Treball Social. Promovent comunitats i entorns sostenibles i de bona convivència

L’any 2008 a Salvador de Bahia (Brasil), la Federació Internacional del Treball Social (FITS-IFSW), l’Associació Internacional d’Escoles de Treball Social (AIETS-IASSW) i el Comitè Internacional per al Benestar Social (CIBS-ICSW) van acordar que el tercer dimarts del mes de març de cada any se celebraria el Dia Internacional del Treball Social. Des d’aleshores, s’ha convertit en una bona oportunitat per destacar l’aportació dels i de les professionals del Treball Social en el coneixement de la realitat social, el canvi i la intervenció socials i l’impuls de la lluita i la garantia dels drets de ciutadania. Enguany el tema de la jornada ha estat dedicat a la necessitat de promoure comunitats i entorns sostenibles, qüestions ambdues centrals en una època com la nostra en què el model dominant de globalització i de trànsit cap al postindustrialisme ens està portant a societats cada cop més fragmentades i desiguals.

Reflexionar sobre la dimensió comunitària i la sostenibilitat des d’una perspectiva social planteja diversos reptes, entre els quals voldria destacar-ne ara tres de transcendentals per al present i futur del Treball Social. El primer seria el diversitat. Les polítiques socials han tendit a confondre igualtat amb uniformitat en el marc de la lògica excloent dels Estats-nació d’associar la nacionalitat a la ciutadania. En canvi, les nostres societats són i seran cada cop més multiculturals es vulgui o no: la diversitat cultural no és una aspiració, sinó un fet. En aquest context és imprescindible una acció social que contribueixi a la cohesió fent compatible la igualtat amb el reconeixement efectiu de la diferència. L’emergència en els darrers temps de populismes xenòfobs i monoculturalistes, evidencia la urgència i la necessitat democràtiques d’unes polítiques i d’un Treball Social veritablement interculturals.

 El segon repte seria l’epistemològic. Ningú recorre als serveis socials en la seva condició de persona natural. Sempre s’arriba amb una condició social específica construïda a partir d’uns determinats patrons i categories. Transformar aquests codis seria, així, un component fonamental del Treball Social de cara al coneixement i reconeixement mutus. La interrelació entre teoria i pràctica i entre investigació i intervenció, han de fonamentar una constant reflexió sobre l’impacte de l’acció, la qual cosa comporta alhora plantejar-se qüestions relacionades amb els valors i el poder, tema que enllaça amb el tercer dels reptes que esmentava, el de la politicitat. Les visions tecnocràtiques i assistencialistes han volgut allunyar el Treball Social de la política, quan aquesta és central en la tasca dels treballadors/res socials. Apoderar implica modificar les relacions de poder; intervenir, obliga a triar entre opcions que poden contribuir a corregir les desigualtats, però també a constituir-les. Sense oblidar que el mateix espai professional, i per tant els seus marges de maniobra estan construïts políticament. Comunitats cohesionades  i entorns sostenibles exigeixen un Treball Social conscient de la seva profunda dimensió política.

 

Jordi Sabater
Professor de la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés-Universitat Ramon Llull

Aprenent a protegir el medi ambient des del lleure educatiu

En els últims anys la societat ha pres més consciència de la necessitat de protegir el medi que ens envolta. Conceptes com sostenibilitat i desenvolupament sostenible poc a poc han anat guanyant terreny i actualment els trobem presents en el dia a dia de les escoles i altres centres educatius. L’educació en el lleure suposa una molt bona oportunitat per reforçar l’aprenentatge que es fa a les escoles gràcies a la transmissió de valors sostenibles mitjançant activitats lúdiques i educatives.

Però com treballem la sostenibilitat des de l’esplai, el centre diari o el menjador? A més d’augmentar el nombre d’activitats de coneixement del medi ambient i les problemàtiques que l’afecten, és molt important que com a equip prenguem consciència de que la sostenibilitat s’ha de treballar de manera transversal. Per aquest motiu, el quotidià és tant o més important que les activitats en si. Aquest treball del quotidià permetrà que els infants i joves adquireixin uns hàbits sostenibles que incorporaran en tots els moments del seu dia a dia, no només en les estones de lleure.  

Per aconseguir aquest objectiu, és necessari que l’equip d’educadors del centre treballem la nostra coherència ambiental. De la mateixa manera que hem de ser coherents a l’hora de plantejar-nos objectius relacionats amb la vida de grup o amb els hàbits saludables, també ho hem de ser amb els valors i hàbits sostenibles. I això què vol dir? Doncs que si un dissabte programem, per exemple, una activitat de plàstica en la que emprem residus domèstics com a material, a la setmana següent no podem organitzar un berenar comunitari en el que es generin bosses i bosses de residus. No podem oblidar que som referents dels infants del nostre centre i que en tot moment hem de donar exemple.

Podem plantejar-nos, a més, dur a terme un procés d’ambientalització del centre. En aquest procés, no només tindrem en compte les possibles millores a nivell curricular (activitats, quotidià...), sinó que també ens plantejarem canvis o millores a nivell estructural (il·luminació dels espais, climatització...) i a nivell organitzatiu (arxiu, comunicació institucional...). Aconseguint ambientalitzar el nostre centre en tots els aspectes, estarem transmetent amb més intensitat i coherència el nostre missatge.

Hem de tenir en compte que un dels lemes del desenvolupament sostenible és “pensa globalment i actua localment”. Sent conscients de la importància de la nostra tasca educativa estem posant el nostre granet de sorra per aconseguir avançar en el camí cap a un món més sostenible i respectuós amb el medi ambient.

Gessamí Deu Ruiz

Docent i coordinadora acadèmica 

Formació en lleure educatiu de la Fundació Pere Tarrés

Acceptem les ineficiències també en el sistema dels serveis socials

Qualsevol organització humana amb una missió o finalitats, intenta portar-les a terme centrant-hi la major part dels recursos de que disposa. Amb tot, els errors organitzatius, les motivacions de les persones no sempre alineades del tot amb les finalitats, la falta de mitjans que podrien facilitar el treball i altres raons fan que només una part de l’energia introduïda en el sistema es transformi en els resultats que es busquen. Sempre hi ha una part dels mitjans, de l’”energia introduïda” en el sistema que es dissipa. Pensem en altre tipus de sistemes, un motor de gasoil en un vehicle transforma només entorn un 5 % del combustible en moviment del cotxe, la resta, tot i els estudis fets, es perd. 

Catalunya, país amb una tradició intel·lectual anarquista bastant més significativa del que es té consciència, una nació sense estat, sense cap administració nacional durant molts anys, ha incorporat en els seus estereotips la desconsideració del treball dels treballadors públics. Certament, el nivell d’exigència de moltes de les oposicions de la Generalitat de Catalunya i dels ajuntaments, restablerts després de la transició democràtica, no ha estat massa elevat. No s’ha constituït, amb notables excepcions, un cos de funcionariat d’alt nivell que governi amb eficàcia i independència política del sistema. La falta de lideratge de les plantilles ha portat massa sovint desmotivació, absentisme, desestabilització en l’ànim del personal fins arribar a la depressió... Per contra, l’esperit emprenedor del nostre poble, la petita i mitjana empresa dirigides de prop per la propietat ha sobrevalorat l’eficiència en la petita gestió privada. Sentim sovint: “El privat sí que estalvia enfront al malbaratament de recursos i de temps en lo públic”. Ara bé, ens hem aturat mai a pensar en l’eficiència en empreses grans? I en organitzacions patronals? I en els sindicats? I ho hem comparat per exemple amb l’eficiència en qualsevol escola on els grups d’alumnes no permet distreure’s al nostre ni un moment. 

Costa pagar els impostos, s’accepta com una necessitat però s’és exigent en analitzar com aquests reverteixen en el ciutadà. Quan les despeses públiques ens poden beneficiar som més tolerants vers l’eficiència de les mateixes: sanitat, carreteres... Ara bé, quan s’adrecen als més febles, entre els quals esperem no trobar-nos-hi mai, llavors som implacables en l’exigència. Sovint partim a més de la premissa que el pobre ho és perquè vol i si volgués treballar de debò no estaria en una situació de marginalitat. Ens costa acceptar feblesa en la seva formació, en les seves capacitats personals, admetre que no tothom ha tingut el mateix suport ni la mateixa herència que possibilita o no unes competències personals. A tall d’exemple, i sense voler analitzar el cas concret però, aquest estiu s’ha sentit un excés de comentaris sobre els abusos de les persones que perceben la renda mínima d’inserció -PIRMI-. Segur que n’hi ha hagut i potser n’hi haurà de frau, però que no n’hi ha en la declaració de l’IRPF? Cal combatre’l però sense desligitimar una renda mínima social com no deslegitimem el sistema impositiu progressiu en funció de les rendes. 

Una societat avançada, rica en comparació a la mitjana dels habitants del planeta, s’ha de dotar d’un sistema de serveis socials. D’un sistema que s’ha de procurar eficient pel que fa al consum de mitjans, que com hem defensat moltes vegades ha de respectar i promoure el rol de les entitats socials sense afany de lucre que també en formen part per la seva proximitat a les persones i per la seva eficiència en la gestió. Si es vol mantenir una mínima cohesió social amb criteris d’equitat social, de respecte pels febles, cal dotar-se d’un sistema de serveis socials. En l’economia social de mercat europea el lloc directiu dels serveis socials és l’administració. Els abusos del sistema són això, abusos. Cal denunciar el frau i evitar-lo, però que aquest existeixi no pot justificar una desligitimació del sistema de serveis socials. Desligitimar-lo per falta d’eficiència pot confondre’s amb qüestionar una mínima solidaritat social i la defensa dels drets individuals. 

Josep Oriol Pujol i Humet.

Director General de la Fundació Pere Tarrés.

Davant del canvi climàtic

L’acció d’una única espècie, l’home, està desequilibrant el planeta. Els nivells de CO2 en l’atmosfera, el desglaç d’importants zones del món, les pluges torrencials a molts indrets, aquesta nova situació de la nostra biosfera  ens obligar a pensar i actuar de manera diferent. Cal un nou ordre mundial, que permeti a les persones viure en dignitat repartint els recursos disponibles sense expoliar-los,  amb uns valors no únicament materials i econòmics.

I podem iniciar aquest canvi global amb petits canvis locals, amb comportaments socialment i ecològicament responsables: amb les demandes als nostres governants de major atenció al medi ambient, actuant com a consumidors responsables, en el reciclatge i limitant les compres i potenciant productes respectuosos amb el medi.

Aquest meravellós planeta, i especialment les generacions futures, es mereixen la nostra solidaritat!

Rafael Ruiz de Gauna

director de Formació, Consultoria i Estudis de la Fundació Pere Tarrés
[més informació]