Avui se celebra el Dia Mundial de
la Gent Gran, un dels col·lectius que està prenent cada cop més rellevància en
la societat actual per diversos motius. Som optimistes perquè una gran part de
la població en les societats occidentals envelleix dignament. I ho afirmem
conscients de les conseqüències de la crisi econòmica en força famílies. Ara
bé, i com es constatava el 2012 en el marc de l’Any Europeu de l’Envelliment
Actiu, el ràpid envelliment de la població Europea en les pròximes dècades
genera veritables desafiaments:
- La soledat de les persones grans.
- La imprescindible solidaritat entre generacions.
- La perspectiva de gènere en el procés d’envelliment on la dona sol viure més i amb unes condicions econòmiques habitualment més precàries.
- L’exercici de la cura, l’atenció a la persona depenent.
- Les pensions i les rendes necessàries per a un manteniment digne del nivell de vida.
- La igualtat d’oportunitats, vinculada també a l’hàbitat urbà o rural, a l’habitatge o centre residencial en el qual es visquin els darrers anys de cadascú.
Malgrat la crisi que estem vivint,
fruit de l’egoisme d’alguns privilegiats que controlen el món de les finances,
volem tenir esperança en la naturalesa
humana. De la solidaritat, dels valors que haguem integrat, de la rellevància
que siguem capaços de donar al que alguns anomenen la tercera edat, sortiran
pautes d’acció que promocionin la persona.
Tot i les noves formes de vida que
ens porten a la deslocalització, la separació dins la família o l’ocupació
intensiva del temps per la feina i el lleure, la persona sana no pot oblidar
pares i familiars. És fonamental educar-ho com una responsabilitat que tenim
fruit de l’estimació. Les noves tecnologies, les iniciatives socials de
promoció, són instruments que poden ser eficaços en la lluita contra la soledat
de la que parlàvem.
El sistema econòmic, fins i tot
per fer-se sostenible, ha de generar un sistema equitatiu de distribució de
rendes que aconsegueixi una solidaritat entre generacions, en tots els ordres i
també en l’econòmic. Les pensions han de ser una de les gran prioritats de
l’Estat del Benestar.
L’avanç de la dona en l’equitat és
imparable. Queden espais en els que cal avançar com els òrgans de govern de les
empreses o en algunes famílies la distribució de les tasques, però el progrés
humà és irreversible i també ho ha de ser en les diferències intergeneracionals
i en les oportunitats equilibrades per a les persones grans. D’uns salaris equitatius, d’unes pensions de
viudetat justes, d’una distribució patrimonial justa dins les famílies se n’ha
de derivar una vellesa digne per igual.
És cert que la crisi econòmica ens
ha fet prendre consciència dels límits del model d’Estat del Benestar, però
també ho és que l’acabarem superant i que el nostre model és el de la Societat
del Benestar. Estem convençuts que una societat més solidària, amb major
capacitat d’iniciativa, més globalment responsable, formada per persones que
integrin aquests valors, trobarà el punt d’equilibri per atendre amb dignitat
la dependència com ho afirmaven respecte la solitud. I aquesta igualtat
d’oportunitats es donarà també gràcies a un major equilibri territorial,
on s’ha avançat ja molt, on la
solidaritat interpersonal es més elevada quan no arriben els serveis garantits
per l’administració.
Som doncs optimistes, en absolut
ingenus, però creiem per damunt de tot en les persones.
La cohesió social tradicionalment
explicada des de l’equilibri entre les diferències de classe passarà en un
futur, i especialment a Europa, per la cohesió intergeneracional. Les persones
grans, que estan demostrant una capacitat de solidaritat per sobre de les seves
responsabilitats en el moment actual, han de poder assolir un nivell de vida
autònoma i independent suficient. Uns majors criteris de justícia social, un repartiment
més equitatiu del treball han de permetre als nostres grans no haver d’ajudar
als fills des d’unes pensions prou minses.
La solidaritat passa també per una igualtat
d’oportunitats entre les persones que viuen en diferents indrets del territori.
Una societat massa urbana corre el risc d’oblidar les necessitats dels que
viuen en medis rurals poc poblats on també són imprescindibles determinats
serveis.
Una societat madura, evolucionada,
unes institucions nacionals fortes, ben segur seran conscients de les
necessitats de les persones grans. I ésser-ho no ha de suposar només uns
serveis socials suficients, uns professionals ben formats i recolzats, unes
pensions dignes o una sanitat pròxima i de qualitat, sinó molts més aspectes
que sorgiran, probablement, de la
iniciativa social i que han d’acompanyar
la persona en la seva vida ordinària. Pensem en els espais de relació, en el
necessari empoderament per a l’assumpció de responsabilitats en els àmbits en
que es desitgi, en la necessària participació social de les persones grans quan
hi ha tant a aportar, en la reciprocitat en l’ajuda intra i inter
generacional...
Només des d’uns valors
d’humanitat, de respecte, de solidaritat, serà possible sortir de l’atzucac
actual i assolir majors nivells de benestar
en un sentit ampli.
Josep Oriol Pujol i Humet
Director general de la Fundació Pere Tarrés
