Intentaré sintetitzar en aquest post algunes de les aportacions que
vaig compartir aquell dia en la taula rodona a la que vaig ser convidat.
Anticipo, això sí, que no tinc una resposta tancada a les preguntes
plantejades, preguntes que, d’altra banda, formen part ineludible de la banda
sonora de totes les trobades que a la Facultat d’Educació social i Treball
social Pere Tarrés – URL fem amb els/es futurs estudiants. Quina diferència hi
ha entre Treball social i Educació social? És la pregunta recurrent. Sempre
aconsello començar explicant el que comparteixen, que és molt més que el que
les diferencia. Deixeu-me fer una mica d’història:Aquest any s’acompleix el 25è aniversari de la posada en marxa dels estudis d’Educació social (diplomatura en aquell moment, ara ja grau) i el 20è de la creació del Col·legi d’Educadores i Educadors Socials de Catalunya. Els estudis universitaris i la formalització d’estructures professionals no van fer més que presentar en societat una funció social preexistent en àmbits diversos i amb diferents noms. En aquell moment vam parlar de les tres fonts de l’Educació social: l’Educació especialitzada (un espai divers d’intervenció educativa en processos d’inadaptació fora del marc escolar), l’Educació d’adults i l’Animació sociocultural. Probablement va ser el marcat caràcter pedagògic d’aquests antecedents el que va fer que els esforços per definir inicialment la “nova professió” es centressin en diferenciar-la de la figura del mestre/a. Fins i tot quan, amb el temps, el desenvolupament de l’Educació social l’està portant també a ser plantejada com a figura professional necessària a l’escola, jo diria que no hi ha gaires dubtes en relació a la diferència entre educadors/es socials i mestres.
Paradoxalment, ha estat el cognom “social” el que ha anat guanyant força i el que ha aproximat l’Educació social a la professió que històricament se situava en el centre dels serveis socials: el Treball social. Què ha passat en aquests 25 anys perquè això sigui així? Jo diria que han passat coses (majoritàriament positives, des del meu punt de vista) en l’Educació social, en el Treball social i també en la concepció dels Serveis Socials. Sintetitzo:
- L’Educació social, sense renunciar al seu marcat caràcter pedagògic (o potser precisament per aquest), ha anat consolidant-se en àmbits cada vegades més diversos. Molts d’aquests àmbits (gent gran o salut, per citar algun exemple) no requerien diferenciar-se de l’escola. A la vegada, la necessitat d’educar i educar-se ha anat sent socialment assumida progressivament com a tasca vital més enllà de la infància i els pupitres. L’educació és concebuda cada vegada menys com a patrimoni de l’escola. Eduquen els mestres i la família, però també té una funció educativa internet o el Departament de Recursos Humans de l’empresa. Els educadors i educadores socials són experts en processos educatius, però també (o precisament per això) en processos d‘interacció social, en gestió de conflictes o en desenvolupament del teixit comunitari. En la mesura que l’educació s’ha fet més transversal, més cosa de tots i totes, el cognom “social” ha guanyat rellevància i és més clau per entendre el sentit de la professió.
- El Treball social, malgrat la regressió provocada per la situació econòmica, va guanyant la batalla contra l’estigma de la seva funció assistencial i gestora (en el sentit més fred de les dues paraules). La tecnologia posa encara més en evidència la pèrdua d’energia que suposa tenir tramitant ajuts econòmics a professionals formats per a l’anàlisi i la intervenció en complexos processos socials. Quan les treballadores i treballadors socials reneguen d’aquesta funció administrativa i intenten definir l’essència de la seva aportació professional, de nou és el cognom “social” el que cobra protagonisme: drets, igualtat d’oportunitats, comunitat, teixit humà... D’això estem, de nou, parlant.
- Per últim, també ha evolucionat la concepció del paper dels Serveis socials.Cada vegada tenim més clar que la reducció de la desigualtat econòmica i social requereix del compromís de tots i totes i que el benestar ha de ser una tasca compartida entre les diferents àrees que impacten en el que anomenem “política social”. Parlem d’atenció integrada (social, sanitària, educativa...), que posa en el centre al ciutadà, a tots i cadascú. El Serveis socials no són els responsables d’atendre els casos que els altres serveis no poden resoldre. Tenen un objecte propi d’intervenció, que no és la pobresa econòmica o la manca d’habitatge (recomano llegir l’entrada al respecte del Blog del Fernando Fantova). En la definició d’aquest objecte d’intervenció, de nou la resposta arriba del cognom “social”: la interacció entre les persones, els vincles, la comunitat, el suport social... estan en el nucli de l’aportació al benestar que li correspon als serveis socials.
En aquest escenari professional, és fàcil entendre que Educació social i Treball Social es trobin i que es difuminin les fronteres professionals. És veritat que les herències professionals i acadèmiques són, a casa nostra, diferents. El Treball social té un llarg recorregut en la manera d’estructurar discursos i estratègies d’intervenció i, en la formació, un pes més significatiu, per exemple, del Dret. L’Educació social conserva, en la formació y en la praxis, el seu marcat accent pedagògic i, en la seva curta trajectòria com a professió formalitzada, continua explorant i consolidant àmbits i models d’intervenció.
Però és igualment cert que, al món, el Social Work incorpora la mirada pedagògica en molts àmbits d’intervenció i,
a la majoria de països, aglutina el que per a nosaltres són dues professions
que, sens dubte, se senten igualment interpel·lades davant els grans reptes
d’aquesta societat complexa i diversa (estic segur que si els educadors i
educadores socials consulteu els 12 grans reptes pel Treball
social definits per l’American Academy of Social Work and Social Welfare
dels EEUU, els sentireu igualment propers).Honestament, ignoro com evolucionarem. Una part important dels nostres estudiants (un 25% aproximadament) resolen aquesta qüestió fent les dues carreres. Un d’ells, Manu Vidal-Ribas, exalumne de la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés - URL i actual Coordinador de la Càtedra de Serveis Socials de la UVic, present a la jornada, resumia: Estudiar Treball social m’ha fet millor educador. I haver estudiat Educació social m’ha ajudat a ser millor treballador social.
Des del meu punt de vista, el fet de ser una o dues professions té una importància relativa. Crec que el futur d’això depèn més de lògiques acadèmiques i professionals que de les necessitats socials. El que sí és realment important és que, educadors/es o treballadors/es, continuem treballant per ser professionals valuosos pel món, amb tots els ingredients socials, emocionals, tècnics i ètics que això implica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada