L'escola Inclusiva i la figura del vetllador/a escolar

A Catalunya al voltant del 70%  d’infants amb necessitats educatives especials assisteixen a l’escola ordinària. Quin model educatiu fonamenta la seva escolarització?

Integració versus inclusió

En els seus inicis els infants amb necessitats educatives especials s’introduïren en el sistema educatiu a través de les escoles d’educació especial que eren centres educatius especialitzats on els alumnes seguien un itinerari curricular alternatiu en funció del dèficit o trastorn que presentessin.

Des d’aquest model es fomentava la segregació i l’exclusió social d’aquests infants i partien d’una visió d’aquests infants centrada en el seu dèficit o trastorn i un plantejament educatiu que donava rellevància als aprenentatges de tipus conceptual.

Com a intent d’eliminar aquesta exclusió sorgeix el moviment de la integració escolar que va obrir l’escola ordinària als/les alumnes amb necessitats educatives especials. En aquesta línia es crearen inicialment aules tancades dins del centre escolar ordinari per aquests alumnes i, més endavant, alguns d’aquests assistiren a temps parcial a l’aula ordinària. Però, donat que la integració implica introduir-se en un grup ja establert de forma que l’esforç d’adaptació recau fonamentalment en l’infant amb necessitats educatives especials, sense pretendre-ho sovint s’han acabat fomentant pràctiques d’exclusió.

Aquest model integrador que, actualment podem continuar trobant en algunes escoles, ha donat pas a l’educació inclusiva que es basa en la lluita per aconseguir un sistema educatiu per a tothom fonamentat en la igualtat, la participació i la no discriminació. Incloure significa ser part d’alguna cosa i, per tant, des d’aquesta concepció es fomenta un clima de receptivitat flexibilitat i sensibilitat cap a qualsevol alumne independentment de les seves característiques personals.

En la integració per tal que un alumne amb necessitats educatives especials estigui en un aula ordinària calia que tingués dificultats mitjanes o lleugeres. En la inclusió, tots els alumnes són membres de dret de l’aula ordinària siguin quines siguin les seves característiques personals.

La inclusió és un procés de transformació en el qual els centres docents es desenvolupen en resposta a la diversitat de l’alumnat que tenen escolaritzat, identificant i eliminant les barreres que aquest entorn posa a les seves possibilitats d’aprenentatge, socialització i participació, sense que, per això deixi de capacitar i enfortir l’alumne a partir de les seves capacitats i potencialitats.

L’escola inclusiva és aquella que és capaç de donar respostes educatives diverses a alumnes que són diversos en les maneres d’aprendre, de ser i de relacionar-se. Des d’aquesta visió, es valora l’heterogeneïtat dels alumnes com a riquesa.

Aquest model es basa l’atenció a la diversitat i, dins d’aquesta diversitat d’alumnat, s’inclouen, entre d’altres, els/les alumnes amb necessitats educatives especials.

Des del Departament d’Ensenyament, s’han anat elaborant dos plans que pretenen aproximar-se cada cop més a un model realment inclusiu i són la referència actual pel que fa a les accions educatives entorn a l’Educació Especial:

• Pla director de l'educació especial de Catalunya (Departament d’Ensenyament. Generalitat de Catalunya, 2003). 
•  “Aprendre junts per viure junts” - Pla d’acció 2008-2015 (Departament d’Ensenyament. Generalitat de Catalunya, 2009).

Segons el pla d’acció 2008-2015 “Aprendre junts per viure junts”, per exemple, es considera que “la inclusió, o l'educació per a tothom, tenen a veure amb la capacitat dels sistemes educatius d'oferir una educació eficaç i de qualitat per a tot l'alumnat i amb la voluntat d'oferir-la en entorns comuns i compartits”.

La inclusió educativa dels infants amb necessitats educatives especials a les escoles ordinàries va fer emergir la figura professional del vetllador/a escolar que és aquell professional encarregat d’ajudar a un alumne/a amb necessitats educatives especials perquè pugui participar en els activitats organitzades en el centre docent.

Per tal de facilitar l’adequada inclusió de l’infant en l’escola i, per extensió, en la societat, el/la vetllador/a haurà d’atendre les seves necessitats d’individualització/autonomia i de socialització partint dels següents plantejaments:

Desenvolupament de la individualització/ autonomia

 Per anar avançant cap a l’autonomia de l’infant, a l’hora de planificar activitats, de forma general, cal que el/la vetllador/a tingui en compte els següents aspectes:

•    Conèixer les característiques particulars de l’infant i la seva discapacitat o trastorn.
•    Plantejar objectius basats en les capacitats de l’infant.
•    Planificar l’aprenentatge per tal que l’infant pugui aconseguir l’autonomia plena o en el
major grau possible i incrementar la dificultat en la seva realització fins a aconseguir
l’objectiu proposat.
•    Enregistrar les capacitats que l’alumne/a amb necessitats educatives especials va
adquirint.
•    Acompanyar i donar suport a l’infant de forma que cada cop la presència de l’auxiliar
d’educació especial sigui menys imprescindible ajudant-lo només quan sigui necessari.

Desenvolupament de la socialització

S’entén per socialització l’adaptació al món al qual pertany l’infant. Encara que sovint es pugui pensar que l’infant amb necessitats educatives especials estar aïllat, cal tenir en compte que pertany a un grup familiar i educatiu, a més d’interrelacionar-se amb altres grups socials, formant el gran grup que es denomina societat.
En funció de les seves capacitats, es potenciaran i facilitaran relacions amb altres nens i nenes.
En aquest sentit, l’auxiliar d’educació especial cal que treballi amb l’infant amb necessitats educatives especials aspectes bàsics en la socialització com són la participació i la comunicació fomentant el respecte entre ell i els seus companys i suprimint o evitant la competència i la rivalitat.

Concretament, les activitats d’oci i temps de lleure són una bona oportunitat per treballar, entre d’altres, aquesta àrea.
Al plantejar aquestes activitats cal tenir en compte:

• Les característiques específiques de la discapacitat o trastorn de l’infant.
• Que els objectius estiguin en funció de les capacitats de l’infant.
• El temps de què es disposa per l’activitat.
• Que siguin activitats en grup (preferiblement grup petit).
• Que l’infant participi activament, en la mesura que sigui possible, en les tasques vinculades a l’activitat.
• Que l’activitat sigui flexible i adaptable i promogui l ́ús de la comunicació per part de l’infant amb necessitats educatives especials.
• Que l’activitat sigui motivadora de forma que promogui la participació de l’infant amb necessitats educatives especials així com de la resta d’infants.
• Evitar promoure activitats de caràcter competitiu.

Des d’aquesta perspectiva, el paper del/la vetllador/a  és clau  per a la inclusió educativa de l’alumnat amb necessitats educatives especials ja que contribueix en el descobriment i desenvolupament de les potencialitats personals de l’alumnat, acompanyant-lo en el seu camí cap a l’adultesa. En aquest sentit, és important oferir-li oportunitats de sentir-se segur, comprès, acceptat i atès.

Mirem com viuen en primera persona el seu procés d’aprenentage l’Emma i el Martí, dos exemples d’alumnes amb NEE al reportatge “Una escola per a tothom”,  de l’equip de TEBVist una televisió online realitzada pel Servei Ocupacional d'Inserció del Grup Cooperatiu TEB

Des de fa més de 8 anys, la Fundació Pere Tarrés desenvolupa un programa d’integració d’alumnes amb necessitats educatives especials. Cada dia, uns 500 monitors i monitores de la Fundació Pere Tarrés acompanyen nens i nenes hiperactius o amb dificultats motrius durant l’horari escolar per afavorir la seva integració en les escoles ordinàries. La nostra secció de Formació també opta per la professionalització de la figura de Vetllador/a Escolar amb dos accions formatives:

• El monogràfic de Vetllador/a escolar de 40 hores en format presencial i online.
• El certificat de professionalitat, reconegut pel SEPE, d’Atenció a l’alumnat amb necessitats educatives especials, amb 470 hores teòriques i 80 hores pràctiques.

Raquel Dolado 
Llicenciada en Psicologia especialista en psicologia clínica, màster en psicopatologia clínica i postgrau en malaltia mental i alteracions de conducta en persones amb discapacitat intel·lectual.
Formadora a la Fundació Pere Tarrés

Noves metodologies i tendències educatives

Els canvis socials han generat inevitablement canvies a les aules. En els últims anys hi ha hagut un increment de noves tècniques i eines que les persones que ens dediquem a la formació hem de conèixer per tal de poder analitzar quines poden ajudar-nos en el desenvolupament de les competències del nostre alumnat.
 
El món ha canviat molt en els últims anys i això també ha afectat a les aules i altres espais on es produeixen relacions d’ensenyament-aprenentatge. A vegades aquest canvi ha estat menys dràstic del que seria necessari per preparar a l’alumnat per al futur, però poc a poc es van incorporant eines i aprenentatges que són necessaris per a la societat en la que vivim, convivim i treballem.

Si fem un petit resum de les noves metodologies, veurem que tenen en comú un parell d'aspectes: el rol de l'alumnat com a protagonista del procés d'aprenentatge i no com a receptor de la doctrina del professor, i l'ús de les noves tecnologies.

Els mètodes que posen el focus en el rol de l'alumnat com a participant actiu del procés d'ensenyament aprenentatge més utilitzats actualment són:

Aprenentatge basat en reptes (CBL)

És una metodologia introduïda per l'empresa Apple a les escoles dels EEUU de K-12 que s'ha estès als diferents nivells educatius. Es tracta d'un model basat en la creació de petits reptes que surten dels conceptes generals que els i les alumnes han de resoldre de manera col·laborativa.

Aprenentatge per Projectes (AMP)

Aquest mètode d'ensenyament aprenentatge està orientat al disseny i/o desenvolupament d'un projecte entre un grup d'alumnes de manera col·laborativa com a mitjà per assolir una sèrie d'objectius d'aprenentatge d'una o vàries disciplines i a la vegada desenvolupar una sèrie de competències relacionades amb la gestió de projectes reals. El INTEF i altres organismes educatius han contribuït a la implantació d’aquest mètode a tots els nivells educatius

Aprenentatge basat en problemes (ABP)

Mètode basat en analitzar una situació o problema lligada als objectius a treballar, i mitjançant el desenvolupament del esperit crític i la creativitat dels alumnes, animar-los a  trobar solucions. Alguns autors inclouen en aquest mètode l’estudi de casos.

Aprenentatge Invertit  (Flipped classroom )

Aquest mètode que s’ha fet molt conegut en els últims temps a través de la difusió que s’ha fet d’ell a fundacions d’empreses editorials, consisteix en canviar l'ordre habitual d'explicacions a l'aula i deures a casa, a través d’una sèrie de vídeos que poden ser consultats de manera lliure a casa pels alumnes, per tal d’aprofitar les hores a l’aula per la reflexió o la realització d’activitats pràctiques amb el suport de la persona formadora.

Aprenentatge Vivencial  (AV)

Mètode basat en el descobriment que implica la vivència d'una experiència en la qual l'alumne pot sentir o fer coses que enforteixen els seus aprenentatges. Dins d'aquest model es troben les dinàmiques i els jocs de rols.

Gamificació

Aquesta tècnica no és nova però des de que les empreses l'han començat a aplicar per a la capacitació interna dels empleats i els videojocs i jocs online s'han fet molt populars, i ha tornat a agafar molta popularitat. Consisteix en l’aplicació de tècniques i dinàmiques pròpies del joc per al desenvolupament de competències.

Aprenentatge basat en el pensament

Consisteix en el treball de diferents tècniques i rutines de pensament  per portar a terme actes meditats com ara prendre decisions, classificar, seqüenciar, triar, comprovar fonts, etc.

Pensament visual (VisualThinking)

Aquest mètode aprofita tècniques de dibuix i l’ús d’imatges, gràfics i paraules per ajudar a aclarir la informació, i afavorir l’anàlisi de situacions i la presa de decisions.

Pensament de Disseny (Desing Thinking)

Metodologia per generar idees innovadores que es va desenvolupar de forma teòrica a la Universitat de Stanford en California (EEUU) als anys 70, que centra la seva eficàcia en entendre i donar solucions a les necessitats reals dels alumnes aprofitant les tècniques dels dissenyadors de productes. 

 

Des d’una vessant una mica diferent podríem parlar també del treball d’intel·ligència emocional, centrat en el desenvolupament de les competències per relacionar-nos amb nosaltres mateixos i les persones que ens envolten, o l’interessant aportació del model de les Intel·ligències múltiples, que és basa en l’estimulació de totes les intel·ligències que segons Howard Gardner tenen les persones (lingüística-verbal, lógico-matemàtica, visual-espaial, musical, corporal-cinestèsica, intrapersonal, interpersonal, naturalista i existencial)

Altres tendències que també val la pena destacar són aquelles que es centren en l’ús de la tecnologia, i aprofiten els recursos que internet i les diferents eines informàtiques poden aportar al treball a l’aula, com ara:

Aprenentatge en Xarxes Socials i Entorns Col·laboratius d'Aprenentatge

Aquest mètode planteja a l'ús de plataformes existents o propietàries, que afavoreixen l'aprenentatge social i col·laboratiu independentment d'on es trobin els participants. Es val de Xarxes Socials, Blocs, xats, conferències en línia, pissarra compartida, Wikis, entre altres recursos, sovint allotjats en el núvol.

Entorns Personalitzats d'Aprenentatge (PLE)

Es tracta d’acompanyar al alumnat a prendre el control i gestió del seu propi aprenentatge, acompanyant-li a trobar les persones, eines o espai per aprendre.

Realitat Augmentada

 Ús de tecnologia que complementa la percepció i interacció amb el món real, i permet a l'estudiant sobreposar una capa d'informació a la realitat, proporcionant així experiències d'aprenentatge més riques i immersives.

Insígnies (badges) i Microcrèdits són un mecanisme per atorgar certificació als estudiants d'un aprenentatge informal. Els estudiants poden recopilar-les, organitzar-les i publicar-les per demostrar les seves habilitats i assoliments en diferents llocs web, com a Xarxes Socials, xarxes professionals, comunitats virtuals, entre altres.

 

És important destacar que els mètodes i recursos no són un fi en sí mateixos sinó les eines i mitjans que fem servir per tal d’acompanyar a l’alumnat en el seu procés d’aprenentatge.

No ni ha un mètode o recurs millor que un altre sinó adequat o no, segons les característiques dels destinataris (edat, nivell educatiu, coneixements previs, interessos) i els objectius educatius.

Els formadors/es són qui ha de conèixer la matèria i el context on treballem, per tal de triar allò que sigui més adient segons les necessitats d’aprenentatge dels nostres alumnes.

A la mateixa vegada les persones que realitzen tasques educatives han d’imaginar el futur on l’alumnat, que tenen en aquell moment a l’aula, s’haurà de desenvolupar personal i professionalment. Això implica repensar els abordatges educatius per tal que donin resposta a les transformacions socials, incorporar la innovació a l’acció educativa i un reciclatge continuo.

Si ets una persona que interessada en identificar les característiques principals de les noves tendències metodològiques en la formació actual, Seleccionar el mètode més idoni  per fomentar la motivació i la millora de les competències de l’alumnat en funció de les seves característiques i dels objectius d’aprenentatge i dissenyar les accions formatives que imparteixes basant-te en l’ús de diferents metodologies, no dubtis en donar un cop d’ull al Certificat de Professionalitat de Docència de la formació professional per a l’ocupació i la seva oferta modular. 


Amparo Sota 
Pedagoga especialitzada en la formació de formadors/es i docent de la Fundació Pere Tarrés