Migracions en temps de globalització fronteritzada

Les migracions són un fenomen tan antic com la humanitat. Qualsevol comunitat d’éssers humans a qualsevol part del planeta és fruit de diversos processos migratoris previs, més o menys intensos i extensos, segons el cas, però que fan que la pretensió d’uniformitat ètnica o d’atemporalitat comunitària sigui ridícula, però no per això menys perillosa. Tanmateix en els darrers temps estem assistint a dos tipus de canvis que modifiquen l’escenari de les migracions internacionals.  

En primer lloc, les xarxes migratòries s’han ampliat. Si, en termes generals, durant el segle XIX érem els europeus que migràvem cap a la resta del planeta, d’Amèrica a Austràlia, actualment els fluxos migratoris van en distintes direccions i involucren pràcticament a totes les societats. No hi cap país important que no sigui emissor, receptor o de trànsit i molts, de fet, són les tres coses. Un procés que a més, en alguns casos, s’ha donat de manera molt accelerada. Una bona mostra és l’Estat espanyol, el qual en pocs anys ha passat de ser un país d’emigrants (i exiliats) a un d’immigrants, amb percentatges fins i tot superiors als de països amb trajectòries de recepció molt més antigues. 

En segon lloc, els tipus migratoris s’han diversificat (homes, dones, gent gran, menors), així com les procedències. Conseqüència de tot plegat és que la immigració s’ha convertit en una realitat cada cop més diversa, amb distints riscos i necessitats, cosa que sovint no es té prou en compte, i que les nostres societats són de manera creixent societats multiculturals, agradi als defensors del monoculturalisme. A l’Europa, a la Catalunya del segle XXI la multiculturalitat no és una aspiració política, sinó una constatació sociològica.

Tanmateix, el món global, la ideologia del qual es fonamenta en la mobilitat, pel que fa a les persones i a diferència del capital o dels productes de consum, s’ha fronteritzat. En una realitat cada cop més liquida, seguint l’afortunada metàfora de Bauman, les fronteres s’estan fent més dures. La llibertat de moviment que proclama el neoliberalisme hegemònic no s’aplica a les persones. Però la construcció de fortaleses davant els nous “bàrbars” està condemnada al fracàs. El capitalisme global neoliberal és el que està llançant a milions de persones cap a uns murs que no els podran contenir.  

Però hi ha un altre tipus de fronteres no menys excloents. La confusió entre ciutadania i nacionalitat que els estats-nació han engendrat és un factor clau d’exclusió jurídica, política i social. No podem aspirar a societats cohesionades, si expulsem de la comunitat política i de l’accés a determinats serveis i oportunitats, a una part gens negligible dels seus membre. 

Revisar el concepte de ciutadania, ha d’anar acompanyat també de repensar els models d’organització territorial i les adscripcions identitàries en un escenari post-nacional. Ens hi va la democràcia i, sense exagerar, la vida. 

Jordi Sabater

Professor de la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés - URL

Treball Social. Promovent comunitats i entorns sostenibles i de bona convivència

L’any 2008 a Salvador de Bahia (Brasil), la Federació Internacional del Treball Social (FITS-IFSW), l’Associació Internacional d’Escoles de Treball Social (AIETS-IASSW) i el Comitè Internacional per al Benestar Social (CIBS-ICSW) van acordar que el tercer dimarts del mes de març de cada any se celebraria el Dia Internacional del Treball Social. Des d’aleshores, s’ha convertit en una bona oportunitat per destacar l’aportació dels i de les professionals del Treball Social en el coneixement de la realitat social, el canvi i la intervenció socials i l’impuls de la lluita i la garantia dels drets de ciutadania. Enguany el tema de la jornada ha estat dedicat a la necessitat de promoure comunitats i entorns sostenibles, qüestions ambdues centrals en una època com la nostra en què el model dominant de globalització i de trànsit cap al postindustrialisme ens està portant a societats cada cop més fragmentades i desiguals.

Reflexionar sobre la dimensió comunitària i la sostenibilitat des d’una perspectiva social planteja diversos reptes, entre els quals voldria destacar-ne ara tres de transcendentals per al present i futur del Treball Social. El primer seria el diversitat. Les polítiques socials han tendit a confondre igualtat amb uniformitat en el marc de la lògica excloent dels Estats-nació d’associar la nacionalitat a la ciutadania. En canvi, les nostres societats són i seran cada cop més multiculturals es vulgui o no: la diversitat cultural no és una aspiració, sinó un fet. En aquest context és imprescindible una acció social que contribueixi a la cohesió fent compatible la igualtat amb el reconeixement efectiu de la diferència. L’emergència en els darrers temps de populismes xenòfobs i monoculturalistes, evidencia la urgència i la necessitat democràtiques d’unes polítiques i d’un Treball Social veritablement interculturals.

 El segon repte seria l’epistemològic. Ningú recorre als serveis socials en la seva condició de persona natural. Sempre s’arriba amb una condició social específica construïda a partir d’uns determinats patrons i categories. Transformar aquests codis seria, així, un component fonamental del Treball Social de cara al coneixement i reconeixement mutus. La interrelació entre teoria i pràctica i entre investigació i intervenció, han de fonamentar una constant reflexió sobre l’impacte de l’acció, la qual cosa comporta alhora plantejar-se qüestions relacionades amb els valors i el poder, tema que enllaça amb el tercer dels reptes que esmentava, el de la politicitat. Les visions tecnocràtiques i assistencialistes han volgut allunyar el Treball Social de la política, quan aquesta és central en la tasca dels treballadors/res socials. Apoderar implica modificar les relacions de poder; intervenir, obliga a triar entre opcions que poden contribuir a corregir les desigualtats, però també a constituir-les. Sense oblidar que el mateix espai professional, i per tant els seus marges de maniobra estan construïts políticament. Comunitats cohesionades  i entorns sostenibles exigeixen un Treball Social conscient de la seva profunda dimensió política.

 

Jordi Sabater
Professor de la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés-Universitat Ramon Llull

La transmissió intergeneracional de la pobresa: factors, processos i propostes per a la intervenció

La Fundació Foessa acaba de publicar un informe coordinat per Raúl Flores i en el qual han participat Mónica Gómez Morán i Vìctor Renes sobre la transmissió intergeneracional de la pobresa. L’estudi conclou que a l’estructura social de l’Estat espanyol permet que les realitats de pobresa es puguin heretar i remarca un fet significatiu: no resultat infreqüent que els serveis socials i les entitats socials actualment estiguin atenent els néts d’aquells que van acompanyar fa trenta anys. Els principals factors que ho explicarien són el nivell d’estudis dels pares, la situació laboral, l’ocupació i la renda.

L’estudi també mostra que el major risc de pobresa i d’exclusió social es dóna entre les famílies amb fills a càrrec, fet que no passa a altres països europeus. Així, la taxa de pobresa a les llars sense menors és del 16 %, mentre que a les famílies que tenen a càrrec tres o més menors és gairebé el triple, el 44 %.

Aquesta situació ve en gran part motivada pel familisme del model de règim de benestar espanyol, que fa descansar en les famílies bona part de l’esforç social sense proveir-les de suficients serveis i suport econòmic. Així, mentre la mitjana de la despesa de la Unió Europea en família i infància és del 2,2 % del PIB, a l’Estat espanyol significa només l’1,2 %. A més, en el cas espanyol la protecció social a la infància es destina majoritàriament als menors que es troben en situació de desemparament o risc, la qual cosa genera riscos d’estigmatització i segregació.

L’estudi proposa també una sèrie de línies d’actuació per desenvolupar una política pública adreçada a lluitar contra la transmissió intergeneracional de la pobresa. Les principals serien: impulsar les polítiques socials per reduir les desigualtats; prioritzar la inversió en educació; garantir l’accés universal al sistema de salut; promoure una política d’habitatge i d’urbanisme que combatin la segregació espacial; desenvolupar polítiques d’ocupació i de conciliació de la vida laboral i familiar i desplegar de manera eficaç, suficient i coordinada serveis i prestacions de suport  la família, inclosa una clara aposta per l’“atenció psicoeducativa” dins la qual jugaria un paper clau el suport a les activitats en temps lliure.

Jordi Sabater
Professor de la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés - URL

Immigració, convivència i integració social

En els darrers mesos l’anomenada crisi dels refugiats ha posat de nou damunt la taula el complex tema dels processos migratoris. Tot i les lloables iniciatives solidàries dels ciutadans i de sectors de la societat civil, els resultats, almenys de moment, han estat migrats quan no preocupants. Són moltes les dimensions que caldria abordar, però n’assenyalaré quatre que em semblem especialment importants.

En primer lloc, és perillosament reduccionista centrar-nos només en el tema dels refugiats i oblidar-nos del nombre ingent de persones que també es veuen obligades a abandonar el seu país d’origen. No hi ha dubte que la guerra de Síria ha provocat una crisi humanitària d’una extrema gravetat a la qual cal donar-li resposta. Però ens equivocarem si, com sembla deduir-se de determinats discursos, establim una divisió entre “acollibles” – els refugiats- i “no acollibles” (o molt limitadament acollibles) - els immigrants. L’única manera seriosa i justa d’abordar el tema és pensar que tothom que es veu obligat a emigrar pateix una violència, molt sovint estructural, que l’expulsa de la seva comunitat i del seu país, sigui fruit d’una guerra (moltes són encobertes), de la persecució per les seves opcions religioses, sexuals o polítiques o del model econòmic hegemònic.

En segon lloc, cal partir d’una premissa essencial: les nostres societats són cada cop més multiculturals. La diversitat cultural no és una opció ideològica, sinó una realitat, que exigeix repensar el monoculturalisme en què estem en gran mesura instal·lats. Repensar i portar a la pràctica noves polítiques que permetin fer compatibles la igualtat i la diferència, els drets culturals i els de ciutadania (i els deures és clar) així com reconstruir el delicat entramat sobre el que s’assenta la convivència en societats plurals. Aquest és un dels principals reptes de futur que tenim. Si no som capaços de gestionar de manera justa i cohesiva la diversitat cultural, corre perill la mateixa democràcia.

En tercer lloc, el repte multicultural exigeix noves polítiques públiques i el desenvolupament de les polítiques socials. Acollir persones significa que tinguin accés al mercat de treball, a l’habitatge, a l’educació, a la sanitat i que se sentin còmodes en la societat d’acollida. Bona part dels conflictes que atia i s’alimenta la xenofòbia, sorgeixen de la competència entre autòctons i immigrants sobre les engrunes d’uns Estats del Benestar cada cop més esquàlids. Invertir en política social és invertir en cohesió, és lluitar contra els radicalismes d’uns i altres, contra la intolerància del signe que sigui.

En quart i darrer lloc, la crisi dels refugiats evidencia, un cop més, el fracàs d’Europa, o millor dit, d’una determinada concepció d’Europa. La que crea fronteres en el seu si entre nords i suds, la que torna a construir murs enlloc d’ensorrar-los, la que es mostra incapaç de mirar més enllà dels interessos particulars dels seus membres. L’Europa asocial, l’Europa fortalesa més que la solució està éssent un problema.

Tot plegat no vol dir que hi hagi solucions fàcils. Si una cosa resulta clara és que cap dels models d’integració que s’han portat a terme ha resultat plenament exitós. Però ens hem de rebel·lar contra el relat, cada cop més estès que ens situa entre l’espasa del racisme i la paret del bonisme.  Quan ens mirem al mirall de la immigració, la imatge que veiem no és el de societats obertes, solidàries, respectuoses amb la diferència, compromeses amb la dignitat humana, cohesives i justes. I si el que veiem no ens agrada, no li donem la culpa al mirall. Ens va el futur.

Jordi Sabater

Professor de la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés-Universitat Ramon Llull