Què és l'Educació Social i què aporta a la societat?

- Què passa quan una dona és dependent? Està sotmesa a una situació de violència i no sap com sortir-se’n.
- Com fer perquè un infant que viu en un escenari de molta precarietat pugui tenir les oportunitats que té qualsevol infant i tenir una vida digne i plena.
- Com aconseguir que un home que està pel carrer des de fa molts anys trobi la manera de vincular-se a la societat i ser un ciutadà més de ple dret.
Totes aquestes qüestions són les que es planteja l’educació social com a professió que genera possibilitats per sortir d’aquestes situacions de dificultat.

Som biografia, ens construïm i ens fem vivint amb les altres. L’educació és aquest procés de construir-se com a persona. En principi, la primera educació la rebem a casa i també a l’escola, però ben aviat ens adonem que ens eduquem en moltes altres situacions i circumstàncies: amb els amics, en el barri, en el lleure, més tard a l’institut, a la feina, en la pròpia convivència del dia a dia. Això permet arribar a una primera conclusió, l’educació on es dona només a l’escola. És a dir no hem de confondre educació amb escolarització.

La segona cosa és que educar-se no és nomes aprendre i adquirir nous coneixements, sinó que és també desenvolupar les pròpies habilitats, competències i destreses que ens fan ser a cada persona com som.

La tercera qüestió és que al llarg de tota la vida van apareixent nous reptes, de manera que no es pot aprendre a l’inici tot allò que necessitarem saber per sempre. És a dir, que durant el procés de la pròpia vida van apareixent reptes i hem de fer nous aprenentatges. Bona part d’aquests aprenentatges i habilitats que desenvolupem les adquirim de manera natural i espontània i pràcticament sense tenir-ne consciència. És a dir, a l’escola si que ens ensenyen coses i ens diuen que ens estan ensenyant i tenim consciència del que estem aprenent. Però hi ha moltíssimes altres qüestions que aprenem pel fet de viure. Per exemple, des de petits aprenem a auto controlar-nos, aprenem a resoldre els conflictes de manera dialogada, aprenem a guanyar en autonomia, aprenem a organitzar-nos, aprenem a fer projectes. Formalment podríem dir que ningú no ens ha ensenyat, però són aprenentatges que hem fet de manera natural.

Desgraciadament hi ha circumstàncies que fan que aquests aprenentatges més espontanis i naturals no es puguin arribar a donar. I aquí és quan apareix l’educació social, és una professió que et fa conscient de tots aquests aprenentatges i capacitats que necessitem per viure en societat, els fa explícits, els ordena, els sistematitza i crea escenaris on poder aprendre’ls i adquirir-los per viure de manera integrada i autònoma en societat. 

Aquí es quan per exemple l’educació social organitza un escenari ben dissenyat per treballar amb dones per ajudar-les a construir la seva pròpia autonomia i independència. O per exemple es quan treballa amb persones que viuen al carrer perquè tornin a desenvolupar les seves capacitats de relació amb els altres i vincular-se a la societat. O poden treballar amb famílies per orientar-los en com ha de ser la criança dels seus fills i la gestió de les dificultats del viure amb infants i adolescents al llarg de tota l’etapa de la criança. 

En definitiva, l’educació social és una professió que de manera intencional i conscient estructura aprenentatges i desenvolupaments de capacitats per compensar tots aquells elements.

L’educació social crea escenaris de desenvolupament i aprenentatge perquè la persona pugui plantejar-se reptes que sense la presència d’aquesta professió no s’hauria arribat a plantejar. Si féssim un paral·lelisme amb el billar, podríem dir que l’acció que fa un educador o educadora social és aquella carambola precisa i ben estudiada que fa amb una bola per canviar-li la trajectòria. De moment li canvia la trajectòria, no és definitiu, no sabem cap a on anirà ara aquesta bola després d’aquest toc, però segur que obre nous escenaris i noves possibilitats. 

També contribueix a crear ponts entre les persones i els grups de manera que construïm societats més integrades. En definitiva, l’Educació Social és una professió fonamental per generar a mig termini un món més just per a tothom.

Dr. Jesús Vilar Martín 
Director de publicacions de la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés – Universitat Ramon Llull

¿Es conveniente una ley que regule la Educación Social?

La propuesta del Consejo General de Colegios de Educadores y Educadoras Sociales (CGCEES) para promover una ley que regule la Educación Social es una iniciativa necesaria y adecuada, que llega en el momento oportuno.

La Educación Social, tal como la entendemos ahora, ha tenido un recorrido muy rápido y muy intenso en un periodo breve de tiempo. Este recorrido lo podemos organizar en tres grandes etapas.

 
La primera etapa podemos llamarla de introspección y abarcaría desde los años 70 hasta 1991, momento en que apareció el decreto que marcaba el inicio de la Diplomatura en la universidad.  

Se trata de una etapa en la que un grupo de personas que desarrollaban actividades educativas fuera de la escuela toman consciencia que las particularidades de su actividad pueden llevar a construir una profesión sólida y diferenciada. Se organizan las primeras asociaciones profesionales y el debate interno para construir la identidad es intenso y fructífero. En paralelo, en la universidad también se está construyendo un discurso alrededor de la pedagogía social y la confluencia de ambos permite finalmente la aparición de la diplomatura.

La segunda etapa, que podemos definir como de obertura, coincide con el inicio de la diplomatura en 1991 y simbólicamente podemos cerrarla alrededor del 2007. 

La diplomatura hace visible la Educación Social y la sitúa entre las distintas profesiones de carácter socioeducativo. La aparición de las sucesivas promociones de educadores y educadoras sociales normaliza la presencia de este profesional y públicamente se le empieza a reconocer. El colectivo profesional se organiza definitivamente mediante la creación de los primeros colegios profesionales (Barcelona 1996 y Galicia 2001) y se desarrollan los primeros congresos propios de la profesión que aportan reflexión y cuerpo conceptual. En paralelo, las elaboraciones teóricas que se desarrollan desde la universidad contribuyen a dar solidez a su discurso y hace que la presencia pública de la profesión se consolide.

Finalmente, la tercera etapa podemos definirla como de normalización, y va desde el 2008 a la actualidad.

La fecha elegida para establecer el cambio de etapa coincide con tres hechos relevantes. El primero, la creación del Consejo General de Colegios de Educadores/as Sociales, que aporta una estructura compartida, referente para los profesionales e interlocutor con las administraciones; el segundo, la presentación de los documentos profesionalizadores (definición de Educación Social, código deontológico y catálogo de funciones y competencias), que define los mínimos identitarios compartidos por todas las sensibilidades y tendencias de la profesión, aspecto fundamental para darse a conocer; el tercero, la aparición del decreto que convierte la Educación Social de diplomatura a grado, lo que la convierte en unos estudios de rango similar a todos los demás y permite normalizar la investigación en esta área, lo que facilita que la colaboración entre la universidad y los profesionales aumenta sensiblemente.

Si tenemos en cuenta esta evolución, es conveniente y razonable que en estos momentos se pida una ley que regule la Educación Social y que reconozca jurídicamente las características de una actividad que desde el punto de vista académico y profesional ya está consolidada. De la misma forma que está regulada la actividad profesional de un maestro/a, o está definido por ley quien puede trabajar en un hospital o en unos servicios sociales, es necesario enmarcar jurídicamente la Educación Social como actividad que responde a la promoción de unos derechos de la ciudadanía. Conviene una ley que incluya e incorpore todas las sensibilidades y situaciones particulares de la Educación Social. 

Esta ley puede ser un buen instrumento para hacer frente a los retos actuales de la Educación Social como profesión, pero también como espacio de estudio, formación e investigación en su voluntad de contribuir en la mejora de la vida social.

Dr. Jesús Vilar Martín
Director de publicaciones de la Facultad de Educación Social y Trabajo Pere Tarrés – Universitat Ramon Llull

2 d’octubre, Dia Internacional de l'Educació Social

Avui celebrem el Dia Internacional de l’Educació Social però també el 20è aniversari de la primera promoció d’educadors i educadores socials, que va graduar-se l’any 1995, ara fa 20 anys. La reflexió sobre aquesta pràctica professional i la consciència de necessitar estructures organitzatives i una formació específica comença a finals dels anys 60. Però és l’any 1991 quan es va publicar el decret que donava el tret de sortida a la presència de l’Educació Social a la universitat i la feia visible en el conjunt de les professions educatives i socials.

L’Educació Social és una professió jove que en aquest breu període de temps ha fet grans canvis i avenços substancials. S’ha dotat d’eines per consolidar una identitat pròpia compartida, com és el cas dels Documents Professionalitzadors que recullen una definició específica d’Educació Social, el codi deontològic de la professió i una descripció de funcions i competències professionals. En paral·lel, s’ha dotat d’estructures organitzatives que li donen visibilitat, com són els col·legis professionals en les diferents comunitats autònomes i un “Consejo General de Colegios de Educadores y Educadoras Sociales” (CGCEES) que els unifica.

Aquesta professió ha posat en evidència que l’educació, entesa com el desenvolupament de potencialitats i l’aprenentatge d’elements culturals valuosos per a la vida en societat, és un concepte ampli que, com deia Delors en el seu informe de 1996, es dóna al llarg de tota la vida i no s’ha de confondre amb l’escolarització. El treball que es fa des de l’Educació Social en qualsevol franja d’edat, des de la infantesa a la vellesa, amb qualsevol col·lectiu social vulnerable o que viu en estructures socials fràgils, està contribuint al desenvolupament dels “quatre pilars” que es comentaven en aquell informe. Aprendre a conèixer, aprendre a fer, aprendre a viure junts i aprendre a ser, són els fonaments en què descansa la convivència en un món divers, dinàmic, canviant i incert.

Mitjançant la seva pràctica, l’Educació Social ha demostrat que té vigència la vella aspiració segons la qual l’educació pot contribuir a transformar el món i que es poden fer petites revolucions en el treball del dia a dia per millorar la qualitat de vida de les persones, crear condicions per a l’exercici dels drets fonamentals i construir societats més acollidores i humanitzades. És un exemple de com l’educació pot ser per a tothom, democràtica, plural, respectuosa amb la diversitat, sensible al patiment, comprensiva, amable i acollidora. I també és un exemple de com es pot fer política des de l’exercici professional, ara que la política està tan desprestigiada.

Ara bé, l’Educació Social també és realista, conscient de les dificultats de la seva missió i de les importants limitacions en la seva pràctica. Tot i això, és optimista perquè confia en les seves possibilitats per promoure canvis en les persones, els grups i la societat en el seu conjunt.

Per aquesta raó, en aquest equilibri entre la consciència de les dificultats i l’esperança en caminar cap a un món millor, la professió i totes les persones que la configuren tenen clar que queden reptes immensos i que no s’ha de ser triomfalista malgrat els grans avenços que s’han fet en el curt període de 20 anys. Cal millorar el rigor científic i la qualitat de les accions, potenciar la producció i la difusió de coneixement basat en la recerca, desenvolupar eines de suport als professionals que estan emocionalment exposats a situacions crítiques, difondre els resultats de la seva pràctica, fer-se sentir i valorar per les altres professions més consolidades, però sobretot, hem d’interpel·lar els poders públics i la comunitat en el seu conjunt sobre les responsabilitats que tots tenim envers la societat que volem construir.

Malgrat totes les dificultats, l’Educació Social té molt camí per recórrer. Parafrasejant Gabriel Celaya quan aquest es referia a la poesia, podem dir que “l’Educació Social és un arma carregada de futur”. Avui, 2 d’octubre de 2015, fem nostre l’eslògan que aquest any l’Associació Internacional dels Educadors i Educadores Socials AIEJI ha triat per commemorar el Dia Internacional de l’Educació Social: “La professió més bonica del món”; felicitem-nos per haver fet aquesta tria i formar part d’un col·lectiu professional entusiasta, implicat, compromès i esperançat.

Dr. Jesús Vilar Martín
Director de publicacions de la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés – Universitat Ramon Llull

Dra. Gisela Riberas Bargalló

Directora acadèmica de Grau i Directora del Grau en Educació Social de la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés – Universitat Ramon Llull

20 anys de “Educació Social. Revista d’intervenció socioeducativa”, dues dècades produint coneixement i donant veu als professionals

La revista “Educació Social. Revista d’intervenció socioeducativa”, és la primera publicació d’aquesta disciplina a l’estat espanyol. Va néixer l’any 1995 per iniciativa del Sr. Carles Armengol, director en aquella època de la facultat (que en aquell moment encara era la “Secció d’Educació Social de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport”) i de la Dra. Anna Berga, professora de la nostra facultat (actualment secretària general de la Universitat Ramon Llull), que va assumir les tasques de cap de Redacció. Aquest equip de direcció estava acompanyat per un consell de redacció format per un grup de professors i professores coneixedors dels diferents àmbits de treball de l’Educació Social. Progressivament, la revista va incorporar un comitè científic molt més divers i especialitzat format per professionals, professorat d’altres universitats i representants del Col·legi d’Educadors i Educadores Socials de Catalunya, que va anar substituint progressivament l’antic consell de redacció. Aquest comitè es reuneix una vegada a l’any, avalua l’evolució de la revista i proposa els temes per als monogràfics de l’any.

Els objectius de la revista van ser des del principi donar veu a les pràctiques professionals d’un col·lectiu poc conegut, donar visibilitat a una professió emergent (cal recordar que els estudis d’Educació Social s’inicien l’any 1992), promoure la recerca en l’educació social i afavorir l’intercanvi de coneixement entre professionals. En definitiva, fer de la revista una eina de suport per a un nou perfil professional reflexiu, vinculat a una pràctica fonamentada en l’estudi i la recerca, no només en l’experiència i la intuïció. Des d’aquell moment, la revista ha sortit ininterrompudament amb tres monogràfics cada any, en una doble edició en català i en castellà.

La revista té una estructura bàsica que descansa en la secció monogràfica, que és el tema central de la publicació. S’intenta alternar una temàtica generalista i transversal per a tota la professió (per exemple, ètica professional o acompanyament educatiu) amb temàtiques més específiques per a sectors o àmbits professionals (diversitat funcional, lleure, infància, etc.). En segon lloc, disposa d’una secció oberta que publica articles d’altres temàtiques no necessàriament vinculades al monogràfic.

Pel que fa al procés d’edició, en cada monogràfic participen el director de la revista que juntament amb un coordinador/a de monogràfic proposa els articles i revisa els textos rebuts, una correctora/traductora dels articles al català i/o castellà, una maquetista, un traductor a l’anglès dels resums, l’equip de la biblioteca per passar els textos a la plataforma virtual i una persona de suport administratiu.

Inicialment, la revista funcionava per subscripció i el format de treball era el paper. L’evolució de les xarxes i la progressiva digitalització de les publicacions ens ha portat de forma natural a deixar el paper i fer-la en format digital. En aquest moment, la revista és d’accés lliure i gratuït (es pot accedir des de http://www.raco.cat/index.php/EducacioSocial/index) i es manté l’edició en els dos idiomes. El pas a la versió digital ha suposat un increment molt notable de la nostra presència arreu. Com a mostra d’aquest increment, l’any 2011 la revista va tenir 63.600 visites entre els dos idiomes, mentre que el 2015, en el que va d’any, ja en porta 158.500.

Per poder arribar a aquest punt, cal destacar la important feina que va suposar la digitalització l’any 2008 de tots els articles de la revista per oferir-los en format obert i ara, el 2015, la fusió en una única web de les dues versions (la catalana i la castellana), feina que s’ha desenvolupat des del servei de biblioteca de la nostra facultat.

En aquest moment, estem treballant en la consolidació del sistema d’avaluació d’articles amb lectors extern (peer review), així com realitzar tot el procés de producció, des de la recepció dels articles fins la seva difusió, mitjançant la plataforma Open Journal System. Preveiem que aquests canvis faran que la nostra revista millori els seus índex d’impacte.

En síntesi, podem dir que amb “Educació Social. Revista d’intervenció socioeducativa”, la Fundació Pere Tarrés en general i la nostra Facultat en particular estem complint satisfactòriament la important funció social de difusió de coneixement que és necessària per a la comunitat professional i acadèmica que treballa al voltant de l’educació social.

Dr. Jesús Vilar Martín
Director de Publicacions i coordinador del Màster Universitari en Pedagogia social i comunitària de la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés – Universitat Ramon Llull

20 anys d’estudis en Educació Social

Acabem de tancar un any de celebracions a la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés – Universitat Ramon Llull emmarcat sota el títol “Sumem 100”, en referència a la commemoració dels 20 anys d’estudis universitaris en Educació Social i els 80 anys dels estudis reglats en Treball Social. Vull destacar però, que l’Educació social abans ja existia abans, i per aquesta raó hem de parlar de tres grans moments històrics:

1era. Fase: introspecció. Presa de consciència d’una identitat. Actitud crítica, militant, poc tecnificada (anys 70-1991 aproximadament).
Es tracta del treball que van realitzar les persones properes a l’educació social per definir què era, en què consistia i com es concretava, quan van prendre consciència que les seves particularitats permetien pensar en una estructura sòlida (la professió). És també el moment de les primeres associacions professionals i de la formació no universitària des del voluntariat i molt poca professionalització.

2ona. Fase: obertura. Consolidació de les estructures professionals i la formació universitària (1991-2007).
 
L’any 1991 va representar el pas d’una reflexió interna (qui som, com ens veiem, quina és la nostra missió, a què ens comprometem) a una presentació pública (decret de creació de la Diplomatura d’Educació Social el 1991, primera promoció 1992-95, primer col·legi professional 1996). El repte era consolidar la professionalització, donar-se a conèixer a la societat i fer-se un lloc entre les professions socioeducatives.

Pel que fa a la forma com van estructurar els nostres estudis universitaris, des del principi vam considerar que els professionals havien de formar part del nostre estil formatiu, tant amb assignatures impartides per persones expertes del món professional com amb el pràcticum (altres universitats van ser més academicistes). 

En la definició del model inicial de pràcticum van considerar que els recursos de pràctiques han de ser espais d’aprenentatge, no només espais on es va a demostrar el que ja s’ha après. Per aquesta raó, des del principi vam desenvolupar la idea de coresponsabilitat formativa entre la universitat i els agents professionals: la universitat i els professionals dels centres es converteixen en agents formatius complementaris. Això va implicar la reestructuració del currículum acadèmic a la universitat i la creació dels plans de pràctiques en els centres on s’havia de contemplar la dimensió formativa del centre de pràctiques i les funcions i competències dels professionals en tant que agents formadors.

L’evolució de l’educació social ha estat molt ràpida i molt intensa. Aquests 20 anys han servit per consolidar l’educació social en tres perspectives (Sáez): com a estudis universitaris, com a professió, com a forma específica d’acció pedagògica. 

El progrés ha estat significatiu tant des de la perspectiva de la presència pública com des de la perspectiva de producció de coneixement. Les publicacions especialitzades, entre les quals està la nostra revista des de l’any 1995 o altres col·leccions específiques com la que ara iniciarem -Universitat i acció socioeducativa- en són una mostra.

La nostra aportació generacional ha estat sobretot en aquesta segona etapa. Hem estat part activa d’aquesta construcció i del treball per fer pública l’educació social. Malgrat els molts reptes, hem d’estar orgullosos de tot el que hem construït, de tot el que hem estat capaços de fer junts.

3ra. Fase: consolidació. Normalització de la professió i millora de la formació básica (2007 en endavant).

El 2007 és quan es posa en funcionament el “Consejo General de Colegios Oficiales de Educadoras y Educadores Sociales”; també és quan es fan públics els “documents professionalitzadors” –definició d’Educació Social, Codi deontològic i catàleg de funcions i competències- i des del punt de vista de la universitat es redacten les memòries dels futurs estudis de Grau en Educació Social que s’inicien el curs 2009-10. Podem dir, doncs, que ara s’obren nous reptes. 

També ha de formar part d’aquesta aportació generacional com a repte què ens queda per assolir, fixar les bases perquè els futurs professionals es trobin amb una cultura professional reflexiva i creadora que s’ajusti a la complexitat de les circumstàncies del món actual (tan a la universitat com en els centres de pràctiques). Normalitzar la interdisciplinarietat i el treball en xarxa, que implica millorar la capacitació científica (què cal saber per llegir el món des d’aquesta perspectiva), la capacitació estratègica (cóm ho hem de fer) i capacitació valorativa (quines actituds caldrà tenir –cooperació, complicitat, etc.-). En relació a aquesta darrera qüestió, també és un repte normalitzar l’ètica professional en el dia a dia de l’activitat:  responsabilitat, rigor tècnic, implicació i autoexigència són elements fonamentals en els temps que ens toca viure.

Això implica repensar i fer evolucionar les metodologies de formació i les competències formatives tant en la universitat com en els recursos de pràctiques.

Una darrera mirada de caràcter personal.

Si ens mirem aquests 20 anys des d’una perspectiva història, es tracta d’un període de temps molt curt que ens aporta algunes breus dades asèptiques. Però si ho traslladem a una escala humana, 20 anys ja és una part important d’una biografia i la biografia no només són dades: són les vivències, les relacions, els moments bons, els mals moments, les expectatives, les frustracions, els fracassos, els èxits... estem parlant de 20 anys de recorregut vital. 

Tots nosaltres hem tingut experiències increïbles. L’educació social ha estat una gran aventura que ha valgut la pena viure (i com tota aventura, ha tingut moments difícils i incerts, però també moments fantàstics). Ens ha permès conèixer persones extraordinàries, professionals esplèndids, àngels anònims –amb l’expressió de Rojas Marcos- i també el contrari, personatges sinistres a qui desgraciadament també cal tenir presents.

Com el replicant de Blade Runner, tots hem vist  “coses que vosaltres no creuríeu” i, també com ell, ens preocupa que “tots aquests moments es perdin en el temps com llàgrimes sota la pluja”. Això fa que aparegui el neguit de voler traspassar tota aquesta experiència, que tot el que hem viscut i el que hem construït individualment o col•lectivament no es perdi i tingui alguna forma de continuïtat.

És en aquest moment que es redimensiona la idea de formació de nous professionals, per deixar de ser un exercici d’instrucció fred i asèptic on es traspassen dades, per convertir-se en un exercici de transmissió: és la narració d’una vivència que necessitem explicar però sobretot compartir. Volem que sigui útil d’alguna forma, que estalviï esforços o patiments, que prepari un camí més fàcil. La transmissió (la necessitat i la voluntat de narrar l’experiència personal d’una pràctica i del coneixement en què aquesta es fonamenta) és el que en bona mesura dóna sentit a la vivència personal que cadascú ha tingut en l’exercici de la professió.
Per això nosaltres valorem la docència i la formació de futurs professionals malgrat els moments difícils; per això vosaltres us feu “caps de pràctiques”; en tots dos casos, per assegurar que allò que per a nosaltres és o ha estat important quedi recollit i tingui alguna forma de continuïtat. 

Des d’aquesta perspectiva és molt satisfactori trobar actuals companys que abans van ser alumnes, persones que ja són uns iguals amb qui discutim i ens interpel•lem mútuament. Per això avui és un goig presentar en aquesta taula el David Vázquez i el Julio Rodríguez, que van estudiar amb nosaltres i, com molts de vosaltres, ara són formadors amb qui compartim una forma d’entendre la professió i d’impulsar-la. 

Dr. Jesús Vilar Martín
Director de Publicacions i coordinador del Màster Universitari en Pedagogia social i comunitària de la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés – Universitat Ramon Llull

Per què el lleure és un dret pel infants?

L’article 31 de la Convenció dels drets de la infància reconeix el dret que té l'infant “al descans i a l'esplai, al joc i a les activitats d'esbarjo adequades a la seva edat, i a participar lliurement en la vida cultural i les arts”. Com a punt de partida, no s’ha de perdre de vista aquesta dimensió jurídica que obliga les persones adultes a garantir aquest dret que, de forma genèrica, se sintetitza en la idea de “lleure”.

El lleure és el temps de “no treball”, de distracció o de descans, amb una clara perspectiva lúdica. Cal tenir-ho present i no convertir aquest temps en una mena de segona jornada laboral on es col·loquen totes aquelles activitats formatives no escolars que l’adult considera imprescindibles per a l’infant o totes aquelles situacions compensatòries de dèficits infantils (acadèmics o socials): serà activitat de lleure en la mesura que sigui lliurament triada per l’infant i que realment li suposi distracció i esbarjo, és a dir, si realment té un caràcter lúdic. Això vol dir que una activitat determinada no és lúdica en ella mateixa, sinó que ho és en la mesura que així la viu la persona que la pràctica. És convenient, doncs, assegurar que l’infant participa en la tria i perquè realment tingui la vivència d’oci que ha de tenir i no es converteixi en una prolongació encoberta del temps del treball. L’esport, la música, l’assistència a una entitat de lleure... pot ser una experiència lúdica o pot convertir-se en una feixuga càrrega per a l’infant.

Evidentment, sense renunciar a la dimensió lúdica (és més, tenint-la com a eix central), les activitats de lleure poden ser un important agent educatiu que ocupa un espai complementari a altres agents educatius de la vida de l’infant com són l’escola o la família als quals no cal renunciar. Aquesta dimensió educativa estarà present en la mesura que siguin actuacions ben estructurades i planificades, això és, que hi hagi consciència i intencionalitat sobre allò que es vol ensenyar i se sistematitzi la manera de fer-ho. Des d’aquesta perspectiva, cal fer un esment especial a les entitats d’educació en el lleure, de gran tradició a Catalunya, com a exemple clar de recurs educatiu estructurat de caràcter lúdic on els nens i les nenes tenen vivències de caràcter prosocial de gran qualitat. Els valors de la convivència, de la comprensió de l’altre, de la cooperació constructiva, són experiències fonamentals en la construcció de la personalitat de l’infant en tant que infant i també com a futur adult.

En aquests temps de presses i d’exigències constants, cal recuperar el temps d’oci des de la perspectiva més lúdica. Aquesta perspectiva forma part de les necessitats no materials de l’infant perquè aporten vivències de felicitat, de divertiment, de plaer, de plenitud, d’alegria, que són imprescindibles en el desenvolupament integral de la persona. En el millor dels casos, és convenient que la formació i l’oci convisquin de forma harmònica sota la idea de lleure.

Aquest article ha estat publicat a La Vanguardia amb data 7 de juliol.


Jesús Vilar
Professor de la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés, Universitat Ramon Llull

50 números d'Educació Social. Revista d’Intervenció Socioeducativa.

El darrer trimestre de l’any 1995 va aparèixer el número 1 d'“Educació Social. Revista d’Intervenció Socioeducativa”. El projecte va ser impulsat des de l’Escola Universitària d’Educació Social (ara Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés) pel Carles Armengol, el director en aquella època i la Dr. Anna Berga, actual vicerectora de la Universitat Ramon Llull, amb la implicació il·lusionada i generosa del professorat. Era el resultat natural d’un procés que havia començat l’any 1992 amb l’inici dels estudis de la Diplomatura d’Educació Social en què es veia la necessitat de crear un instrument de difusió de coneixement que posés en contacte tot un ampli ventall de professionals que, sota el nou paraigües de l’educació social, treballaven plegats per consolidar una professió emergent. Es va optar per una periodicitat quadrimestral que hem mantingut al llarg d’aquests quasi 17 anys.

Al llarg d’aquests anys, la revista s’ha regit pels següents criteris:

• Ser un referent sobre temes socioeducatius per als professionals, els estudiants i les persones interessades en fer recerca.
• Promoure una via de relació positiva entre pràctica i estudi, acció i reflexió, en la línia dels diferents models d’investigació acció i treball en xarxa.
• Potenciar la divulgació professional i científica tant en català com en castellà.

En tot aquest temps ha canviat molt el panorama de la producció científica i la revista s’ha hagut d’adaptar als nous escenaris de difusió del coneixement i als requeriments de les agències de qualitat. En aquest sentit, des de fa dos anys tot el fons editorial està digitalitzat en el repositori de revistes especialitzades RACO, estem presents en diferents catàlegs científics i bases de dades especialitzades i és una de la més consultades on-line en les dues versions (catalana i castellana) de totes les revistes de la Universitat Ramon Llull.

Aquesta revista és un exemple de treball col·laboratiu fet entre moltes persones, des de qui signa un article fins qui dóna una idea per muntar un nou monogràfic o escriu la ressenya d’un nou llibre. En aquest sentit, podem estar satisfets de la feina que hem fet, en aquesta època on sembla que res no va bé. Però no hem de ser autocomplaents i cal continuar avançant. Els nous reptes actuals són fer la revista en versió digital perquè sigui més accessible a tothom que la necessiti i millorar els índex d’impacte per tal de ser reconeguda entre les revistes d’excel·lència del nostre país. No serà fàcil, però són fites que es marquen des de la voluntat de la universitat d’aportar a la societat allò que li és propi: reflexió, coneixement, seny, sentit, il.lusió.

Gràcies doncs a autors/es, producció, traductors, comitès, administració..., felicitem-nos pel que hem estat capaços de construir i animem-nos a seguir avançant.

Jesús Vilar
Director d' Educació Social. Revista d’Intervenció Socioeducativa.
Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés.