Participació interna: una potent eina per millorar les entitats

Fa anys que es parla de la millora de la participació interna en el sí de les entitats. Però exactament, quins són els beneficis d’aquest tipus de millora? N’expliquem 5 fruit de l’experiència en diferents processos participatius. 

1. Focalitzar-se en allò que ens uneix i no en el que ens divideix
És important que les entitats treballin en base a una activitat orientada a uns objectius i una estratègia concreta. Ara bé, si aquests objectius i estratègia no tenen prou consens, pot ser que diferents membres de l’organització estiguin treballant en direccions diferents. Cal que els diferents membres de l’entitat, i sobretot de la Junta Directiva, comparteixin una mateixa anàlisi i se centrin en objectius consensuats. 

Utilitzar dinàmiques per a consensuar diagnosis i estratègies, o millorar els canals i espais de participació a l’entitat són intervencions realment eficaces a l’hora d’aconseguir que l’entitat es focalitzi en els elements que els uneix i no en el que els divideixen. 

2. Abordar les problemàtiques abans que esclatin
Existeixen dos grans estils a l’hora d’abordar debilitats o problemes: la proactivitat o la reactivitat. Una bona decisió presa a temps ens pot fer estalviar temps i problemes, fent així que l’entitat guanyi en eficiència. 

Disposar d’eines i canals que ens mantinguin en contacte amb beneficiaris, donants, socis, voluntaris i treballadors ens pot ajudar moltíssim a conèixer el que passa i a poder ser proactius.

3. Atraure i conèixer el talent 
Les persones amb visió, coneixement, capacitat innovadora i contactes sovint es troben fora de les fronteres de la nostra entitat. Són persones que poden aportar molt valor afegit a la nostra organització, però la majoria de vegades aquestes persones no vindran soles: cal anar-les a buscar. 

La creació d’un consell consultiu o la realització de debats grupals amb quest tipus de persones són una bona manera d’atraure aquest talent i implicar-lo en la finalitat de l’entitat. 

4. Activar els nostres prescriptors 
En la comunicació cada vegada prima més la qualitat que no pas la quantitat. A l’hora de fer difusió de la nostra entitat és molt important identificar prescriptors, és a dir, líders d’opinió que en espais o àmbits concrets ens poden fer d’altaveu. 

Treballar amb els potencials prescriptors des de l’òptica de la participació permet que puguin aportar la seva visió respecte el projecte, implicant-los així en la nostra activitat i la nostra missió.

5. No perdre l’ADN associatiu
La col·laboració i participació amb l’objectiu de transformar el nostre entorn és una de les bases de l’associacionisme. Fer una bona anàlisi de com està la nostra entitat en quant a participació és la millor manera d’avançar en aquest àmbit. 

Caldria tenir en compte conèixer com i en què volen participar els diferents perfils i actors de la nostra entitat (socis, voluntaris, treballadors, beneficiaris, donants, etc.) i actuar en conseqüència. 

Roger Buch 
Director del projecte www.xarxanet.org 

Joan Cuevas
Tècnic de Consultoria i Estudis de la Fundació Pere Tarrés 

6 claus per a la millora dels serveis dirigits a afectats per una malaltia

El passat 4 de juliol es va celebrar el tast de projectes “Les necessitats socials derivades d'una malaltia”, on es van presentar les experiències de la Fundació Esclerosi Múltiple (FEM) i la Fundació d'Afectats i Afectades de Fibromiàlgia i Síndrome de Fatiga Crònica (laFF).

En base a les diferents experiències exposades i a l’exposició de Rosa Coscolla, Cap d’Innovació i Qualitat de Consultoria i Estudis de la Fundació Pere Tarrés, us presentem un llistat de 6 claus per millorar el funcionament dels serveis dirigits a afectats per una malaltia. Uns consells que pretenen ser d'utilitat. Especialment per a les organitzacions que tenen com a principal finalitat la millora de les condicions de vida de persones afectades de determinades malalties i dels seus familiars o entorn més proper.

1.Donar resposta a les necessitats reals dels nostres usuaris
 
De vegades el dia a dia ens ofega. No obstant, és de vital importància aturar-se i fer-se preguntes clau. Saber si la nostra organització està donant resposta a les necessitats reals és una d’aquestes preguntes estratègiques.

Realitzar aquesta anàlisi ens permetrà veure els beneficiaris amb una nova perspectiva, serem conscients de totes aquelles necessitats que no estem cobrint amb els nostres serveis i fins i tot aquelles necessitats que ni tan sols sabíem que existien.

Un dels exemples és el de l’estudi que ha realitzat la FEM en col•laboració amb la Fundació Pere Tarrés, on s’ha construït tot un recull de necessitats derivades de l’esclerosi múltiple. Una de les principals necessitats que han aparegut és que les persones amb EM pateixen un desgast emocional molt fort durant el procés de diagnosi. Com que és un procés clau per a la futura evolució de la persona i del seu entorn, l’entitat està ara dedicant especials esforços a abordar aquesta necessitat.

2.Els potencials beneficiaris que l’entitat desconeix

Sovint les entitats se centren en perfils concrets d’afectats per una malaltia i difícilment s’arriba a atendre el conjunt de les persones afectades de la malaltia. Darrera del percentatge de gent a la qual l’entitat no arriba s’hi amaguen perfils ocults, amb necessitats desconegudes. Conèixer aquests perfils ajuda l’organització a iniciar nous serveis, estratègies i a tenir una visió molt més real del públic al que es vol dirigir. 

3.Importància dels efectes més enllà de la persona afectada

Els estudis mèdics se centren en les causes de la malaltia, mentre que les ciències socials aporten coneixement sobre els efectes de la malaltia. En aquest sentit, les conseqüències van molt més enllà de la pròpia persona afectada de la malaltia.

En el cas de l’estudi sobre la Fibromiàlgia s’ha demostrat el gran impacte que genera la malaltia en la persona afectada i el seu entorn. Més concretament s’ha pogut estudiar els canvis de rol dins de la família o el gran impacte econòmic que genera, per l’increment de despeses i la baixada dels ingressos. Disposar d’aquest tipus d’informació és vital per a delimitar quines han de ser les prioritats de l’entitat, com s’han de replantejar els serveis, o fins i tot a l’hora de fer incidència mediàtica i política.

4.La diferència entre demanda i necessitat

És important conèixer quines diferències hi ha entre les necessitats derivades de la malaltia i les demandes explícites de les persones afectades o el seu entorn. Sovint trobarem necessitats que les persones no són capaces d’identificar o demandes que no corresponen o poden resoldre les entitats. Aquest coneixement permet a les organitzacions planificar accions de conscienciació i d’orientacions.
 
5.Construcció d’un mapa de recursos com a element estratègic

És important tenir un mapa de recursos i serveis per canalitzar informació dispersa. Especialment interessant a l'hora de reorientar serveis o crear-ne de nous per poder donar resposta als perfils i necessitats de persones afectades que resten invisibles per al sistema.

6.Beneficis dels estudis de necessitats socials

Conèixer les necessitats reals, el conjunt de perfils de persones afectades, l’impacte d’una malaltia en la família i entorn, les demandes, i els recursos ideals de que caldria disposar, aporten un coneixement de vital importància.  Segons Rosa Coscolla, els principals beneficis d’aquests tipus d’estudis són: Disposar de coneixement estructurat i rigorós, la millora organitzativa i institucional, la incidència política i el reconeixement social i institucional. 




 
Vols més informació?
Envia un correu electrònic a cie@peretarres.org
Segueix-nos a twitter: @consult_estudis
Visita la nostra web: www.peretarres.com/consultoria-estudis 

Rosa Coscolla
Cap de Qualitat i Metodologia de Consultoria i Estudis de la Fundació Pere Tarrés

Joan Cuevas
Tècnic de Consultoria i Estudis de la Fundació Pere Tarrés

La responsabilitat de la societat en l'atenció a la infància

La Fundació Pere Tarrés ens hem vist forçats, aquests anys de crisi, a superar el plantejament d’integrar els infants amb dificultats en colònies i casals normalitzats per l’ingent demanda de places de famílies que no poden pagar. Com en temps superats aquest estiu hem tornat a organitzar activitats amb el qualificatiu eufemístic de socials. Això vol dir que ninú paga, o es paga la voluntat que gira entorn els 10 euros al mes quan la setmana té un cost entorn els 120 euros dinar inclòs.

Els nostres centres d’esplai, portats per monitors voluntaris han organitzat a tot Catalunya aquest estiu més de 350 colònies de vacances per a uns 22.000 nens. El 10% hi ha anat becats.  Hem organitzat un casal social al Raval de Barcelona i un a Badalona, així com unes colònies prop de Tremp i d’altres activitats. Els nens hi eren becats però és que, a més, cal tenir en compte altres despeses com per exemple que el calçat que porten alguns no supera el segon o tercer dia de colònies. 

En absolut voldria vendre l’educació en el lleure com  la realitat més precària. Parlem del Banc dels Aliments? De la Fundació Arrels per als sense sostre? De Càritas? De les residències de mares soles? Som conscients de l’increment de vendes, en aquests anys de crisi, de bombones de butà petites, blaves, de les anomenades “Camping Gas”? La Raó? Cuinar en aquells pisos on els han tallat el gas, l’electricitat, on no s’arriba al cost de la bombona gran taronja o no hi ha llicència d’ocupació per a contractar-la.

Aquesta és la realitat de milers de famílies, de persones sense xarxa parental, de nois i noies que van emigrar dels seus països buscant un paradís que la televisió els mostrava. Aquesta és la realitat de parelles joves, sense massa formació, que guanyaven diners de la construcció o de fer neteges i que han estat desnonats i viuen de les bosses de Càritas, de la PIRMI si no els hi han retirat, i de petits treballs ocasionals. Aquesta és la realitat amb la que treballen els Educadors Socials o els Treballadors Socials que formem des de la Fundació en el marc de la Universitat Ramon Llull, centre de titularitat social en el que molts alumnes han de fer un gran esforç per poder-se’l pagar. 

Des del realisme, m'agradaria fer nota que hi ha sectors significatius de la societat que necessiten certa redistribució dels recursos econòmics per viure amb dignitat, així com destacar l’imprescindible rol de la societat civil en la promoció de les persones, en l’atenció als més febles. 

Informació relacionada

- Campanya "Ajuda'ls a créixer"
- Augment de la demanda de beques. El Periódico

- Casal d'agost de la Fundació Pere Tarrés

www.btvnoticies.cat

Josep Oriol Pujol

Director general de la Fundació Pere Tarrés. Consulta la seva fitxa d'expert.

Repensar el Tercer Sector Social

Estem en un canvi d'època. Alguns dels paradigmes amb els que fins ara hem actuat han canviat substancialment, i segurament ja no seran com els havíem conegut. Hem de cridar fort que les entitats del tercer sector estem desconcertades, que necessitem resituar-nos en aquest nou context, per tal de garantir la nostra utilitat a les persones més vulnerables de la nostra societat, i la supervivència de les organitzacions. Havíem confiat massa en seguir la roda de les administracions públiques, i anar-nos ocupant de la prestació dels seus serveis, oblidant l'origen de la iniciativa social.

En aquesta cruïlla no es tracta d'abandonar la defensa de drets, i aquest llarg camí d'humanització, sinó de veure com es poden atendre en un nou entorn.

Del debat de tots aquests mesos entre moltes persones de dins i de fora del sector, hi ha algunes idees que poden ser rellevants:

1. Revisar les nostres actuacions a la llum de la utilitat social (missionalitat) i la sostenibilitat, i concentrar-nos en allò essencial. Han estat anys de dispersió, de recerca de recursos públics per a poder ocupar espai, allunyant-nos potser d'allò que ens donava sentit. Cal refundar-nos i deixar de fer algunes coses, per a concentrar-nos en allò on podem aportar.
2. Connectar amb la societat. Hem de ser capaços d'identificar la nostra contribució específica, el valor que oferim i d'explicar-lo a la societat, dedicant esforços a comunicar, amb els múltiples canals que les tecnologies permeten ara. Valor en les activitats i serveis desenvolupats d'una manera pròpia d'acord amb les conviccions, amb qualitat, i en les reflexions sobre la situació de les persones i social, per a introduir canvis.
3. Tenir una estratègia pròpia de captació de recursos. Si hem arribat a explicar i a emocionar amb la nostra causa, serem capaços de dissenyar i d'implementar una estratègia de captació de recursos, més enllà de la prestació de serveis públics, que caldrà continuar fent sempre que sigui possible. Aquesta estratègia ens donarà més autonomia, a mig plaç. Ara no s'improvisa, i costa començar a veure els fruits.
4. Ser emprenedors socials. Identificar veritables necessitats en aquest context, i estudiar maneres de fer-les sostenibles i viables, amb la contribució econòmica de diferents agents, fins i tot dels propis usuaris amb fórmules diverses (contribucions modestes, crèdits,...) D'iniciatives de l'anomenat tercer món, podem aprendre molt.
5. Col·laborar amb altres organitzacions. No podem ser bons en tot, ni tant sols tenir un tamany per a optimitzar alguns dels nostres serveis. Necessitem conèixer com ho fan altres, i aprofitar les sinèrgies que es puguin derivar de mecanismes de compres o activitats conjuntes.
6. Defensar un model que permeti autonomia a les entitats. El sector públic s'ha de concentrar en aquells aspectes més rellevants dels drets socials, els quals hem de reivindicar en el conjunt de les actuacions de les administracions. Ara bé, hem de potenciar un model que permeti la complicitat de la societat en el benestar, entre d'altres sistemes a través de la desgravació fiscal (mecenatge) que tants bons resultats ha donat a països com Estats Units o França.
7. Mobilitzar la ciutadania. Implicar de manera voluntària a persones compromeses amb la nostra raó de ser, per a aportar servei i credibilitat al nostre projecte. I també per a defensar conviccions socials.

Bé, fins aquí unes idees, ara toca el veritable repte d'acabar de consensuar-les, i especialment de portar-les a la pràctica.

Aquest article ha estat publicat el dia 4 de juny de 2012 al portal Social.cat

Rafa Ruiz de Gauna
Director de Relacions Institucionals, Formació, Consultoria i Estudis de la Fundació Pere Tarrés

30 anys de LISMI i encara molt per fer.

En poques setmanes farà 30 anys de la publicació de la LISMI, la llei que suposadament hauria de regular la contractació de persones amb discapacitat per part de les empreses privades i públiques.

Després d’aquest 30 anys les dades demostren que encara ens falta actitud i fermesa per poder dir i demostrar que som una societat realment responsable. Només hi ha un 30% d’empreses que segueixen les pautes marcades per la normativa. Així que, tenir una llei des de fa 30 anys i no complir-la de forma tant clara deixa entreveure que potser a qui li correspongui hauria de tenir voluntat per fer-la complir. Ja no hi ha excuses creïbles després de tant de temps.

Fins i tot fa anys que la llei permet mesures alternatives per poder facilitar complir-la i ni amb aquestes s’hi aconsegueix. En aquest sentit diria que tots els governs en un moment donat han fet saltar alguna noticia a premsa explicant que farien complir la LISMI, cosa que evidentment també es repeteix com a compromís en molts programes electorals.

De fet, quan s’intenta generar l’anomenat "Ibex 35: 2010 DisCert España" per saber l’estat de la qüestió entre les grans empreses (al menys en volum) casi el 50% després d’haver estat contactades en nombroses ocasions ni tant sols fan públic si assoleixen o no les quotes que marca la llei. Potser estaria bé que la societat pogués accedir a aquestes dades per poder actuar en conseqüència i consumir uns productes o uns altres en funció de la responsabilitat social real.

A Catalunya hi ha nombroses entitats que hi treballen per acompanyar en els processos d’inserció laboral, com per exemple des del projecte Aura. Per encara les reticències, les pors i la incertesa pot més a la majoria d’empreses per estar al marge de la llei i, sobre tot, de la responsabilitat social que correspon.

Però encara hem d’anar més enllà per aconseguir que, a més, hi hagi la percepció per part d’algunes persones amb discapacitat que la seva contractació no només ve donada per la obligatorietat de ser contractats per cobri la quota establerta.

Segur que ens sorprendria tot allò positiu que pot arribar a ser assolir una contractació d’aquestes característiques.

 
Òscar Martínez
Professor del Grau en Educació Social i Treball Social. Expert en temes de discapacitat.[més informació]