Les múltiples cares de la violència envers les dones

Alguna vegada he sentit afirmar:

La violència vers les dones forma part de les violències, en general, perquè també hi ha dones que exerceixen violència vers els homes.

Crec que és important establir un aclariment conceptual al respecte.

La violència masclista és tota aquella violència que s’exerceix contra les dones per el fet de ser dones, i com a manifestació de la discriminació i situació de desigualtat en el marc d’un sistema de relacions de poder. És a dir, la violència cap a les dones, respon a una desigualtat estructural dins del sistema patriarcal on homes i dones no són iguals. 

Això significa que si no existís el sistema patriarcal i homes i dones fóssim iguals no existiria la violència masclista?.

Així és.

Però no ens trobem en aquesta situació, i el sistema patriarcal segueix vigent en les nostres societats, certs avenços envers la igualtat no desfan un sistema. D’altra banda, 44 dones mortes per violència masclista en menys d’un any a l’estat espanyol, posa de manifest que estem molt lluny de viure en un sistema igualitari. És una dada summament trista com a societat, ja que, l’assassinat d’aquestes dones no és un tema privat, sinó públic, que ens afecta a tots i totes. És una derrota social.

Però, si bé la mort és la manifestació més cruenta de la violència envers les dones, no és l’única. Hem de tenir en compte que la violència de gènere contempla múltiples formes de violència.

Així, les manifestacions de les violències masclistes al nostre país té múltiples formes, a les quals sovint tanquem els ulls per no esfereir-nos davant la flagrant vulneració de drets humans. 

Penso en el tràfic de dones obligades a prostituir-se als nostres carrers, penso en les joves obligades a casar-se amb homes amb qui no volen casar-se, penso en les nenes que pateixen tocaments i agressions sexuals per familiars, penso en adolescents nascudes a Catalunya que un estiu se les enduen de vacances i els hi realitzen mutilacions genitals, penso en àvies que han hagut de patir durant totes les seves vides relacions sexuals no consentides dins del matrimoni, penso en noies que tornen intranquil·les al vespre perquè les assetgen homes pel carrer, penso en joves violades en espais de festa, penso en dones que durant el seu embaràs i el seu part, han estat excloses de la presa de decisions sobre el seu cos, penso en dones que són assetjades física o psíquicament en el seu àmbit laboral, penso en dones amb parelles que controlen amb qui van i com vesteixen, penso en qualsevol dona que ha patit o és susceptible de patir violència per el fet de ser dona. Penso en totes nosaltres.

Davant d’aquestes situacions que reconeixem com a quotidianes el conjunt de la societat no resta impassiva:

El parlament de Catalunya va aprobar la  Llei 5/2008, del 24 d’abril, del dret de les dones a eradicar la violencia masclistes que reconeix la violència masclista com una forma de violència de carácter estructural propia del sistema patriarcal.

Les institucions i administracions publiques s’esforcen en realitzar dispositius d’atenció, serveis d’acompanyament i informació, mitjans de denúncia, campanyes de sensibilització, formacions, exposicions, tallers, etc. per a desterrar aquestes situacions, sensibilitzar a la població i protegir a les dones.

Des dels moviments feministes se segueix denunciant al patriarcat i a totes les formes de violència envers les dones, demanant a les administracions publiques fórmules per a eliminar el sistema patriarcal, protegir a les víctimes i sensibilitzar envers la violència zero.

Personalment considero que la violència envers les dones és l’eina executiva i violenta del sistema patriarcal, en el qual tots i totes estem immersos. El primer què podem fer és ser-ne conscients i reconeixer’l, per desprès, prendre consciència, no acceptar i lluitar envers totes les formes de violències.

Així, si bé, algunes manifestacions del masclismes i de les violències poden ser més subtils, no per això són menys importants. Parlo del acudits masclistes, parlo dels comentaris dels homes que cosifiquen i sexualitzen a amigues i companyes, parlo dels “piropos” que un desconegut diu pel carrer a una dona, parlo dels comentaris despectius que un amic fa envers la seva parella, aquestes manifestacions aparantment inofensives, són formes, petites, encara, del que és l’assetjament i la violència envers les dones.

Si volem que no hi hagi “ni una més”, si “ens volem vives”, si no volem seguir afirmant “#metoo”, cal tolerància zero envers el masclisme i les formes de violències envers les dones. I la tolerància zero depèn dels homes, de les dones i dels poders públics, perquè 44 dones mortes en un estat és un fracàs social, no una amenaça (com es refereixen envers al terrorisme) és un fet que requereix de voluntat política i inversió pública.

Judith Hernández

Coordinadora General Acció Social  de la Fundació Pere Tarrés

Les relacions de parella "sanes"

Tenir parella pot ser la cosa més bonica del món o convertir-se en la teva pròpia presó. Us explicaré dues situacions en les que pot passar això i m’agradaria que ho poguéssiu identificar en vosaltres o en algun company.Són situacions que he anat aprenent en la relació amb els nostres usuaris, en serveis socials i en serveis d’atenció a la dona, en la pràctica professional.

La situació A és aquella en la que la violència és va infiltrant poc a poquet en la relació de parella i la situació B és aquella en la que creem relacions de dependència, que no són sanes, i que ens tornen controladors, acaparadors, egoistes i possessius.Totes dues són situacions que no ens fan feliços i que determinen una relació no del tot sana. 

La violència es va infiltrant poc a poc

Anem amb la primera la situació A, en la que la violència es va infiltrant poquet a poquet en la relació de parella. Són aquelles situacions en les que tu no sortiries mai amb una persona amb la que, en la primera o en la segona trobada de quedar amb ella, t’insultés, et menyspreés o et ridiculitzés davant dels demés. Però com acabo de dir, la violència es va infiltrant poquet a poquet. 

Per simplificar-ho he buscat la metàfora de la granota. La granota si la poses amb un cubell amb aigua i aquesta aigua està freda, la granota entra i surt, però si la posem amb un cubell amb aigua i gradualment anem pujant la temperatura, aquesta granota arriba un moment en que queda atordida, esgotada, i ja no pot sortir. Això és el que passaria en les situacions de violència. 

Situacions de dependència

L’altre model, el model B, és el que creem en situacions de dependència, ens aferrem a una persona, ens tornem egoistes, possessius, la volem per nosaltres, tot i que hàgim de canviar la nostra manera de ser per no perdre-la. Aquesta relació de dependència que creem amb l’altre persona, tampoc ens fa feliços. Recordeu la taronja? No és una mitja taronja. La “media naranja” no existeix. Som taronges senceres. Som persones senceres. No necessitem la meitat de ningú per ser persones complertes. 

Per què passen aquestes situacions? Perquè portem una motxilla personal, que és intransferible, que és la nostra història personal, la relació que hem tingut amb les nostres pares, la situació que hem viscut amb la família, el tenir un pare autoritari, una mare permissiva o més submisa o la relació de persones significatives que hem tingut de models. També el grup d’iguals amb els que ens hem relacionat. Els nostres amics, els nostres líders i també la imatge personal que tenim de nosaltres mateixos.

El camí de la teva vida

I per acabar, m’agradaria fer-ho amb la metàfora del tren. El tren simbolitza el camí, la trajectòria de la teva vida. Als diferents vagons hi pujaran persones que t’acompanyaran tota la vida i d’altres que hi estaran uns instants. Però el més important és que tinguis les portes obertes perquè baixi qui no vulgui acompanyar-te. No t’aferris a ningú que no vulgui compartir amb tu la teva vida. I que expulsis de la teva vida aquelles persones que no et tracten amb respecte, que no t’aporten res. I que sobretot no canviïs la trajectòria de la teva vida, perquè tu ets el protagonista de la teva vida i tu necessites ser feliç.

Dra. Gisela Riberas Bargalló

Directora acadèmica de Grau i Directora del Grau en Educació Social de la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés – Universitat Ramon Llull

Violència masclista: el patriarcat continua a les venes de la nostra societat

La violència masclista segueix colpejant fort la nostra societat. Malauradament aquest 25 de novembre conmemorem el «Dia Internacional de l’eliminació de la violència contra les dones» lamentant la pèrdua de 48 d’elles a l’Estat espanyol en el que va d'aquest 2015, sis de les quals vivien a Catalunya. Nombroses han sigut les campanyes que s’han dut a terme des que l’any 1999 l’ONU va establir aquesta data. 

No obstant, les arrels del patriarcat segueixen molt vives (massa) i alimenten nous brots de masclisme i desigualtat. Així ho hem pogut comprobar en diferents activitats formatives i de sensibilització que hem realitzat recentment arreu de Catalunya. “Va entrar al despatx i va tancar la porta com si res. Després em va començar a explicar que s’havia fet mal no sé amb què i es va baixar els pantalons per ensenyar-me un blau en una cuixa. Jo no el vaig ni mirar, però em vaig posar molt nerviosa”. El relat és d’una dona de mitjana edat que en el marc d’una formació sobre igualtat de gènere es va atrevir a compartir aquesta experiència davant les seves companyes. Per a la meva sorpresa, era una situació perfectament coneguda fa temps per la majoria d’elles.

A simple vista pot semblar una conducta inofensiva entre companys de feina que es coneixen fa temps; no obstant, altres testimonis de les participants van confirmar que es tracta d’una persona habituada a assetjar sexualment a les seves companyes, fins al punt que fa temps una d’elles va decidir deixar la feina per aquest motiu. Des de la meva perspectiva es tracta d’un cas típic d’assetjament sexual a la feina, però d’un tan subtil que per una gran majoria resulta invisible, inofensiu i fins i tot normal.  “Els homes són així”, diuen, per tant, no hi ha perquè alarmar-se. Tot el contrari, conductes com aquesta expressen un masclisme profundament arrelat i que fa que els homes que s’ho creuen es sentin amb el dret no només de “sexualitzar” els entorns professionals, sinó també de criticar i ridiculitzar a les dones que expressen la seva incomoditat davant aquestes situacions.

El testimoni d’aquella dona va trastocar totalment la dinàmica del curs, provocant un acalorat debat sobre la gravetat dels fets, la complicitat dels altres homes i l’actitud dels caps. També va posar en evidència l’individualisme i la manca d’empatia amb els que sovint (homes i dones) actuem davant d’aquest casos, així com la desinformació que existeix sobre la normativa vigent que sanciona aquestes persones i protegeix a les dones.  

Tot i que en les darreres dècades s’han donat passes molt importants, la nostra societat segueix sent en un context sexista i desigual. Mentre hi hagi homes que es sentin amb el dret d’envair l’espai personal de les dones i d’altres que ho acceptin sense qüestionar-s’ho, vol dir que haurem de continuar treballant per eradicar les branques del patriarcat, sovint camuflades sota els rostres irònics del micromasclisme i el postmasclisme. Mentre hi hagi dones que hagin de comptar blaus en la seva pell i d’altres que perdin la vida a mans de les seves parelles haurem de continuar aixecant la veu per dir “stop masclisme!”. 

Rodrigo Prieto

Co-Fundador i Director de Continguts de l’Institut Diversitas.

Professor de la Facultat Pere Tarrés de la Universitat Ramon Llull.

La prevenció de la violència de gènere des de l’escola

Ens trobem actualment en un món que s’enfronta a unes necessitats educatives exigents, degut a que els nostres joves es troben sotmesos a diferents tipus de pressions que poden condicionar la seva percepció de la realitat. Ens calen moltes habilitats, eines i recursos educatius per poder donar suport a l’esperit crític del nostre alumnat i ajudar a que evolucioni cap a fites més crítiques i auto-reflexives.

Després de molts anys d’investigació, sabem que contra la violència entre iguals i entre parelles és necessari lluitar-hi des de la intervenció directa un cop el problema ja hi és present. Però també cal prevenir i sensibilitzar la societat des dels inicis, creant un clima de convivència, respecte i igualtat que dificulti que s’instaurin els episodis de violència.

Un exemple d’aquesta tasca preventiva la porta a terme des de fa anys el programa “Violència-Tolerància 0” de l’Obra Social de La Caixa amb diferents iniciatives. Una d’aquestes accions que s’ha realitzat amb el Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya i la Fundació Pere Tarrés està basat precisament en la formació del professorat de secundària.

Aquest projecte formatiu està basat en la importància de prevenir la violència des de les aules, partint del vincle habitual entre el professorat amb el seu alumnat. La formació aconsegueix que els docents  desenvolupin eines de gestió i de treball a l’aula que fomentin la pròpia reflexió dels joves en aspectes com el respecte de les desigualtats per raó de gènere, l’establiment de les relacions de parella sanes o la identificació de mites erronis de l’amor romàntic. L’objectiu és poder prevenir situacions de violència a la parella i, alhora, dotar-los d’eines que facin la convivència a l’aula més positiva, sense matisos ni episodis de violència entre iguals per raó de gènere.

Els resultats d’aquest projecte es presenten demà 17 d’octubre a les 17 hores, a la Sala d'Actes del Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya (Via Augusta, 202. Barcelona).

Elena Garrido 

És formadora de la Fundació Pere Tarrés participant en el projecte.

 

Violència de génere

La ventafocs ja no vol menjar anissos i la Lara Croft vol anar amb xandall. Al mercat venen les taronges senceres i no mitges parts. Per què mantenim mites que perpetuen idees sexistes? Som conscients del que comporta la violència de gènere però sovint reproduïm inconscientment micromasclismes heretats de la nostra cultura patriarcal.

La violència de gènere és un problema social i un tipus de violència específica que pateixen les dones de tot el món pel sol fet de ser dones. El maltractador exerceix danys psicològics i/o físics en la seva víctima reproduint els estereotips sexistes de l’estructura patriarcal dels nostres avantpassats. Tot i ser considerats models discriminatoris i desfasats per a una societat del segle XXI, encara estan arrelats a la nostra manera d’actuar.

Cada vegada més, però, hi ha un major nombre de persones conscients de la urgència del canvi i de la rehabilitació cap a noves identitats tant masculines com femenines. No obstant això, es necessita d’una praxis pedagògica no sexista que vetlli per la prevenció del que anomenen micromasclismes i mites de l’amor romàntic.

Els micromasclismes es podrien definir, segons Luís Bonino, com les pràctiques de dominació i violència masculina quotidianes i imperceptibles. Són actituds sexistes que estem acostumats a veure o escoltar. Sovint són difícils d’identificar, moltes vegades perquè són subtils o estan disfressades de proves d’amor que es donen durant el festeig d’una parella. Majoritàriament són una reproducció d’allò que veiem o escoltem en les pel·lícules, les novel·les, els videojocs, les cançons, els contes...

El concepte d’amor que interiortitzem és una construcció cultural basada en l’amor trobadoresc que cantaven els joglars. Un amor idealitzat i dolorós perquè era inassolible. Només cal que fem una ullada a algunes lletres de grups actuals que segueixen els i les adolescents, per exemple Sense tu de Teràpia de Shock o Without you de David Guetta. I ens fixem, després, en la reproducció que fan en les seves relacions d’amistats o de parella els infants i els i les adolescents. Molts d’ells i elles fantasiegen amb l’amor etern, únic, permanent en el temps, la mitja taronja... un amor ple de mites o fal·làcies de l’amor romàntic que poden afavorir i sustentar la violència de gènere.

Altres aspectes i creences errònies que també contribueixen a la desigualtat de la dona en el món actual es trobem en l’ús d’un llenguatge masclista i en la imatge estereotipada que es mostra en els videojocs i en alguns mitjans de comunicació.

En concret, en el cas dels videojocs, l’any 2004, es va posar de manifest mitjançant l’anàlisi de 250 jocs del mercat més venuts que tots reproduïen estereotips sexistes. Tots ells estaven creats per homes i per a homes, reforçant el comportament i el paper masculí, i en ocasions, amb clares mostres d’incitació al sexisme. Els jocs estaven pensats per a un imaginari masculí i responien al que des de la representació social serien els desitjos, les afinitats i les aficions dels homes.

Tot i que avui en dia existeixen alguns videojocs desenvolupats per dones i pensats per a la família, encara, els top ten i els que més atrauen són aquells que la dona presenta un cos de formes exuberants i una vestimenta que no correspon a les necessitats del moment.

Arrel aquest plantejament sorgeix el projecte X-IGUAL (per igual), una iniciativa de la Fundació Pere Tarrés amb el finançament del Ministeri d’Indústria, Turisme i Comerç dins el Plan Avanza. X-IGUAL és un programa educatiu dirigit al professorat, educadors i educadores d’adolescents i joves per treballar la igualtat d’oportunitats i prevenir la violència de gènere. Aquest espai ens convida a fer una reflexió a través de l’anàlisi dels videojocs i, en general, de les TIC sobre el paper de la dona en diferents àmbits.

El podeu consultar a: www.x-igual.org.

Aquets article ha estat publicat al Butlletí d'Acció Social de al Fundació Pere Tarrés

Anna Blazquez Abella
Cap de l'Àmbit d'Acció Digital de la Fundació Pere Tarrés

Violència de gènere i empoderament de la dona. Dos conceptes vinculats?

Vull fer aquesta reflexió en positiu. La lectura dels mitjans de comunicació i, del que s’escriu en general, en relació a les dones que han patit violència de gènere, acostuma a tenir una caire victimista. Sí, les dones són víctimes quan els homes exerceixen sobre elles la violència i ho són de la manera més cruel que hom pugui pensar i sentir. Són víctimes a mans de les persones que estimen, de les persones que tenen més a prop, de les persones amb les que han construït projectes de futur, amb les que han començat una nova vida, amb les que han format una família.

Elles són víctimes i ells són botxins. Malgrat això, moltes d’aquestes dones demostren una gran capacitat de resiliència. Tenen capacitat per tornar a pensar en el futur, per tornar a començar, per tirar endavant. Malauradament, la majoria de vegades, parteixen d’un punt zero. Elles i els seus fills -ara més seus que mai- han de renunciar a l’entorn, a la llar, a les xarxes socials, a la família... fugint d’aquell que els amenaça. I ho fan amb por, fins i tot amb terror,  però també amb valentia.

La participació en una jornada sobre projectes d’innovació social m’ha ofert la inspiració pel que ara escric. Coneixia, a través de la meva trajectòria professional i acadèmica, aquesta valentia i l’afany de superació en moltes d’aquestes dones i, com aquest estat d’ànim, conviu amb una profunda tristor i amb una pena immensa en el més profund de la seva ànima. Elles passen per una ruptura brutal amb els seus esquemes vitals.

No coneixia, però, que algunes d’elles s’erigeixen com abanderades de la resta. Ana Bella n’és una. Després de patir maltracta durant 11 anys per part del seu marit i pare dels seus quatre fills, va començar una nova vida. Quan ho fa, però, no pensa només en ella sinó que dirigeix els seus esforços a d’altres dones que es trobin en situacions similars. Ella pretén “empoderar” la dona maltractada i ho pretén potenciant la superació de la violència de forma positiva, fugint del victimisme i cercant generar un canvi social cap a la Igualtat. A més, ho fa a través de diferents projectes solidaris. Han estat víctimes però arriba un moment en que deixen de ser-ho i comença per a elles una vida digne. Ana Bella, i ben segur, d’altres dones anònimes, aconsegueixen vincular la violència exercida contra les dones a l’empoderament d’aquestes.

Facultat Pere Tarrés - URL: Postgrau en violència familiar

Institut Català de les dones - Generalitat de Catalunya

Instituto de la Mujer - Ministerio de Trabajo y Asuntos Sociales del Gobierno de España

Montserrat Garcia i Oliva

directora del Postgrau en Violència Familiar de la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés

[més informació]