L’espai públic i la convivència dels infants

Reflexionem sobre algunes consideracions a tenir en compte quan en un conflicte de convivència a l’espai públic, un dels principals agents implicats és l’infant i com es pot afavorir que aquest tingui veu en els espais de gestió de la convivència. La importància de la coresponsabilitat a l’entorn en pro el bé comú passa per la implicació de totes les parts en la millora de la situació. També dels infants.

L’espai públic és l’espai de trobada de tota la comunitat. Els serveis d’intervenció per la convivència a l’espai públic tenen per objectiu garantir que totes les persones membres de la comunitat puguin fer ús dels espais comuns, sota un sistema de convivència pacífica i inclusiva, on tothom, incloent evidentment infants i adolescents puguin ser-hi present.

Sovint, la presència i necessitats dels infants i adolescents a l’espai públic es veu dificultada per una perspectiva adultocèntrica sobre l’ús que s’ha de donar a l’espai públic.

D’altra banda, la manca de responsabilitat per la cura i manteniment de l'espai comú a causa, entre altres motius, del paper assistencialista que històricament ha tingut l'estat, ha donat peu a construir l'imaginari que l'espai públic és aquell espai neutral on ningú té responsabilitat excepte la institució pública.

A aquest fet, s'ha d'afegir que la naturalesa restrictiva de les ordenances municipals per la convivència, xoca amb les estratègies a nivell ciutat, que fomenten la coresponsabilització de l'acció ciutadana i promouen l'espai públic com un espai generador d'autonomia dels infants i adolescents en entorns educadors (Grup Transversal, 2017).

En aquest sentit, des dels serveis d’intervenció a l’espai públic cal posar especial atenció en incorporar la visió de l'infant i adolescent, tenint en compte les seves necessitats i treballant amb aquesta contradicció.

La perspectiva de l'article es basa en la nostra praxi d'intervenció directa a l'espai públic.

Sovint, l'objectiu derivat d'una mediació comunitària en aquest context, és arribar a un acord sobre com mitigar les molèsties sense prohibir certes activitats, com és el cas del joc dels infants. Per arribar a aquest punt, és imprescindible que existeixi una coresponsabilitat de les parts del conflicte i de la seva implicació en la solució. Aquest és el primer gran repte amb què ens trobem quan iniciem el procés. 

Com apuntàvem, l'imaginari social, defineix l'espai públic com aquell lloc que no és de ningú, no com aquell espai que és de tota la ciutadania, i per tant, tenim responsabilitat de cuidar. A més, ens trobem que tant menors com referents, identifiquen aquell espai com un espai per a relaxar-se i desconnectar dels rols que exigeixen responsabilitat. És així com l'infant s'expressa lliurement sense que l'adult assumeixi el seu rol d'educador com farien a l'espai privat.

Mentrestant, altres agents, amb interessos particulars, també intervenen en la dinàmica i són part activa potencial per la millora de la situació. Per això és important reconnectar amb la visió comunitària. És fonamental portar a terme processos de sensibilització amb les diferents parts, enfocades a pactar i cobrir les seves necessitats sense descuidar el bé comú. Una de les claus, és fomentar una comunicació assertiva que faciliti posar-se en el lloc de l'altre i prendre consciència d'allò comú.

Aconseguir que cada una de les parts pugui expressar les seves necessitats en igualtat de condicions, és un altre dels reptes amb el que ens trobem. L'infant, sovint està representat per un adult que acaba imposant les seves necessitats per sobre de les de l'infant, vulnerant el seu dret a la participació social.

El paper del mediador/a seria el de visibilitzar les seves demandes i interessos que expressen a través del joc, posar-ho en valor i obrir canals de comunicació amb els referents adults. Es fomenta que cada part tingui un paper actiu en la millora de la convivència, sigui mitjançant la implicació en la dinamització d'activitats concretes, sigui adquirint una presa de consciència sobre el dret a expressar-se dels altres.

També es busca moderar els discursos, fent-les conscients de la pluralitat de l'entorn produint un canvi en la dinàmica de convivència sense necessitat de formalitzar un acord.

Segons les necessitats específiques que es detectin de cadascuna de les parts es pot fer necessari realitzar un Pacte d'Usos, on cada part implicada assoleixi compromisos de convivència revisables amb una periodicitat determinada que permetin adaptar-se a noves necessitats.

Les fórmules i estratègies poden ser diverses per a transformar el conflicte en l’ús de l’espai, i facilitant que totes les parts tinguin el màxim grau de satisfacció possible.

Posar l'infant al centre de l’estratègia, possibilitant que puguin expressar-se lliurement, exercint el dret a la participació i al joc des d'un entorn educatiu i coresponsable, afavoreix, sens dubte, una millora en el conjunt de la vida comunitària als espais públics.

Per tant, les estratègies claus que considerem per tal d’aconseguir una millora de la convivència a l’espai públic tenint en compte als infants com agent principal de la comunitat, són:

• Incorporar-los com a part de la mediació, creant espais que permetin conèixer la visió dels infants a través del joc i de les seves formes d’expressió.
• Respecte a les famílies, d’una banda, són un agent implicat per si mateix en el conflicte, i alhora representats dels menors. En aquest sentit, hem de procurar que siguin un motor que garanteixi la participació social dels seus fills, implicant-los en els procés de dinamització d’aquests espais.
• Treballar la coresponsabilitat entre la comunitat i el veïnatge mitjançant el disseny d’intervencions orientades a generar empatia; treballar sobre el discurs estructurant les idees claus respecte el conflicte i incorporar la visió que permeti posar el bé comú en el centre de la intervenció.

No es tracta d’estratègies tancades, si no d’un procés en continu moviment i desenvolupament. Pensem que l’expressat en l’article, pot servir com a punt de partida per seguir reflexionant i generant estratègies d’intervenció per part dels diferents professionals que treballem en aquest àmbit. 

Carlota López Rubio i Alejandra López Martín

SIEP Sant Andreu - Fundació Pere Tarrés

Per a més informació: siep.santandreu@peretarres.org

Podeu consultar informació complementària sobre espai públic i infància al següent link: http://institutinfancia.cat/wp-content/uploads/2017/07/consideracions_espaipublic_infancia_gruptransversalajuntament.pdf

Per més informació, també podeu consultar les investigacions i publicacions sobre infància i joventut en contextos migratoris del Grup IFAM, en: www.peretarres.org/grupifam

Els Drets de la infància que estan en la perifèria

 Amb l’aprovació de la Convenció sobre els Drets de l’Infant de 1989 s’estableix que la persona menor d’edat, malgrat trobar-se encara en procés de desenvolupament, és un subjecte titular de drets i no tan sols de drets passius, és a dir, a rebre prestacions per part dels adults, sinó també com afirma Ravetllat, de drets actius com ara la llibertat de consciencia, pensament, religió, la llibertat d’expressió i informació, la llibertat d’associació o el dret a ser escoltat en tot allò que li pugui afectar de manera directa o indirecta. 

A més a més, amb la Convenció, alguns drets com la salut, l’alimentació i l’educació, han estat desenvolupats i fins i tot han rebut certes respostes socials, més o menys efectives. Ara bé, entenem que encara existeixen alguns drets, dels anomenats “perifèrics”, que demanen ser atesos amb determinació. Alguns d’ells, com el dret a l’educació fora de l’escola, a  la salut mental o bucodental i a l’habitatge, esdevenen drets que, forca sovint  no son tractats ni considerats amb la mateixa importància que d’altres, però que des de la perspectiva de la  promoció social de la infància i l’adolescència requereixen de respostes socials i polítiques coherents i compromeses.

Pel que fa a la salut mental i bucodental, algunes dades dels informes Atenció a la salut mental infantil i adolescent a Catalunya (2016) i Necessitats bucodentals de la Infància en situació vulnerable (2017) de la Fundació Pere Tarrés ens alerten sobre la qüestió. Sobre la salut mental infantil i juvenil, al 2014 es van atendre als CSMIJ un 4,5% de la població catalana de 0 a 17 anys. A més, al llarg dels anys la població atesa als CSMIJ ha anat augmentant gradualment (Observatori del Sistema de Salut de Catalunya). En relació a la salut bucodental, el 64% dels infants dels centres socioeducatius, participants en l’estudi que atenen infància vulnerable, presenten afeccions que requereixen tractament (càries, endodòncies i altres afeccions), dades que no difereixen de la mitjana catalana. Davant d’aquests fets caldrien polítiques proactives (de prevenció), comptar amb indicadors per a l’avaluació i la planificació de les polítiques i els recursos i ordenar i desplegar  recursos accessibles a totes les infàncies. Donar resposta a aquests reptes requerirà de treball interdisciplinar entre pediatria, serveis educatius i serveis socials, comptant amb la participació activa i l’acompanyament de les famílies, infants i adolescents, professorat i la pròpia comunitat. 

En referència a l’habitatge, també la Convenció estableix l’obligació dels Estats de donar suport a les famílies que ho necessitin, principalment pel que fa a la nutrició, el vestit i l'habitatge dels infants. Malgrat la  normativa existent, la manca d'habitatge és una qüestió que afecta a milers de persones en el nostre país (al 2016 a Catalunya es van executar 14.069 desnonaments, el 23,3% del total d’Espanya, la majoria per impagament del lloguer, segons recull l’informe d’ ECAS) degut, entre altres, a la manca de polítiques d’accés al mateix per part de la població desafavorida. La pèrdua de l’habitatge pot afectar a la salut física i mental de les persones i famílies, especialment als infants.

Urgeix per tant, comptar amb protocols d'actuació que garanteixin els reallotjaments, dotar als Serveis Socials de recursos per a donar respostes immediates reforçant els serveis de mediació i els ajuts d’urgència, lluitar contra la pobresa energètica i disposar d’un registre únic i permanent dels habitatges de protecció oficial. Per un infant perdre la seva llar comporta perdre les seves arrels socials, el seu barri, el seu mon en definitiva.

En darrer terme, i fent esment ara a l’educació fora de l’escola, tal i com es recull a l'Informe sobre el dret al temps lliure educatiu i les sortides i colònies escolars del Síndic de Greuges de Catalunya (2014), el dret al lleure educatiu en igualtat d'oportunitats no està encara plenament desenvolupat ni reconegut, tot i la diversitat d'activitats i agents de lleure existents. Per tant, també caldrà millorar l’aplicació de criteris d’equitat i d’igualtat d’oportunitats en l’accés a les activitats fora de l’escola. En aquest sentit, destacar la gran aportació dels centres d’esplai/agrupaments escolta, dels centres socioeducatius i dels centres oberts, als infants en situació més vulnerable. Aquests, a través d’activitats de reforç escolar i de lleure educatiu treballen perquè els nens i nenes, independentment del seu origen i condició social, puguin desenvolupar-se competencial, emocional i humanament.

La invitació a la reflexió ja està feta, ara tan sols ens resta obrir els ulls front aquesta nova tipologia de drets, fer-los nostres, i adoptar les mesures necessàries per revertir les preocupants xifres que els estudis ens aboquen. Ningú diu que sigui fàcil, però el simple fet d’assumir la seva existència, abstreure’ls del seu anonimat,  ja ens sembla, per què no, un primer pas.  

Dra. Txus Morata
Directora del Màster Universitari: Models i estratègies d'acció social i educativa en la infància i adolescència
Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés - Universitat Ramon Llull

Escoles bressol: molt més que conciliació familiar

Massa sovint  la societat  justifica  l’acció  de  les  escoles bressol com la d’un espai necessari per a les famílies per poder conciliar la vida professional de mares i pares. Els qui treballem amb infants estem convençuts de l’elevat valor educatiu de la nostra acció, de la importància per a una correcta estimulació dels nens i les nenes, pel desvetllament de les seves capacitats, la identificació de dificultats, per l’acompanyament d’uns pares i mares sovint primerencs, per la motivació de destreses, hàbits i aprenentatges dels nostres infants. 

L’escola bressol, espai educatiu privilegiat, socialitza, marca les pautes de comportament -sovint més difícils de transmetre des del marc familiar-, afavoreix la igualtat d’oportunitats, no només entre diferents extraccions socials, que també, sinó entre diferents formes de desenvolupament marcades per famílies diverses. 

Enguany, a la Fundació Pere Tarrés estem treballant el  model d’escola bressol inclusiva. És per això que hem elaborat un document conjuntament, amb les Facultats d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés i de Psicologia i Ciències de l’Educació Blanquerna, ambdues de la Universitat Ramon Llull; i amb l’Obra Hospitalària de Sant Joan de Déu, que pretén impulsar un model d’atenció a l’infant on aquest està en el centre de l’acció educativa i amb una coordinació entre tots els agents que intervenen en la seva educació (família, societat, administracions públiques, escola, agents sanitaris, etc).    

Cada edat té les seves pròpies necessitats educatives

Un altre dels aspectes que com a Fundació ens preocupen és el debat que ha sortit darrerament sobre la proposta d’incorporar els infants de 2 a 3 anys a l’escola. Hem de prendre consciència que cada etapa evolutiva té unes necessitats diferents i que cal respectar el ritme del nen o nena, especialment en edats tan primerenques. La petita infància necessita un major acompanyament tant de l’infant com de les seves famílies i aquest no es podria garantir de la mateixa manera si l’infant està en un centre educatiu més gran, amb altres nens i nenes de més edat amb necessitats educatives i autonomies molt diferents. No es tracta, doncs, d’una objecció o  reticència al canvi per part dels equips educatius de les escoles bressol, sinó d’una concepció de l’infant on aquest està en el centre de la seva educació. I l’escola bressol està concebuda per posar-se al servei d’aquesta etapa primerenca de la infància, des de tots els àmbits: equips d’educadors i educadores, direcció de l’escola, personal de manteniment i neteja. I a més, ho fa de la forma més humana possible, amb una intervenció propera,  càlida, acollidora, perquè l’infant se senti com a casa. Perquè les diferències d’edat dins del mateix curs són proporcionalment més grans en les primeres etapes de l’ensenyament, els nivells de protecció dins aquestes escoles són proporcionals a la seguretat que ofereixen.

El perill d’escurçar la infància

Per tot l’exposat anteriorment, voldríem alertar de la tendència social de voler córrer massa escurçant la infància. Com a exemple podríem esmentar la incorporació dels alumnes de 12 anys als instituts, una decisió que no sempre ha tingut conseqüències positives al no tenir aquests adolescents uns nivells de maduresa suficient com per a abordar uns entorns cada cop més complexos. Situacions com el consum de tòxics o comportaments asocials es podrien minimitzar amb un millor acompanyament a aquests adolescents i a les seves famílies, especialment a través de l’educació en el lleure, ja sigui a través dels centres d’esplai o dels centres socioeducatius en els casos més desfavorits. 

Considerem socialment important tenir cura de les escoles bressol, de la funció crítica que assumeixen en els primers anys de la vida de l’infant i de la missió educativa que tenen. Probablement la seva influència no es mesura en aprenentatges curriculars si es percep a curt termini, com sempre passa en l’educació, però és fonamental per a la socialització i normal desenvolupament de la primera infància.

Josep Oriol Pujol i Humet
Director General de la Fundació Pere Tarrés