Un estiu més ple d’oportunitats per als infants

Anar de colònies, gaudir d’un casal d’estiu, fer una travessa a la natura … són d’aquelles experiències difícils d’oblidar, d’aquelles vivències que resten guardades al cor i al cap tota la vida. Sovint els “més millors” amics neixen d’aquell compartir uns dies al mig de la natura, amb monitors, monitores i altres nens i nenes que ens demostren que allà tot és possible. Sensacions de llibertat, de respirar aire fresc, de viure i reviure el veritable significat de l’amistat i d’aquells valors que ens ensenyen els adults des de petits però que a colònies prenen un sentit autèntic. De ben segur que els més de 20.000 infants, adolescents i joves que han pogut gaudir de les prop de 400 activitats organitzades pels centres d’esplai federats al MCECC i per la Fundació Pere Tarrés han gaudit plenament d’aquesta oportunitat difícil de trobar en cap altre espai. Centres d’Interès màgics, jocs ben creatius, gimcanes pel mig del bosc, sortides per la muntanya, … mil activitats plenes d’emocions i aprenentatge.

Ajudant a créixer als infants més vulnerables

No podem oblidar que tot això encara pren una major rellevància en el moment en què en aquestes activitats participen infants i joves que es troben en una situació de vulnerabilitat social. La crisi ha tocat de ple al nostre país en els últims anys i, molt sovint, la factura d’aquesta situació la paguen els més petits, aquells que haurien de tenir tots els seus drets garantits: l’alimentació, l’educació, la companyia de l’adult, la participació, el joc. Malauradament, això no és sempre real i ens trobem amb infants que viuen unes situacions realment complicades. Amb un 27% de pobresa infantil, és a dir amb un de cada quatre nens de Catalunya en situació de fragilitat important, els adults responsables i les entitats com la nostra no podem romandre indiferents. Per aquest motiu, la Fundació Pere Tarrés ha volgut aportar el seu granet de sorra amb la campanya “Ajuda’ls a Créixer - cap infant sense colònies”. Més de3300 nens i nenes han tingut l’oportunitat aquest estiu de gaudir d’una experiència d’educació en el lleure que, molt segur, ha aportat un punt de qualitat a la vida d’aquests menuts i menudes.

Algú podria pensar que el fet d’anar de colònies és una activitat de luxe, però la realitat és que per aquests nens i nenes que es troben en contextos desfavorits acaba esdevenint una necessitat el fet de poder comptar amb experiències d’aquest tipus. Si de forma habitual, les experiències a la natura, anar de campaments o fer una travessa són activitats plenes de sentit i amb uns grans beneficis per a qualsevol infant, per aquells que es troben en una situació de dificultat, la incidència és encara major. Entorns segurs, espais organitzats, referents adults positius, relacions amb altres iguals sense diferències, vivències relacionals i emocionals carregades de qualitat són alguns dels elements que estem convençuts que ajuden a créixer a aquests petits i joves.

Dissabte26 de juliol, un autocar amb 60 infants i 14 monitors voluntaris emprenien una aventura: les colònies socials, adreçades a nens i nenes amb molt poques oportunitats socioeconòmiques. Seria fàcil pensar que una setmana no és res a la vida de ningú. Amb el pas dels dies, en les converses amb aquells nens i nenes, en el seus somriures i en les seves mirades, el que va començar sent un neguit i un desafiament protector vers la proposta que els podíem fer, acaba vencent en una sensació de calma, de benestar, certament molt difícil de trencar quan arriba l’hora de tornar.

Un projecte compartit a tota la Fundació Pere Tarrés

Experiències com aquestes són les que donen un veritable sentit a la feina dels treballadors i treballadores de la Fundació Pere Tarrés, atès que estiguem en el lloc de feina que estiguem, i malgrat que a vegades ens resulti difícil veure’n el resultat, tots plegats contribuïm a fer possible que aquell nen o nena, aquell jove, hagi tingut una experiència educativa aquest estiu.

Un cop passat l’estiu, podem explicar que hem aconseguit que pràcticament 2.500 nens i nenes hagin rebut una beca per participar en les activitats d’estiu ordinàries  dels centres d’esplai i més d’un centenar en colònies i casals organitzats directament per la Fundació, gaudint així d’un entorn inclusiu, que és realment l’objectiu de la nostra acció. Ara bé, també hem hagut de buscar altres opcions perquè 700 infants en situació vulnerable més puguin gaudir de l’educació en el lleure durant l’estiu com són colònies i casals socials. Potser no és la fórmula ideal, però sabem que aquests menuts no haurien pogut participar en colònies i casals si no les haguéssim organitzat per a ells específicament. I a més, aquestes activitats les hem organitzat treballant amb xarxa amb altres entitats socials i amb els serveis socials de diferents municipis. Així doncs, no ens queda més que sentir-nos satisfets alhora que inquiets per seguir treballant i aconseguir que l’any puguin donar la mateixa oportunitat a tots els petits i petites que ho necessitin. 

Darrera de cada un dels més de 3.300 nens i nenes que han pogut  obtenir una beca per participar en les nostres activitats cal reconèixer la feina d’una comissió àmplia de persones que han estudiat i s’han fet seus cada un dels casos per a poder-los oferir la millor de les opcions possibles al llarg d’aquest estiu. Així com de la solidaritat i el compromís de moltes administracions públiques, empreses, fundacions i ciutadans particulars que han fet el seu donatiu per fer-ho possible.

FELICITATS, doncs a tots i totes els que ho heu fet possible, als monitors i monitores de Serveis Educatius, als monitors i monitores del MCECC, als treballadors/es, caps i directors de tots els àmbits que esteu darrera del vostre ordinador per garantir els projectes i la captació de recursos, als que porteu a terme la gestió econòmica de la nostra entitat, als formadors, al personal de servei, a TOTHOM, a tots i cada un dels que formeu part de la Fundació Pere Tarrés, perquè cal tenir present que TOTS I TOTES SOM PERE TARRÉS.

Us felicitem i us encoratgem per a que seguim endavant i, sobretot, per a que seguim fent realitat els somnis de tants i tants nens i nenes, amb la màgia de les colònies i l’educació en el lleure.

Maria València
Presidenta del Moviment de Centres d'Esplai Cristians Catalans
Fundació Pere Tarrés

Presó i reinserció social

A les portes d’una nova modificació del Codi Penal a casa nostra, en la que es preveu un enduriment de les mesures penals, es planteja, una vegada més, quina ha de ser la finalitat de la pena. El debat està servit: serveix castigar? o cal oferir respostes terapèutiques i educatives orientades a la reincorporaració social de les persones que han comès un delicte? No volem deixar passar l’oportunitat de poder posar el nostre granet de sorra oferint i aportant idees renovades a un sistema penal que no acaba de trobar una proposta d’intervenció des dels centres penitenciaris, que millori i possibiliti assolir els desitjats principis constitucionals de reinserció.

Al llarg de tres anys hem realitzat el Grup de recerca GIAS (Grup d’Innovació i Anàlisi social) de la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés-URL la recerca: Pedagogia Social Comunitària en centres penitenciaris i programes de reinserció social: un model  d’intervenció per a la millora de la reinserció social. La finalitat de la mateixa ha estat conceptualitzar un model d'intervenció socioeducativa basat en la Pedagogia Social Comunitària (d'ara endavant PSC), avaluant dos casos d’èxit: la Unitat terapèutica i Educativa (UTE) del Centre Penitenciari de Villabona i el programa de reinserció social de l'Associació Bizitegi de Bilbao. La recerca ofereix també línies de millora i innovació als projectes analitzats. La PSC treballa per la consecució de dos grans finalitats: la millora de la qualitat de vida i del benestar subjectiu de les persones i el foment de cohesió social. La PSC vertebra la seva praxi a través de les metodologies de l'acompanyament psicosocial i educatiu, l'animació sociocultural i el treball comunitari. Els seus agents protagonistes són les entitats socials, els professionals, les administracions públiques, les famílies i xarxa social i les persones usuàries. L’equip que hem portat a terme aquesta recerca ens  hem fet una pregunta, que ja és un clàssic en les ciències socials: What works?. Preteníem buscar, allò que funciona i analitzar el perquè funciona, amb l’objectiu de implementar-lo en altres propostes i territoris. Aquesta, a grans trets, ha estat la idea de la recerca.

En aquest escrit ens centrarem en el cas de la UTE, del Centre Penitenciari de Villabona, una experiència en el món penitenciari que aposta per un treball cogestionat entre les persones internes i els professionals. La UTE compta amb la participació voluntària dels interns en programes especialitzats de caràcter educatiu i terapèutic, a partir del quals és possible iniciar un procés d’acompanyament en el procés d’incorporació social per part dels agents socials de la comunitat: família i amics, i les entitats i societat civil, que ofereixen els seus recursos per assolir els objectius del procés de treball. Si bé es parla de la UTE com un model innovador, la seva principal innovació és la relectura de les lleis i reglaments penals aplicada a la reinserció de les persones internes. Aquest model de presó, rebaixa en més del 30% els índexs de reincidència(1) . Així doncs, podem afirmar que la UTE funciona, com és també el cas d’altres models en els que la implicació de l’intern, l’aposta per una intervenció tècnica i de qualitat i la participació de la comunitat són part fonamental per l’èxit dels processos de reinserció dels interns. A Catalunya, sense anar més lluny, s’inicia el projecte Cercles (2) amb aquesta clara orientació i voluntat de treball comunitari amb interns que han comés delictes greus. 

Però, si bé diem que aquest model funciona, cal veure quins són els aspectes que permeten fer aquesta afirmació. En primer lloc, el treball educatiu personalitzat com un dels punts clau del model. Cal adaptar els plans de treball a l’individu i cercar la seva complicitat i la seva participació activa al llarg de tot el procés.

En segon lloc, el paper del professional. El canvi de rol del personal de règim, responsable de l’ordre i la seguretat del centre penitenciari. En aquest model de presó el professional de vigilància passa a ser un agent educatiu més, que forma part de l’equip interdisciplinari.

El tercer pilar és la participació dels diferents agents de la comunitat. La família es presenta com a principal agent de suport en el procés de desinternament. S’ofereix a la família un espai formatiu, d’informació i de participació al llarg de totes les fases de tractament de l’intern. Aquesta formació pretenen aportar als familiars les eines necessàries per a portar a terme aquest acompanyament i, poder fer front a les dificultats que es van donant al llarg del procés de reinserció, com per exemple les recaigudes. En segon lloc destaquem la importància de la implicació de les entitats i de la societat civil, tant dins del centre penitenciari, com a l’exterior, un cop l’intern comença a tenir les primeres sortides i especialment una vegada finalitzat el procés d’internament. Es desprèn d’aquest aspecte la necessitat de garantir una major obertura de les presons als agents socials, per tal de que aquest treball de i amb la comunitat sigui possible.

Un altre aspecte destacable del model fa referència a la necessitat de millorar la sensibilització social en relació a la realitat de les persones que han comes un delicte. Cal explicar el treball que es fa dins de la institució penitenciaria, evidenciar els processos d’èxit de les persones que participen en aquests models de presó i  afavorir un context d’acollida que faci possible la reincorporació. Tots aquests aspectes han de ser també finalitat dels centres penitenciaris.

A l’inici d’aquest escrit hem parlat de la importància de poder transferir “el que funciona” a altres espais i territoris. Amb aquest objectiu actualment l’equip que ha portat a terme la recerca, treballa en la redacció d’una guia teòrico-metodològica que permetrà implementar aquest model de treball, basat en els principis de la Pedagogia Social Comunitària, en altres centres penitenciaris. També s’ha realitzat la construcció d’estàndards de qualitat, com a eina per a l'avaluació de programes i serveis on s’apliqui aquest model de treball.

(1)  Estudi no publicat de la Universitat d’Oviedo de 2013.
(2) Projecte per a la creació a Catalunya i a altres països europeus de cercles de suport i responsabilitat, recurs comunitari dirigit al tractament de delinqüents sexuals en la comunitat, un cop que han acabat de complir pena de presó.

Txus Morata Garcia
Investigadora i professora de la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés - Universitat Ramon Llull.

La cronificació de la pobresa

Avui és el dia internacional per a l’eradicació de la pobresa. Amb la celebració d’aquest dia Internacional, que es celebra des de l’any 1993, l’Assemblea General de les Nacions Unides vol conscienciar sobre la necessitat d’eradicar la pobresa arreu del món. Aquest objectiu és un element bàsic emmarcat en el Programa de Desenvolupament de les Nacions Unides i és un objectiu central dels Objectius del Desenvolupament del Mil·lenni. No cal dir que si mirem les xifres absolutes sobre desigualtat social entre països i de manera particular sobre els índexs de pobresa de la població dels països tradicionalment coneguts com el tercer món, la situació és més que colpidora. No obstant, aquestes xifres tan esfereïdores no ens han d’impedir mirar a la pobresa propera, la de la nostra realitat més immediata: la del nostre país i la dels nostres barris, la que té una cara familiar i que en els darrers anys s’ha incrementat de manera alarmant, tenint un impacte sobre a la població infantil de manera particular.  

Tot i que no és el mateix parlar de pobresa aquí a Catalunya que un país africà, per posar un exemple, entenem pobresa com la situació en la qual un individu no aconsegueix cobrir les seves necessitats bàsiques de manera satisfactòria. Això vol dir que la pobresa no es mesura de forma aïllada sinó en relació amb el nivell de desenvolupament de la societat en estudi en particular. En aquest sentit, a casa nostra una persona es considera pobre quan està en una situació desavantatjosa respecte la mitjana de la resta de la població. Segons el càlcul de l’IDESCAT per a l’any 2011, el llindar d’ingressos anuals sota el qual una persona es considera en risc de pobresa era de 8.176€ nets. Això significava a la pràctica que 1 de cada 5 catalans es trobava situació de risc de pobresa.

Si analitzem aquestes dades des de la perspectiva de la infància, a Catalunya es considera que un  infant és pobre quan no  té cobertes les seves necessitats bàsiques, que viu en una família on els ingressos no permeten arribar a final de mes, on els pares es troben a l'atur o bé on la precarietat laboral impedeix dedicar temps i atenció als fills i filles. Tenint en compte aquests criteris, segons l’Idescat l’any 2010 el risc de pobresa a Catalunya afectava a un 23,7% dels infants menors de setze anys, quasi un de cada quatre. És a dir, més de 285.000 infants menors de setze anys no poden satisfer les seves necessitats bàsiques en igualtat d’oportunitats. Una situació, val a dir-ho, d’extrema vulnerabilitat ja que ni els infants són responsables de la seva situació ni tenen els recursos ni mecanismes suficients per sortir-se’n.  

Per fer-nos una idea de la magnitud d’aquestes dades, tal vegada ens pot resultar útil fer una ràpida comparativa entre països del nostre entorn. Segons un informe de la Comissió Europea citat en una notícia del portal Xarxanet, els percentatges de risc de pobresa infantil difereixen molt entre països. Mentre que a Dinamarca o Finlàndia se situen sobre el 10%, a Espanya, Grècia o Itàlia se situen per sobre del 25%, un percentatge que des del 2008 ha crescut en 8.8 punts percentuals...  en només 5 anys!  

Cal no oblidar que la pobresa infantil i la desigualtat social al sí dels països no és un fet inabastable: té raons estructurals que van des de l’estructura i fortalesa de l’estat de benestar, a un model econòmic i de mercat de treball precaritzat i dualitzat vulnerable a conjuntures de crisi econòmica o al model de redistribució de la riquesa mitjançant mecanismes fiscals. És, per tant, polititzable i abastable col·lectivament. En aquest article, però, no volem cercar ni causes ni creiem que és el moment de proposar alternatives.

El nostre objectiu és posar l’accent que aquestes dades de pobresa infantil, darrera la realitat estadística abstracta i llunyana, el nostre país es juga el futur i la seva cohesió social. Tenim el repte com a societat d’evitar que les situacions de pobresa actuals (esperem que conjunturals) no es cronifiquin i es transmetin de generació en generació, de pares i mares a fills i filles. Hem d’aconseguir que les dificultats d’avui no es transformin en conseqüències com dificultats d’ordre familiar, psicològic, acadèmiques o de salut que generin un cercle viciós de pobresa i exclusió social en l'etapa adulta.  Ens juguem que una part important del futur d’aquesta societat no es quedi enrere. Ens juguem la dignitat d’una societat que ha de vetllar que els més febles i vulnerables tinguin una vida plena que els possibiliti realitzar-se com a persones per tal que tothom aporti el seu valor a la nostra societat.

Jonatan Sánchez Rico.

Desenvolupament de Projectes. Àrea de Programes Educatius de la Fundació Pere Tarrés.

Espai públic, espai de tothom

Des de l’àrea de Programes Socioeducatius de la Fundació Pere Tarrés estem implementant projectes d’intervenció socioeducativa en medi obert, sota la demanda de diferents municipis que decideixen intervenir en aquest àmbit. La motivació dels ajuntaments ve derivada per una doble voluntat: intervenir en l’espai públic a fi de regular els usos i millorar la convivència en el barri; així com accedir a grups i col·lectius amb gran presència a les places i carrers, no vinculats a altres recursos o serveis del territori.

Els objectius que es persegueixen són la facilitació de les relacions entre els diferents col·lectius i grups, fomentant el coneixement de l’altre i la vinculació amb l’entorn, al mateix temps que es cerca la millora de la qualitat de vida de les persones mitjançant la capacitació i adquisició d’habilitats socials que reverteixin en el seu desenvolupament com a persona, així com amb la resta del grup i la comunitat.

Des de la Fundació Pere Tarrés, entenem el medi obert, com aquell espai col·lectiu i de regulació pública, on tenen lloc la majoria de relacions entre persones fet que facilita la possibilitat de fer aproximacions properes a les necessitats de les persones. En aquest sentit, la intervenció socioeducativa ofereix les eines necessàries per a que les persones i grups puguin  transformar la seva realitat.

Moltes de les actuacions que emprenem des dels nostres projectes van adreçades a la  dinamització dels usos de les places i carrers mitjançant activitats i actuacions que promoguin la millora de la convivència, fomentant vincles amb el territori i la creació de xarxes de relació.

La nostra acció va dirigida especialment a la intervenció amb els joves parant atenció a la pròpia etapa evolutiva en la que es troben. En aquest sentit, les  places i els carrers constitueixen el seu espai relacional més freqüent, pel que oferir  alternatives de lleure que puguin arribar a ser autogestionades pel propi grup, ofereix altes potencialitat per vincular-los a la comunitat i fomentar la cohesió social.

Concretament, en el barri del Besós s’està treballant per impulsar un projecte de mediació comunitària adreçat a facilitar la creació d’un equip de futbol d’infants i joves que actualment juguen a les places del barri, a fi i efecte de treballar amb ells valors vinculats al món de l’esport, tot fomentat fórmules alternatives de gestió dels conflictes.

Un altre projecte adreçat al conjunt de la comunitat, en aquest cas, a la Marina de Port, ha anat dirigit a fomentar el sentiment de pertinença al barri, mitjançant una acció de fotomatón en la que els veïns i veïnes es van fotografiar indicant el què per ells significava el seu barri.

A Montornès del Vallès, el servei DIEP (Dinamització d’espais públics) ha estat una eina per a conèixer la realitat juvenil del municipi. Aquest servei ha ofert l’oportunitat d’apropar-se a aquells joves que no estan vinculats als equipaments i/o serveis juvenils del territori, convidant-los a participar activament en la gestió del seu temps lliure i empoderar-los.

Així doncs, l’espai públic com espai de referència de tothom, és un recurs polivalent que atorga la viabilitat d’actuacions socials i educatives.

Vanessa Galán
Coordinadora de Programes Socioeducatius de la Fundació Pere Tarrés

Judith Hernández 
Coordinadora de Programes Socioeducatius de la Fundació Pere Tarrés

FutbolNet, una experiència d’integració a través de l’esport

Educar es pot fer de moltes maneres. Dependrà del que vulguem aconseguir optarem per una o per una altra. Quan anem a l’escola parlem d’educació formal, aquella educació reglada i sistematitzada on educador i educand són conscients del fet educatiu. Però existeix un altre tipus d’educació que és la no formal. En aquesta metodologia l’educador té una intenció educativa, però en canvi l’educand no és conscient d’aquest fet. I és aquí on hi tenim molt a guanyar.

El passat mes de novembre vam rebre una trucada a la Fundació Pere Tarrés. L’interlocutor ens demanava la col·laboració per participar en un programa d’integració social del joves a través de l’esport. El programa que hauríem d’implementar es basava en la metodologia FutbolNet, un complet manual elaborat per la Fundació del Futbol Club Barcelona on s’articula tota una dinàmica de funcionament a través dels valors esportius.

El primer que calia que féssim era veure com s’estava implementant FutbolNet fins al moment. És per això que vam emprendre un viatge cap als Balcans on ens vam adonar de com s’havia aconseguit cohesionar un territori post-bèlic a través de l’esport. Serbis, croats, bosnis, kosovars i macedonis, treballaven plegats per la integració social dels més joves i els nodrien d’eines per enfrontar-se al seu dia a dia.

Va ser llavors quan va arribar el nostre torn. Calia formar als nous entrenadors “teamers” de FutbolNet. Ara bé, la nostra formació la faríem a Oman i Qatar! Va ser una experiència molt enriquidora i els més de 150 participants van gaudir-la i van entendre que el futbol és una eina social de gran potencial i amb una gran capacitat d’impacte. La seva globalitat i popularitat el fan ser conegut arreu i faciliten la interacció al voltant del joc. Els nostres seminaris van consistir en aprendre com utilitzar aquesta força motriu en la seva tasca social. També van servir per veure com mitjançant el futbol poden ajudar al desenvolupament dels joves dels seus països. Utilitzant els exemples que l’esport ens dóna, construïm un ambient positiu i enriquidor i així es pot fer aprendre mentre es juga a futbol.

Ara hem començat ja a preparar la nova formació per a “teamers” de FutbolNet, però en aquesta ocasió el curs es durà a terme a Barcelona amb participants de Senegal, Lesotho, Costa d’Ivori i Zimbabwe. Ells després tornaran al seu país i implementaran la metodologia apresa per seguir lluitant contra l’exclusió social.

Oriol Toro
Coordinador del projecte FutbolNet