Rànquing QS i xarxa “glocal”

Els administradors universitaris estem sovint molt preocupats pels rànquings siguin interns o internacionals. Aquest mes s’ha publicat el rànquing mundial QS en el que la Universitat Ramon Llull quedava situada entre les 100 millorsdel món en ciències socials i gestió. 

Els rànquings no deixen de ser eines “pobres” que resumeixen algunes informacions per què unes realitats complexes, com són les universitats, es puguin diferenciar les unes de les altres, d’una manera senzilla. Aquestes classificacions poden ser rellevants per aquells que es mouen en els pocs llocs superiors. Però voleu dir que es d’interès per a algú (estudiants, investigadors, empreses i entitats col·laboradores) que una universitat passi del lloc 245 al 239 del rànquing que sigui? I doncs per què tant d’esforç?

No es una crítica a la llista de rànquings en si mateixa, ja que contenen moltes variables i molta informació que pot ser útil. Per tant els rànquings poden ser una eina interessant si, per una banda ens suggereixen quin és el camí més eficient per a aconseguir una millor qualitat en l’educació i la recerca i si, per l’altra, ens indiquen quin és l’aspecte més rellevant de cada institució, què la pot diferenciar de la resta.

Algunes institucions universitàries seran més innovadores, altres més internacionalitzadores o més bones a l’hora de transferir coneixement i altres estaran especialment connectades al seu entorn. I és aquí on els rànquings ens poden orientar dins d’aquesta diversitat de variables, per anar  “posicionant” cada universitat.

Aquesta setmana passada la GUNI (Global University Network for Innovation) va presentar a Barcelona el seu 6è informe mundial  “High Education in the World. Towards a Socially Responsible University: Balancing the Global with Local”. L’informe, que és molt interesant, parteix en el seu anàlisi del repte que presenten per les universitats i el món educatiu el objectius de desenvolupament sostenible del que també parlava l’interessant número 61 de la revista d’Educació Social. Revista d’Intervenció socioeducativa que edita la Fundació Pere Tarrés.

Entre les 10 conclusions que tanquen l’informe m’agradaria destacar aquí la setena: “Mutual learning and Empowering support: the Role of Networks in achieving glocal engagement” (Aprenentatge i enfortiment del suport mutu : el paper de la participación de  xarxes en l’assoliment glocal).

La Facultat Pere Tarrés-URL i el seus graus de Treball Social i Educació Social, a punt de fer 25 anys, ha treballat la línia de construcció de xarxa Glocal (Global i Local). La Universitat Ramon Llull, que neix de la iniciativa social, i en concret la Facultat Pere Tarrés ha teixit una àmplia xarxa amb les entitats socials amb les que treballa i innova socialment.

L’acord signat l’any 2016 entre la Taula del Tercer Sector Social de Catalunya i la Universitat Ramon Llull, confirma aquest factor diferenciador de la Facultat Pere Tarrés-URL d’estar arrelada, de treballar en xarxa per exercir el seu compromís glocal. Que les associacions, empreses i entitats socials tinguin  present la Universitat Ramon Llull, i al mateix temps la Facultat Pere Tarrés, teixint relacions estables amb aquestes entitats és un cas de col·laboració en xarxa, d’aprenentatge i enfortiment mutu del sector social. És un exemple d’universitat que transfereix coneixement  i està connectada amb el seu entorn.

Els rànquings, amb els seus indicadors i ponderacions situen les universitats i aquest mes ho destacava el QS. Però es l’acció glocal, és a dir la voluntat de projecció global i la tasca constant d’acció local la que permet el posicionament de la Facultat Pere Tarrés- Universitat Ramon Llull.

Jesús Delgado
Administrador de la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés-URL i vocal de la Taula d'entitats del Tercer Sector Social de Catalunya  

Cap els concerts socials

El passat mes de desembre  la Generalitat de Catalunya va presentar el “Codi de bones pràctiques en la contractació pública dels serveis d’atenció a les persones”. Tot i haver passat força desapercebut per les conjuntures polítiques del moment, aquest ha estat un document treballat  i consensuat amb sindicats, patronals i entitats del tercer sector social. Aquest codi no és norma d’obligat acompliment sinó orientador de l’administració catalana,  però en ell s’aborden temes essencials en la definició i assignació dels serveis socials: professionalització dels serveis, solvència, garanties, transparència, subrogacions,... i per tant ha de ser important pel futur dels professionals de l’acció social.

El tercer sector social compta amb una llarga trajectòria

El tercer sector social ve d’una llarga tradició al nostre país, les primeres legislacions al parlament de Catalunya són de l’any 1934. Les prop de 3.000 entitats que formem el tercer sector social de Catalunya som institucions que portem molts anys treballant i prestant serveis a una societat amb necessitats creixents. Aquest teixit social el formem entitats que prenem consciència de les necessitats, i a la vista d’aquestes, cerquem, i a vegades obtenim, finançament per a cobrir-les. Aquests fons podran ser d’origen privat, propi o, a vegades, canalitzant els recursos que gestionen les administracions públiques. És aquesta assignació de recursos públics, una de les vies per consolidar les entitats socials.

El 10 de maig de 2016 la Taula del Tercer Sector Social conjuntament amb “Fòrum Salut Mental” i “Aceba” entitats socials de l’àmbit de la Sanitat, va organitzar una jornada sobre la directiva europea 24/2014 que, un cop traspassada al sistema legal del nostre país, hauria de permetre la concertació de serveis públics entre l’administració i les organitzacions. Una de les principals conclusions de la jornada és que desprès de dos anys, i un cop superat el termini per traslladar la norma europea al nostre país, cal una legislació àgil, clara i valenta que doni eines a les administracions. 

Cap a una nova relació público-privada

Entre aquestes eines estarien els concerts socials, que han de permetre gestionar els serveis d’atenció a les persones atenent als criteris principals de qualitat i bon servei, igual que es gestiona l’educació o la sanitat. Els concerts han de permetre superar el dilema “públic-privat” i regular amb garanties de servei públic la gestió de les entitats que realitzen serveis a les persones amb experiència i compromís demostrat.
 
Les entitats del tercer sector estem segurs, si voleu modestament segurs, de la qualitat i proximitat humana amb la que prestem els serveis. Estem segurs pels informes que recollim dels usuaris de les entitats socials que estan satisfets amb el servei que reben. La transposició de la directiva i la concertació social pot ser també una oportunitat per a l’administració que vulgui consolidar un teixit social més professionalitzat, enfortit i de qualitat. 

El passat 6 de maig la consellera Dolors Bassa ens recordava que “Sense tenir en compte al tercer sector no es poden fer una polítiques públiques socials de qualitat” i ens animava als assistents al Fòrum Social Pere Tarrés a treballar conjuntament: Administració, Universitat i Entitats per a poder millorar el model d’intervenció social.  Aquest ha estat  l’esperit de la jornada del dia 10 de maig: Tenim en la contractació i la concertació social les eines per a continuar definint  aquests models. I tenim en les actituds de control però de confiança, exigents però col·laboratives que puguin haver entre administració i sector social la millor manera de concretar-ho. Cal posar fil a l’agulla.

Jesús Delgado
Administrador de la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés - URL 
Vocal de la Taula d'Entitats del Tercer Sector Social de Catalunya

20 anys d’estudis en Educació Social

Acabem de tancar un any de celebracions a la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés – Universitat Ramon Llull emmarcat sota el títol “Sumem 100”, en referència a la commemoració dels 20 anys d’estudis universitaris en Educació Social i els 80 anys dels estudis reglats en Treball Social. Vull destacar però, que l’Educació social abans ja existia abans, i per aquesta raó hem de parlar de tres grans moments històrics:

1era. Fase: introspecció. Presa de consciència d’una identitat. Actitud crítica, militant, poc tecnificada (anys 70-1991 aproximadament).
Es tracta del treball que van realitzar les persones properes a l’educació social per definir què era, en què consistia i com es concretava, quan van prendre consciència que les seves particularitats permetien pensar en una estructura sòlida (la professió). És també el moment de les primeres associacions professionals i de la formació no universitària des del voluntariat i molt poca professionalització.

2ona. Fase: obertura. Consolidació de les estructures professionals i la formació universitària (1991-2007).
 
L’any 1991 va representar el pas d’una reflexió interna (qui som, com ens veiem, quina és la nostra missió, a què ens comprometem) a una presentació pública (decret de creació de la Diplomatura d’Educació Social el 1991, primera promoció 1992-95, primer col·legi professional 1996). El repte era consolidar la professionalització, donar-se a conèixer a la societat i fer-se un lloc entre les professions socioeducatives.

Pel que fa a la forma com van estructurar els nostres estudis universitaris, des del principi vam considerar que els professionals havien de formar part del nostre estil formatiu, tant amb assignatures impartides per persones expertes del món professional com amb el pràcticum (altres universitats van ser més academicistes). 

En la definició del model inicial de pràcticum van considerar que els recursos de pràctiques han de ser espais d’aprenentatge, no només espais on es va a demostrar el que ja s’ha après. Per aquesta raó, des del principi vam desenvolupar la idea de coresponsabilitat formativa entre la universitat i els agents professionals: la universitat i els professionals dels centres es converteixen en agents formatius complementaris. Això va implicar la reestructuració del currículum acadèmic a la universitat i la creació dels plans de pràctiques en els centres on s’havia de contemplar la dimensió formativa del centre de pràctiques i les funcions i competències dels professionals en tant que agents formadors.

L’evolució de l’educació social ha estat molt ràpida i molt intensa. Aquests 20 anys han servit per consolidar l’educació social en tres perspectives (Sáez): com a estudis universitaris, com a professió, com a forma específica d’acció pedagògica. 

El progrés ha estat significatiu tant des de la perspectiva de la presència pública com des de la perspectiva de producció de coneixement. Les publicacions especialitzades, entre les quals està la nostra revista des de l’any 1995 o altres col·leccions específiques com la que ara iniciarem -Universitat i acció socioeducativa- en són una mostra.

La nostra aportació generacional ha estat sobretot en aquesta segona etapa. Hem estat part activa d’aquesta construcció i del treball per fer pública l’educació social. Malgrat els molts reptes, hem d’estar orgullosos de tot el que hem construït, de tot el que hem estat capaços de fer junts.

3ra. Fase: consolidació. Normalització de la professió i millora de la formació básica (2007 en endavant).

El 2007 és quan es posa en funcionament el “Consejo General de Colegios Oficiales de Educadoras y Educadores Sociales”; també és quan es fan públics els “documents professionalitzadors” –definició d’Educació Social, Codi deontològic i catàleg de funcions i competències- i des del punt de vista de la universitat es redacten les memòries dels futurs estudis de Grau en Educació Social que s’inicien el curs 2009-10. Podem dir, doncs, que ara s’obren nous reptes. 

També ha de formar part d’aquesta aportació generacional com a repte què ens queda per assolir, fixar les bases perquè els futurs professionals es trobin amb una cultura professional reflexiva i creadora que s’ajusti a la complexitat de les circumstàncies del món actual (tan a la universitat com en els centres de pràctiques). Normalitzar la interdisciplinarietat i el treball en xarxa, que implica millorar la capacitació científica (què cal saber per llegir el món des d’aquesta perspectiva), la capacitació estratègica (cóm ho hem de fer) i capacitació valorativa (quines actituds caldrà tenir –cooperació, complicitat, etc.-). En relació a aquesta darrera qüestió, també és un repte normalitzar l’ètica professional en el dia a dia de l’activitat:  responsabilitat, rigor tècnic, implicació i autoexigència són elements fonamentals en els temps que ens toca viure.

Això implica repensar i fer evolucionar les metodologies de formació i les competències formatives tant en la universitat com en els recursos de pràctiques.

Una darrera mirada de caràcter personal.

Si ens mirem aquests 20 anys des d’una perspectiva història, es tracta d’un període de temps molt curt que ens aporta algunes breus dades asèptiques. Però si ho traslladem a una escala humana, 20 anys ja és una part important d’una biografia i la biografia no només són dades: són les vivències, les relacions, els moments bons, els mals moments, les expectatives, les frustracions, els fracassos, els èxits... estem parlant de 20 anys de recorregut vital. 

Tots nosaltres hem tingut experiències increïbles. L’educació social ha estat una gran aventura que ha valgut la pena viure (i com tota aventura, ha tingut moments difícils i incerts, però també moments fantàstics). Ens ha permès conèixer persones extraordinàries, professionals esplèndids, àngels anònims –amb l’expressió de Rojas Marcos- i també el contrari, personatges sinistres a qui desgraciadament també cal tenir presents.

Com el replicant de Blade Runner, tots hem vist  “coses que vosaltres no creuríeu” i, també com ell, ens preocupa que “tots aquests moments es perdin en el temps com llàgrimes sota la pluja”. Això fa que aparegui el neguit de voler traspassar tota aquesta experiència, que tot el que hem viscut i el que hem construït individualment o col•lectivament no es perdi i tingui alguna forma de continuïtat.

És en aquest moment que es redimensiona la idea de formació de nous professionals, per deixar de ser un exercici d’instrucció fred i asèptic on es traspassen dades, per convertir-se en un exercici de transmissió: és la narració d’una vivència que necessitem explicar però sobretot compartir. Volem que sigui útil d’alguna forma, que estalviï esforços o patiments, que prepari un camí més fàcil. La transmissió (la necessitat i la voluntat de narrar l’experiència personal d’una pràctica i del coneixement en què aquesta es fonamenta) és el que en bona mesura dóna sentit a la vivència personal que cadascú ha tingut en l’exercici de la professió.
Per això nosaltres valorem la docència i la formació de futurs professionals malgrat els moments difícils; per això vosaltres us feu “caps de pràctiques”; en tots dos casos, per assegurar que allò que per a nosaltres és o ha estat important quedi recollit i tingui alguna forma de continuïtat. 

Des d’aquesta perspectiva és molt satisfactori trobar actuals companys que abans van ser alumnes, persones que ja són uns iguals amb qui discutim i ens interpel•lem mútuament. Per això avui és un goig presentar en aquesta taula el David Vázquez i el Julio Rodríguez, que van estudiar amb nosaltres i, com molts de vosaltres, ara són formadors amb qui compartim una forma d’entendre la professió i d’impulsar-la. 

Dr. Jesús Vilar Martín
Director de Publicacions i coordinador del Màster Universitari en Pedagogia social i comunitària de la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés – Universitat Ramon Llull

La intervenció socioeducativa a Uruguai des de l’àmbit universitari

La crisi llatinoamericana del 2000 va colpejar durament l’Uruguai, a l’igual que altres països de l’entorn. Han estat uns anys amb grans índex d’atur, amb molt alts nivell de pobresa i desatenció, que han deixar barris sencers socialment mancats de recursos bàsics en no poder-los atendre una societat afeblida pel deute i la crisi.

En una visita que he fet aquest estiu al país en nom de la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés, els responsables de les entitats socials visitades comentaven que durant els darrers 10 anys les organitzacions socials han tingut més necessitats a cobrir que recursos. Han hagut de reinventar-se, de reconvertir-se per sobreviure i continuar gestionant  projectes. El toc final ha estat la desaparició de l'ajut de la comunitat europea a Uruguai per la seva relativa millor situació socio-econòmica.

Les universitats a  a l’Uruguai tenen una tradició, consolidada durant molts anys, de rigor i qualitat, i han estat al costat de les entitats socials en aquest procés de reconversió.  Els alumnes i professors de les facultats i graus de Servicio Social, Comunicación Social, Tiempo Libre y recreación, Enfermeria, Educación Social, Odontologia , Gestió d’entitats,... han ofert en el barris més empobrits seguiment,  rigor i alhora solucions imaginatives com el catering social, la comercialització d’artesania, els microcrèdits o el turisme social. Tot aquest procés ha posat al dia  al país i darrerament també l’ha situat en millor situació socioeconòmica aprofitant que Uruguai és el país amb millor connexió amb el Brasil.

Jesús Delgado

Administrador de la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés

Interacció Social Universitària

El passat novembre, la GUNI (Global University Network for Innovation - Xarxa Global Universitària per a la Innovació) va realitzar a Barcelona una jornada de treball. Aquesta entitat internacional, que entre altres organitzacions es apadrinada per la UNESCO i les Nacions Unides, va convocar aquesta jornada en el marc de la presentació del seu quart estudi sobre l’ensenyament superior arreu del món: “Higher Education’s Commitment to Sustanibility: from understanding to action”. A la interessant jornada de treball hi eren representants de tot l’estat, reunits amb el múltiple objectiu d’identificar quines són les barreres que no permeten que la sostenibilitat avanci al món universitari, i també d’aconseguir que la universitat sigui un referent per a la societat en el tema de la sostenibilitat. Les aportacions de la trobada es van canalitzar sota 4 punts de vista: el de la formació, el de la transferència del coneixement, el de la gestió i el de la connexió amb la societat. 

Volia destacar una de les 8 barreres principals identificades: “La sostenibilitat es considera un afegit i no un aspecte inherent a l’educació superior”. Entre les possibles solucions es va considerar prioritari “tenir líders ben formats en tots els nivells de la gestió que facilitin el diàleg i el treball col·laboratiu” ja que la seva acció quotidiana pot ser un exemple normalitzador en la presència de la sostenibilitat a les institucions. Per poder posar en marxa aquestes solucions es van suggerir accions com la de “crear espais de interacció social”, ja que aquests poden ajudar a combatre la idea de que la universitat és lluny de la societat i també poden aconseguir difondre a la societat models sostenibles, tot aprofitant la reputació de la universitat com institució líder en el pensament innovador. Les universitats presents van explicar bones pràctiques i els seus models, també va arribar el temps de la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés de la Universitat Ramon Llull  i es va poder explicar el seu origen des de la iniciativa de la societat civil, vinculat a les entitats i el seu teixit social. La Facultat té un origen diferent al que és habitual entre les universitats, no va ser una institució universitària que busca acords amb entitats de la societat, sinó una entitat de la societat civil que, des de l’acció, la formació i la reflexió, arriba a la formació universitària. 155 convenis amb entitats per a 1002 alumnes és una ratio força alta que permet mantenir aquests espais d’interacció social. Entre altres aspectes, aquests convenis, són els que han de fer possible una universitat que pugui estar a prop de les entitats i a més ser un centre d’educació superior que treballa per difondre pensament i models innovadors a la societat.

Jesús Delgado

Administrador de la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés

Universitat Ramon Llull