixements pràctics i sobretot recolzament humà, afavorir el contacte entre les persones cuidadores que, ben segur, ha estat tan enriquidor o més, que els continguts que els nostres professors hagin pogut transmetre.

Desitgem que les persones que han participat en qualsevol de les edicions del programa els hagi servit per al seu objectiu individual de poder atendre millor al familiar estimat dependent, però també a prendre plena consciència de la seva situació personal.

Estimar l’altre parteix també de saber-se estimar un mateix, de trobar recursos per créixer i viure en plenitud aquesta etapa de la vida, tant per a un mateix, com pels beneficis que reportarà a qui cuidem.

I el més important, que la participació hagi suposat per a ells i elles un canvi d’actituds, d’hàbits, de costums i no només un breu parèntesi en una quotidianitat difícil. Desitgem i confiem que les relacions establertes, que la perspectiva adquirida que pot obrir-los a altres relacions més properes, orientin la seva quotidianitat de forma més plena.

Fins i tot les eines virtuals sobre les quals s’ha pogut treballar, s’han de convertir en instruments que afavoreixin aquests contactes, consultes, relacions de les quals aprenem tècnicament i humana, sabent fer-se valdre en el context familiar, laboral, de lleure i sobretot els omplin com a persones. 

Josep Oriol Pujol i Humet

Director general de la Fundació Pere Tarrés