Endinsant-nos en l'esperit nadalenc

Enmig d'un temps que sol ser molt atrafegat, aquest any a la Fundació vàrem endinsar-nos en l'esperit nadalenc, a través de diferents moments i activitats.

Endinsar-nos, perquè no volíem quedar-nos en la superfície d'un moment de l'any, que té una màgia especial, un temps realment entranyable.

El temps d'Advent, temps abans de Nadal, de preparació per la vinguda de Jesús, es multipliquen les activitats a les agendes: sopars, trobades amb els amics i la família, visita als mercats nadalencs, compra de regals... tot al nostre voltant canvia, els carrers estan plens de llums i colors, decoracions que fan molt de goig... les nostres cases, jo diria que és l'únic moment a l'any, que ens animen a decorar les cases, ... i el que ens vàrem preguntar: perquè tot això?

A les sessions que tinguérem d'Advent, ens introduirem, a través de dues sessions, dins els diferents símbols i tradicions que estan present durant l'Advent i el Nadal, per descobrir que aquest temps, no és una cosa que va passar fa molt d'anys, sinó que té a veure en la nostra vida. No es tracta simplement de preparar l'exterior, sinó que cal preparar l'interior. I aquesta preparació no era fer més coses, si ferles des de dins, des del cor. La compra de regals com a símbol del gran regal és l'altra persona en la nostra vida, la decoració de les cases com una oportunitat per agrair tot el que tenim...

La Celebració del Nadal fou una oportunitat per aturar-nos i recordar tot l'amor, que hem rebut durant l'any, de tornar a il·lusionar-nos amb el projecte que Déu ens posa a les mans, i per somiar en una vida millor per les persones que atén la Fundació i en la vida de cada un. Un moment on ens vàrem sentir família, i junts recordàrem als que han estat part del nostre dia a dia i que ara gaudeixen la vida per sempre.

Finalment, vàrem fer una Sortida als Pessebres de Castellar del Vallès, on visquérem una altra dimensió del Nadal, el Déu es queda amb nosaltres. Veure pessebres ubicats en diferents parts del món, ens recorda la promesa de Jesús: "Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món" (Mateu 28, 20). El pessebre ubicat en la parada de metro de Plaça Catalunya, on l'àngel anuncia la bona nova, reforçava de forma especial aquesta experiència. Un anunci d'una Bona Nova, en un temps amb moltes tensions, en un lloc on els senegalesos es refugien per salvaguardar els seus articles, en un lloc on només fa uns mesos fou un lloc de terror i de molta solidaritat per les víctimes de les Rambles... en tot això una bona nova és anunciada, i descobrirem un Déu que ve no de passada, sinó per quedar-s'hi.

Vàrem tenir un tast del Nadal, i això ajudarà a viure i gaudir aquests dies de forma més conscient.

Clara Seguí

Tècnica d’Identitat  i Pastoral de la Fundació Pere Tarrés

La dimensió espiritual en l’acompanyament a la mort

Mort i vida estan indissociablement unides, com si fossin les dues cares d’una mateixa moneda: “Mort certa, hora incerta” que deia Sant Agustí. I què succeeix quan arriba aquest moment i la persona és conscient que el moment ha arribat? Comencen a sorgir les preguntes transcendentals sobre el sentit de la vida viscuda, que no és més que l’expressió de la dimensió espiritual de la persona i la seva necessitat de transcendència. Però abans d’arribar a aquest punt és possible que la persona moribunda s’interpel·li a si mateixa, a les persones que l’envolten o a una força superior  d’una altra manera, són les anomenades preguntes radicals, “per què a mi?”, “què serà de mi?”, “què he fet jo per merèixer això?”, “per què tot és tan injust?”; i les afirmacions sense sortida, “no estic preparat per això”, “crec que és millor plegar veles”, “tinc por en pensar en el que vindrà desprès”...  

El problema de la mort no es pot dissociar de l’experiència de viure. La persona que està satisfeta amb la vida viscuda perquè ha viscut suficient temps i ha sigut capaç de viure entregant-se a l’experiència present, sense refugiar-se sistemàticament en el passat ni projectant-se  constantment cap el futur, possiblement  podrà afrontar la pròpia mort amb més pau i serenor, i això no vol dir que no hi hagi gens de por a la incertesa o al patiment.  Segurament  afrontem la mort com afrontem altres experiències importants a la vida.

Acompanyar davant les portes de la mort és un procés complex. Cadascú viu el final del camí d’una manera singular, en funció de com ha viscut però també de molts altres factors (psicològics, socials, culturals...). L’acompanyament de l’expressió de la dimensió espiritual de la mort implica escoltar unes preguntes per les quals no tenim resposta i ser capaços de sostenir-ho; de la mateixa manera que haurem de sostenir un patiment que ens evoca la nostra pròpia finitud, que ens recorda les pèrdues que hem viscut i que, per tant, ens connecta amb la nostra por i patiment. El fet de la mort ens recorda que som vius i que tenim una vida per viure, així que, de vegades, la por a la mort en realitat amaga una por a viure.

Donar sentit a la vida viscuda és una manera de satisfer aquesta necessitat de transcendència que conforma la nostra dimensió espiritual, però aquest procés es molt personal. I com podem donar sentit a la nostra vida en aquest moment tan crític? Perdonar i perdonar-me, fer les paus amb la vida, tancar assumptes pendents, obrir-me a l’experiència encara que sigui dolorosa, agrair a la vida i a les persones properes, viure i expressar els meus sentiments, deixar de barallar-me amb mi mateix o amb el món, adonar-me que per a alguna persona, en algun moment, la meva existència ha fet millor la seva vida... Sens dubte,  ajuda estar acompanyat de persones que m’estimen i a les que estimo; persones comprensives, sensibles, obertes, pacients...

Es preguntava Raimon Panikkar què li passa a la gota d’aigua quan cau al mar. Per descomptat, la gota d’aigua desapareix... Però, jo què soc? Soc la gota d’aigua o soc l’aigua de la gota? L’aigua transcendeix la gota i es fa una amb el mar. Potser, així, també nosaltres.

Sergio García Díaz 

Psicòleg i formador de la Fundació Pere Tarrés

Què és allò que ens mou a viure una vida feliç?

És important tenir cura del nostre interior, és aquí on es forja, d’alguna manera, el sentit de la vida, les il·lusions, els valors. Els professionals que acompanyen persones han de tenir present la seva dimensió interior. 

Viktor Frankl, el psiquiatre que va sobreviure a uns camps de concentració explica al seu llibre “L’home a la recerca del sentit” que és la recerca de sentit el motor principal de la persona. Ell se n’adonava que fins hi tot en situacions de gran sofriment com era un cap de concentració, les persones podrien donar sentit a aquella situació. Ell veia com hi havia companys que anaven d’un barracó a un altre animant als altres companys o fins hi tot, compartint un tros de pa que els havia quedat. Aquell gest provenia d’una decisió íntima, d’una decisió interior, fruit de la llibertat última de la persona, aquest espai de llibertat que mai ningú no et podrà prendre. És la recerca de sentit la que ajudava les persones a sobreviure a aquelles situacions, els que no torbaven sentit, o els que no podien donar sentit al sofriment acabaven morint o acabaven suïcidant-se.

Maria Victòria Molins explica un cas que ella va viure acompanyant a un jove a una presó. Els professionals li van dir que no sabien com abordar el cas d’aquell noi que estava desesperat i angoixat, no tenia ni família, no tenia ni tan sols nom inscrit en cap registre. Se sentia sol. No volia ni tan sols sortir de la presó, ningú l’esperava fora. La Viki Molins es va acostar a aquest jove des del seu jo interior i el va ajudar a recuperar la identitat, el va ajudar a recuperar les seves ganes de viure, a perdonar la gent que li havia fet mal, a perdonar-se a ell mateix per tot allò que havia fet malament a la vida. Mica en mica, a partir d’aquest acostament el va ajudar a tenir ganes de viure. Això és el que li va dir un dels últims dies que la va veure: “M’has ajudat a recuperar el sentit i les ganes de viure”.

En un centre de dia per gent gran vaig veure que hi havia una sala dedicada al silenci. Em va sorprendre, perquè no és habitual en un equipament trobar un sala dedicada a aquesta activitat. I parlant amb els professionals em van explicar que volien atendre a les persones en la seva globalitat i que donar-los un espai per poder estar tranquil·les, per poder estar en silenci, tenir una conversa íntima, meditar o pregar, els era molt convenient. Al final de la vida la persona necessita recuperar aquella pau interior, necessita passar balanç de la seva vida i li van molt bé aquests moments d’intimitat i de silenci. En paral·lel amb això van començar a muntar tallers de meditació per a gent gran, uns tallers que van tenir un èxit impressionant i que van haver de triplicar fins hi tot en els seus horaris. Expliquen els professionals del centre que d’ençà que atenen la dimensió interior de les persones grans que al centre hi ha un altre ambient, que es viu molt millor i que realment les persones agraeixen poder tenir aquest espai d’interioritat.

Una alumna m’explicava que un senyor que estava demanant a l’entrada d’un establiment de menjar ràpid un dia se li va abraçar. Ella d’entrada va sentir una mica d’incomoditat per aquella abraçada, però immediatament va entendre que havia d’acceptar-la i retornar-li l’abraçada. Aquest gest va transformar la vida de tots dos. Per un costat ella no parava de preguntar-se quan de temps deuria fer que aquesta persona no l’abraçava ningú, quan de temps sentint-se ignorat per tothom qui passava pel seu voltant. També pensava com ens costa acostar-nos i apropar-nos realment a les persones que necessiten la nostra ajuda. Al senyor aquell gest també li va representar un canvi perquè des de feia molt de temps que no s’havia sentit tractat com una persona. Aquest gest el va alimentar molt més que qualsevol dels aliments que li donaven i el fet de poder-se sentir persona era un donatiu molt més important que qualsevol de les monedes que li havien deixat.

En aquestes quatre situacions hem vist com d’important és tenir cura de la dimensió interior de la persona. Com d’important és donar peu a que les necessitats espirituals estiguin ben cobertes i ben alimentades. Si ens n’oblidem de la dimensió espiritual és com si estiguéssim amputant d’una part de la persona. Tenir cura d’aquesta dimensió interior és donar aliment a l’esperança, a la il·lusió i al sentit de viure.

Enric Benavent
Professor de la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés - Universitat Ramon Llull