La exigencia de la accesibilidad ha llegado a tu ciudad

A partir del día 4 de diciembre del 2017 cualquier espacio, servicio o producto tiene la obligación de ser accesible. Se han acabado todos los plazos y márgenes que se vienen dando desde hace más de 30 años. Ya no debe haber más excusas. Hemos tenido tiempo suficiente para diferentes fases en el tiempo de sensibilización y reglamentación. Sobre todo porqué la accesibilidad es una cuestión de Derechos Humanos y de posibilidad de participar como ciudadano con igualdad de condiciones. Sobre todo porque promover los entornos inaccesibles es una cuestión exclusora, limitadora y generadora de discapacidad.

Algo no está funcionando cuando las reformas legales de hace menos de una semana todavía incorporan frases como “las personas con discapacidad no podrán ser excluidas por esta circunstancia (…)”. La verdadera igualdad de oportunidades llegará el día que sea evidente que nadie puede ser discriminado por esta razón y no tengamos que explicitarlo.

El día internacional de la discapacidad de este año viene marcado por la obligación definitiva de contemplar la accesibilidad en cualquier aspecto de servicios, entornos, arquitectura, etc. Esta situación está enmarcada en la Ley General de derechos de las personas con discapacidad y de su inclusión social, pero tiene un pasado con numerosas reglamentaciones en las que ya se contempla esta dimensión. Sistemáticamente se han incumplido las leyes y convenciones que hacen referencia. En el caso de Cataluña, además, tenemos una ley de accesibilidad desde hace tres años sin un decreto que la concrete.

Las organizaciones de personas con diversidad funcional hace décadas que dedican un gran esfuerzo para que una óptica como diseño para todas las personas, que debería darse de manera natural, sea sistemáticamente infravalorada.

A las administraciones no les queda otra cosa que hacer cumplir una ley. Les toca hacerlo ya que no han hecho el esfuerzo suficiente para promover una mirada social donde la diversidad sea un valor y no un problema o un gasto económico, para que los cambios se den de manera natural.

Y quizás en otros momentos el tono de exigencia era mucho más amable y eso ha conllevado que sospechemos que no se ha hecho el trabajo suficientemente a tiempo. En cualquier caso, ya que en algunos casos asumir la legalidad ha sido la justificación de muchas acciones, podemos exigir que se dejen de dar más plazos que son en realidad una trampa hecha a los derechos de las personas. El diseño para todas las personas mejora la calidad de vida a todo el mundo y no solo a las personas con diversidad funcional. Esta es una premisa que parece ilógico que todavía no se tenga en cuenta a la hora de organizar las ciudades o los servicios. 

Sin duda, el horizonte de la verdadera escuela inclusiva, será uno de los mejores cimientos para una sociedad que tenga en cuenta la diversidad humana. Pero mientras llega ese objetivo, también reclamado hace décadas, conviene que interpelemos a los actores que están impidiendo una sociedad más digna, justa y amable con todas las personas.

Ha llegado la hora de un nivel de exigencia superior. Porque de ello depende la calidad de vida y la dignidad de muchísimas personas que ven como cada día se ven vulnerados sus derechos que tienen que ver con poder participar de la sociedad con las mismas oportunidades que el resto. Sin más, sin privilegios. El día 4 empieza la supresión de situaciones de exclusión y generadoras de discapacidad, se inicia, y no debe pararse, la exigencia real de la accesibilidad.

Òscar Martínez
Profesor de la Facultad de Educación Social y Trabajo Social Pere Tarrés - Universidad Ramon Llull

Administración y Tercer Sector piden criterios de priorización para el diseño de actuaciones en materia de discapacidad y diversidad funcional

El departamento de Consultoría y Estudios de la Fundación Pere Tarrés realiza periódicamente diagnosis sobre la población con discapacidad y diversidad funcional que permiten reflexionar sobre las líneas de mejora de esta herramienta clave para la planificación pública y del Tercer Sector.

Como en otros ámbitos de política local, las diagnosis en general no facilitan la identificación de criterios de priorización de los ámbitos de actuación. Frecuentemente se trata de análisis demasiado amplios e inespecíficos. A su vez, el personal técnico de los ayuntamientos a menudo tiene responsabilidades más allá del desarrollo del Plan Local de Discapacidad y Diversidad Funcional, lo que es un límite en las oportunidades para sistematizar la información y tomar, de manera que requiriesen mayor orientación i apoyo para el diseño e implementación de medidas.

Específicamente en el ámbito que nos ocupa hay que tener presente el contexto actual de cambio de paradigma entre la visión de la discapacidad y la de la diversidad funcional. La actual mirada responsabiliza el entorno en la generación de espacios de participación y oportunidades en la sociedad para las personas afectadas, familiares y personas cuidadoras, que son ‘sujeto de derecho’ y no ‘objetos de asistencia’ rehabilitadora. Este paradigma aumenta las expectativas sobre la Administración y el Tercer Sector.

Les necesidades en materia de discapacidad y diversidad funcional vienen marcadas por procesos y vivencias traumáticas con fuerte desgaste emocional y de las relaciones con las instituciones. A menudo se expresan en demandas y expectativas inespecíficas y poco optimistas pero exigentes en cuanto a urgencia y cobertura. En el momento de planificar topan con las incertezas sobre las etapas futuras de la discapacidad específica y las actitudes de evitación sobre el futuro. Se trata, pues, de un contexto marcado por la gran diversidad, la atomización y la temporalidad tanto de necesidades como de colectivos y de contextos familiares.

Hay que facilitar la priorización desde la política y la planificación de manera participada entre personas afectadas, familiares y personas cuidadoras con el fin de garantizar que se establecen compromisos asumibles políticamente y realistas en cuanto a los calendarios y requerimientos técnicos.

Según la experiencia de la Fundación Pere Tarrés estos criterios que permiten identificar aquellos programas y actuaciones más asumibles a corto, medio y largo plazo son: 

·

• Compartidos con el tejido asociativo
• Integrados en recursos existentes no específicos y específicos
• Con baja inversión en infraestructura
• Con menor requerimiento técnico de ejecución
• Con menor necesidad de movilización de otras administraciones y planificaciones supramunicipales.

Seguir estos criterios garantizando la participación articulada en tablas específicas por ámbitos fomenta la viabilidad, la obtención de recursos y la generación de compromisos para diseñar y ejecutar las actuaciones de los Planes de discapacidad y diversidad funcional.

Enlaces relacionados:

Se presenta la diagnosis de la población con discapacidad en Rubí en el marco de la mesa de atención a la diversidad Funcional. Rubi.cat
Las discapacidades motrices, las más comunes en Rubí. Elperiodico.cat
La población de Rubí cuenta con certificado de discapacidad. Diariderubi.com
El 5,4% de la población rubinenca dispone de un certificado de discapacidad. Radiorubi.fm

Montserrat Martínez Melo
Responsable de Metodología y Estudios en Acción Social de la Fundación Pere Tarrés

Administració i Tercer Sector demanden criteris de priorització per al disseny d’actuacions en matèria de discapacitat i diversitat funcional

El departament de Consultoria i Estudis de la Fundació Pere Tarrés duu a terme periòdicament diagnosis sobre la població amb discapacitat i diversitat funcional que permeten reflexionar sobre les línies de millora d’aquesta eina clau per a planificació pública i del Tercer Sector.

Com en d’altres àmbits de política local, les diagnosis en general no faciliten la identificació de criteris de priorització dels àmbits d'actuació. Sovint es tracta d’anàlisis massa àmplies i inespecífiques. Al seu torn, el personal tècnic dels ajuntaments sovint tenen responsabilitats més enllà del desenvolupament del Pla Local de Discapacitat i Diversitat Funcional, el que és un límit en les oportunitats per a sistematitzar la informació i prendre, de manera que requereixen major orientació i suport per al disseny i implementació de mesures.

Específicament en l’àmbit que ens ocupa cal tenir present el context actual de canvi de paradigma entre la visió de la discapacitat i la de la diversitat funcional. L’actual mirada responsabilitza l'entorn en la generació d’espais de participació i oportunitats a la societat per a les persones afectades, familiars i persones cuidadores, que són ‘subjecte de dret’ i no ‘objectes d’assistència’ rehabilitadora. Aquest paradigma augmenta les expectatives sobre l’Administració i el Tercer Sector.

Les necessitats en matèria de discapacitat i diversitat funcional venen marcades per processos vivències traumàtiques amb fort desgast emocional i de les relacions amb les institucions. Sovint s’expressen en demandes i expectatives inespecífiques i poc optimistes però exigents quant a urgència i cobertura. A l’hora de planificar topen amb les incerteses sobre les etapes futures de la discapacitat específica i les actituds d’evitació sobre el futur. Es tracta doncs d’un context marcat per la gran diversitat, atomització i la temporalitat tant de necessitats com de col·lectius i de contextos familiars.

Cal doncs facilitar la priorització des de la política i la planificació de manera participada entre persones afectades, familiars i persones cuidadores per tal de garantir que s’estableixen compromisos assumibles políticament i realistes quant als calendaris i requeriments tècnics.

Segons l’experiència de la Fundació Pere Tarrés aquests criteris que permeten identificar aquells programes i actuacions més assolibles a curt, mig i llarg termini són: 

• Compartits amb el teixit associatiu
• Integrats en recursos existents no específics i específics
• Amb baixa inversió en infraestructura
• Amb menor requeriment tècnic d'execució
• Amb menor necessitat de mobilització d'altres administracions i planificacions supramunicipals.

Seguir aquests criteris garantint la participació articulada en taules específiques per àmbits fomenta la viabilitat, l’obtenció de recursos i la generació de compromisos per a dissenyar i executar les actuacions dels Plans de discapacitat i diversitat funcional. 

Enllaços relacionats:
Es presenta la diagnosi de la població amb discapacitat a Rubí en el marc de la mesa d'atenció a la diversitat Funcional. Rubi.cat   
Les discapacitats motrius, les més comunes a Rubí. Elperiodico.cat

La població a Rubí compta amb certificat de discapacitat. Diariderubi.com 
El 5,4% de la població rubinenca disposa d'un certificat de discapacitat. Radiorubi.fm

Montserrat Martínez Melo
Cap de Metodologia i Estudis en Acció Social de la Fundació Pere Tarrés

El dia de la discapacitat després del Sense Ficció

Alumnes de la Facultat escolten les reclamacions de les
 persones que treballen al TEB

La televisió pública sorprenia aquesta setmana amb un programa en prime time sobre sexualitat i discapacitat. En general ha sorprès a gran part del país especialment perquè majoritàriament ningú no havia pensat sobre el tema. De fet, la discapacitat ha estat amagada en la història en general, així que era fàcil intuir que pensar sobre sexualitat i diversitat funcional seria una gran novetat per a la majoria de la gent. El programa del canal TEB Vist sobre el mateix tema ja va sorprendre a la seva entrena aquest estiu.

Les bones crítiques generalitzades fan pensar que el nostre país està preparat per poder comprendre que les necessitats de qualsevol persona van més enllà d’estar bé de salut, disposar de transport accessible, tenir el dret a anar a l’escola o fins i tot poder passejar per la ciutat sense que la gent et miri estranyada. Descobrim amb el documental que les persones amb diversitat funcional tenen necessitats com les de la resta de persones. Potser el parany ha estat perpetuar la idea discriminatòria de que existeix una part de la població “normal” i altra “no normal”, la “vàlida” i la que “no ho és”, la “discapacitada” i la “capacitada. Aquesta creació d’una línia imaginària promou justament l’estranyesa sobre el fet de tenir les mateixes necessitats i sensibilitats. El programa ha posat sobre la taula molts aspectes i segurament l’equiparació de necessitats és una de les que s’espera que tothom hagi comprés més enllà de la concreció del tema que aborda.

L’emissió del programa ens fa pensar que el dia internacional de la discapacitat d’aquest any, 3 de desembre, arriba amb un nivell de sensibilització elevat. Malgrat és obvi que les darreres dècades han estat claus per una millora de la situació social, en referència a les qüestions relacionades amb la diversitat funcional, cal situar-nos de manera inapel·lable davant de totes les situacions que actualment encara son generadores d’exclusió. I és que l’entorn és el principal generador de discapacitat. 

Malgrat aquesta sensació de millora cal recordar que des de l’any 1982 és obligatori la contractació de persones amb discapacitat a totes les empreses de més de 50 empleats o que les institucions públiques prestin tots els recursos necessaris (textualment) per l’exercici dels drets d’aquestes persones. Evidentment és curiós que una llei al 1982 legislés aquesta qüestió com si en altres èpoques no hagués calgut fer-ho.

Tot i que fa més de 30 anys que la legislació marca aquestes línies encara hores d’ara és necessari que les persones amb diversitat funcional hagin d’estar reclamant-ho pràcticament cada dia de la seva vida. Malgrat ara fa dos anys vàrem veure moltes fotografies al Parlament de Catalunya amb la llei d’accessibilitat encara és hora que a més de l’anunci d’aquesta hi hagi un seguiment i veritable voluntat d’acomplir-la. Així doncs, ara que després del Sense Ficció fins i tot admetem que les necessitats van més enllà del primer nivell de la piràmide de Maslow, fem-nos responsables totes i tots. Pensem quin gest o quina acció podem fer (o deixar de fer) de manera individual perquè puguem arribar a una veritable normalització de totes les persones i un veritable reconeixement de la gran riquesa que suposa la diversitat humana.

Òscar Martínez Rivera
Professor de la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés - Universitat Ramon Llull

Teràpia aquàtica en persones amb discapacitat

Avui es el Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat, un dia que vol sensibilitzar a la societat sobre les necessitats que tenen les persones amb diversitat funcional i promoure la seva integració en tots els aspectes de la vida política, social, econòmica i cultural.

Treballar amb persones amb discapacitat molt sovint implica tècniques de rehabilitació. En aquest sentit, són moltes les propietats de l'aigua i sovint s'utilitza el medi aquàtic per a desenvolupar-se en diversos àmbits i gaudir alhora, ja que ofereix la possibilitat de treballar aspectes que en medi terrestre no serien viables, tant a nivell lúdic com de rehabilitació. 

Les tècniques i els exercicis aquàtics permeten un ús creatiu de les propietats físiques de l’aigua: la gravetat, la pressió hidrostàtica, la flotabilitat, la viscositat, etc. Les activitats aprofiten aquestes propietats per millorar aspectes com la coordinació, el control de la postura, la flexibilitat, el to muscular, la ventilació, entre altres no menys importants. Cal, però, remarcar la importància de les activitats aquàtiques en persones amb diversitat funcional (trastorns de la conducta, autisme, paràlisi cerebral, processos neurològics i síndromes varis, etc.), ja que moltes vegades és la única o una de les poques iniciatives que es poden prendre per iniciar un procés de recuperació. 

La teràpia aquàtica aporta beneficis a molts nivells, físic, social i psicològic, a destacar entre altres, la seva ingravidesa (sensació de llibertat de moviment), projecció del cos en tres dimensions, ofereix resistència (tonificació muscular), permet anticipar-se al moviment perquè al ser resistit, degut a la viscositat del medi líquid, fa que aquest s’efectuï amb més lentitud. Proporciona un pla inestable molt beneficiós per al treball de l'equilibri, relaxa el to muscular perquè al distribuir-se uniformement per totes les parts del cos, presenta una manta de recolzament de tota la musculatura, si va acompanyat sobretot de temperatura d'entre 30 i 36 graus centígrads. A matisar en funció de cada cas. 

Les activitats en l’aigua són interessants i motivadores, amb caràcter preventiu  i curatiu, sense risc de caiguda. Aquest és un punt important que fa atractiu el treball en medi líquid.
Els exercicis proporcionen una sensació de confort i seguretat que no es té a terra. S’utilitza per a qualsevol col·lectiu i edat, amb l’objectiu comú de potenciar el benestar físico-psíquic i cooperar en la millora de la qualitat de vida, ja sigui perquè es treballin aspectes motrius en concret que incentiven l’autonomia, o simplement per l’impacte psicològic i estímul sensorial que aporta. Tant és important mantenir com millorar.

Mercè Fornaguera i Llobet 
Fisioterapeuta i docent de la Fundació Pere Tarrés

 






Si vols més informació consulta el curs "Teràpia aquàtica: eines terapèutiques i lúdiques per a treballar amb la discapacitat".

 Si vols aprofundir en temes relacionats amb la discapacitat et recomanem:
- Col·lecció Animació Sociocultural: Subjectivitat, dissidència i dis-k@pacitat, de Jordi Planella.

- Educació Social. Revista d'Intervenció Socioeducativa, número 16: Intervenció socioeducativa i persones amb disminució. Varis autors.

- Revista Estris: Educació especial i lleure, una oportunitat. Número 170. Gener-febrer 2010.

- Revista Estris:I tu, per què ets especial? El lleure com a espai inclusiu. Número 187. Setembre-octubre 2012.



Postgrau en Expert universitari en orientació i inserció laboral a la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés - URL.

Article d'Òscar Martínez, professor de la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés - URL i expert en temes relacionats amb la discapacitat, titulat Diseño para todas las personas.

Diseño para todas las personas

El diseño para todas las personas supone garantizar el derecho a que todo el mundo pueda acceder, entre otros, a cualquier actividad, servicio o información de entornos físicos o virtuales.

En un mundo estructurado muy especialmente para las personas que responden a la normalidad estadística, todavía cuesta comprender que todos los esfuerzos en generar entornos y espacios accesibles facilitan la vida a todas las personas y no solamente a un colectivo en concreto.

Todavía existen numerosos obstáculos mentales y actitudinales que hacen que diseñemos escalones allí donde sería más fácil y harmónico construir una rampa. Como decíamos, ante la opción de escaleras y rampas, si están bien construidas, la mayoría de personas optamos por la rampa. Pero el discurso único del diseño para la normalidad estadística todavía tiene un peso muy elevado.

Lógicamente la discusión entre escalera y rampa hay que llevarlo a un terreno más conceptual y pensar en todos aquellos servicios o informaciones a los que una parte importante de la población no puede acceder aunque esté en su más pleno derecho. Esto solo sucede porque quien diseña no piensa en todo el mundo y solo en unas cuantas personas.

Todavía cuesta entender que si diseñamos para todos será un beneficio para el 100% de la población. Experiencias como las que propone la directora teatral y educadora Carla Torres nos llevan a una vivencia innovadora en y para todos los sentidos. Nos demuestra como la accesibilidad en el arte nos introduce, a todos, en una dimensión diferente.

Aproximadamente el 10% de la población mundial tiene alguna diversidad funcional, así que no estamos hablando de situaciones excepcionales.

En cualquier caso, garantizar el acceso las personas no es trabajo único de los arquitectos, si no que los profesionales de la acción social deben tener en cuenta estas cuestiones. En este sentido, desde la Conferencias de Rectores de las Universidades Españolas (CRUE) y la Fundación ONCE, recientemente han publicado el libro “Formación curricular en diseño para todas las personas en Trabajo Social” para promover que los profesionales del Trabajo Social tengan estudien y tengan en cuenta las cuestiones que hacen referencia a la Accesibilidad Universal.

 
 Podéis descargar el libro desde este enlace: http://www.crue.org/Publicaciones/Documents/TRABAJO%20SOCIAL.pdf

Òscar Martínez Rivera

Profesor de la Facultad de Educación Social y Trabajo Social Pere Tarrés - Universidad Ramón Llull