El tenir cura suposa sempre una relació interpersonal que es dificulta en haver de conciliar cinc ètiques:
1) la cívica, de dignitat, justícia i respecte (que és mirada atenta);
2) la professional del que és expert en una matèria (infermeria, geriatria, auxiliar d’infermeria, terapeuta...);
3) l’ètica de la persona atesa;
4) la de la persona del professional que, sovint també és la cara visible;
5) d’una organització (residència, hospitals, etc.) a la que representa. No és tasca fàcil conciliar justícia, qualitat de vida i qualitat del tenir cura, però cal fer-ho si es vol fer bé.
Què significa així cuidar bé? Entre d’altres, que l’atenció no sigui infantilitzant, ni creadora de més dependència, sinó apoderadora i promotora d’autonomia (en el grau possible); que la persona atesa sigui el centre de les atencions i, per tant, pugui participar en la seva “administració i gestió”: són aquestes les que s’adeqüen a la persona, no la persona a l’organització. Una persona necessitada de cura, és vulnerable, per això l’objecte d’atenció no és només les tècniques i els fàrmacs sinó la vivència de tot plegat, és a dir, cal ser curosos en la gestió de la diferència personal, de la vivència de la intimitat, en la interpretació que fa de l’atenció (si la intimida, la violenta o la fa sentir bé, entesa i ben atesa).
I per això cal esquivar el risc de sotmetre-la a la tirania de la salut, al convertir la salut en el valor principal: es vol viure a qualsevol valor i preu, “a toda costa”? Tenir cura demana compassió, empatia (no pietat), i estar disposats a demanar permís i perdó, perquè ens equivocarem (és inherent a la condició humana, finita!). I per això hem d’estar disposats a la humilitat i a l’aprenentatge que aquesta i els errors poden proporcionar. Cal així no només cuidar, sinó avaluar la qualitat dels serveis donats i relacions a partir d’ells generades, però des de la perspectiva dels afectats (la persona atesa i el seu entorn familiar que la coneix).
Des de l’ètica cívica cal explicitar que hi un dret a ser cuidat: no és vergonyosa la situació de dependència!. La nostra societat individualista i prepotentment autosuficient concep la malaltia, la vulnerabilitat, el no funcionament “eficient, normal”, com càrregues feixugues i, sovint, abordar-ho amb aquesta “mentalitat”, augmenten el mal dels que ja estan malament, quasi fent-los sentir culpables per estar com estan i havent-nos de fer estar per ells.
La qualitat del tenir cura diu molt de la qualitat moral i ètica d’una societat: és inherent a aquesta ètica donar raons per a viure, per a “perseverar en el ser”; i si és al final de la vida, per estar agraïts d’haver viscut, i en un entorn adequat, ajustat. Segurament no s’està bé al saber-se malalt i/o limitat en la funcionalitat desitjada,però la bona atenció ens fa sentir bé per com som tractats(més enllà del tractament), cuidats, coneguts i reconeguts com a persones dignes.
En el tenir cura entren en joc (i no en xoc!) molts dels valors “intangibles”, i és aquí on hem de fer fort allò que no tot el que es compta i comptabilitza, compta de debò; ni sovint el que compta de debò pot/vol ser comptabilitzat. Perquè ens poden/ens podem obligar a cuidar, però no es pot obligar a voler cuidar. I quan això passa, quan un no vol cuidar, cal recuperar les raons per les qual hauríem de voler-ho: hi ha algú que pateix, que necessita dels altres: i res humà ens pot ser indiferent.
Begoña Román i Maestre
Vocal del Patronat de la Fundació Pere Tarrés.
Professora de la Facultat de Filosofia de la UB.
Presidenta del Comitè d’Ètica de Serveis Socials de Catalunya.
