La transmissió intergeneracional de la pobresa: factors, processos i propostes per a la intervenció

La Fundació Foessa acaba de publicar un informe coordinat per Raúl Flores i en el qual han participat Mónica Gómez Morán i Vìctor Renes sobre la transmissió intergeneracional de la pobresa. L’estudi conclou que a l’estructura social de l’Estat espanyol permet que les realitats de pobresa es puguin heretar i remarca un fet significatiu: no resultat infreqüent que els serveis socials i les entitats socials actualment estiguin atenent els néts d’aquells que van acompanyar fa trenta anys. Els principals factors que ho explicarien són el nivell d’estudis dels pares, la situació laboral, l’ocupació i la renda.

L’estudi també mostra que el major risc de pobresa i d’exclusió social es dóna entre les famílies amb fills a càrrec, fet que no passa a altres països europeus. Així, la taxa de pobresa a les llars sense menors és del 16 %, mentre que a les famílies que tenen a càrrec tres o més menors és gairebé el triple, el 44 %.

Aquesta situació ve en gran part motivada pel familisme del model de règim de benestar espanyol, que fa descansar en les famílies bona part de l’esforç social sense proveir-les de suficients serveis i suport econòmic. Així, mentre la mitjana de la despesa de la Unió Europea en família i infància és del 2,2 % del PIB, a l’Estat espanyol significa només l’1,2 %. A més, en el cas espanyol la protecció social a la infància es destina majoritàriament als menors que es troben en situació de desemparament o risc, la qual cosa genera riscos d’estigmatització i segregació.

L’estudi proposa també una sèrie de línies d’actuació per desenvolupar una política pública adreçada a lluitar contra la transmissió intergeneracional de la pobresa. Les principals serien: impulsar les polítiques socials per reduir les desigualtats; prioritzar la inversió en educació; garantir l’accés universal al sistema de salut; promoure una política d’habitatge i d’urbanisme que combatin la segregació espacial; desenvolupar polítiques d’ocupació i de conciliació de la vida laboral i familiar i desplegar de manera eficaç, suficient i coordinada serveis i prestacions de suport  la família, inclosa una clara aposta per l’“atenció psicoeducativa” dins la qual jugaria un paper clau el suport a les activitats en temps lliure.

Jordi Sabater
Professor de la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés - URL

La cronificació de la pobresa

Avui és el dia internacional per a l’eradicació de la pobresa. Amb la celebració d’aquest dia Internacional, que es celebra des de l’any 1993, l’Assemblea General de les Nacions Unides vol conscienciar sobre la necessitat d’eradicar la pobresa arreu del món. Aquest objectiu és un element bàsic emmarcat en el Programa de Desenvolupament de les Nacions Unides i és un objectiu central dels Objectius del Desenvolupament del Mil·lenni. No cal dir que si mirem les xifres absolutes sobre desigualtat social entre països i de manera particular sobre els índexs de pobresa de la població dels països tradicionalment coneguts com el tercer món, la situació és més que colpidora. No obstant, aquestes xifres tan esfereïdores no ens han d’impedir mirar a la pobresa propera, la de la nostra realitat més immediata: la del nostre país i la dels nostres barris, la que té una cara familiar i que en els darrers anys s’ha incrementat de manera alarmant, tenint un impacte sobre a la població infantil de manera particular.  

Tot i que no és el mateix parlar de pobresa aquí a Catalunya que un país africà, per posar un exemple, entenem pobresa com la situació en la qual un individu no aconsegueix cobrir les seves necessitats bàsiques de manera satisfactòria. Això vol dir que la pobresa no es mesura de forma aïllada sinó en relació amb el nivell de desenvolupament de la societat en estudi en particular. En aquest sentit, a casa nostra una persona es considera pobre quan està en una situació desavantatjosa respecte la mitjana de la resta de la població. Segons el càlcul de l’IDESCAT per a l’any 2011, el llindar d’ingressos anuals sota el qual una persona es considera en risc de pobresa era de 8.176€ nets. Això significava a la pràctica que 1 de cada 5 catalans es trobava situació de risc de pobresa.

Si analitzem aquestes dades des de la perspectiva de la infància, a Catalunya es considera que un  infant és pobre quan no  té cobertes les seves necessitats bàsiques, que viu en una família on els ingressos no permeten arribar a final de mes, on els pares es troben a l'atur o bé on la precarietat laboral impedeix dedicar temps i atenció als fills i filles. Tenint en compte aquests criteris, segons l’Idescat l’any 2010 el risc de pobresa a Catalunya afectava a un 23,7% dels infants menors de setze anys, quasi un de cada quatre. És a dir, més de 285.000 infants menors de setze anys no poden satisfer les seves necessitats bàsiques en igualtat d’oportunitats. Una situació, val a dir-ho, d’extrema vulnerabilitat ja que ni els infants són responsables de la seva situació ni tenen els recursos ni mecanismes suficients per sortir-se’n.  

Per fer-nos una idea de la magnitud d’aquestes dades, tal vegada ens pot resultar útil fer una ràpida comparativa entre països del nostre entorn. Segons un informe de la Comissió Europea citat en una notícia del portal Xarxanet, els percentatges de risc de pobresa infantil difereixen molt entre països. Mentre que a Dinamarca o Finlàndia se situen sobre el 10%, a Espanya, Grècia o Itàlia se situen per sobre del 25%, un percentatge que des del 2008 ha crescut en 8.8 punts percentuals...  en només 5 anys!  

Cal no oblidar que la pobresa infantil i la desigualtat social al sí dels països no és un fet inabastable: té raons estructurals que van des de l’estructura i fortalesa de l’estat de benestar, a un model econòmic i de mercat de treball precaritzat i dualitzat vulnerable a conjuntures de crisi econòmica o al model de redistribució de la riquesa mitjançant mecanismes fiscals. És, per tant, polititzable i abastable col·lectivament. En aquest article, però, no volem cercar ni causes ni creiem que és el moment de proposar alternatives.

El nostre objectiu és posar l’accent que aquestes dades de pobresa infantil, darrera la realitat estadística abstracta i llunyana, el nostre país es juga el futur i la seva cohesió social. Tenim el repte com a societat d’evitar que les situacions de pobresa actuals (esperem que conjunturals) no es cronifiquin i es transmetin de generació en generació, de pares i mares a fills i filles. Hem d’aconseguir que les dificultats d’avui no es transformin en conseqüències com dificultats d’ordre familiar, psicològic, acadèmiques o de salut que generin un cercle viciós de pobresa i exclusió social en l'etapa adulta.  Ens juguem que una part important del futur d’aquesta societat no es quedi enrere. Ens juguem la dignitat d’una societat que ha de vetllar que els més febles i vulnerables tinguin una vida plena que els possibiliti realitzar-se com a persones per tal que tothom aporti el seu valor a la nostra societat.

Jonatan Sánchez Rico.

Desenvolupament de Projectes. Àrea de Programes Educatius de la Fundació Pere Tarrés.

La infància, una prioritat

El dia 20 de novembre es celebra el Dia Internacional del Drets de la Infància. Va ser instaurat per les Nacions Unides com a commemoració de la Convenció dels Dretsde la Infància aprovada per l’assemblea plenària en aquesta data de l’any 1989. Molts són els països que han subscrit aquest acord internacional que consagra i recopila un bon nombre de drets dels nens i nenes. Així fixa uns principis generals com ara l’interès superior de l’infant, la no discriminació, el dret a la vida, i la incorporació del punt de vista dels infants en les actuacions que els afectin. En la resta de l’articulat determina els drets civils i polítics, els econòmics, socials i cultural, els de vida quotidiana, i de salut i benestar, educació i lleure,  i finalment unes mesures especials de protecció. L’Estat Espanyol va subscriure aquest acord l’any 1990 que segons el dret internacional té rang de llei en el nostre ordenament jurídic.

A Catalunya i a l’Estat, en el context de crisi que vivim, alguns d’aquests drets es veuen especialment vulnerats. Segons dades de la Unió Europea (Eurostat 2011) a l’Estat Espanyol hi ha un 27,2% de pobresa infantil, si bé es un concepte estadístic relatiu, dona una dimensió de la situació en que es troben molts nens i nenes. Actualment és el grup de la població que més està patint la crisi.  Sobretot es concentren en llars monoparentals o en les que els diferents membres estan a l’atur, però també de manera significativa en famílies nouvingudes.  Darrera d’aquestes dades hi ha infants que poden veure condicionat irreversiblement el seu desenvolupament  integral, i en definitiva la seva vida, en un continent i en una economia que volen ser dels valors humans i del coneixement.

Les dificultats en l’accés a l’educació primerenca, la falta de suport per a l’aprenentatge escolar o per a les activitats més enllà de l’aula, les carències d’una alimentació equilibrada, o d’una sanitat integral poden ser algunes de les manifestacions d’aquestes situacions de desigualtat.

Una de les experiències que unifica als ésser humans és la infantesa. Hem tingut vivències diferents que han marcat la nostra vida. Ara bé, en aquesta etapa en que necessitem afecte, ens sentim especialment desprotegits i vulnerables, ens cal l’estimació i cura dels pares,  però també necessitem del compromís de tota la societat i dels Governs. La crisi és incomprensible per als menors i tenen menys recursos i capacitats per a afrontar-la, i per tant necessiten de la nostra priorització, per conviccions ètiques i per solidaritat intergeneracional. No podem hipotecar el seu futur amb deutes inassolibles ni amb  indiferència ni falta d’esperança.

Hi ha determinades qüestions de país que haurien d’anar més enllà dels partits, i disposar d’un ampli consens social i estabilitat. Precisament les opcions apartidistes i d’ampla base retornen  la grandesa a la política, i més quan es tracta de la vida dels infants. Així cal avançar decididament en un Pacte per a la Infància, que afavoreixi la igualtat d’oportunitats, i que es centri amb aquelles actuacions de major impacte, com ara les polítiques educatives al llarg de la vida, i que contemplin les activitats extraescolars i d’educació en el lleure, la salut i l’alimentació, la participació i la cultura,  i la protecció. Amb recursos definits, i amb polítiques de rendes eficients i transparents que garanteixin que el naixement no condiciona totalment la vida. I amb obligacions per part de les famílies i dels propis infants, en el marc de les capacitats de cadascú, i de la dignitat de les persones.

La vida dels nostres fills i filles ha d’estar al capdavant de les prioritats socials i polítiques.

Rafael Ruiz de Gauna

Director de Formació, Consultoria i Estudis de la Fundació Pere Tarrés

Pobresa infantil

Diversos estudis i el treball quotidià en la realitat constaten la pobresa infantil, a l’entorn del 25% de la població, amb importants implicacions per al seu futur. La pobresa infantil es concreta en absentisme i fracàs escolar, en abandó pràctic dels menors que, des de molt petits i sense cap referència adulta amb criteri, fan el que volen amb el seu temps lliure, amb una nutrició desequilibrada i fins tot insuficient, amb un risc de desequilibri psíquic cinc vegades superior al de la mitjana de la població. Problemes socioeconòmics com la monoparentalitat per abandó, l’atur, els salaris baixos o el consum de tòxics agreugen la desatenció dels menors. 

Amb tot, l’acció preventiva, l’acompanyament social a les mares, el paper dels centres oberts i d’esplai diaris és insubstituïble. Es parla d’un 2% d’extrema pobresa a Espanya, on fins ara el paper de la societat civil està essent insubstituïble. També, i especialment, per atendre aquests dèficits cal la complicitat pública-privada en la prestació de serveis i la màxima consciència social.

Informació relacionada:

Conclusions jornada Pobresa infantil que es va fer entre Fundació Pere TArrés, Càritas i Fedaia

 Monogràfic sobre Pobresa Infantil de la Revista Educació Social (editada per la Fundació Pere Tarrés).

Entrevista a la professora de la Facultat Pere Tarrés, Mercè Darnell, sobre la teranyina de la pobresa a TV3

Josep Oriol Pujol
És director general de la Fundació Pere Tarrés. Consulta la seva fitxa d'expert.

Els reptes de la pobresa infantil

El fet que un de cada quatre infants de Catalunya es trobi sota el llindar de la pobresa és una situació davant la qual no podem restar indiferents. A més, quan parlem de pobresa infantil hauríem de valorar molts elements de l’entorn on estan creixent aquests nens i nenes.

• Entorn educatiu: ens hauríem de preguntar si estem realment oferint als nostres nens i nenes el millor espai educatiu, la millor escola? Una escola marcada actualment per milers de cartells de denúncia, queixa, i on els infants noten el malestar dels mestres.
• Entorn familiar: ens trobem amb famílies sense recursos, que estan patint els efectes d’aquesta crisi. I es tracta d’una crisi que no es fa evident només en els aspectes econòmics sinó també a través de la tensió familiar, l’atur, el dolor, la inestabilitat, el fet d’haver de quedar-se sense casa, el patiment per no poder alimentar els fills. Els infants reben les conseqüències emocionals d’aquestes situacions tan dures.
• Salut i alimentació: sovint l’alimentació que estan rebent els infants no és equilibrada, i alguns casos, és insuficient. A més, en moltes ocasions degut a la situació de pobresa de la família, l’alimentació del nen o la nena depèn únicament d’espais externs a la llar com ara els menjadors socials, els menjadors escolars, els centres d’esplai diaris i centres oberts.

Educació, estabilitat emocional, salut i alimentació, aquests són alguns dels drets dels infants reconeguts per la Convenció dels Dretsdels Infants que celebrarem d’aquí un mes. Però què celebrarem? Estem respectant realment aquests drets?

Aquesta és la situació que viu la infància del present i, per tant, és la vida dels adults del futur. Aquells adults que adoptaran decisions, encapçalaran propostes i que, en definitiva, guiaran també el nostre país en un altre moment de la història. Aquests infants seran grans i necessitaran d’aquella base i estabilitat que tothom necessita per créixer: aprenentatges, atenció, cura, estima, etc.… Podrem dir que els adults del present hem garantit tot això en la seva infantesa?

La incertesa i vulnerabilitat que viuen aquests nens i nenes és una situació que determina de forma considerable el seu desenvolupament i creixement com a persones en aspectes com autoestima, seguretat, acompanyament o desenvolupament emocional.

Ara mateix hem d’assumir aquest repte, una autèntica oportunitat per a aquells que ens dediquem a la infància i a l’educació. Ens toca decidir i entomar la situació, optimitzant els recursos i posant al servei dels més petits tot allò que es mereixen. Fem d’aquells que seran el nostre futur, els autèntics protagonistes.





Més informació:

Conclusions jornada "Pobresa infantil" de Fundació Pere Tarrés, Càritas i Fedaia:

Monogràfic sobre Pobresa Infantil de la Revista EducacióSocial  (editada per la Fundació Pere Tarrés)

 

Maria València
És presidenta del Moviment de Centres d'Esplai Cristians Catalans de la Fundació Pere Tarrés.