Migracions en temps de globalització fronteritzada

Les migracions són un fenomen tan antic com la humanitat. Qualsevol comunitat d’éssers humans a qualsevol part del planeta és fruit de diversos processos migratoris previs, més o menys intensos i extensos, segons el cas, però que fan que la pretensió d’uniformitat ètnica o d’atemporalitat comunitària sigui ridícula, però no per això menys perillosa. Tanmateix en els darrers temps estem assistint a dos tipus de canvis que modifiquen l’escenari de les migracions internacionals.  

En primer lloc, les xarxes migratòries s’han ampliat. Si, en termes generals, durant el segle XIX érem els europeus que migràvem cap a la resta del planeta, d’Amèrica a Austràlia, actualment els fluxos migratoris van en distintes direccions i involucren pràcticament a totes les societats. No hi cap país important que no sigui emissor, receptor o de trànsit i molts, de fet, són les tres coses. Un procés que a més, en alguns casos, s’ha donat de manera molt accelerada. Una bona mostra és l’Estat espanyol, el qual en pocs anys ha passat de ser un país d’emigrants (i exiliats) a un d’immigrants, amb percentatges fins i tot superiors als de països amb trajectòries de recepció molt més antigues. 

En segon lloc, els tipus migratoris s’han diversificat (homes, dones, gent gran, menors), així com les procedències. Conseqüència de tot plegat és que la immigració s’ha convertit en una realitat cada cop més diversa, amb distints riscos i necessitats, cosa que sovint no es té prou en compte, i que les nostres societats són de manera creixent societats multiculturals, agradi als defensors del monoculturalisme. A l’Europa, a la Catalunya del segle XXI la multiculturalitat no és una aspiració política, sinó una constatació sociològica.

Tanmateix, el món global, la ideologia del qual es fonamenta en la mobilitat, pel que fa a les persones i a diferència del capital o dels productes de consum, s’ha fronteritzat. En una realitat cada cop més liquida, seguint l’afortunada metàfora de Bauman, les fronteres s’estan fent més dures. La llibertat de moviment que proclama el neoliberalisme hegemònic no s’aplica a les persones. Però la construcció de fortaleses davant els nous “bàrbars” està condemnada al fracàs. El capitalisme global neoliberal és el que està llançant a milions de persones cap a uns murs que no els podran contenir.  

Però hi ha un altre tipus de fronteres no menys excloents. La confusió entre ciutadania i nacionalitat que els estats-nació han engendrat és un factor clau d’exclusió jurídica, política i social. No podem aspirar a societats cohesionades, si expulsem de la comunitat política i de l’accés a determinats serveis i oportunitats, a una part gens negligible dels seus membre. 

Revisar el concepte de ciutadania, ha d’anar acompanyat també de repensar els models d’organització territorial i les adscripcions identitàries en un escenari post-nacional. Ens hi va la democràcia i, sense exagerar, la vida. 

Jordi Sabater

Professor de la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés - URL