Diumenge passat al vespre, una
monitora m’explicava, amb una gran alegria, com els havia anat la sortida al
Puigmal que havien fet amb l’esplai. El grup s’havia cohesionat un munt. Dalt
del cim havien dedicat un temps al silenci i la contemplació. L’experiència
havia estat impressionant. Només hi havia una qüestió que realment la tenia
amoïnada, aquelles tres persones que s’havien perdut la oportunitat de gaudir
de la sortida pels deures i exàmens.
Com a educadors, el dia 20
de novembre és una data destacada ja que és el Dia Universal dels Drets de
l’Infant. Partint de la base que cal reclamar i treballar per garantir els
drets cada dia, en aquest cas la transcendència de la diada és clara ja que commemorem
l’aprovació de la Convenció sobre els Drets de l’Infant, aprovada el 1989. Val
la pena valorar la importància de tenir un document com aquest i centrar la
reflexió en quin grau ens trobem a l’hora de garantir tots els drets
reconeguts. Per tant, no deixa de ser un bon motiu per parar i fer balanç.
Els educadors en el lleure sabem
que aquestes activitats tenen un alt component educatiu i transformador, per
això afirmem que l’infant que hi participa és un afortunat! En aquest sentit,
estem convençuts que l’accés a l’esplai o les colònies hauria d’arribar a
tothom, i per aquest motiu és important centrar esforços per assegurar que les
realitats socioeconòmiques no impossibilitin l’accés dels infants a les
activitats de lleure educatiu.
L’article 31 de la Convenció
reconeix “el dret de l’infant al descans
i a l’esplai, a lliurar-se al joc i a les activitats d’esbarjo adequades a la
seva edat” i afirma que els estats membres "han d’afavorir oportunitats de participació en activitats culturals, artístiques, recreatives i
d’esplai”. En aquest sentit, penso que val la pena parlar de l’accés al lleure
des d’un sentit més ampli, centrant la reflexió al temps de descans i esbarjo de
què disposen els infants de la nostra societat i quina rol hi prenem els
adults.
Avui dia hi ha un debat latent
en relació a una possible reforma horària, que qüestiona la situació actual de
l’ús del temps i té la intenció de promoure un canvi. Precisament, un dels
motius d’aquesta reforma, entre altres, és el de garantir un temps pel descans
i el lleure, per millorar el benestar de les persones. Fent referència a
l’horari, estaríem d’acord que els infants, teòricament, ja en tenen de temps
lliure; però segurament ens hauríem de plantejar com és utilitzat i si aquest
temps és percebut de la mateixa manera des de la seva perspectiva.
El passat dimarts 10 de
novembre, el Moviment de Centres d’Esplai Cristians Catalans vam participar en
el Debat ‘Catalunya Social’ sobre el Dret al lleure educatiu, organitzat per la
Taula del Tercer Sector. Precisament, un dels temes a què es va fer referència,
va ser la sobreocupació dels infants, un excés d’activitat que acaba omplint el
que, teòricament, hauria de ser el seu temps de lleure i esbarjo.
En el marc de l’etern debat
al voltant de l’existència o no de deures, darrerament s’ha difós un vídeo que evidencia
la sobrecàrrega de feina (deures, exàmens, treballs) a la que estan sotmesos
els infants fora l’horari escolar. Segurament un còmput d’hores desmesurat per
la seva condició d’infant. Per altre costat, cal afegir-hi l’elevat nombre
d’activitats que realitzen alguns dels infants en sortir de l’escola (esports,
música, idiomes,...) i que no sempre responen a una demanda del propi infant;
en alguns casos diríem que l’element del gaudi ha quedat sobrepassat per la valoració
utilitarista de l’activitat. El compendi d’aquestes dues realitats portades a
l’extrem és el que acaba generant aquest estrès en els infants i la
colonització del seu temps lliure.
En certs casos, aquest
context s’acaba reflectint en les activitats de l’esplai setmanal. Tornant al
cas exposat inicialment, i que segurament molts dels monitors hauran viscut en
primera persona, com interpretem que una persona deixi de venir a una sortida
de dia o de cap de setmana perquè té un munt de feina de l’escola? Si es
tractés d’un fet puntual entendríem que cal atendre també a les responsabilitats,
com en aquest cas l’estudi. Ara bé, quan l’excepcionalitat esdevé, cada vegada
més, un fet quotidià és quan ens hem de plantejar què implica una situació com
aquesta.
Com comentava, els monitors estem
convençuts i som conscients que una sortida a la muntanya té un gran efecte educatiu
tant a nivell personal com de relació amb el grup. Però si no som conscients
del seu valor és quan acabem situant aquest tipus d’activitats en un segon nivell.
En aquest sentit, doncs, és important que tots prenguem consciència que el dret
al lleure i al descans és necessari per créixer com a persones en un estat de
benestar i felicitat. I si entenem aquest espai com un temps imprescindible en
el nostre dia a dia, podrem arribar a valorar com d’importants esdevenen les
activitats de lleure educatiu pel fet de ser espais de descans amb un component
eductiu.
Si ja de petits ens
acostumem a no tenir temps per l’esbarjo, el joc i, fins i tot, l’avorriment,
difícilment aconseguirem valorar la importància d’aquest temps com a estona,
també, de creixement personal. Així doncs, com a societat tenim un repte,
educar persones que aprenguin a valorar la necessitat de tenir espais de
descans i esbarjo. L’educació en el lleure hem de ser un referent d’aquests
espais per la capacitat de generar experiències significatives en l’ús del
lleure des d’un punt de vista transformador.
Mentre els docents debaten
sobre l’existència o no dels deures, altres sobre la necessitat de la reforma
horària i les famílies sobre si l’activitat d’esplai ha de prevaldre per sobre
dels exàmens,... tenim uns infants que aquest cap de setmana han perdut la
oportunitat de gaudir de la sortida al Puigmal.
Núria Martínez Fernàndez
Vicepresidenta del Moviment de Centres d'Esplai Cristians Catalans de la Fundació Pere Tarrés
Vicepresidenta del Moviment de Centres d'Esplai Cristians Catalans de la Fundació Pere Tarrés
