Què és allò que ens mou a viure una vida feliç?

És important tenir cura del nostre interior, és aquí on es forja, d’alguna manera, el sentit de la vida, les il·lusions, els valors. Els professionals que acompanyen persones han de tenir present la seva dimensió interior. 

Viktor Frankl, el psiquiatre que va sobreviure a uns camps de concentració explica al seu llibre “L’home a la recerca del sentit” que és la recerca de sentit el motor principal de la persona. Ell se n’adonava que fins hi tot en situacions de gran sofriment com era un cap de concentració, les persones podrien donar sentit a aquella situació. Ell veia com hi havia companys que anaven d’un barracó a un altre animant als altres companys o fins hi tot, compartint un tros de pa que els havia quedat. Aquell gest provenia d’una decisió íntima, d’una decisió interior, fruit de la llibertat última de la persona, aquest espai de llibertat que mai ningú no et podrà prendre. És la recerca de sentit la que ajudava les persones a sobreviure a aquelles situacions, els que no torbaven sentit, o els que no podien donar sentit al sofriment acabaven morint o acabaven suïcidant-se.

Maria Victòria Molins explica un cas que ella va viure acompanyant a un jove a una presó. Els professionals li van dir que no sabien com abordar el cas d’aquell noi que estava desesperat i angoixat, no tenia ni família, no tenia ni tan sols nom inscrit en cap registre. Se sentia sol. No volia ni tan sols sortir de la presó, ningú l’esperava fora. La Viki Molins es va acostar a aquest jove des del seu jo interior i el va ajudar a recuperar la identitat, el va ajudar a recuperar les seves ganes de viure, a perdonar la gent que li havia fet mal, a perdonar-se a ell mateix per tot allò que havia fet malament a la vida. Mica en mica, a partir d’aquest acostament el va ajudar a tenir ganes de viure. Això és el que li va dir un dels últims dies que la va veure: “M’has ajudat a recuperar el sentit i les ganes de viure”.

En un centre de dia per gent gran vaig veure que hi havia una sala dedicada al silenci. Em va sorprendre, perquè no és habitual en un equipament trobar un sala dedicada a aquesta activitat. I parlant amb els professionals em van explicar que volien atendre a les persones en la seva globalitat i que donar-los un espai per poder estar tranquil·les, per poder estar en silenci, tenir una conversa íntima, meditar o pregar, els era molt convenient. Al final de la vida la persona necessita recuperar aquella pau interior, necessita passar balanç de la seva vida i li van molt bé aquests moments d’intimitat i de silenci. En paral·lel amb això van començar a muntar tallers de meditació per a gent gran, uns tallers que van tenir un èxit impressionant i que van haver de triplicar fins hi tot en els seus horaris. Expliquen els professionals del centre que d’ençà que atenen la dimensió interior de les persones grans que al centre hi ha un altre ambient, que es viu molt millor i que realment les persones agraeixen poder tenir aquest espai d’interioritat.

Una alumna m’explicava que un senyor que estava demanant a l’entrada d’un establiment de menjar ràpid un dia se li va abraçar. Ella d’entrada va sentir una mica d’incomoditat per aquella abraçada, però immediatament va entendre que havia d’acceptar-la i retornar-li l’abraçada. Aquest gest va transformar la vida de tots dos. Per un costat ella no parava de preguntar-se quan de temps deuria fer que aquesta persona no l’abraçava ningú, quan de temps sentint-se ignorat per tothom qui passava pel seu voltant. També pensava com ens costa acostar-nos i apropar-nos realment a les persones que necessiten la nostra ajuda. Al senyor aquell gest també li va representar un canvi perquè des de feia molt de temps que no s’havia sentit tractat com una persona. Aquest gest el va alimentar molt més que qualsevol dels aliments que li donaven i el fet de poder-se sentir persona era un donatiu molt més important que qualsevol de les monedes que li havien deixat.

En aquestes quatre situacions hem vist com d’important és tenir cura de la dimensió interior de la persona. Com d’important és donar peu a que les necessitats espirituals estiguin ben cobertes i ben alimentades. Si ens n’oblidem de la dimensió espiritual és com si estiguéssim amputant d’una part de la persona. Tenir cura d’aquesta dimensió interior és donar aliment a l’esperança, a la il·lusió i al sentit de viure.

Enric Benavent
Professor de la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés - Universitat Ramon Llull