Immigració, convivència i integració social

En els darrers mesos l’anomenada crisi dels refugiats ha posat de nou damunt la taula el complex tema dels processos migratoris. Tot i les lloables iniciatives solidàries dels ciutadans i de sectors de la societat civil, els resultats, almenys de moment, han estat migrats quan no preocupants. Són moltes les dimensions que caldria abordar, però n’assenyalaré quatre que em semblem especialment importants.

En primer lloc, és perillosament reduccionista centrar-nos només en el tema dels refugiats i oblidar-nos del nombre ingent de persones que també es veuen obligades a abandonar el seu país d’origen. No hi ha dubte que la guerra de Síria ha provocat una crisi humanitària d’una extrema gravetat a la qual cal donar-li resposta. Però ens equivocarem si, com sembla deduir-se de determinats discursos, establim una divisió entre “acollibles” – els refugiats- i “no acollibles” (o molt limitadament acollibles) - els immigrants. L’única manera seriosa i justa d’abordar el tema és pensar que tothom que es veu obligat a emigrar pateix una violència, molt sovint estructural, que l’expulsa de la seva comunitat i del seu país, sigui fruit d’una guerra (moltes són encobertes), de la persecució per les seves opcions religioses, sexuals o polítiques o del model econòmic hegemònic.

En segon lloc, cal partir d’una premissa essencial: les nostres societats són cada cop més multiculturals. La diversitat cultural no és una opció ideològica, sinó una realitat, que exigeix repensar el monoculturalisme en què estem en gran mesura instal·lats. Repensar i portar a la pràctica noves polítiques que permetin fer compatibles la igualtat i la diferència, els drets culturals i els de ciutadania (i els deures és clar) així com reconstruir el delicat entramat sobre el que s’assenta la convivència en societats plurals. Aquest és un dels principals reptes de futur que tenim. Si no som capaços de gestionar de manera justa i cohesiva la diversitat cultural, corre perill la mateixa democràcia.

En tercer lloc, el repte multicultural exigeix noves polítiques públiques i el desenvolupament de les polítiques socials. Acollir persones significa que tinguin accés al mercat de treball, a l’habitatge, a l’educació, a la sanitat i que se sentin còmodes en la societat d’acollida. Bona part dels conflictes que atia i s’alimenta la xenofòbia, sorgeixen de la competència entre autòctons i immigrants sobre les engrunes d’uns Estats del Benestar cada cop més esquàlids. Invertir en política social és invertir en cohesió, és lluitar contra els radicalismes d’uns i altres, contra la intolerància del signe que sigui.

En quart i darrer lloc, la crisi dels refugiats evidencia, un cop més, el fracàs d’Europa, o millor dit, d’una determinada concepció d’Europa. La que crea fronteres en el seu si entre nords i suds, la que torna a construir murs enlloc d’ensorrar-los, la que es mostra incapaç de mirar més enllà dels interessos particulars dels seus membres. L’Europa asocial, l’Europa fortalesa més que la solució està éssent un problema.

Tot plegat no vol dir que hi hagi solucions fàcils. Si una cosa resulta clara és que cap dels models d’integració que s’han portat a terme ha resultat plenament exitós. Però ens hem de rebel·lar contra el relat, cada cop més estès que ens situa entre l’espasa del racisme i la paret del bonisme.  Quan ens mirem al mirall de la immigració, la imatge que veiem no és el de societats obertes, solidàries, respectuoses amb la diferència, compromeses amb la dignitat humana, cohesives i justes. I si el que veiem no ens agrada, no li donem la culpa al mirall. Ens va el futur.

Jordi Sabater

Professor de la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés-Universitat Ramon Llull