Educar en la responsabilitat i l’autonomia personal a través del treball per projectes

Què vol dir treballar per projectes? Significa que cada persona i cada grup és protagonista de la seva pròpia educació. Els infants aprenen a partir de les seves pròpies motivacions, són ells mateixos els qui es qüestionen un tema que volen investigar i conèixer, es plantegen dubtes sobre el què saben i el què no, busquen informació que prèviament s’han repartit per grups, i quan ja tenen la informació que buscaven, fan una posada en comú.

Treballant sobre projectes els infants o joves aprenen, es proposen reptes que cal superar, descobreixen quines són les seves capacitats més desenvolupades i en quines cal aprofundir. A més, desenvolupen noves habilitats, interessos i inquietuds que segurament fins aquell moment mai s’havien plantejat. Amb la metodologia del projecte aprofundim en els coneixements relacionats amb aprendre a prendre decisions, tractar i transmetre la informació i avaluar els propis aprenentatges.

El paper dels educadors és molt important: han de preveure els possibles continguts a treballar, han de promoure la participació de tots els membres del grup, ajudar en la cerca i tria de la informació, acompanyar en l’avaluació i analitzar-ne el procés que s’ha dut a terme.

Quins passos hem de seguir quan treballem per projectes?

1. Buscar i seleccionar el tema a treballar.

2. Plantejar què se sap i què es vol conèixer.

3. Estipular un ordre a seguir o un guió.

4. Organitzar el treball entre els membres del grup.

5. Buscar la informació i posar-la en comú.

6. Fer alguna cosa amb tot el què s’ha trobat: exposició, tasca, activitat...

7. Avaluar i prendre consciència d’allò que s’ha fet i perquè. A vegades aquest darrer punt pot fer que s’obrin noves línies a treballar.

Altres aspectes que es treballen amb el projecte són l’autonomia personal, responsabilitzar-se d’una tasca, la capacitat d’organitzar-se i autogestionar-se, treballar en equip, la iniciativa i la creativitat dels infants i joves, comprometre’s i consensuar les decisions a prendre.

Elisabet Bartrina i Comalat
Docent tutora de lleure educatiu a Formació Consultoria i Estudis de la Fundació Pere Tarrés. 

La xarxa europea de reminiscència

A finals de novembre, es presentà a Barcelona la Xarxa Europea de Reminiscència. Un projecte dinamitzat i presidit per la Pam Schweitzer i en el què actualment onze països europeus en formen part. La finalitat de la xarxa és la promoció de la reminiscència com a tècnica d'intervenció en les persones grans ja sigui a persones que viuen un envelliment sa com patològic. 

Però, realment què és la reminiscència? Segons la promotora d'aquesta xarxa, la reminiscència és l'acte de recordar i compartir els records d'un mateix que formen part de la seva vida quotidiana. La reminiscència com a tècnica no només s'adreça el col•lectiu de la gent gran, encara que n'és un dels que més en gaudeix d'aquest recurs. 

Peña-Casanova (2005), un dels neuròlegs reconeguts del nostre país, afirma que la reminiscència és una manera d'activar el passat personal i constituir un record sistemàtic de les memòries antigues. És una manera d’activar el passat personal i això contribueix a un millor benestar de la persona. 

I quins són els beneficis de la reminiscència en la gent gran? Com a tècnica d'intervenció, la reminiscència pot contribuir a treballar diferents aspectes; tanmateix considerem que alguns dels més significatius podrien ser: mantenir la memòria a llarg termini i especialment l'episòdica, fomentar la comunicació grupal i el coneixement entre els membres del grup que participen en aquesta tècnica (professionals, voluntaris, familiars, ...), ajudar a la persona a tenir una millor percepció de la seva identitat i reduir el grau d'exclusió social de les persones afectades per una demència. 

Però, per quin motiu ressaltem aquesta notícia en aquest bloc? La Fundació Pere Tarrés des de Projectes Social conjuntament amb la Fundació Alzheimer Catalunya -promotora d'aquesta jornada de presentació de la Xarxa - altres organitzacions de serveis i amb el suport d'un projecte europeu i La Caixa realitzarem el projecte Making memories matter, memory boxes. Aquest projecte, dirigit per la Pam Schweitzer, es realitzà en el període 2004-2005 i consistí en ajudar a les persones amb demència a fer la seva pròpia caixa d'història de vida. El procés de construcció de la caixa s'iniciava en el moment que la persona malalta seleccionava els objectes i/o les fotografies personals i significatives que considerava que formen part de la seva vida. A partir d'aquests elements, i amb un suport d'un educador, es construïa un diorama o un espai en el qual la persona amb la malaltia distribuïa, segons el seu criteri, els elements escollits. Els participants explicaven la història de cada element de la caixa i amb el suport de l'educador expressaven la vivència i els fets viscuts. Aquest projecte en què es treballà la reminiscència com a eina vehiculitzadora per a la integració de les persones amb el seu entorn comunitari va ser un projecte enriquidor fonamentalment per tres motius: un primer va ser pel nombre d'agents implicats: participants, educadors i familiars; un segon relacionat amb la millora de la qualitat de vida de la persona malalta participant i de les relacions amb el seu familiar; i un tercer vinculat amb la seva repercussió del projecte. Com a projecte europeu, participaren altres països com a partners, i a través d'una exposició itinerant, es mostraren al públic totes les caixes d'història de vida realitzades.

  

Fa gairebé tres mesos, l'octubre de 2011, el museu Esbaluard, museu d'art modern i contemporani de Palma, acollí un projecte similar promogut per les residències del Consell de Mallorca de Felanitx, Sa Pobla, la Bonanova, la Llar d’Ancians de Palma i la Llar i Centre de Dia Reina Sofia. Aquest projecte tenia com objectiu principal millorar les relacions entre els residents i professionals a través de la confecció de caixes d'història de vida i la promoció de la reminiscència. La proposta que va aparèixer en el sí del Consell va ser tutoritzada a través d'una acció formativa que impartirem des de Formació, Recerca i Consultoria de la Fundació Pare Tarrés. 

Cristina Vidal Martí

Cap de departament de l’Àrea de Gent Gran de Formació, Consultoria i Estudis.Fundació Pere Tarrés.
[més informació]

Deutes pendents i diversitat funcional

La integració del concepte de diversitat funcional en les maneres de fer de la nostra societat sempre ha estat en crisi. Les oportunitats laborals, les socials en general i, en molts casos, les educatives han quedat en dubte en nombrosos foros. Aquesta crisi s’ha perpetuat tot i la pressió del mateix col·lectiu, encara que hi hagin marcs referencials, fins i tot legals, basats en la igualtat d’oportunitats.

Tot i que sembli obvi, a aquestes alçades de maduresa socials i política, demanar igualtat d’oportunitat no és demanar cap favor, si no justícia social. Tenir un cos o una manera de fer que surti del que és estadísticament habitual no ha de suposar un argument perquè es doni lloc a l’exclusió, a menys possibilitats d’escollir o a tenir diferents drets vitals.

La maduresa i la solvència d’un país no només depén del valor dels seu deute o el valor de les seves principals empreses tal i com ens plantejen molts dels discursos que darrerament estem sentint (i patint). Un país és tambè madur i solvent quan és capaç d’aconseguir que no hi hagin persones que tinguin la sensació de ser excloses o de tenir murs (mentals i alguns de físics) que els impedeix tenir una vida plena i escollida per elles mateixes.

Fa massa temps que tenim aquest deute pendent de pagar i els interessos que acumulem són incalculables per les persones que el pateixen cada minut de la seva vida.

SceneMob d'ECOM, moviment associatiu que promou la igualtat d'oportunitats de les persones amb discapacitat física

Òscar Martínez
Professor del Grau en Educació Social i Treball Social. Expert en temes de discapacitat.[més informació]