Migracions en temps de globalització fronteritzada

Les migracions són un fenomen tan antic com la humanitat. Qualsevol comunitat d’éssers humans a qualsevol part del planeta és fruit de diversos processos migratoris previs, més o menys intensos i extensos, segons el cas, però que fan que la pretensió d’uniformitat ètnica o d’atemporalitat comunitària sigui ridícula, però no per això menys perillosa. Tanmateix en els darrers temps estem assistint a dos tipus de canvis que modifiquen l’escenari de les migracions internacionals.  

En primer lloc, les xarxes migratòries s’han ampliat. Si, en termes generals, durant el segle XIX érem els europeus que migràvem cap a la resta del planeta, d’Amèrica a Austràlia, actualment els fluxos migratoris van en distintes direccions i involucren pràcticament a totes les societats. No hi cap país important que no sigui emissor, receptor o de trànsit i molts, de fet, són les tres coses. Un procés que a més, en alguns casos, s’ha donat de manera molt accelerada. Una bona mostra és l’Estat espanyol, el qual en pocs anys ha passat de ser un país d’emigrants (i exiliats) a un d’immigrants, amb percentatges fins i tot superiors als de països amb trajectòries de recepció molt més antigues. 

En segon lloc, els tipus migratoris s’han diversificat (homes, dones, gent gran, menors), així com les procedències. Conseqüència de tot plegat és que la immigració s’ha convertit en una realitat cada cop més diversa, amb distints riscos i necessitats, cosa que sovint no es té prou en compte, i que les nostres societats són de manera creixent societats multiculturals, agradi als defensors del monoculturalisme. A l’Europa, a la Catalunya del segle XXI la multiculturalitat no és una aspiració política, sinó una constatació sociològica.

Tanmateix, el món global, la ideologia del qual es fonamenta en la mobilitat, pel que fa a les persones i a diferència del capital o dels productes de consum, s’ha fronteritzat. En una realitat cada cop més liquida, seguint l’afortunada metàfora de Bauman, les fronteres s’estan fent més dures. La llibertat de moviment que proclama el neoliberalisme hegemònic no s’aplica a les persones. Però la construcció de fortaleses davant els nous “bàrbars” està condemnada al fracàs. El capitalisme global neoliberal és el que està llançant a milions de persones cap a uns murs que no els podran contenir.  

Però hi ha un altre tipus de fronteres no menys excloents. La confusió entre ciutadania i nacionalitat que els estats-nació han engendrat és un factor clau d’exclusió jurídica, política i social. No podem aspirar a societats cohesionades, si expulsem de la comunitat política i de l’accés a determinats serveis i oportunitats, a una part gens negligible dels seus membre. 

Revisar el concepte de ciutadania, ha d’anar acompanyat també de repensar els models d’organització territorial i les adscripcions identitàries en un escenari post-nacional. Ens hi va la democràcia i, sense exagerar, la vida. 

Jordi Sabater

Professor de la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés - URL

Immigració, convivència i integració social

En els darrers mesos l’anomenada crisi dels refugiats ha posat de nou damunt la taula el complex tema dels processos migratoris. Tot i les lloables iniciatives solidàries dels ciutadans i de sectors de la societat civil, els resultats, almenys de moment, han estat migrats quan no preocupants. Són moltes les dimensions que caldria abordar, però n’assenyalaré quatre que em semblem especialment importants.

En primer lloc, és perillosament reduccionista centrar-nos només en el tema dels refugiats i oblidar-nos del nombre ingent de persones que també es veuen obligades a abandonar el seu país d’origen. No hi ha dubte que la guerra de Síria ha provocat una crisi humanitària d’una extrema gravetat a la qual cal donar-li resposta. Però ens equivocarem si, com sembla deduir-se de determinats discursos, establim una divisió entre “acollibles” – els refugiats- i “no acollibles” (o molt limitadament acollibles) - els immigrants. L’única manera seriosa i justa d’abordar el tema és pensar que tothom que es veu obligat a emigrar pateix una violència, molt sovint estructural, que l’expulsa de la seva comunitat i del seu país, sigui fruit d’una guerra (moltes són encobertes), de la persecució per les seves opcions religioses, sexuals o polítiques o del model econòmic hegemònic.

En segon lloc, cal partir d’una premissa essencial: les nostres societats són cada cop més multiculturals. La diversitat cultural no és una opció ideològica, sinó una realitat, que exigeix repensar el monoculturalisme en què estem en gran mesura instal·lats. Repensar i portar a la pràctica noves polítiques que permetin fer compatibles la igualtat i la diferència, els drets culturals i els de ciutadania (i els deures és clar) així com reconstruir el delicat entramat sobre el que s’assenta la convivència en societats plurals. Aquest és un dels principals reptes de futur que tenim. Si no som capaços de gestionar de manera justa i cohesiva la diversitat cultural, corre perill la mateixa democràcia.

En tercer lloc, el repte multicultural exigeix noves polítiques públiques i el desenvolupament de les polítiques socials. Acollir persones significa que tinguin accés al mercat de treball, a l’habitatge, a l’educació, a la sanitat i que se sentin còmodes en la societat d’acollida. Bona part dels conflictes que atia i s’alimenta la xenofòbia, sorgeixen de la competència entre autòctons i immigrants sobre les engrunes d’uns Estats del Benestar cada cop més esquàlids. Invertir en política social és invertir en cohesió, és lluitar contra els radicalismes d’uns i altres, contra la intolerància del signe que sigui.

En quart i darrer lloc, la crisi dels refugiats evidencia, un cop més, el fracàs d’Europa, o millor dit, d’una determinada concepció d’Europa. La que crea fronteres en el seu si entre nords i suds, la que torna a construir murs enlloc d’ensorrar-los, la que es mostra incapaç de mirar més enllà dels interessos particulars dels seus membres. L’Europa asocial, l’Europa fortalesa més que la solució està éssent un problema.

Tot plegat no vol dir que hi hagi solucions fàcils. Si una cosa resulta clara és que cap dels models d’integració que s’han portat a terme ha resultat plenament exitós. Però ens hem de rebel·lar contra el relat, cada cop més estès que ens situa entre l’espasa del racisme i la paret del bonisme.  Quan ens mirem al mirall de la immigració, la imatge que veiem no és el de societats obertes, solidàries, respectuoses amb la diferència, compromeses amb la dignitat humana, cohesives i justes. I si el que veiem no ens agrada, no li donem la culpa al mirall. Ens va el futur.

Jordi Sabater

Professor de la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés-Universitat Ramon Llull

Joves i migracions: més enllà de la indiferència

Des del gener fins el setembre del 2015 470.000 persones han creuat el Mediterrani en direcció a Europa segons dades de la International Organization for Migration (IOM). Part important d’aquest flux migratori està conformat per persones que fugen de contextos de violència extrema buscant asil. En els darrers 5 anys han esclatat 15 conflictes, provocant el desplaçament de 30 milions de persones. Destaquen conflictes com el de Síria, Iraq, República Democràtica del Congo, Sudan del Sud o Pakistan, entre d’altres. Tot i que aquest tipus de migració és la més nombrosa, les migracions per raons econòmiques no s’han aturat i, enguany, segueixen arribant persones a l’Estat Espanyol, bé per establir-se o bé per arribar a altres parts d’Europa, amb l’objectiu de millorar les seves condicions de vida.

La cara més visible per la nostra societat és l’adulta, produint-se sovint una invisibilització dels infants i joves que emigren. Hi ha dos col·lectius que destaquen i cal tenir en compte quan es fa referència a la població jove i a les migracions: els Menors Migrants No Acompanyats i els fills i filles de famílies immigrades. Els Menors Migrants No Acompanyats (MMNA) són aquells infants i joves, menors d’edat, que fan un viatge migratori sols sense cap referent adult. Els fills i filles de famílies immigrades són els infants i joves que emigren i que s’estableixen amb les famílies, tot i que es poden donar situacions diverses com un retorn del pare o de la mare o dels dos, al país d’origen.

A Catalunya, la població jove immigrada de 15 a 29 anys representa el 35% del total de la immigració en el 2014. Aquest any, doncs, es comptabilitza 53.666 persones immigrades de 15 a 29 anys (el 5% de la població total). Els MMNA conformen un fenomen complex amb unes característiques concretes i requereixen una atenció especial tant pel que fa a les situacions de partida, com pels perfils sociodemogràfics, el viatge migratori i l’arribada i l’establiment a la societat d’acollida. Tot i que no es desenvoluparà en aquest article, cal destacar l’alta vulnerabilitat que afecta a aquest col·lectiu que, es mostra divers pel que fa a les procedències, edats, sexe i pautes migratòries. Tanmateix aquest menors es troben afectats per una gran complexitat en relació a la legislació i per els sistemes de protecció existents a l’Estat Espanyol. Destaca que aquests menors són tractats com a immigrants en primer terme per les institucions, i no com a infants i joves amb drets com a menors d’edat, tal com es recull a la Declaració Universal dels Drets dels Infants de les Nacions Unides (1959).

Des de la intervenció socioeducativa amb joves es requereix disposar d’una perspectiva intercultural amplia que incorpori la realitat d’aquests col·lectius per millorar l’acompanyament i el treball socioeducatiu, així com la inclusió real a la nostra societat. Per aconseguir-ho cal un coneixement profund dels col·lectius i del context que els afecta, així com estratègies, metodologies i recursos que responguin a les necessitats existents. Però quins aspectes cal tenir en compte quan parlem de joves i el fet migratori?:

• Els col·lectius de joves immigrats no són homogenis, donat que existeixen múltiples situacions que afecten aquests joves, fet que demana una mirada amplia, transversal i integral en la intervenció.
• Els fills i filles de famílies immigrades no solen tenir un projecte migratori propi i els MMNA poden respondre a un projecte migratori familiar o a un propi. Aquesta diferència ha de ser considerada en cada cas.
• La realització o no del projecte migratori i l’acompliment de les expectatives inicials són dos punts claus per entendre les situacions de ràbia i frustració que sovint es generen amb la població jove migrada i marquen els processos de construcció identitària.
• L’edat en que es produeix la migració és molt important en tant que condiciona la forma del jove de viure el fet migratori. Els adolescents i joves fan l’anomenat doble viatge: en el temps i en l’espai. Fan un viatge en el temps perquè l’edat marca un moment vital de d’autoafirmació i construcció de la identitat en el propi procés de socialització. Fan un viatge en l’espai per canvi que es produeix durant l’emigració d’un context social i cultural concret a l'altra.
• La procedència és també rellevant en la construcció de les identitats per les vivències i les relacions concretes que s’estableixen amb l’entorn a la societat d’acollida, sent molt important la incidència socialitzadora del grup d’iguals, en el cas dels joves.
• El gènere també és un element diferenciador pel que fa a les relacions que s’estableixen, sumant-t’hi sovint situacions de major vulnerabilitat per l’assignació de papers socials diferenciats.
• La situació jurídico-administrativa és un element desestructurador rellevant en tant que viure en el país d’acollida en situació irregular suposa una major precarietat i marginalitat.
• El fet migratori condiciona els itineraris dels joves, ja que se sumen desigualtats socials que afecten a les seves relacions, referències i expectatives vitals i a la construcció de la identitat.

Aquests són alguns dels aspectes que cal tenir en compte quan parlem de joves i migracions, destacant un fet compartit des de l’experiència vital d’aquests joves: el sentiment d’indiferència. En una societat fortament adultocràtica i amb un context sociocultural dominant, aquests joves expressen sovint un sentiment d’indiferència envers a ells. El repte és permetre aquests joves ser subjectes actius en el marc d’una ciutadania plena a la nostra societat. 

Montse Soria Bonich
Coordinadora de Programes Socioeducatius de la Fundació Pere Tarrés