Els problemes de salut mental a la infància i l’adolescència: una prioritat formativa

Gaudir d’una bona salut mental és molt important al llarg de tota la vida i és fonamental a la infantesa ja que garanteix un desenvolupament sa que repercutirà positivament en la salut física de l’infant, en l’assoliment d’aprenentatges, en el maneig del seu món emocional, en la cura i estima cap a ell mateix i en l’establiment de vincles i relacions socials estables i sanes.

Per contra, els problemes de salut mental d’infants i adolescents s’associen amb dificultats en el desenvolupament emocional, social i intel·lectual. Segons la UNICEF, aquestes dificultats poden vincular-se, entre d’altres, a un baix rendiment acadèmic, relacions socials poc satisfactòries, consum descontrolat de substàncies tòxiques, conductes autolesives o dificultats en tenir cura i estima de si mateixos.

En aquest sentit, a nivell internacional, s’estima que entre el 10 i el 20% dels infants i adolescents presenten problemes de salut mental i s’ha demostrat que els problemes no tractats en la infantesa tendeixen a mantenir-se en l’edat adulta. De fet, la OMS apunta que el 75% de trastorns mentals comencen abans dels 18 anys i el 50 % ja es manifesten per primera vegada abans dels 14 anys.

A Catalunya, en els últims 5 anys el nombre de menors de 18 anys atesos en els Centres de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ) s’ha incrementat un 28% segons l’informe “Atenció a la salut mental infantil i juvenil a Catalunya” (2016)* elaborat per la Fundació Pere Tarrés i la Federació Salut Mental Catalunya on també es destaca que el 7,1% dels infants entre 0 a 14 anys reben teràpia psicològica.

L’informe també recull la manca de programes de formació continuada en salut mental i la necessitat dels professionals de millorar els seus coneixements pel que fa a tractaments inicials psicofarmacològics i respecte a tractaments psicosocials i psicoeducatius infantils i juvenils.

Aquest escenari posa de manifest la necessitat de professionals competents tant en la identificació de signes d’alerta com en l’atenció d’infants i adolescents amb problemàtiques de salut mental com ara els trastorns del neurodesenvolupament, els trastorns afectius o els trastorns del control dels impulsos i la conducta.

Uns professionals ben formats i d’àmbits d’actuació diversos com l’escola, els espais de lleure, els culturals o esportius són clau per la detecció de les necessitats i les problemàtiques dels infants i adolescents així com per atendre-les i acompanyar-les adequadament. I, al mateix temps, és una clara contribució a l’abordatge integral d’aquestes, una de les conclusions principals que es destaquen en l’informe d’Atenció a la salut mental infantil i juvenil a Catalunya.

Formar-se per millorar el benestar emocional dels infants i joves, a més d’incrementar les competències dels professionals implicats, és una aposta de futur pel benestar de la societat.

En aquest marc, la Fundació Pere Tarrés ofereix una formació específica en psicopatologia en la infància i l’adolescència adreçada als professionals que estan en contacte amb infants i joves.

En aquesta formació es donen a conèixer les característiques principals de cada etapa evolutiva, es treballen els aspectes a explorar que permeten detectar alguna problemàtica o alteració en el desenvolupament i es presenten els diversos recursos assistencials existents. Però, principalment, la formació aborda les principals problemàtiques de salut mental en els infants i joves i ofereix orientacions concretes per a la intervenció a partir de casos pràctics.

En definitiva, una formació orientada a la millora professional de l’atenció a infants i adolescents en contextos diversos, basada en la pràctica però sense oblidar la reflexió al voltant de la salut mental de les noves generacions.

*Coscolla, R.; Martínez, S.; Poll, M. (2016). Atenció a la salut mental infantil i adolescent a Catalunya. Barcelona: Fundació Pere Tarrés i Federació Salut Mental Catalunya.

Podeu consultar la informació detallada del curs accedint a “Introducció a la psicopatología en la infància i la adolescència”

Raquel Dolado
Psicòloga especialista en psicologia clínica i formadora

Els centres oberts, recursos preventius necessaris

En els darrers anys està començant a agafar importància la situació de salut mental i emocional dels infants, cosa que fins ara havia passat molt desapercebuda. Hem de tenir en compte que aquest tema no és nou, però en els darrers cinc anys s'ha percebut un increment important de casos, moltes vegades condicionats pel mateix entorn social, econòmic, cultural, etc.

Per una banda, hem de poder afrontar amb tota garantia l'atenció i l'acompanyament als infants, i les seves famílies, afectades de problemàtiques mentals severes i, sovint, complexes, que es detecten en una edat prematura i que acompanyaran a la persona al llarg de la seva vida. En aquests casos, la dificultat més greu no és la malaltia en sí mateixa, sinó la solitud i l'abandonament que pateix el menor i el seu entorn més immediat, la família.

Per altra banda, s'ha de detectar i donar resposta a la situació de vulnerabilitat que viuen els infants pel fet d'haver d'afrontar situacions tant estressants en moments vitals molt prematurs que els superen de tal manera que acaben desembocant en una greu afectació en la seva salut mental o emocional. No hi ha cap dubte, i les entitats que estem acompanyant als infants en el seu procés de creixement i maduresa en podem donar constància, de que les situacions de pobresa i vulnerabilitat que estàn patint molts menors del nostre entorn més immediat arrel de la crisi econòmica i social dels darrers anys estan afectant molt negativament en la seva salut física, però també psíquica i emocional. Les pors, les angoixes, les preocupacions per saber si avui o demà seran desnonats, què podran dinar o sopar, no poder anar de colònies amb els seus companys d'escola perquè no les poden pagar, no poder fer els treballs escolars amb ordinador perquè no en tenen o perquè no tenen accés a internet... desestabilitzen als menors i als seus pares i mares.

La prevenció és fonamental per a garantir una bona qualitat de vida i un futur esperançador. Amb poques inversions, donant per suposat que gastar diners en els infants no és una despesa sinó una inversió de present i de futur, es poden aconseguir moltes millores immediates i es poden evitar molts mals posteriors. Les cures pal·liatives són necessàries quan no hi ha més remei, però es poden evitar moltes actuacions finalistes si, prèviament, s'han planificat i implementat unes polítiques preventives adients i una inversió econòmica que estalviarà molta despesa de futur.


Entenem que des dels centres oberts i socioeducatius d'atenció als infants podem fer una bona feina en aquest sentit i complementària de la tasca que poden realitzar altres agents socialitzadors (família, escola, esplais, associacions, grups esportius, etc). El contacte diari amb els infants ens permet, per una banda, planificar activitats i projectes preventius que permetin el desenvolupament integral dels infants, sentint-se integrats en la societat i sent protagonistes de la seva pròpia vida en totes les seves dimensions. Però, per altra, també ens permet detectar situacions d'inseguretat personal, ansietat, depressió i sensació de descontrol o, fins i tot, problemàtiques més complexes que es treballaran de manera coordinada amb altres centres especialitzats i amb la família, donant una resposta individualitzada als menors, per tal d'ajudar a cadascú d'ells a fer front a la seva realitat.

Jordi Balot
Director de la Fundació Joan Salvador Gavina, centre adherit a la Xarxa de Centres Socioeducatius de la Fundació Pere Tarrés

És necessària una atenció a la salut mental en infants i adolescents

Tant des de l’educació en el lleure: colònies, casals d’estiu, centres d’esplai, menjadors i activitats extraescolars... com des de la intervenció social: centres socioeducatius, activitats de prevenció del consum de tòxics, atenció sociofamiliar a la infància de 0-3 anys... des de la Fundació Pere Tarrés constatem la significativa necessitat d’atenció a la salut mental en aquest període d’edats. Una necessitat que fonamenta positivament el desenvolupament posterior en totes les dimensions bio-psico-socials, evita patiments i afavoreix la integració i la felicitat en la infància i l’adolescència.

La praxi quotidiana de la Fundació Pere Tarrés ens ha fet constatar que és necessària una atenció a la salut mental en infants i adolescents. Per aquest motiu hem participat en l’estudi sobre l’"Atenció a la Salut mental infantil i adolescent a Catalunya", iniciativa de la Federació de Salut Mental Catalunya.

Comparada amb la malaltia física, el patiment mental ha estat històricament el gran oblidat en tots els ordres. Mai s’han disposat els mitjans suficients per abordar-lo ni la ciència ha fet la recerca necessària per atendre la persona que la viu. Cal tenir present que les malalties mentals afecten entre un 10 i un 20% de la població infantil i adolescent i que, segons la OMS, el 75% dels trastorns mentals adults comencen abans dels 18 anys. Sense desmerèixer el treball de la psicologia i la psiquiatria així com de la psicofarmacologia, els recursos per abordar aquest tipus tan divers de disfuncions han estat sempre molt minsos. Falten, doncs, mitjans d’abordatge, d’atenció a la persona amb dificultats i falten eines suficients per atendre amb èxit els diferents quadres ajudant de forma personalitzada a superar-los. El percentatge d’infància afectada d’algun trastorn atesa per serveis de salut mental és inferior al 10%. 

A aquesta realitat per al comú de les persones de la nostra societat cal destacar-hi les carències especials en l’atenció pública. Els infants i adolescents que viuen en situacions de vulnerabilitat social són susceptibles de major probabilitat de dificultats de salut mental. La combinació entre major prevalència dels dèficits i menor oferta de recursos assistencials dificulta significativament les possibilitats de promoció en totes les dimensions i potencialitats de la persona. Es tracta d’un desavantatge d’oportunitats molt significatiu en les seves vides. Demanem, doncs, i goso reforçar una primera i fonamental conclusió de l’estudi, que es prenguin en consideració aquestes situacions i que es comencin a plantejar estratègies per pal·liar-les. 

Cal poder atendre, per dignitat, la malaltia mental de tota la població afectada amb els mitjans adients. Així mateix, cal afavorir els programes i institucions que n’afavoreixin la prevenció. Recursos normalitzadors, com són els centres d’esplai, els centres socioeducatius o els programes materno-infantils per a una parentalitat positiva, són del tot imprescindibles per a una infància, adolescència i en general societat sanes. 

Quan arriba a l’adolescència les carències, pel que fa a recursos, s’agreugen en un moment especialment sensible de la persona. Si no hi ha un abordatge preventiu i un acompanyament enriquidor el risc d’agreujar les dificultats en salut mental amb consum de tòxics, comportaments de risc o disfuncionals socialment, s’agreugen. Són necessaris, doncs, referents positius, recursos intermitjos, d’habitatge, d’acompanyament en la formació, d’inclusió social... adients per atendre’ls de forma inclusiva. Ho constatem diàriament des dels centres socioeducatius. Estem definint un repte gens senzill però que seria un gran bé per a les persones i d’una gran rendibilitat en termes socials. 

L’estudi que hem elaborat amb la Federació de Salut Mental Catalunya aborda més reptes i d’una forma més rigorosa i fonamentada. La nostra reflexió no pretén més que destacar-ho i fer una crida d’una necessitat social i de les persones que, per convicció, ens sentim obligats a formular. Estem segurs de l’interès del treball realitzat com un element més d’aquesta reivindicació social vers infants i adolescents que pateixen. És voluntat de la Fundació Pere Tarrés i de la Federació de Salut Mental Catalunya, que els infants visquin com a tals i puguin créixer com a persones.

Josep Oriol Pujol i Humet
Director general de la Fundació Pere Tarrés

Jornada de Mediació, Gestió de Conflictes i Salut Mental: “Sumant Mirades”

Sant Boi de Llobregat és un referent pel que fa a la creació de polítiques actives en l'àmbit de salut mental promocionant la integració, la cohesió social i la convivència pacífica. Així, el municipi dissenya un eix estratègic basat en quatre factors bàsics: salut mental comunitària, estratègia integral, col·laboració institucional i potenciació de la investigació, i a partir del 2010 impulsa la creació del Clúster en Salut Mental que es constitueix el 16 de gener de 2013.

Seguint aquesta línia, el Servei Municipal de Mediació Ciutadana (a partir d'ara SMMC) de l'Àrea d'Educació i Civisme, gestionat per la Fundació Pere Tarrés, es planteja promoure una nova línia de treball específica en l'àmbit de la salut mental amb els següents objectius: generar sinergies amb els agents que treballen en l'àmbit de la salut mental, identificar necessitats tant dels professionals com dels ciutadans i ciutadanes i la comunitat pel que fa a la gestió positiva de la convivència i la salut mental, crear xarxa i oferir espais per a la reflexió i concreció de possibles línies d'actuació.

La primera actuació que dóna resposta a aquests objectius és la jornada "Sumant Mirades" de mediació, gestió de conflictes i salut mental realitzada el passat dia 20 de març a l'Equipament Municipal l'Olivera pel SMMC amb la col·laboració del Clúster en Salut Mental. A la jornada hi van assistir prop de vuitanta persones representants de tots els sectors de la comunitat (professionals de l'àmbit de la salut mental, entitats, associacions, mestres, treballadors socials, infermers, persones que pateixen alguns trastorn mental o l'han patit, familiars, ciutadans i ciutadanes en general i professionals de la resolució positiva de conflictes i la mediació).

La jornada volia sensibilitzar sobre la mediació en l'àmbit de la salut mental però essencialment volia poder copsar les necessitats de totes les persones que hi van assistir en relació amb la mediació i la salut mental, crear sinergies, crear xarxa i concretar futures línies de treball conjunt.

Durant la primera part de la jornada, més sensibilitzadora i reflexiva, es va realitzar un diàleg a tres bandes on hi van participar la Dra. Laura Castells, psiquiatra del CASM Benito Menni, la Sra. Núria Sànchez, mediadora d'ADIC i va ser conduïda pel Sr. José Andrés Rodríguez, periodista especialitzat en salut mental. Entre d'altres, es van plantejar les següents qüestions: un servei de mediació ha de possibilitar la gestió de conflictes amb persones que pateixen un trastorn mental? Una persona que pateix un trastorn mental ha de comunicar-ho al mediador/a si està participant en un procés de mediació? Està capacitada una persona amb un trastorn determinat per prendre decisions en un procés de mediació?

Sintetitzant algunes de les respostes dels convidats al diàleg i dels participants en el torn de preguntes podríem dir que:

• Els serveis de mediació són una alternativa efectiva per a la resolució positiva i pacífica dels conflictes i per a la gestió de les relacions, independentment si les persones implicades pateixen o no un trastorn mental.
• En un procés de mediació comunitari, els participants no tenen l'obligació d’informar si pateixen trastorn mental però si hi ha una incapacitació i l'acord ha de tenir validesa cal que s'incorpori en el procés el tutor legal de la persona incapacitada.
• Una persona amb problemes de salut mental, depenent de quina sigui la patologia i la fase en que es trobi la malaltia, podrà o no prendre decisions. Per tant qualsevol procés de mediació ha de ser prou flexible per adaptar-se a les característiques i necessitats de les parts.

En la segona part de la jornada, essencialment participativa, es va realitzar un world cafè on les persones assistents van mirar de respondre de manera conjunta les següents preguntes: quins reptes tens en el teu dia a dia per afrontar la convivència? Què podem fer per donar resposta conjuntament a aquest reptes? Per a cada pregunta es van fer dues rondes d'intercanvi de les persones de cada taula i, finalment, es va fer un recull de les conclusions i propostes de cada taula.

En definitiva, la jornada va ser el tret de sortida per a la promoció del treball en xarxa pel que fa a la gestió positiva de la convivència, la mediació i la salut mental. A aquesta activitat inicial se li donarà continuïtat un cop analitzades les propostes del world cafè amb activitats específiques conjuntes amb les persones i entitats que van participar i també en el Fòrum Local de Convivència que es realitzarà el proper més de maig a Sant Boi.

Per més informació podeu adreçar-vos a:
http://www.santboi.cat/mediacio

Maribel García Cotto
Servei Municipal de Mediació Ciutadana

Virginia Comas López
Servei Municipal de Mediació Ciutadana

Mònica Albertí Cortés 
Servei Municipal de Mediació Ciutadana

Presó i reinserció social

A les portes d’una nova modificació del Codi Penal a casa nostra, en la que es preveu un enduriment de les mesures penals, es planteja, una vegada més, quina ha de ser la finalitat de la pena. El debat està servit: serveix castigar? o cal oferir respostes terapèutiques i educatives orientades a la reincorporaració social de les persones que han comès un delicte? No volem deixar passar l’oportunitat de poder posar el nostre granet de sorra oferint i aportant idees renovades a un sistema penal que no acaba de trobar una proposta d’intervenció des dels centres penitenciaris, que millori i possibiliti assolir els desitjats principis constitucionals de reinserció.

Al llarg de tres anys hem realitzat el Grup de recerca GIAS (Grup d’Innovació i Anàlisi social) de la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés-URL la recerca: Pedagogia Social Comunitària en centres penitenciaris i programes de reinserció social: un model  d’intervenció per a la millora de la reinserció social. La finalitat de la mateixa ha estat conceptualitzar un model d'intervenció socioeducativa basat en la Pedagogia Social Comunitària (d'ara endavant PSC), avaluant dos casos d’èxit: la Unitat terapèutica i Educativa (UTE) del Centre Penitenciari de Villabona i el programa de reinserció social de l'Associació Bizitegi de Bilbao. La recerca ofereix també línies de millora i innovació als projectes analitzats. La PSC treballa per la consecució de dos grans finalitats: la millora de la qualitat de vida i del benestar subjectiu de les persones i el foment de cohesió social. La PSC vertebra la seva praxi a través de les metodologies de l'acompanyament psicosocial i educatiu, l'animació sociocultural i el treball comunitari. Els seus agents protagonistes són les entitats socials, els professionals, les administracions públiques, les famílies i xarxa social i les persones usuàries. L’equip que hem portat a terme aquesta recerca ens  hem fet una pregunta, que ja és un clàssic en les ciències socials: What works?. Preteníem buscar, allò que funciona i analitzar el perquè funciona, amb l’objectiu de implementar-lo en altres propostes i territoris. Aquesta, a grans trets, ha estat la idea de la recerca.

En aquest escrit ens centrarem en el cas de la UTE, del Centre Penitenciari de Villabona, una experiència en el món penitenciari que aposta per un treball cogestionat entre les persones internes i els professionals. La UTE compta amb la participació voluntària dels interns en programes especialitzats de caràcter educatiu i terapèutic, a partir del quals és possible iniciar un procés d’acompanyament en el procés d’incorporació social per part dels agents socials de la comunitat: família i amics, i les entitats i societat civil, que ofereixen els seus recursos per assolir els objectius del procés de treball. Si bé es parla de la UTE com un model innovador, la seva principal innovació és la relectura de les lleis i reglaments penals aplicada a la reinserció de les persones internes. Aquest model de presó, rebaixa en més del 30% els índexs de reincidència(1) . Així doncs, podem afirmar que la UTE funciona, com és també el cas d’altres models en els que la implicació de l’intern, l’aposta per una intervenció tècnica i de qualitat i la participació de la comunitat són part fonamental per l’èxit dels processos de reinserció dels interns. A Catalunya, sense anar més lluny, s’inicia el projecte Cercles (2) amb aquesta clara orientació i voluntat de treball comunitari amb interns que han comés delictes greus. 

Però, si bé diem que aquest model funciona, cal veure quins són els aspectes que permeten fer aquesta afirmació. En primer lloc, el treball educatiu personalitzat com un dels punts clau del model. Cal adaptar els plans de treball a l’individu i cercar la seva complicitat i la seva participació activa al llarg de tot el procés.

En segon lloc, el paper del professional. El canvi de rol del personal de règim, responsable de l’ordre i la seguretat del centre penitenciari. En aquest model de presó el professional de vigilància passa a ser un agent educatiu més, que forma part de l’equip interdisciplinari.

El tercer pilar és la participació dels diferents agents de la comunitat. La família es presenta com a principal agent de suport en el procés de desinternament. S’ofereix a la família un espai formatiu, d’informació i de participació al llarg de totes les fases de tractament de l’intern. Aquesta formació pretenen aportar als familiars les eines necessàries per a portar a terme aquest acompanyament i, poder fer front a les dificultats que es van donant al llarg del procés de reinserció, com per exemple les recaigudes. En segon lloc destaquem la importància de la implicació de les entitats i de la societat civil, tant dins del centre penitenciari, com a l’exterior, un cop l’intern comença a tenir les primeres sortides i especialment una vegada finalitzat el procés d’internament. Es desprèn d’aquest aspecte la necessitat de garantir una major obertura de les presons als agents socials, per tal de que aquest treball de i amb la comunitat sigui possible.

Un altre aspecte destacable del model fa referència a la necessitat de millorar la sensibilització social en relació a la realitat de les persones que han comes un delicte. Cal explicar el treball que es fa dins de la institució penitenciaria, evidenciar els processos d’èxit de les persones que participen en aquests models de presó i  afavorir un context d’acollida que faci possible la reincorporació. Tots aquests aspectes han de ser també finalitat dels centres penitenciaris.

A l’inici d’aquest escrit hem parlat de la importància de poder transferir “el que funciona” a altres espais i territoris. Amb aquest objectiu actualment l’equip que ha portat a terme la recerca, treballa en la redacció d’una guia teòrico-metodològica que permetrà implementar aquest model de treball, basat en els principis de la Pedagogia Social Comunitària, en altres centres penitenciaris. També s’ha realitzat la construcció d’estàndards de qualitat, com a eina per a l'avaluació de programes i serveis on s’apliqui aquest model de treball.

(1)  Estudi no publicat de la Universitat d’Oviedo de 2013.
(2) Projecte per a la creació a Catalunya i a altres països europeus de cercles de suport i responsabilitat, recurs comunitari dirigit al tractament de delinqüents sexuals en la comunitat, un cop que han acabat de complir pena de presó.

Txus Morata Garcia
Investigadora i professora de la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés - Universitat Ramon Llull.

5 factors clau per a la millora de la inserció social de persones amb trastorn mental

Aquest 10 d’octubre se celebra el Dia Internacional de la Salut Mental. Amb motiu d’aquesta celebració és oportú aturar-se a reflexionar sobre diversos elements relacionats amb aquests tipus de trastorns. En el nostre cas volem reflexionar sobre diferents aspectes clau per a la millora de la inserció social d’aquestes persones.

1. Trencar els prejudicis, especialment entre els empleadors:
Un dels factors clau hauria de ser reorientar o impulsar noves accions de sensibilització de l’empresariat i la societat en general vers les persones amb trastorn mental. En les últimes dècades s'ha avançat molt, però encara cal lluitar contra l'estigma que significa viure amb un trastorn mental. Entre d’altres necessitats cal trencar les pors, visualitzar les capacitats que tenen i positivitzar les diferències.

2. Cal visualitzar el valor del treball, més enllà de l'estrictament econòmic:
A banda de la utilitat estrictament econòmica, treballar té uns clars beneficis terapèutics. Permet sentir-se útil, guanyar en autonomia, i no viure centrat en la malaltia. Sovint són els propis malalts, familiars o metges els que posen frens a entrar en el món laboral, i per tant és important que es cuidin certes condicions que evitin un estrès excessiu.

3.Potenciar el treball amb suport (TAS):
Els beneficis d'aquesta figura "mediadora" al món empresarial ja han estat contrastades a altres països com ara els Estats Units. Aquest suport facilita l’adaptació de la persona al lloc de treball, i de la persona amb els companys  i l'empresa. Cal innovar en com oferir aquest suport de manera que es garanteixi la seva eficàcia al llarg del temps i la seva sostenibilitat.

4. Flexibilitzar les polítiques perquè s’adaptin a la necessitat real:
Les polítiques de protecció de vegades signifiquen un altre fre. La incompatibilitat entre pensió i contracte sovint dificulta l’objectiu d’integració laboral. Caldria flexibilitzar la gestió de les pensions de manera que s’eviti la por a perdre aquesta o a trigar després molt de temps a recuperar-la. Aquestes pors moltes vegades són el motiu de no treballar.

5. La crisi amenaça el TAS i molts Centres Especials de Treball:
Ha afectat directament al finançament del TAS i hi ha hagut tancaments de Centres Especials de Treball. La societat, en el seu conjunt, ha de fer una aposta ferma per no excloure del mercat laboral persones que poden i volen treballar. 

Ana Sesé Taubmann
Doctora en Psicologia i Responsable d’Inserció Sociolaboral 
Formació, Consultoria i Estudis de la Fundació Pere Tarrés