Aprendre a reparar el dany

La setmana passada vam poder llegir a la premsa que la Fiscalia ha demanat la protecció de dotze menors a Catalunya, tres d’ells encara alumnes de primària, per mirar d’aturar l’assetjament escolar que reben per part dels seus companys. Aquesta, per desgràcia, no va ser l’única notícia que ens alertava de la violència a l’escola i de les conseqüències en els infants que pateixen el bullying i/o el ciberbullying. Depressions, trastorns i intents de suïcidi, alguns consumats, apareixen periòdicament en els diaris acompanyats d’una bateria d’experts que s’esforcen per ajudar-nos a entendre el que ja molts consideren un fenomen social creixent. És ben cert que ens alarmen aquests casos i és lògic que ens demanem què passa dins l’escola, atès que sembla haver-se convertit en un espai potencialment insegur per als infants.

Tanmateix hem de recordar que l’escola és un lloc de convivència, com ho són el domicili familiar o la feina, i que en certa manera les relacions humanes no són immunes al conflicte, ben al contrari. Entre infants hi ha conflictes a l’escola, com també n’hi ha entre infants i mestres, però també entre mestres, entre docents i equip directiu i, fins i tot, entre famílies i mestres. Les combinacions són diverses i l’experiència ens diu que el conflicte entre persones que conviuen sempre pot sorgir. En el cas dels conflictes entre infants a l’escola sovint sembla que la resposta per part de la societat només pot passar o bé per l’extrem de la duresa o bé pel de la permissivitat, dificultant aquesta dicotomia que s’arribi a l’arrel del problema. El fet és que habitualment la balança s’inclina cap a un model encara molt depenent del càstig en el nostre sistema educatiu. Existeixen diversos tipus de sancions segons la gravetat, tot i que aquest tipus de mesures que pretenen regular la convivència dels centres solen arriben tard, és a dir, quan el fet ja ha passat i algú n’ha rebut les conseqüències.

Que l’educació havia de prendre’s molt seriosament la seva tasca humanitzant ja ens ho advertia el filòsof Theodor Adorno quan subratllava el pes cabdal que ha de tenir per prevenir-nos de tornar a caure en la barbàrie. Cal no confondre’ns, que el conflicte sigui natural a la convivència no significa que la reacció al conflicte sigui l’acceptació de les petites violències quotidianes. Aquest tipus de violències passen sovint desapercebudes en contextos on no es treballa de manera integral la qüestió del conflicte. La seva capacitat lesiva és alta, malgrat semblar poc importants, i produeixen profundes erosions en les relacions de grup, impedint els vincles de suport i generant climes de tolerància cap a fenòmens més complexes com el bullying. Són aquests els casos en els que ningú no ha sabut veure la gravetat del que estava succeint o ningú no l’ha valorat en la seva justa mesura.

És a dir, correm el risc de ser massa permissius mentre el mal es podia haver evitat i això ens pot empènyer a ser massa durs quan el mal ja s’ha fet. D’una banda, qui pateix l’assetjament sovint és doblement víctima, primer de la violència dels seus companys, segon d’un sistema que no només ha permès aquest greuge, sinó que a més el fa més vulnerable responent amb mesures com el canvi de centre. De l’altra, qui assetja i promou l’assetjament d’un company ha arribat més lluny del que en qualsevol context de respecte s’hauria d’admetre. I quan arriba el moment d’encarar les conseqüències és tractat com un agressor que ha de ser castigat. Per acabar, la resta de l’escola, entesa com a comunitat, quina idea de justícia rep i quina ha estat la seva implicació en aquest procés? Molt possiblement l’existència de tallers esporàdics, dinàmiques de tutoria, xerrades sobre la violència i el bullying a l’escola  o fins i tot els tan apel·lats protocols no són eines suficients per construir una veritable cultura de pau.

La família i l’escola són els primers espais des d’on construïm la idea del món com a lloc de relació. A partir d’aquests, els infants aprenen i desenvolupen actituds envers els fets, les persones i les situacions que els envolten. Durant els passats anys 90 es van començar a desenvolupar pràctiques restauratives, sobretot la mediació, a les escoles catalanes, però també a Madrid, al País Basc i Andalusia. Des d’aleshores la mediació ha anat guanyant terreny i solidesa, especialment com a eina per a la gestió alternativa dels conflictes, ja sigui entre iguals, o bé amb una persona adulta fent de mediadora.

L'origen de les pràctiques restauratives
Les pràctiques restauratives i la seva teorització provenen originàriament de l’àmbit de la justícia ordinària. La necessitat que les víctimes han expressat de tenir un paper més actiu en el processos judicials, sumat a les crítiques a un sistema punitiu poc efectiu en termes de reinserció social, èticament reprovable des del punt de vista de la dignitat humana i econòmicament insostenible, han provocat un debat, des dels anys 70 del segle passat, entorn altres formes de respondre al delicte des de la justícia. La justícia restaurativa apareix, aleshores, recuperant experiències dels pobles indígenes d’Austràlia, Canadà i Nord-Amèrica i intentant transformar la idea de justícia cap a un procés més humà, basat en la trobada personal, en l’assumpció de responsabilitats i en l’intent de reparar el mal sofert amb el delicte per tal de restaurar-ne les relacions.

Howard Zehr va ser el primer en dir que la justícia entén el delicte com el trencament de la norma jurídica i que la justícia restaurativa, en canvi, posa el focus en com el delicte ha fet malbé una sèrie de relacions entre les persones. Aquest canvi, primer en la comprensió del delicte, però després de qualsevol altra forma de conflicte on puguem identificar víctima, ofensor i comunitat, ha estat extrapolat més enllà del dret i aplicat a d’altres àmbits. Així, en la mirada restaurativa, davant del conflicte no es busca determinar qui és el culpable per aplicar-li un càstig, sinó que es vol implicar els responsables, els afectats i la resta de la comunitat en la recerca d’una resposta capaç de reparar allò que s’ha malmès.

El moviment restauratiu té, doncs, una importància enorme si es trasllada a l’escola, ja que implica la possibilitat que els infants creixin havent interioritzat de manera natural els seus principis i normalitzant aquestes metodologies alhora d’enfrontar els conflictes, veritable prevenció de les violències i la seva cronificació. La hipòtesi de fons de les pràctiques restauratives a l’escola en termes de disciplina social és que els ésser humans són més feliços, cooperatius i productius, a més de tenir més possibilitats de fer canvis positius en la seva conducta, quan els que estan en una situació d’autoritat fan les coses amb ells, en lloc de fer-les contra ells o per a ells. Les persones som els éssers socials que Aristòtil anunciava i aquesta naturalesa relacional és clau en la consecució de la justícia i la felicitat. Caldrà, doncs, tenir cura dels vincles que la convivència genera i, alhora, ser capaços de treure profit de l’experiència conflictiva per aconseguir una millora de les relacions. El paradigma inclusiu de l’enfocament restauratiu ha estat posat en pràctica de manera integral, per exemple, al barri de Son Gotleu, a Palma de Mallorca, on s’ha involucrat professorat, famílies, personal d’administració i direcció de centre amb les seves pràctiques, però també s’han  obert les portes a la comunitat per tal d’enfortir-la a través de la col·laboració amb la policia local entre d’altres.

Davant d’aquesta perspectiva gairebé esperançada, ja que almenys som capaços d’identificar un camí i decidir que hi volem avançar, ens ha de sorprendre que no existeixi en la preparació del professorat de secundària de les nostres universitats no només cap enfocament restauratiu, sinó cap formació específica que ajudi els futurs professors d’ESO a gestionar els conflictes o a treballar per prevenir l’aparició de processos com el bullying o el cyberbullying. Que la violència a l’escola és un reflex de la violència de la nostra societat és un fet amb el que hem de conviure. No obstant això, i tot i acceptant que la violència no es pot eliminar del tot, sí és possible reduir-la i rebaixar el seu impacte. És des de l’escola que podem creure en canvis vertaders que reverteixin en la societat.

Aida C. Rodríguez, Responsable de projectes Càtedra de Justícia Social i Restaurativa Pere Tarrés – URL i membre del Grup d’Investigació, Innovació i Anàlisi Social (GIAS) de la Facultat d’Educació social i Treball Social Pere Tarrés – URL.

Bibliografia:

      Adorno, Theodor (2002). Educación para la emancipación: conferencias y conversaciones con hellmut becker (1959-1969). Madrid, Ediciones Morata

Alberti i Cortés, Mónica i Boqué i Torremorell, Maria Carme (2015). Hacia una pedagogia restaurativa: superación del modelo punitivo en el ámbito escolar. Revista de Mediación. https://revistademediacion.com/articulos/15_05/

Mònica Alberti Cortés (2016). Cap a una escola justa: la incorporació de la justícia restaurativa en l'àmbit escolar. Tesis doctorals en xarxa. http://www.tdx.cat/handle/10803/362361

Boqué i Torremorell, Maria Carme (2004). Mediació escolar. Xarxa telemàtica educativa de Catalunya. http://www.xtec.cat/se-conca/Carme%20Boqu%E9.pdf

Pomar Fiol, Maria Bel i Vecina Merchante, Carlos (2013). Prácticas restaurativas: construyendo la comunidad desde los centros de enseñanza. Educació i cultura, revista mallorquina de pedagogia. file:///C:/Users/acrodriguez/Downloads/275993-377332-1-SM.pdf

Wachtel, Ted (2013). Definiendo Qué es Restaurativo. Instituto internacional de prácticas restaurativas. http://www.iirp.edu/pdf/Defining-Restorative-Spanish.pdf

Zehr, Howard (1990). Changing lenses: A new focus for crime and justice. Scottdale, PA: Herald Press

Vídeo del Projecte Comenius Regio de Pràctiques Restauratives entre Palma de Mallorca, barri de Son Gotleu, i Hull (Gran Bretanya), Maig del 2013

Les "Barcelones"

Sovint es comparen les dades de les condicions de vida i les rendes de la població de territoris o països com si fossin quelcom homogeni. Són escasses les dades que ens permeten comprovar l’heterogeneïtat de les condicions de vida de la població en àrees territorials més locals i observar les desigualtats internes existents. És per aquest motiu que es posa en valor les dades que presenta anualment l’Ajuntament de Barcelona sobre les desigualtats de renda existents entre els barris (que podeu trobar a aquí). Aquestes dades mostren que quan parlem de les condicions de vida dels habitants de la ciutat, més que parlar d’una Barcelona s’hauria de parlar de vàries “Barcelones”.

Foto de: http://barcelonaeconomia.bcn.cat/

En les darreres setmanes alguns mitjans s’han fet ressò de les noves dades referents a l’any 2015 de l’índex de la Renda Familiar Disponible (RFD) de Barcelona. Aquest índex, que s’elabora des de l’any 2000 per l’Ajuntament de Barcelona, està composat de diferents indicadors que capturen la capacitat dels individus de generar rendes salarials i empresarials, així com la utilització d’aquestes en consum de béns duradors i d’inversió. Mitjançant la suma ponderada de cinc indicadors ((1) taxa de titulats superiors, (2) ràtio entre aturats i població en edat de treballar, (3) turismes/1.000 habitants, (4) parc de turismes nous d’alta potència sobre el total de nous, (5) preu dels habitatges de segona mà) s’estimen les rendes que disposen les famílies als diferents barris (73) de Barcelona (la metodologia es pot consultar aquí). L’Índex actua com a indicador de la renda relativa dels residents als diferents barris en base al valor mitjà de la ciutat (BCN=100).

A partir d’aquest llindar mitjà de la ciutat, trobem 52 barris que es troben per sota i els 21 restants per sobre. En termes poblacionals es tradueix en què un 64,2% dels habitants de Barcelona estan per sota de la mitjana i el 35,8% per sobre. Tot i que no ha hagut canvis significatius respecte l’any anterior, les desigualtats s’han incrementat des de 2007 (època pre-crisis) fins l’actualitat: ha augmentat el percentatge de població de renda molt baixa (que es va quadruplicar entre els períodes de 2007 i 2013, passant del 4,1% al 17,8%, i situant-se en el 15,5% al 2015), i també ha crescut la població amb rendes molt altes (del 7,5% a l’11,3% entre 2007 i 2015). Així doncs, no ha seguit augmentant la desigualtat a la ciutat aquest últim any, però se segueix mantenint la polarització entre barris. A mode d’exemple, el districte Sarrià-Sant Gervasi (que encapçala Pedralbes com a barri més ric) té una RFD per càpita de 37.168 euros anuals de mitjana. En canvi, la RFD per càpita de Nou Barris és de 10.634 euros (amb Ciutat Meridiana a la cua).

Hem d’estar alerta, però, que les desigualtats van més enllà de la RFD. Si s’analitzen les desigualtats segons els diferents perfils sociodemogràfics dels ciutadans és on s’evidencien amb més claredat la magnitud de les escletxes existents i les seves conseqüències. Per exemple, tal i com mostra el Baròmetre de Famílies i Infància (realitzat per l’Ajuntament el 2014, i que es pot consultar aquí), en els barris “més pobres” de Barcelona hi ha un percentatge superior d’infants que viuen en llars on cap membre treballa (12,2% enfront el 3,9 dels barris rics), que no poden fer regularment activitats d’oci i esport (19,6% vs. 4%), que viuen en condicions de pobresa energètica (25,9% vs. 2,9%), que pateixen obesitat (16% vs. 6,6%) i que repeteixen curs (11,8% vs. 6%).

Així doncs, dades com l’índex RFD o altres més elaborades (a partir de la realització d’enquestes) ens permeten observar de prop i analitzar les condicions de vida i les necessitats dels habitants de la ciutat. Els resultats que s’extreuen amb aquest tipus d’eines han de permetre posar fil a l’agulla i dissenyar polítiques públiques efectives i centrades en la reducció de les desigualtats per a que així deixin d’haver vàries “Barcelones” i puguem parlar d’una sola Barcelona. 

Sandra Escapa Solanas
Sociòloga i professora de Grau de la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés - URL

El treball amb famílies als centres oberts i socioeducatius

Segons la Cartera de Serveis Socials, l’objectiu general dels Centres Oberts és “Proporcionar atenció a tots els menors en situació de risc afavorint el seu desenvolupament personal i integració social i l'adquisició d'aprenentatges, prevenint i evitant el deteriorament de les situacions de risc i compensant dèficits socioeducatius”.

El com es treballa i on posem la mirada en la nostra intervenció és el que ha variat amb el pas del temps; indubtablement la nostra població diana a nivell d’intervenció són els infants però no podem ignorar el seu entorn: els infants són membres d’una família la qual és el referent més important per l'infant i el principal proveïdor del seu benestar. El treball del vincle afectiu i la cura dels infants són fonamentals pel desenvolupament integral. Des del Centre Obert, no es treballa per suplir les “mancances” que pot tenir la família, sinó que s’acompanya, es dóna suport, s’assessora i es forma per tal que aquestes tinguin les suficients capacitats com per exercir una parentalitat positiva.

Crear un espai dins del Centre Obert per a les famílies que no només sigui de participació sinó que també tingui a veure amb el consens d’objectius comuns entre l’equip educatiu i aquestes, serà en gran part, l’èxit d’una intervenció global. Per tal de garantir que sigui així, en els nostres projectes treballem la intervenció educativa amb les famílies des d’una perspectiva individual tenint en compte les seves necessitats i realitat més específica, veien cada cas com a únic i oferint el temps i el ritme que necessita, i per altra banda fem intervencions més amb caràcter grupal; la nostra proposta és que les famílies entre elles creïn vincles, veiem aquests espais com a idonis per al foment de la parentalitat positiva i l’espai de vincle familiar per a una criança sana.

Veiem i treballem amb la família en majúscules, apostant per una transformació real i fent del Centre Obert un recurs d’acompanyament temporal i no un lloc de llarga permanència per als infants.

Ceci Monteis

Coordinadora de Programes Socioeducatius de la Fundació Pere Tarrés

8 consells a les famílies que comencen l’escola bressol

L’entrada a l’escola bressol suposa obrir-se a noves experiències i a nous horitzons, per l’infant és una ampliació del seu àmbit més familiar. És una entrada a un nou lloc “desconegut” fora de tot aquells espais més propers i l’infant el pot viure des del temor o des de la sorpresa més emocionant. Aquesta adaptació es pot considerar com un procés amb identitat pròpia i és per aquest motiu que les escoles bressol preveuen estratègies per tal d’aconseguir un clima acollidor que faciliti que l’infant i la família se sentin còmodes i confortables en aquest nou espai.

Quines accions podem fer les famílies per facilitar aquests primers dies a l’escola bressol?

1. Anticipar la incorporació a l’escola.  Com? Fer que l’infant conegui i tingui contacte prèviament amb l’edifici, les mestres i parlar-ho a casa amb temps.

2. Acompanyar l’infant a l’escola els primers dies. Com? Preveure, dins de les possibilitats laborals, de disposar d’uns dies per acompanyar l’infant a l’escola bressol.

3. Respectar el tempo de l’infant.Com? Començar l’escola bressol molt gradualment, mirar d’anar-hi poc temps i progressivament anar acumulant hores lectives.

4. Portar algun objecte que permeti un apego. Com? Portant alguna joguina, un xumet, una peça de roba que li agradi, un cotxe que l’infant reconegui i apreciï.

5. Fer l’entrada a l’edifici i a l’aula amb l’infant i acomiadar-se’n de manera positiva.

Com? Amb un somriure, un petó o abraçada. No allargar aquest moment ni marxar sense avisar a l’infant.

6. Procurar de no fer coincidir l’inici de l’escola bressol amb altres canvis a casa.

7. Tenir una actitud de tranquil·litat i confiança a casa, per transmetre-li aquesta disposició al petit/a.

8. Recordar que els plors o altres manifestacions de disconformitat són la seva manera de comunicar-se, que solen ser reaccions momentànies i que cada cop s’espaiaran més.

Ànims a totes les famílies que comenceu aquesta nova aventura! I benvinguts, infants, a l'escola bressol!

Beth Galindo

Tècnica de Projectes Educatius al departament de Petita Infància de la Fundació Pere Tarrés

La mare i el pare tornen a la feina...

Sempre parlem de la tornada a l’escola dels infants però també hi ha un altre canvi al setembre: la tornada a la rutina de les famílies i la incorporació dels pares i mares a la feina.

Durant les vacances els nostres lligams familiars es reforcen i aconseguim crear un clima familiar en el que dediquem i compartim més temps lliure i d’oci amb els nostres fills i filles que a la resta de l’any. Les vacances ens proporcionen un període en el que podem recarregar-nos mental i emocionalment del cansament que acumulem durant l’any.

Després de les vacances la separació que tindrem dels nostres fills i filles pot ser un cop dur i a vegades un sentiment molt ambivalent. Aquest procés de separació i el sentiment de pèrdua que comporta també va lligat a l’anomenat síndrome postvacacional. Però cal que ho visquem com a una opció i no com a una desil·lusió, una opció que ens permet poder tornar a gaudir un any més d’aquests moments fora de la rutina diària que són les vacances.

La tornada a la rutina no ha de ser un canvi dràstic i que trenqui amb tots aquests vincles que hem aconseguit reforçar durant aquest parèntesis de l’any. Seria interessant mantenir i aprofitar totes les noves sinergies que s’han creat dins de la família, és més intentar potenciar-les i convertir-les en un punt més dins del nostre dia a dia.

Algunes estratègies per mantenir aquesta sensació poden ser: seguir aprofitant els àpats en família per parlar del dia i crear un bon clima de convivència; estar amb ells temps de qualitat respectant el seu espai; compartir el nostre dia a dia amb els nostres fills i filles amb una comunicació bidireccional; compartir temps en família amb activitats que hem realitzat durant els dies de lleure durant la setmana i no només els caps de setmana fent partícips a tota la família en les decisions que repercuteixen tots els membres.

Per a que el canvi sigui menys traumàtic alguns consells que ens ho poden facilitar és començar de manera progressiva per poder adaptar-nos al canvi; explicar als nostres fills i filles que la tornada a la feina forma part de les responsabilitats que tenim, igual que ells, en breu, tornaran a l’escola... però un dels consells més important és interioritzar i viure positivament la tornada a la feina sabent que afortunadament aquest és un procés que es repeteix any rere any.

Sílvia López Planas
Coordinadora de programes socioeducatius de la Fundació Pere Tarrés

Fomentant la parentalitat positiva: Créixer en família

Ja tenim engegat els nous  cicles del Créixer en Família pel curs 2016! Aquest cicles de sis sessions que ajuden a promoure i facilitar la parentalitat positiva han anat posicionant-se en els pobles, ciutats, AMPAs, ajuntaments, associacions, escoles,... com un recurs per compartir la criança dels fills en els temps actuals.

Durant les cinc sessions del programa més la xerrada monogràfica (a triar entre els temes oferts pel mateix programa)  els pares, mares i educadors compartim experiències, dubtes, informació, angoixes i pors, reptes, que ens ajuden a confiar en els nostres recursos propis per exercir la nostra tasca de pares i mares.

I així ens adonem  que, donat que  els cicles es divideixen per franges d’edats (-0/3, 3/6, 6/12, 12/16, 16/18) molts conflictes van associats a l’edat que viuen els nostres fills i filles. Ens adonem que, molts progenitors compartim les mateixes dificultats. Aprenem com gestionar les emocions, les seves i les nostres; com comunicar-nos d’una manera més respectuosa; aprenen a tenir cura de les etiquetes que pengem als fills i filles; a trobar l’equilibri entre ajudar-los sense sobreprotegir-los; cuidar el tracte que ens donem i cuidar els vincles que establim. Amb respecte, confiança i responsabilitat. 

La complicitat dels pares i mares amb  la seva participació és el punt central del CRÉIXER EN FAMÍLIA, perquè durant les sessions ells i elles són els protagonistes i l’animador, la figura que ajuda a vehicular tot allò que es diu i es comparteix.

Durant la darrera sessió és quan es decideix parlar d’un tema concret que ens motiva i es per això que ve un expert que ens forma i en informa de grans temes de l’educació actual com les xarxes socials, les TIC, els abusos, el joc, les emocions, la mort,... temes de sempre i temes d’ara que segur se’ns plantegen durant  l’acompanyament als nostres infants.

I poc a poc anem caminant plegats per cuidar i criar aquells que han de ser els nostres futurs ciutadans amb drets i deures!

M. Helena Tolosa Costa

Psicopedagoga i dinamitzadora del programa Créixer en família a la Fundació Pere Tarrés