Els Drets de la infància que estan en la perifèria

 Amb l’aprovació de la Convenció sobre els Drets de l’Infant de 1989 s’estableix que la persona menor d’edat, malgrat trobar-se encara en procés de desenvolupament, és un subjecte titular de drets i no tan sols de drets passius, és a dir, a rebre prestacions per part dels adults, sinó també com afirma Ravetllat, de drets actius com ara la llibertat de consciencia, pensament, religió, la llibertat d’expressió i informació, la llibertat d’associació o el dret a ser escoltat en tot allò que li pugui afectar de manera directa o indirecta. 

A més a més, amb la Convenció, alguns drets com la salut, l’alimentació i l’educació, han estat desenvolupats i fins i tot han rebut certes respostes socials, més o menys efectives. Ara bé, entenem que encara existeixen alguns drets, dels anomenats “perifèrics”, que demanen ser atesos amb determinació. Alguns d’ells, com el dret a l’educació fora de l’escola, a  la salut mental o bucodental i a l’habitatge, esdevenen drets que, forca sovint  no son tractats ni considerats amb la mateixa importància que d’altres, però que des de la perspectiva de la  promoció social de la infància i l’adolescència requereixen de respostes socials i polítiques coherents i compromeses.

Pel que fa a la salut mental i bucodental, algunes dades dels informes Atenció a la salut mental infantil i adolescent a Catalunya (2016) i Necessitats bucodentals de la Infància en situació vulnerable (2017) de la Fundació Pere Tarrés ens alerten sobre la qüestió. Sobre la salut mental infantil i juvenil, al 2014 es van atendre als CSMIJ un 4,5% de la població catalana de 0 a 17 anys. A més, al llarg dels anys la població atesa als CSMIJ ha anat augmentant gradualment (Observatori del Sistema de Salut de Catalunya). En relació a la salut bucodental, el 64% dels infants dels centres socioeducatius, participants en l’estudi que atenen infància vulnerable, presenten afeccions que requereixen tractament (càries, endodòncies i altres afeccions), dades que no difereixen de la mitjana catalana. Davant d’aquests fets caldrien polítiques proactives (de prevenció), comptar amb indicadors per a l’avaluació i la planificació de les polítiques i els recursos i ordenar i desplegar  recursos accessibles a totes les infàncies. Donar resposta a aquests reptes requerirà de treball interdisciplinar entre pediatria, serveis educatius i serveis socials, comptant amb la participació activa i l’acompanyament de les famílies, infants i adolescents, professorat i la pròpia comunitat. 

En referència a l’habitatge, també la Convenció estableix l’obligació dels Estats de donar suport a les famílies que ho necessitin, principalment pel que fa a la nutrició, el vestit i l'habitatge dels infants. Malgrat la  normativa existent, la manca d'habitatge és una qüestió que afecta a milers de persones en el nostre país (al 2016 a Catalunya es van executar 14.069 desnonaments, el 23,3% del total d’Espanya, la majoria per impagament del lloguer, segons recull l’informe d’ ECAS) degut, entre altres, a la manca de polítiques d’accés al mateix per part de la població desafavorida. La pèrdua de l’habitatge pot afectar a la salut física i mental de les persones i famílies, especialment als infants.

Urgeix per tant, comptar amb protocols d'actuació que garanteixin els reallotjaments, dotar als Serveis Socials de recursos per a donar respostes immediates reforçant els serveis de mediació i els ajuts d’urgència, lluitar contra la pobresa energètica i disposar d’un registre únic i permanent dels habitatges de protecció oficial. Per un infant perdre la seva llar comporta perdre les seves arrels socials, el seu barri, el seu mon en definitiva.

En darrer terme, i fent esment ara a l’educació fora de l’escola, tal i com es recull a l'Informe sobre el dret al temps lliure educatiu i les sortides i colònies escolars del Síndic de Greuges de Catalunya (2014), el dret al lleure educatiu en igualtat d'oportunitats no està encara plenament desenvolupat ni reconegut, tot i la diversitat d'activitats i agents de lleure existents. Per tant, també caldrà millorar l’aplicació de criteris d’equitat i d’igualtat d’oportunitats en l’accés a les activitats fora de l’escola. En aquest sentit, destacar la gran aportació dels centres d’esplai/agrupaments escolta, dels centres socioeducatius i dels centres oberts, als infants en situació més vulnerable. Aquests, a través d’activitats de reforç escolar i de lleure educatiu treballen perquè els nens i nenes, independentment del seu origen i condició social, puguin desenvolupar-se competencial, emocional i humanament.

La invitació a la reflexió ja està feta, ara tan sols ens resta obrir els ulls front aquesta nova tipologia de drets, fer-los nostres, i adoptar les mesures necessàries per revertir les preocupants xifres que els estudis ens aboquen. Ningú diu que sigui fàcil, però el simple fet d’assumir la seva existència, abstreure’ls del seu anonimat,  ja ens sembla, per què no, un primer pas.  

Dra. Txus Morata
Directora del Màster Universitari: Models i estratègies d'acció social i educativa en la infància i adolescència
Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés - Universitat Ramon Llull

L’esport per a la inclusió social

En primer lloc, la inclusió es pot definir com la flexibilització dels diferents paràmetres educatius que permet comprendre la diversitat existent a l’aula. El terme inclusió està estretament relacionat amb el concepte d’heterogeneïtat. S’ha d’entendre aquesta com una oportunitat per a enriquir-nos, créixer i aprendre mútuament, en lloc de percebre la diversitat com una dificultat o una problemàtica.

Si es pretén educar d’una manera inclusiva és de vital importància que prèviament es faci un diagnòstic exhaustiu dels factors que condicionaran la tasca docent. És a dir, el context social, econòmic i cultural dels infants; així com l’edat, el número, les característiques individuals, les necessitats educatives especials i els seus interessos i motivacions. Així, en el moment de realitzar la  programació didàctica es pot partir de les necessitats del grup per fomentar que aquesta estigui totalment contextualitzada. Tanmateix, es poden utilitzar metodologies pedagògiques basades en la cooperació, tot proposant activitats on els alumnes hagin d’intercanviar opinions, relacionar-se entre ells, generar coneixements de manera conjunta; factors que generaran aprenentatges significatius.

D’altra banda, la pràctica i aprenentatge de l’esport esdevé una eina educativa realment inclusiva, ja que els infants capten la informació enviada pel docent mitjançant tres tipologies de canals diferents: el visual, l’auditiu i el cinestèsic; malgrat que sempre tenen més facilitat de retenció a través d’un d’aquests. Si ens aturem a pensar un moment, l’esport integra aquests tres canals de retenció d’informació de manera conjunta, i permet doncs en conseqüència, l’adaptació a les capacitats individuals de cada un dels infants presents a l’aula.

Segons el meu punt de vista, quan es comença a educar englobant la diversitat existent a l’aula, és quan sorgeix amb força el concepte d’esport. Els esports poden esdevenir una eina realment útil per fomentar la inclusió de persones amb diversitat funcional i col·lectius en risc d’exclusió social en un entorn determinat. A través de l’esport s’obren una àmplia gamma de possibilitats i recursos per treballar amb persones amb diversitat funcional, adaptant materials, oferint espais multi-sensorials, a més de potenciar els punts forts d’aquestes persones, tot afavorint la seva autonomia. Respecte als col·lectius en risc d’exclusió social, mitjançant l’esport es pot oferir un important intercanvi cultural, la millora de la dimensió social-comunitària i l’afectiva-emocional, així com l’adquisició de rutines i d’hàbits higiènics, entre d’altres.

En referència a l’esport formatiu o extraescolar, s’hauria de trencar amb les metodologies didàctiques més tradicionals. És a dir, fugir de l’ensenyament de destreses motrius determinades i la formació de futurs esportistes d’elit, en benefici de mètodes més innovadors i integrals, fent èmfasi en altres punts potencialment positius que ofereix l’esport. L’objectiu final d’aquest mètode serà dotar als infants d’eines per adaptar-se al seu entorn (context socioeconòmic, cultural, situació familiar). Així es pot treballar:

• L’adquisició de valors tan útils com el respecte, el treball en equip, l’empatia i l’esforç, entre d’altres, que poden servir als infants per adaptar-se al món escolar i posteriorment al laboral.
• L’educació emocional, capacitant als infants per canalitzar i verbalitzar les pròpies sensacions i emocions a través de l’esport, tot contribuint al seu desenvolupament holístic.
• La mecanització de diferents rutines i hàbits que poden influenciar de manera directa en l’augment del rendiment escolar d’aquells infants amb més dificultats acadèmiques.
• La prevenció de conductes de risc, com podrien ser el consum de tabac, alcohol i altres tipologies de drogues.

A nivell europeu, ja s’estan començant a implementar aquest tipus de metodologies didàctiques esportives amb la finalitat principal d’afavorir la inclusió a la societat i al sistema educatiu de tots els nens i nenes, així com l’adquisició de determinats valors. Un clar exemple podria ser el projecte Play sports que s’està iniciant des de la Fundació Pere Tarrés, o bé el projecte FutbolNet de la Fundació Futbol Club Barcelona.

Per finalitzar, es cita una frase extreta del documental L’educació prohibida de German Doin, que és un clar reflex del sistema educatiu actual amb el qual cal trencar “Se estimula mucho a los chicos a competir entre ellos. Los mejores alumnos tienen reconocimientos y premios, pero a aquellos niños que no les van bien en los exámenes se les llama la atención, en muchos casos ni siquiera son tenidos en cuenta. Todo el mundo habla de paz pero nadie educa para la paz, la gente educa para la competencia y la competencia es el principio de cualquier guerra.” Pablo Lipnizky.

Per a més informació consulteu el seguent link

Héctor Callizo FelipeDocent a la Fundació Pere Tarrés i llicenciat en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport

Prevención de maltrato y abuso infantil. Retos y corresponsabilidad

Se calcula que alrededor de un 20% de niños menores de 18 años han padecido algún tipo de maltrato o abuso sexual. Como educador, ¿crees que serías capaz de detectar esas situaciones y poder intervenir adecuadamente? ¿Hasta qué punto eres responsable de no haber detectado una determinada situación o de haber intervenido a tiempo? 

Las consecuencias psicológicas a corto y a largo plazo de los niños y adolescentes que han padecido maltrato y/o abuso pueden tener una repercusión significativa a lo largo de toda la vida y es por ello que urge que los profesionales de la acción social podamos actualizar nuestra formación en este ámbito para actuar conforme una responsabilidad ética más elevada.

La Convención de las Naciones Unidas sobre los Derechos del Niño (1989) establece que los estados miembros tienen que adoptar todas las medidas necesarias para proteger al niño de todas las formas de violencia física y mental. 

En Cataluña, la Llei 14/2010 dels drets i les oportunitats en la infància i l’adolescència, regula las actuaciones que se tienen que llevar a cabo desde las administraciones sanitarias y educativas, entre otras, para garantizar la protección de los niños y adolescentes residentes en nuestro territorio.

De alguna manera, los malos tratos a la infancia son una constante histórica, que se ha dado en todas las culturas y sociedades y en cualquier nivel socioeconómico que en sus extremos podría desembocar en la muerte del menor. En las últimas décadas hemos presenciado afortunadamente como cada vez se toleran menos las diferentes conductas violentas que en otros momentos eran legitimadas por las propias instituciones y estados (por ejemplo la violencia de género o los castigos físicos hacia los niños/as). 

A pesar de llevar más de 25 años compartiendo el discurso de los derechos en relación a la infancia y adolescencia todavía son pocos los profesionales no especializados que conocen adecuadamente los protocolos que establecen los diferentes sistemas de protección a la infancia y a la adolescencia o que saben detectar, sin exagerar ni minimizar, los efectos del maltrato o abusos en infancia y adolescencia, especialmente en los sectores más vulnerables, donde las familias son sometidas a más situaciones de estrés y por tanto aumentan exponencialmente las probabilidades de que un entorno protector se convierta en un ambiente hostil y violento. 

Durante años los diferentes agentes educativos habían aceptado implícitamente que, si bien alguien debería intervenir sobre las situaciones de maltrato en los ámbitos familiares (Servicios Sociales, servicios sociales especializados en infancia, pediatras, jueces, médicos forenses...), los colectivos en riesgo ya eran atendidos por trabajadores y educadores sociales, psicólogos, integradores que contendrían la situación. La última ley de infancia catalana implica un giro hacia la corresponsabilidad de todos los actores educativos en los procesos de detección y notificación de maltrato. 

Los centros socioeducativos y de tiempo libre son uno de los espacios donde los niños y adolescentes desarrollan una parte importante de su actividad y su cotidiano. Por este motivo, los agentes educativos (monitores/se, educadores/se, integradores/se, maestros, profesores/se...) que trabajan directamente con niños y adolescentes de manera habitual son los principales observadores de la interacción continuada entre los iguales y con sus familias y por lo tanto tienen una posición privilegiada en cuanto a la detección y prevención de situaciones de maltrato infantil y adolescente.

En junio de 2016 la Administración Catalana firmó el  “Protocolo de actuación entre los Departamentos de Treball, Afers Socials i famílies i Ensenyament, de prevención, detección, notificación, derivación i coordinación de las situaciones de maltrato infantil y adolescente en el ámbito educativo”. En este nuevo documento se recogían los modos de actuación por parte de los equipos docentes y educativos de los centros escolares y se incide en la necesidad de iniciar espacios de formación para profesionales y talleres para niños y adolescentes que permitan prevenir las situaciones de maltrato y abuso. 

¿Qué ha pasado desde entonces?

En la actualidad, podríamos concluir que como profesionales de la educación o la acción social no nos podemos conformar con diseñar atractivas propuestas pedagógicas o reflexionar sobre nuestras intervenciones socioeducativas sin contemplar la necesidad de conocer y formarnos sobre una realidad tan universal y compleja como es la vulneración de los derechos más básicos de la infancia.

Te invitamos a conseguir instrumentos y indicadores que ayuden a tu intervención profesional en el curso online de Abuso sexual infantil: Detección y pautas de actuación.

Daniel Cañero
Psicólogo, psicoanalista y docente de la Fundació Pere Tarrés

Les "Barcelones"

Sovint es comparen les dades de les condicions de vida i les rendes de la població de territoris o països com si fossin quelcom homogeni. Són escasses les dades que ens permeten comprovar l’heterogeneïtat de les condicions de vida de la població en àrees territorials més locals i observar les desigualtats internes existents. És per aquest motiu que es posa en valor les dades que presenta anualment l’Ajuntament de Barcelona sobre les desigualtats de renda existents entre els barris (que podeu trobar a aquí). Aquestes dades mostren que quan parlem de les condicions de vida dels habitants de la ciutat, més que parlar d’una Barcelona s’hauria de parlar de vàries “Barcelones”.

Foto de: http://barcelonaeconomia.bcn.cat/

En les darreres setmanes alguns mitjans s’han fet ressò de les noves dades referents a l’any 2015 de l’índex de la Renda Familiar Disponible (RFD) de Barcelona. Aquest índex, que s’elabora des de l’any 2000 per l’Ajuntament de Barcelona, està composat de diferents indicadors que capturen la capacitat dels individus de generar rendes salarials i empresarials, així com la utilització d’aquestes en consum de béns duradors i d’inversió. Mitjançant la suma ponderada de cinc indicadors ((1) taxa de titulats superiors, (2) ràtio entre aturats i població en edat de treballar, (3) turismes/1.000 habitants, (4) parc de turismes nous d’alta potència sobre el total de nous, (5) preu dels habitatges de segona mà) s’estimen les rendes que disposen les famílies als diferents barris (73) de Barcelona (la metodologia es pot consultar aquí). L’Índex actua com a indicador de la renda relativa dels residents als diferents barris en base al valor mitjà de la ciutat (BCN=100).

A partir d’aquest llindar mitjà de la ciutat, trobem 52 barris que es troben per sota i els 21 restants per sobre. En termes poblacionals es tradueix en què un 64,2% dels habitants de Barcelona estan per sota de la mitjana i el 35,8% per sobre. Tot i que no ha hagut canvis significatius respecte l’any anterior, les desigualtats s’han incrementat des de 2007 (època pre-crisis) fins l’actualitat: ha augmentat el percentatge de població de renda molt baixa (que es va quadruplicar entre els períodes de 2007 i 2013, passant del 4,1% al 17,8%, i situant-se en el 15,5% al 2015), i també ha crescut la població amb rendes molt altes (del 7,5% a l’11,3% entre 2007 i 2015). Així doncs, no ha seguit augmentant la desigualtat a la ciutat aquest últim any, però se segueix mantenint la polarització entre barris. A mode d’exemple, el districte Sarrià-Sant Gervasi (que encapçala Pedralbes com a barri més ric) té una RFD per càpita de 37.168 euros anuals de mitjana. En canvi, la RFD per càpita de Nou Barris és de 10.634 euros (amb Ciutat Meridiana a la cua).

Hem d’estar alerta, però, que les desigualtats van més enllà de la RFD. Si s’analitzen les desigualtats segons els diferents perfils sociodemogràfics dels ciutadans és on s’evidencien amb més claredat la magnitud de les escletxes existents i les seves conseqüències. Per exemple, tal i com mostra el Baròmetre de Famílies i Infància (realitzat per l’Ajuntament el 2014, i que es pot consultar aquí), en els barris “més pobres” de Barcelona hi ha un percentatge superior d’infants que viuen en llars on cap membre treballa (12,2% enfront el 3,9 dels barris rics), que no poden fer regularment activitats d’oci i esport (19,6% vs. 4%), que viuen en condicions de pobresa energètica (25,9% vs. 2,9%), que pateixen obesitat (16% vs. 6,6%) i que repeteixen curs (11,8% vs. 6%).

Així doncs, dades com l’índex RFD o altres més elaborades (a partir de la realització d’enquestes) ens permeten observar de prop i analitzar les condicions de vida i les necessitats dels habitants de la ciutat. Els resultats que s’extreuen amb aquest tipus d’eines han de permetre posar fil a l’agulla i dissenyar polítiques públiques efectives i centrades en la reducció de les desigualtats per a que així deixin d’haver vàries “Barcelones” i puguem parlar d’una sola Barcelona. 

Sandra Escapa Solanas
Sociòloga i professora de Grau de la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés - URL

El treball amb famílies als centres oberts i socioeducatius

Segons la Cartera de Serveis Socials, l’objectiu general dels Centres Oberts és “Proporcionar atenció a tots els menors en situació de risc afavorint el seu desenvolupament personal i integració social i l'adquisició d'aprenentatges, prevenint i evitant el deteriorament de les situacions de risc i compensant dèficits socioeducatius”.

El com es treballa i on posem la mirada en la nostra intervenció és el que ha variat amb el pas del temps; indubtablement la nostra població diana a nivell d’intervenció són els infants però no podem ignorar el seu entorn: els infants són membres d’una família la qual és el referent més important per l'infant i el principal proveïdor del seu benestar. El treball del vincle afectiu i la cura dels infants són fonamentals pel desenvolupament integral. Des del Centre Obert, no es treballa per suplir les “mancances” que pot tenir la família, sinó que s’acompanya, es dóna suport, s’assessora i es forma per tal que aquestes tinguin les suficients capacitats com per exercir una parentalitat positiva.

Crear un espai dins del Centre Obert per a les famílies que no només sigui de participació sinó que també tingui a veure amb el consens d’objectius comuns entre l’equip educatiu i aquestes, serà en gran part, l’èxit d’una intervenció global. Per tal de garantir que sigui així, en els nostres projectes treballem la intervenció educativa amb les famílies des d’una perspectiva individual tenint en compte les seves necessitats i realitat més específica, veien cada cas com a únic i oferint el temps i el ritme que necessita, i per altra banda fem intervencions més amb caràcter grupal; la nostra proposta és que les famílies entre elles creïn vincles, veiem aquests espais com a idonis per al foment de la parentalitat positiva i l’espai de vincle familiar per a una criança sana.

Veiem i treballem amb la família en majúscules, apostant per una transformació real i fent del Centre Obert un recurs d’acompanyament temporal i no un lloc de llarga permanència per als infants.

Ceci Monteis

Coordinadora de Programes Socioeducatius de la Fundació Pere Tarrés