Estratègies per treballar les violències que afecten als nostres joves

El Servei de Dinamització Juvenil de la Franja Besós dels Districte de Sant Andreu se situa als barris de Trinitat Vella, Baró de Viver i Bon Pastor. Desenvolupa serveis, projectes i activitats pels joves. La finalitat última és acompanyar als joves en la construcció dels seus projectes vitals des de la diversitat de models i la igualtat d’oportunitats. La formació, l’empoderament i la participació són tres estratègies fonamentals pel treball de les violències que afecten als nostres joves.

Ens situem a la perifèria de Barcelona en un dels territoris més colpejats per la crisi econòmica dels últims anys. Els barris de la Franja Besós del Districte de Sant Andreu, on ens situem, es troben en el punt de mira de les administracions pel que fa a polítiques de rehabilitació, transformació, noves infraestructures o equipaments, entre d’altres.

Des del Servei de Dinamització Juvenil, a barris com Bon Pastor, Baró de Viver o Trinitat, treballem impulsant projectes d’intervenció socioeducativa amb joves amb una perspectiva integral, per respondre a demandes i necessitats dels propis joves.

Les situacions de vulnerabilitat social que afecten a la seva població, incideixen clarament a les condicions de vida i a la igualtat d’oportunitats de la població jove. Aquesta no és aliena als processos que tenen lloc en el seu entorn. A més, sovint no poden participar opinant respecte a allò que, sota el seu criteri, necessiten els barris.

No és cap novetat que hi ha una centralització dels recursos a la ciutat, que augmenten la sensació de llunyania de la perifèria respecte al centre i intensifiquen les desigualtats socials existents.

Aquestes situacions reforcen la construcció d’identitats des de la precarietat allunyades dels espais de poder a la ciutat. Formen part d’algunes de les violències invisibles amb la que ens trobem. Per tant, cal tenir una visió amplia de la violència, sent no exclusiva de determinats territoris, grups o col·lectius, ja que la pot exercir qualsevol persona independentment del seu rol.

El document “Diagnosi sobre violències que afecten a les persones joves” de la Direcció General de Joventut destaca que la violència és “una forma de relació, constitutiva de les relacions socials, específicament humana, que es fomenta en els posicions de domini i de poder entre grups i individus. L’acció violenta és tota aquella que parteix d’una llibertat (real o suposada) que vol forçar la voluntat d’uns emblant i danyar-lo.”

Els i les joves reprodueixen relacions basades en la violència des d’una temprada edat, per aquest motiu es detecta important treballar-ho des de la prevenció i des d’una perspectiva comunitària, sent una problemàtica de caràcter transversal en els barris. Els projectes de dinamització juvenil que impulsem es plantegen a partir demandes vinculades a les arts, els esports, el temps lliure, entre d’altres, però també, inclouen el treball de les necessitats socioeducatives detectades (en relació a la salut, la formació, l’educació, el treball, gènere, diversitat, etc.).

Dit això, esgranem les violències que afecten els joves amb els quals compartim espais, tenint en compte que ells són els mateixos subjectes actius i alhora també les víctimes dels contextos basats en la violència..

Citem algunes violències freqüents que detectem:

• Assetjament escolar.
• Discriminació a les diversitats.
• Violència masclista.
• Abús de poder.
• Abús generacional.
• Falta de recursos i precarietat laboral. 

I front aquestes situacions, com les estem abordant?

Per nosaltres és imprescindible generar canals de diàleg que ens permetin crear, conjuntament amb els joves, espais on construir vincle. És bàsica la posició que adopta l'equip educatiu. S'ha de mostrar interès pel jove, pel seu context, estat d'ànim, etc. No jutjar les seves opinions o maneres de pensar, evitant caure en comportaments paternalistes. Encara que això pot semblar molt obvi a l'hora de treballar amb adolescents i joves, no és gens fàcil com a “referent educatiu” posicionar-se "net" de prejudicis, els quals els hem anat adquirint al llarg de la nostra pròpia construcció social.

Un altre element clau és crear ponts amb les famílies, evitant que els joves se sentin amenaçats o que vegin envaïda la seva privacitat.

La creació de xarxes amb entitats o serveis que estan amb relació amb els joves i famílies (escoles, instituts, serveis socials...) ens permet dissenyar estratègies conjuntes, tenint en compte al jove des d'una visió més amplia i no quedant-nos només amb aquella part que nosaltres coneixem.

Per arribar a aquest punt, és necessària una contínua revisió dels professionals per no caure en la "normalització” de determinats comportaments o actituds.

S'han d'oferir alternatives pedagògiques atractives on es poden deconstruir conjuntament, situacions on els joves han vist, patit o exercit violències. Aquestes es tracten més enllà de l'espai físic de referència de l'equip educatiu.

Treballar des d'aquestes perspectives és possible gràcies a la predisposició dels joves en formar part dels processos de participació on esdevenen els principals actors. Espais on els i les joves poden participar a partir dels interessos, vinculant amb la comunitat de referència i treballant referents educatius alternatius propers, són molt necessaris. 


Ruben Toro i Marta Serra
Dinamitzadors juvenils del Servei de Dinamització de la Franja Besós del Districte de Sant Andreu de l’Ajuntament de Barcelona.
Servei gestionat per la Fundació Pere Tarrés

El Trabajo Comunitario, un eje para la transformación de los barrios

Como seres humanos y sociales que somos, vivimos y tendemos a vivir en comunidad. Nuestras vidas se desarrollan en diferentes barrios y con diferentes comunidades de personas, y es allí donde suceden toda una serie de acontecimientos que son determinantes para nosotros. La comunidad es aquel espacio donde las personas establecen los pilares más estables de su recorrido vital, pero también es el espacio donde, con ayuda de la comunidad, atiende las necesidades más básicas y fundamentales para el individuo.

La comunidad es un grupo de personas que están unidas entre sí por una red social, tejida por multitudes de elementos, vínculos, objetivos comunes, acciones de cooperación, etc. Por lo tanto la comunidad es una trama de relaciones sociales que configura pertenencia e identidad social.

Pero también es aquel espacio donde a las personas se les reconoce la capacidad de ser sujeto y protagonista de sus acciones y decisiones. Y por eso, es el espacio más cercano a la persona para incidir en el cambio y en la mejora de sus condiciones de vida.

No siempre las comunidades son solidarias y planifican objetivos comunes para atender sus problemas, pero aun así la comunidad es un espacio privilegiado para la acción social y para la transformación, ya que diluye las problemáticas individuales en un marco colectivo. Jugando un papel fundamental en la producción y distribución de bienes y recursos, así como en una función de sociabilidad, apoyo, ayuda mutua e intercambio.

El papel de la comunidad en la dinamización de las ciudades

Las transformaciones sociales en los barrios en los últimos decenios y la crisis del Estado de Bienestar obligan a pensar en la necesidad de reavivar las comunidades y su papel en los territorios y por tanto en las dinámicas de las ciudades.

El cuestionamiento de los modelos de intervención asistencialistas, del trabajo de acompañamiento individual y de los mecanismos de contención y control, así como las fracturas sociales y los conflictos en los barrios, la falta de recursos, la gestión de la diversidad y el aislamiento de las personas ante las nuevas problemáticas sociales nos sitúa a replantear las intervenciones, y a diseñar y proponer nuevos modelos cercanos a la comunidades, a sus voluntades y capacidades.

Desde hace tiempo, alrededor de esta necesidad, se está desarrollando una metodología de intervención que va tomando cuerpo, y que se está aplicando en nuestro territorio desde hace unos 20 años. Se crea en su momento la figura de aquel profesional que promueve y apoya estos procesos comunitarios, pasando de la animación sociocultural en el dinamizador o técnico comunitario. Su papel es el fortalecimiento y empoderamiento de los actores sociales en el territorio, la promoción de las redes y las alianzas. El técnico se convertirá en el promotor de la acción comunitaria, situándose en un terreno educativo y de valores, pero a la vez estratégico. Y donde la metodología es la herramienta para conseguir los objetivos.

Los primeros años de implementación de los proyectos comunitarios y participativos se concretaban en el desarrollo de planes de desarrollo comunitarios, en procesos participativos y en planes estratégicos, etc. Y era en estos espacios, donde un técnico intentaba diagnosticar, definir y planificar con la comunidad los mecanismos de resolución de sus necesidades. Y donde todo el papel del dinamizador era consolidar redes diversas y heterogéneas que atendieran las necesidades de la comunidad. Pero a veces no era suficiente, ya que el hecho de tener un único dinamizador o agente limitaba la implicación de ciertos actores o la consolidación de las redes heterogéneas, o simplemente la resolución de conflictos que existían dentro de la comunidad, es decir, no era suficiente para poder promover la transformación de los territorios.

Surgieron muchas experiencias y prácticas comunitarias, que poco a poco se fueron desarrollando en los diversos territorios. Era una metodología que tenía gran impacto y se empezaba a experimentar en diferentes ámbitos y no únicamente desde la vertiente territorial. Surgían experiencias en el comercio, en planes integrales, en procesos participativos y consultivos, en mediación, en el mundo del arte y la cultura, en el urbanismo y la arquitectura, dentro del mundo de la salud comunitaria, de la educación, etc. También aparecen nuevas propuestas como la economía social y solidaria o proyectos por franja de edad, por género, etc. Cada vez más los diferentes agentes hacían suya la metodología e intentaban implementarla en el marco del trabajo comunitario.

Poco a poco se tomó conciencia de que el trabajo comunitario tenía una fuerza importantísima en la transformación de los territorios y en la atención de las necesidades de las personas. Por ello, los Planes de Desarrollo comunitario, se posicionaron como una experiencia más, y en la actualidad muchos de los agentes del territorio empiezan ellos mismos a liderar procesos comunitarios. Con el fin de movilizar los recursos propios y generar alianzas con otros agentes.

Energias comunitarias

El Ayuntamiento de Barcelona es un buen ejemplo de esta práctica y método de trabajo. Se ha creado un espacio de trabajo denominado "Energías Comunitarias", donde la presencia de entidades, profesionales y servicios intenta reavivar e implementar el trabajo comunitario, reflexionando sobre métodos y técnicas de trabajo e intentando incorporar el trabajo comunitario de una forma integral y de forma transversal en todos los servicios y equipamientos dirigidos a la atención a las personas. Haciendo del trabajo comunitario una responsabilidad y una corresponsabilidad de todos.

Existen resistencias, miedos y desconfianzas. Mucho temor al cambio, pero ya es una realidad en el debate entre los diferentes agentes, vecinos y profesionales. Y por lo tanto se hace imprescindible la formación, la sensibilización y el apoyo y asesoramiento para que este proceso se pueda consolidar.
La incorporación de esta metodología en diversos servicios y entidades, fortalecerá el tejido social y los procesos de participación de los vecinos y vecinas, y por tanto la calidad de vida de las personas. Os invitamos a experimentar y participar de este proceso estratégico y metodológico que es la dinamización comunitaria.
 

Celia Premat
Formadora y Consultora en el ámbito comunitario en la Fundación Pere Tarrés. Profesora asociada en otras universidades.

El Treball Comunitari, un eix per a la transformació dels barris.

Com a éssers humans i socials que som, vivim i tendim a viure en comunitat. Les nostres vides es desenvolupen en diferents barris i amb diferents comunitats de persones, i és allà on succeeixen tota una sèrie d’aconteixements que són determinants per a nosaltres. La comunitat és aquell espai on les persones estableixen els pilars més estables del seu recorregut vital. Però també, és l’espai on amb ajuda de la comunitat  s’atén les necessitats més bàsiques i fonamentals per a l’individu.

La comunitat és un grup de persones que estan unides entre si per una xarxa social, teixida per multituds d’elements, vincles, objectius comuns, accions de cooperació, etc. Per tant, la comunitat és una trama de relacions socials que configura pertinença i identitat social. 

D’altra banda, podem dir que és aquell espai on a les persones se’ls reconeix la capacitat d’ésser subjecte i protagonista de les seves accions i decisions. I per això, és l’espai més proper a la persona per incidir en el canvi i en la millora de les seves condicions de vida.

No sempre les comunitats són solidaries i planifiquen objectius comuns per atendre els seus problemes, però tot i això la comunitat és un espai privilegiat per l’acció social i per a la transformació, ja que dilueix les problemàtiques individuals en un marc col·lectiu. Jugant un paper fonamental en la producció i distribució de bens i recursos, com també en una funció  de sociabilitat,  recolzament, ajuda mútua i intercanvi. 

El paper de la comunitat en la dinamització de les ciutats

Les transformacions socials en els barris en els darrers decennis i la crisis de l’Estat de Benestar, obliga a pensar en la necessitat de revifar les comunitats i el seu paper en els territoris i per tant en les dinàmiques  de les ciutats.

El qüestionament dels models d’intervenció assistencialistes, del treball d’acompanyament individual, dels mecanismes de contenció i control, així com les fractures socials i els conflictes en els barris, la manca de recursos, la gestió de la diversitat i l’aïllament  de les persones davant de les noves problemàtiques socials, ens situa a replantejar les intervencions i a dissenyar i proposar nous models propers a la comunitats, a les seves voluntats i capacitats.

Des de fa temps, al voltant d’aquesta necessitat, s’està desenvolupant una metodologia d’intervenció que va prenent cos, la qual s’està aplicant al nostre territori des de fa uns 20 anys. Es crea en el seu moment la figura d’aquell professional que promou i dóna suport a aquests processos comunitaris, passant de l’animació sociocultural al dinamitzador/a o tècnic/a comunitari/a, el qual té com a papers principals l’enfortiment i l’empoderament dels actors socials en el territori i la promoció de les xarxes i les aliances.

El/la tècnic/a es convertirà en el promotor/a de l’acció comunitària, situant-se en un terreny educatiu i de valors, però a la vegada estratègic on la metodologia és la eina per aconseguir els objectius.
Durant els primers anys d’implementació dels projectes comunitaris i participatius, els tècnics/es intentaven diagnosticar, definir i planificar amb la comunitat els mecanismes de resolució de les seves necessitats. 

L’objectiu principal del dinamitzador/a era consolidar xarxes diverses i heterogènies que atenguessin les necessitats de la comunitat, però a vegades no era suficient,  ja que el fet de tenir un únic dinamitzador/a o agent, limitava la implicació de certs actors, la consolidació de les xarxes heterogènies o simplement la resolució de conflictes que existien a la comunitat, és a dir, no era suficient per poder promoure la transformació dels territoris. 

Van sorgir moltes experiències i pràctiques comunitàries, que poc a poc es van anar desenvolupant en els diversos territoris. Era una metodologia que tenia gran impacte i es començava a experimentar en diferents àmbits i no únicament des de la vessant territorial. Sorgien experiències en el comerç, en plans integrals, en processos participatius i consultius, en mediació, en el món de l’art i la cultura, en l’urbanisme i l’arquitectura, dins del món de la salut comunitària, en l’educació, etc. També apareixien noves propostes com l’economia social i solidària o projectes per franja d’edat, per gènere, etc. Cada cop més els diferents agents feien seva la metodologia i intentaven implementar-la en el marc del treball comunitari.

Poc a poc es va anar prenent consciència sobre que el treball comunitari tenia una força importantíssima en la transformació del territoris i en l’atenció de les necessitats de les persones. Per això, els Plans de Desenvolupament Comunitari, van  posicionar-se com una experiència més, i a l’actualitat molts dels agents del territori comencen ells mateixos a liderar processos comunitaris amb la finalitat de mobilitzar els recursos propis i generar aliances amb altres agents.

Energies Comunitàries

L’Ajuntament de Barcelona, és un bon exemple d’aquesta pràctica i mètode de treball. S’ha creat un espai de treball anomenat “Energies Comunitàries”, on la presència d’entitats, professionals i serveis intenta revifar i implementar el treball comunitari, reflexionant sobre mètodes i tècniques de treball i intentant incorporar el treball comunitari d’una forma integral i a la vegada transversal en tots el serveis i  equipaments dirigits a l’atenció a les persones, fent del treball comunitari una responsabilitat i una coresponsabilitat de tots.

Existeixen resistències, pors i desconfiances, moltes pors al canvi, però ja és una realitat en el debat entre els diferents agents, veïns i professionals. I per tant, és imprescindible la formació, la sensibilització, el suport i l’assessorament per a que aquest procés es pugui consolidar.  

La incorporació d’aquesta metodologia en diversos serveis i entitats, enfortirà el teixit social i els processos de participació dels veïns i veïnes, i per tant la qualitat de vida de les persones. Us convidem a experimentar i a participar d’aquest procés estratègic i metodològic que és la dinamització comunitària.

Celia Premat

Formadora i Consultora en l’àmbit comunitari a la Fundació Pere Tarrés. Professora associada en altres universitats.

Si t'interessa el treball comunitari pots cursar el Certificat de Professionalitat de Dinamització Comunitària. 
 

Plans de joventut: una experiència per a la participació en els municipis petits

Al llarg dels darrers anys, el departament de Consultoria i Estudis de la Fundació Pere Tarrés ha realitzat nombrosos plans de joventut arreu de Catalunya. De manera especial, el treball de diagnosi ha permès identificar certes tendències que apareixen de manera recorrent als municipis de l’interior que estan caracteritzats per una feble densitat demogràfica, de serveis i d’equipaments. Així, si bé la realitat del territori és irreductiblement plural i canviant, a la majoria de pobles estudiats es detecten dues grans qüestions.

Els i les joves manquen d’espais de trobada per a relacionar-se entre ells. Pel nombre de vegades que ha estat recollida i la intensitat amb què és expressada, aquesta és indubtablement una de les necessitats estrella del jovent que resideix a molts pobles d’àmbit semi-rural. Tanmateix, no sembla que aquesta necessitat estigui tan relacionada amb una mancança d’espais físics de trobada com més aviat amb l’expressió d’un desig d’ampliació de les pròpies oportunitats de socialització. De fet, durant els processos participatius que han estat duts a terme, s’han identificat un conjunt d’elements que enforteixen i articulen aquesta diagnosi. Entre ells, la importància de poder disposar d’una entitat juvenil que dinamitzi la vida cultural del municipi i que hi atregui els joves dels pobles del voltant; la necessitat que les institucions públiques acompanyin les iniciatives del món associatiu a l’hora d’impulsar activitats de lleure educatiu pels joves; o la petició, per part dels més joves, d’ampliar les xarxes de transport públic per tal de poder accedir a les festes que s’organitzen als municipis veïns. De fet, es detecta que la vertebració dels espais de trobada permet un enfortiment de la cohesió i de l’arrelament dels joves al territori. Al temps de les xarxes socials pot semblar contra-intuïtiu, però sembla que els joves dels pobles estudiats desitgen principalment tenir més oportunitats de contacte amb els nois i noies de la seva edat.

Els plans de joventut que s’han articulat a partir de processos participatius han contribuït al naixement o a l’enfortiment d’associacions juvenils d’àmbit local. De fet, els processos d’elaboració dels plans de joventut són experiències pràctiques de ciutadania a nivell local. En llurs versions més reeixides, estimulen els joves a participar de les sessions grupals de diagnosi i de disseny i els mostren la necessitat de controlar-ne la implementació al llarg del temps. Aquestes petites escoles de democràcia participativa permeten que un grup de joves es trobi per reflexionar i discutir sobre les qüestions que l’afecten de manera col·lectiva i que acabi concebent-ne respostes. Aquest procés de deliberació tendeix a enfortir els lligams entre els joves que hi participen i de vegades acaba desembocant en el (re)naixement d’una entitat o coordinadora de joves del municipi. Evidentment, no tots els plans locals de joventut es duen a terme de manera participativa i alguns acaben ocupant merament l’espai de mig calaix. Nogensmenys, l’experiència mostra que una bona experiència participativa permet enfortir el teixit associatiu municipal i dinamitzar-ne la vida cultural.

La Fundació Pere Tarrés està plenament convençuda de la necessitat de promoure espais de trobada participatius que permetin educar i apoderar els joves, fomentant-ne tant l’arrelament al territori com el desenvolupament d’un ampli ventall d’oportunitats. 

L’experiència de la Fundació en els àmbits d’intervenció, formació i recerca sobre joventut aporten l’expertesa necessària a aquest convenciment.

Marina Basco i Gabriel Casellato
Departament de Consultoria i Estudis de la Fundació Pere Tarrés