Educació social i Treball social: una història d’aproximació professional

Haurien de ser Treball social i Educació social la mateixa professió amb diferents especialitats? Quines són les perspectives de desenvolupament futur d’aquestes dues professions? Preguntes com aquestes van centrar una part important de la jornada organitzada per la Càtedra de Serveis Socials de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya, amb el suport del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies, que, sota el títol “L’oferta formativa en serveis socials a Catalunya: vers les competències professionals necessàries” va celebrar-se fa unes setmanes a Barcelona.

Intentaré sintetitzar en aquest post algunes de les aportacions que vaig compartir aquell dia en la taula rodona a la que vaig ser convidat. Anticipo, això sí, que no tinc una resposta tancada a les preguntes plantejades, preguntes que, d’altra banda, formen part ineludible de la banda sonora de totes les trobades que a la Facultat d’Educació social i Treball social Pere Tarrés – URL fem amb els/es futurs estudiants. Quina diferència hi ha entre Treball social i Educació social? És la pregunta recurrent. Sempre aconsello començar explicant el que comparteixen, que és molt més que el que les diferencia. Deixeu-me fer una mica d’història:

Aquest any s’acompleix el 25è aniversari de la posada en marxa dels estudis d’Educació social (diplomatura en aquell moment, ara ja grau) i el 20è de la creació del Col·legi d’Educadores i Educadors Socials de Catalunya. Els estudis universitaris i la formalització d’estructures professionals no van fer més que presentar en societat una funció social preexistent en àmbits diversos i amb diferents noms. En aquell moment vam parlar de les tres fonts de l’Educació social: l’Educació especialitzada (un espai divers d’intervenció educativa en processos d’inadaptació fora del marc escolar), l’Educació d’adults i l’Animació sociocultural.  Probablement va ser el marcat caràcter pedagògic d’aquests antecedents el que va fer que els esforços per definir inicialment la “nova professió” es centressin en diferenciar-la de la figura del mestre/a. Fins i tot quan, amb el temps, el desenvolupament de l’Educació social l’està portant també a ser plantejada com a figura professional necessària a l’escola, jo diria que no hi ha gaires dubtes en relació a la diferència entre educadors/es socials i mestres.

Paradoxalment, ha estat el cognom “social” el que ha anat guanyant força i el que ha aproximat l’Educació social a la professió que històricament se situava en el centre dels serveis socials: el Treball social. Què ha passat en aquests 25 anys perquè això sigui així? Jo diria que han passat coses (majoritàriament positives, des del meu punt de vista) en l’Educació social, en el Treball social i també en la concepció dels Serveis Socials. Sintetitzo:

• L’Educació social, sense renunciar al seu marcat caràcter pedagògic (o potser precisament per aquest), ha anat consolidant-se en àmbits cada vegades més diversos. Molts d’aquests àmbits (gent gran o salut, per citar algun exemple) no requerien diferenciar-se de l’escola. A la vegada, la necessitat d’educar i educar-se ha anat sent socialment assumida progressivament com a tasca vital més enllà de la infància i els pupitres. L’educació és concebuda cada vegada menys com a patrimoni de l’escola. Eduquen els mestres i la família, però també té una funció educativa internet o el Departament de Recursos Humans de l’empresa. Els educadors i educadores socials són experts en processos educatius, però també (o precisament per això) en processos d‘interacció social, en gestió de conflictes o en desenvolupament del teixit comunitari. En la mesura que l’educació s’ha fet més transversal, més cosa de tots i totes, el cognom “social” ha guanyat rellevància i és més clau per entendre el sentit de la professió.
• El Treball social, malgrat la regressió provocada per la situació econòmica, va guanyant la batalla contra l’estigma de la seva funció assistencial i gestora (en el sentit més fred de les dues paraules). La tecnologia posa encara més en evidència la pèrdua d’energia que suposa tenir tramitant ajuts econòmics a professionals formats per a l’anàlisi i la intervenció en complexos processos socials. Quan les treballadores i treballadors socials reneguen d’aquesta funció administrativa i intenten definir l’essència de la seva aportació professional, de nou és el cognom “social” el que cobra protagonisme: drets, igualtat d’oportunitats, comunitat, teixit humà... D’això estem, de nou, parlant.
• Per últim, també ha evolucionat la concepció del paper dels Serveis socials.Cada vegada tenim més clar que la reducció de la desigualtat econòmica i social requereix del compromís de tots i totes i que el benestar ha de ser una tasca compartida entre les diferents àrees que impacten en el que anomenem “política social”. Parlem d’atenció integrada (social, sanitària, educativa...), que posa en el centre al ciutadà, a tots i cadascú. El Serveis socials no són els responsables d’atendre els casos que els altres serveis no poden resoldre. Tenen un objecte propi d’intervenció, que no és la pobresa econòmica o la manca d’habitatge (recomano llegir l’entrada al respecte del Blog del Fernando Fantova). En la definició d’aquest objecte d’intervenció, de nou la resposta arriba del cognom “social”: la interacció entre les persones, els vincles, la comunitat, el suport social... estan en el nucli de l’aportació al benestar que li correspon als serveis socials.

En aquest escenari professional, és fàcil entendre que Educació social i Treball Social es trobin i que es difuminin les fronteres professionals. És veritat que les herències professionals i acadèmiques són, a casa nostra, diferents. El Treball social té un llarg recorregut en la manera d’estructurar discursos i estratègies d’intervenció i, en la formació, un pes més significatiu, per exemple, del Dret. L’Educació social conserva, en la formació y en la praxis, el seu marcat accent pedagògic i, en la seva curta trajectòria com a professió formalitzada, continua explorant i consolidant àmbits i models d’intervenció.

Però és igualment cert que, al món, el Social Work incorpora la mirada pedagògica en molts àmbits d’intervenció i, a la majoria de països, aglutina el que per a nosaltres són dues professions que, sens dubte, se senten igualment interpel·lades davant els grans reptes d’aquesta societat complexa i diversa (estic segur que si els educadors i educadores socials consulteu els 12 grans reptes pel Treball social definits per l’American Academy of Social Work and Social Welfare dels EEUU, els sentireu igualment propers).

Honestament, ignoro com evolucionarem. Una part important dels nostres estudiants (un 25% aproximadament) resolen aquesta qüestió fent les dues carreres. Un d’ells, Manu Vidal-Ribas, exalumne de la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés - URL i actual Coordinador de la Càtedra de Serveis Socials de la UVic, present a la jornada, resumia: Estudiar Treball social m’ha fet millor educador. I haver estudiat Educació social m’ha ajudat a ser millor treballador social.

Des del meu punt de vista, el fet de ser una o dues professions té una importància relativa. Crec que el futur d’això depèn més de lògiques acadèmiques i professionals que de les necessitats socials. El que sí és realment important és que, educadors/es o treballadors/es, continuem treballant per ser professionals valuosos pel món, amb tots els ingredients socials, emocionals, tècnics i ètics que això implica.

Paco López, professor de la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés - URL

Cap a una integració dels sistemes social i sanitari en la cura de la persona en situació de dependència

Taula inaugural del Congrés. Foto: @InclusioCat

A principis de juliol va tenir lloc el I Congrés de l’Acció Social a Catalunya en el que s’analitzava l’atenció integrada social i sanitària des dels serveis socials, on un dels temes dels quals es va parlar va ser com aprofundir en la millora de la qualitat de vida dels familiars que tenen cura de persones amb dependència.

Des del Pla Interdepartamental d’Atenció i Interacció social i Sanitaria (PIAISS) defineix a “L’atenció centrada en la persona en el model d’atenció integrada social i sanitària de Catalunya” (PIAISS,2016), “atenció que posa la persona en el centre del sistema, amb l’objectiu de millorar la seva salut, qualitat de vida i benestar, respectant  la seva dignitat i drets, així com  les seves necessitats, preferències, valors  i experiències i comptant amb la seva participació activa com un igual en la planificació, el desenvolupament i l’avaluació en el procés d’atenció”.

Des d’aquesta perspectiva, cal optar per la integració entre el sistema social i sanitari. Atenent que ambdós sistemes tenen diferències ben significatives es planteja com a repte de futur com es podrà realitzar. En aquest sentit ja s’han fet alguns passos com la creació d’una nomenclatura comuna que es pot consultar en línia o l’establiment d’un full de ruta entre els anys 2017 i 2020 amb diversos programes des del mateix PIAISS. També es fa avinent la necessitat de recollir evidència científica com a base per a construir procediments i eines que facilitaran la presa de decisions.

Si partim del principi que la persona és autònoma per a definir les seves preferències i valors, i que en base a aquests el construeix la seva atenció, cal preveure que les persones desitjaran ser ateses des de la comunitat (des de les seves pròpies famílies). Diversos estudis evidencien aquesta voluntat. A la investigació “Primer les persones: cuidar com ens agradaria que en cuidessin” (Fundación Matia, 2016) i editada per “Obra Social la Caixa” demostren que les persones desitgen ser ateses als seus propis domicilis i pels seus familiars.

Atendre les persones des del propi domicili caldrà plantejar-se polítiques socials encaminades a dos àmbits:

• Promoure recursos i serveis encaminats a apoderar  la persona per tal que aquesta pugui esdevenir copartícep de la seva salut, qualitat de vida i benestar.
• Desenvolupar polítiques de suport de la família, amb la finalitat d’orientar-la, informar-la i formar-la però també dotar-la de serveis de suport al seu domicili. També serà d’especial interès poder analitzar l’impacte en la seva qualitat de vida el fet de responsabilitzar-se de la cura d’un familiar.

Així, en l’atenció de la persona en el seu domicili i per als propis familiars cal tenir cura que satisfer aquesta preferència no tingui un impacte negatiu en la qualitat de vida del seu entorn familiar, i per tant, cal facilitar la formació, suport i orientació que tenim al nostre abast per tal de minimitzar aquest impacte.

Marc Cadafalch

Consultor i formador de l’Àrea sociosanitària i dependència de la Fundació Pere Tarrés

L'atenció social en situacions d'urgències i emergències

La recent tragèdia de l'Hotel Rigopiano, que va ser sepultat per una allau el passat 18 de gener a Itàlia ha posat d'actualitat l'actuació dels serveis de rescats i d'emergències, que continuen buscant persones desaparegudes encara a dia d'avui. L'opinió pública és molt sensible davant d'aquests tipus de tragèdies i als professionals dels serveis d'urgències i emergències se'ls demana una resposta immediata i integral, no només mèdica i psicològica sinó també des de la dimensió social.

A Catalunya, la Llei 12/2007, d’11 octubre, de serveis socials indica en l’article 7 que són destinataris dels serveis socials especialment les persones que estiguin en alguna o algunes de les situacions següents: discapacitat física, psíquica o sensorial, malalties mentals i malalties cròniques, necessitats socials relacionades amb la manca d’habitatge o amb la desestructuració familiar i d’altres.

Entre el conjunt de situacions que assenyala la Llei volem destacar tres que plantegen característiques similars entre si i diferenciades de la resta:

• El fet d’haver estat víctima de delictes violents, un mateix o els familiars.
• Urgències Socials.
• Emergències Socials per catàstrofes.

La Llei no delimita les responsabilitats, l’abast, o els recursos necessaris per a que els serveis socials facin front a aquestes situacions i en general, els serveis no compten amb experiència suficient en la intervenció social dins d’aquests àmbits, per tal de desenvolupar procediments adequats d’actuació. 

Com a conseqüència en produir-se una d’aquestes situacions els professionals de serveis socials actuen sovint, amb gran risc de col·lapse del propi servei i d’ells mateixos per l’alt estrès emocional que cal gestionar.

Aquestes realitats anteriors no permeten una programació prèvia en el sentit que són inesperades i quan esdevenen cal que siguin afrontades tenint en compte els requeriments següents:

• Resposta immediata per tal d’alleugerir el patiment extrem de les persones afectades, disminuir l’impacte emocional i permetre l’assimilació gradual dels fets.
• Atenció integral  que tingui en compte la cobertura de les seves necessitats bàsiques i alhora emocionals.
• Procedimentació i protocol·lització per a garantir una atenció homogènia als afectats i evitar duplicitat e interferències entre els diferents grups operatius d’emergències: cossos policials, sanitaris, bombers, protecció civil, etc.
• Postintervenció en el sentit de garantir que desprès de l’incident crític  les persones afectades continuen reben l’atenció necessària des dels serveis socials.

Cal sobretot que els professionals que han de gestionar aquestes situacions,  disposin d’eines i recursos suficients per a l’afrontament i una de les necessitats bàsiques és la formació especifica sobre tècniques d’intervenció, estratègies de prevenció del risc laboral i autoconeixement.

El seminari Atenció social en situacions d’urgències i emergències és una primera aproximació formativa per a la intervenció en les situacions descrites per la Llei. Si vols més informació pots inscriure't aquí.

Isabel Ferrer
Professora de la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés - URL

10 anys de la Llei de dependència. Valoracions i reptes de futur

L’any 2006 el Parlament Espanyol va aprovar la Llei de la Promoció de l’Autonomia Personal i atenció a les persones en situació de dependència amb la pretensió que el seu propi nom indica. La Llei i la reglamentació que la desenvolupen ordenen i garanteixen per a tota Espanya les prestacions a les quals tenen dret les persones en situació de dependència. Es pretén coordinar les diferents administracions públiques responsables d’oferir les ajudes i serveis. Des del moment de la seva promulgació es va qüestionar, des de determinades comunitats autònomes, la invasió de competències que suposava en l’àmbit dels serveis socials, així com la falta de recursos per finançar-la. A més, qüestionava alguns plantejaments de serveis que determinades administracions, com la catalana, ja oferien.

La Llei significava un avanç rellevant per a l’Estat del Benestar, tot i que arribava sense recursos suficients i en un moment econòmic que fins avui no ha permès aplicar-la tal com es pretenia.

Desplegament de la Llei de Dependència a Catalunya

A Catalunya, segons el darrer informe de seguiment del desplegament de la Llei s’han rebut més de 540.000 sol·licituds de valoració des de l’any 2.007. Aquestes persones solen ser dones (63% dels casos) i majoritàriament grans (el 82% tenien més de 65 anys  i un 53.7% tenien més de 80 anys). La valoració inicial va ser del 29,4% de grau 3 (Gran dependència), 28.8% va ser de Grau 2 (Dependència Severa) i el 26,7% de Grau 1 (dependència moderada).

Actualment a Catalunya hi ha 142.474 persones beneficiaries, de les quals 87.077 perceben una prestació econòmica de cuidador no professional i s’ofereixen 93.256 serveis reconeguts en la cartera de serveis que regula la Llei.

El cost del SAAD entre 1’1 de juliol de 2014 i  els 30 de juny del 2015, a Catalunya (1.163.947.399,58 €) fou finançat majoritàriament per la Generalitat de Catalunya (67.1%), seguit pel copagament de les famílies (17%) i en darrer lloc per l’Administració Central (15.9%), segons el XV dictamen del Observatorio de la Asociación Estatal de Directores y Gerentes en Servicios Sociales, fet el juliol 2015.

Aquest mateix Dictamen del Observatorio, explica que l’aportació de l’Estat al SAAD a nivell espanyol és semblant a Catalunya (ho estima al 12% del cost total necessari) i aquesta aportació, insuficient malgrat l’esforç de les comunitats autònomes, acaba tenint una incidència en les prestacions ofertes.

Estimen, també, que s’han prioritzat les prestacions de serveis en detriment de la prestació econòmica per a cuidadors no professionals. Tot i així expliquen que la OCDE posa en alerta sobre la intensitat elevada de cures familiars a Espanya, assumida principalment per dones, fet que ve de determinada tradició cultural i de la poca inserció laboral de la dona a certa edat.

L’impacte social de la Llei de Dependència

És important tenir presents aspectes de més difícil quantificació quan s’analitza l’impacte social de l’anomenada Llei de la Dependència. Un d’ells és el temps mitjà en què es triga des de la petició a la valoració i d’aquesta al cobrament de les percepcions o a la prestació del servei al qual es té dret. Aquests períodes, marcats fonamentalment per la falta de finançament, suposen per a moltes famílies situacions de precarietat afegida que agreugen carències i minven uns mínims de benestar, i fins i tot de dignitat, als quals tots hauríem de tenir dret en països desenvolupats. La pobresa “d’esperit” de determinades persones afegida a la distància o falta d’hàbit de recórrer als serveis socials agreuja el temps de detecció de la necessitat i per tant l’activació d’un procés que, pel que dèiem anteriorment, ja és llarg per falta de mitjans. 

L’anomenada quarta pota de l’Estat del Benestar, desprès de la Sanitat, l’Ensenyament i les pensions, els serveis socials i destacant en aquests l’atenció a la dependència, és per on ha de créixer la despesa pública els propers anys. I goso afegir que probablement no s’hauria de finançar amb un increment de la pressió fiscal sobre la població general, sinó per una correcta tributació de les fortunes avui en paradisos fiscals i per gravar les transaccions financeres.

El futur ha de tendir cap a la prevenció, promoció i atenció centrada en les persones

En els darrers anys, per tal d’atendre la dependència, s’implanten nous models com el de l’atenció centrada en la persona. Així, seguint les indicacions de l’Organització Mundial de la Salut (2008) i d’acord amb les entitats socials, des de la Generalitat de Catalunya es valora la necessitat que el sistema de benestar i salut s’adreci a la prevenció, promoció i atenció centrada en les persones i des d’una visió comunitària.

Es tracta d’un model que s’enfoca a promoure la dignitat i els drets de les persones i que té com a principis l’autonomia, la participació, la integralitat, la individualitat, la inclusió social i la independència assistencial. Conceptualment es tracta d’un salt en la proactivitat vers la detecció i atenció a les necessitats. Es pretén millorar la qualitat de vida de les persones i les limitacions que situacions de dependència puguin suposar.

Amb la mateixa voluntat de promoció humana l’aplicació de la Llei ha de continuar recolzant els familiars, sovint massa sols, que atenen una persona depenent. Els grups d’ajuda mútua, els programes de formació que hem desenvolupat de forma pilot s’han demostrat de gran eficàcia per a les famílies.

És important l’atenció que es rep, però també ho és el plantejament de nous paradigmes d’atenció que permetin una vida el més plena  i  autònoma,  malgrat les condicions de salut.

I és bàsic plantejar-s’ho en una societat, la piràmide poblacional de la qual té un percentatge de població cada cop més elevat en les etapes més avançades de vida.

La Llei va suposar un avenç per al conjunt, una consolidació positiva, falten recursos que s’han de trobar, però queda molt camí a recórrer. 

Josep Oriol Pujol i Humet 
Director General de la Fundació Pere Tarrés