El trabajador social ante la pobreza energética

La pobreza energética desgraciadamente está muy presente en nuestra sociedad, y como sabemos, consiste en la imposibilidad de afrontar los gastos más básicos para poder sobrevivir en un ambiente inhóspito.

Es muy duro vivir en unas condiciones de vida que no te permiten afrontar los gastos del agua, la luz y el gas para mantener la higiene, calentar el hogar y cocinar caliente. Llegar a esta situación de carencia es fruto de la insuficiencia de la renta obtenida por el trabajo, las pensiones o las prestaciones económicas de servicios sociales.

Las personas y familias que se encuentran en esta situación, muchas veces recurren a los servicios sociales, especialmente cuando desde la red familiar y de amistades ya no pueden ayudarles.

Vivir de una forma digna es la primera exigencia de la vida humana en comunidad, y su logro es responsabilidad de todos tanto en el trato social como en nuestras actuaciones profesionales. A todo el mundo que vive bien y es sensible al dolor ajeno, le es insoportable ver y convivir con una situación angustiosa ya sea por quedar sin trabajo, por deudas contraídas o por el sufrimiento continuado de personas que queremos. Ante esto aparece el sentimiento de solidaridad social.

La situación de pobreza energética, repercute en las relaciones familiares, la convivencia, en el estado emocional, en la sensación de utilidad ante la vida, en la propia autoestima. También hay una sensación de vergüenza personal, de no haber hecho lo que había que hacer y de autoculpabilización.
 

Esto es lo que muchas veces les llega a los trabajadores sociales, ya que lo que perciben son estados de fuerte contención emocional, de enojo y de desesperación, pero también sabemos y sentimos que estamos frente a necesidades sociales que deben atenderse con recursos sociales; en muchos casos la solución se limitaría a ayudas económicas (como "cuñas" de justicia social) pero muchas veces es difícil salir sin que alguien crea que es posible y te dé la mano para poder "subir de nuevo al tren".

Para incorporar cuñas de justicia social, desde los servicios sociales públicos y desde el Tercer Sector se aplica el Trabajo Social, siempre apostando por la igualdad de oportunidades. Los y las trabajadoras sociales ante situaciones de pobreza energética intervienen facilitando ayudas urgentes para afrontar los gastos básicos, hacen de intermediarios con las entidades suministradoras, mediar en posibles conflictos, hacen informes con valoraciones razonadas sobre las circunstancias que han provocado el estado precario actual, fomentan acciones de compromiso haciendo propuestas a la administración e impulsan procesos de solidaridad social, al tiempo que ponen de manifiesto actuaciones poco éticas.

Los trabajadores sociales aplican los protocolos de actuación establecidos por las administraciones para hacer valoraciones y propuestas ante las diferentes situaciones, teniendo en cuenta como criterios la composición familiar, los factores económicos y de otras circunstancias familiares de riesgo.

Este trabajo que se realiza no debe ser sólo de valoración económica de la necesidad porque el trabajo del trabajador/a social va mucho más allá y ha de poder facilitar, cuando se necesitan, vínculos de confianza con las personas atendidas. Vínculos basados ​​en un trabajo profesional para ayudar a volver a subir al tren de los derechos humanos más básicos de las personas.

Pero también necesitamos debatir más a fondo sobre el problema de las necesidades económicas. Nos tenemos que plantear si las ayudas puntuales que se están aplicando en forma de "cuñas de justicia social" para cada tipo de carencia que aparece (en energías, en transporte, en comida, en alquiler, en tasas ...) ha ser objeto de un control o valoración de la necesidad desde servicios sociales, o si lo que hace falta es afrontar los derechos humanos básicos con Trabajo Social y a la vez con rentas sólidas. Es decir con una renta básica universal o una renta mínima de inserción, unas pensiones suficientes o un salario mínimo digno. Así se puede constituir un hogar digno, mientras que las cuñas sólo apuntalan edificios que tambalean.

Carme Fernández
Directora del Grado en Trabajo Social de la Facultad de Educación Social y Trabajo Social Pere Tarrés - URL

Donant resposta a les necessitats més urgents dels infants

Des de fa 35 anys, la Fundació Joan Salvador Gavina, entitat que compta amb un Centre Obert adherit a la xarxa de Centres Socioeducatius de la Fundació Pere Tarrés, estem acompanyant, des del punt de vista socioeducatiu, als infants, adolescents i joves (i les seves famílies), del barri del Raval de Barcelona. Es tracta d’uns infants en situació precària, en situació d’alta vulnerabilitat i risc d’exclusió social i, per tant, la nostra tasca fonamental consisteix en acompanyar-los cap a la inclusió oferint-los-hi oportunitats, com les que tenen altres infants de la nostra societat desenvolupada del segle XXI. La seva situació socioeconòmica no els hi possibilita accedir a una inclusió plena, i la nostra societat ansiosa de poder i benestar, els deixa constantment a la vorera sense cap preocupació.

Per aquest motiu, les entitats socials, amb el suport de tot el voluntariat i col·laboradors que seguim creient en la construcció d’una societat més justa i solidària, on tothom hi té cabuda i on els col·lectius més vulnerables han de tenir una major protecció, seguim estant al seu costat lluitant colze amb colze per a la seva integració i per la recuperació dels seus drets socials, culturals, econòmics i polítics.

Lluitant contra la pobresa i l'exclusió social durant tot l'any

Sembla que, al llarg de l’any, hi ha períodes on la solidaritat i la sensibilitat cap als més desvalguts es fa més palesa. Però en cap cas podem oblidar que la seva situació de vulnerabilitat es viu dia rere dia, tots els dies de l’any. La pobresa i l’exclusió no fa vacances, i el patiment de les persones, amb noms i cognoms, continua a cada hora.

Aquesta realitat que ens interpel·la, ens porta a les entitats socials a detectar les noves necessitats que sorgeixen i donar una resposta adient. De fet, la terrible crisis que estem patint aquests darrers anys, està causant estralls entre la població més propera i ens ha forçat a les entitats socials a recuperar respostes assistencials ja clarament superades a finals del segle XX. Hem fet un pas enrere, perquè la situació socio-político-econòmica ha retrocedit a passes de gegant.

Hem hagut de recuperar projectes de cobertura de necessitats bàsiques (suport a l’alimentació, a l’higiene, a la salut, al lleure...). En concret, ens hem hagut de preocupar de garantir als infants una alimentació continuada i equilibrada. Ens hem hagut de plantejar que, entitats com la Fundació Joan Salvador Gavina, no podem tancar a l’estiu durant un mes perquè els infants i les famílies no poden prescindir del nostre suport tant de temps. 

Malgrat que la nostra tasca és preventiva i de potenciació de l’autonomia dels infants i les seves famílies, al llarg de l’estiu es troben que tothom se’n va de vacances i es queden sense referents i suports. Per aquest motiu, aquest any hem decidit obrir els casals i colònies dels infants també al llarg del mes d’agost donant, així, resposta a les seves necessitats més urgents.

Però per a lluitar contra la pobresa i exclusió infantil, s’han de fer canvis profunds en les polítiques de lluita contra la pobresa i apostar pel rescat de les persones en lloc de les entitats bancàries.

Jordi Balot 

Director de la Fundació Joan Salvador Gavina i vocal de Pobresa de la Federació Catalana de Voluntariat Social 

El Centre Obert Joan Salvador Gavina és un dels centres socioeducatius adherits a la Fundació Pere Tarrés

Dia Internacional per a l'erradicació de la pobresa

Darrerament en els diaris es comença a parlar d’una minsa recuperació en els quadres macroeconòmics dels països europeus. Es fan revisions  a l’alça del creixement del PIB d'aquests països i, amb un èmfasi que té molt de voluntarisme en el cas d’Espanya, es parla de recuperació, de generació de llocs de treball nets, etc.. No obstant, aquesta recuperació costa que es tradueixi en millores de les condicions de vida de la població, molt especialment perquè tot i les notícies que apunten en la millora de l’economia, segons dades del EPA la xifra total d’aturats en el primer trimestre del 2014 era de 4.814.435 persones, un dels índexs més alts del món, totalment anòmala en el cas d’una economia de la dimensió espanyola. 

Molt especialment per les conseqüències d’aquests índexs d’atur, la crisi econòmica ha deixat al seu pas un impacte estructural de primer ordre en tant que ha destruït al seu pas estalvis, llocs de feina que aportaven ingressos i identitats socials a les persones, ha provocat milers de desnonaments a famílies sense ingressos- 768.800 famílies al conjunt de l’Estat espanyol segons l’INE-  que no han pogut fer front a la seva hipoteca (només entre gener i juny del 2014 s’han executat  18.749 processos de desnonaments) i un escenari social que si no ha esclatat de manera incontrolada és pel paper que tenen en la nostra societat la família, la xarxa comunitària i les organitzacions no lucratives que, a peu de carrer, han estat testimonis del canvi de fisonomia de les nostres ciutats. 

Fa uns anys, el sociòleg Ulrich Beck ens parlava de la societat de risc com un retorn de la incertesa, un risc com a reconeixement de l'impredictible i de les amenaces de la societat industrial on els riscos socials, polítics, econòmics i industrials tendeixen cada vegada més a escapar a les institucions de control i protecció de la societat industrial, on tant pel debilitament de les institucions com de l’estat de benestar, la vida de les persones era més vulnerable. El dia Internacional de la Pobresa, més enllà de l’oportunitat per sensibilitzar-nos i reflexionar sobre aquest fet, ha de servir al nostre parer per dos qüestions:

En primer terme,  per denunciar, seguint al sociòleg francès Robert Castel i la seva teoria sobre les tres zones de l’exclusió social, que la zona de cohesió i integració s’ha fet amb el temps cada vegada més estreta, eixamplant-se de manera alarmant la zona de vulnerabilitat (més inestable, fràgil i vulnerable a nivell laboral, social i depenent de vincles com els familiars i informals). Tots estem en risc, una certesa que una capa més o menys rellevant de la classe mitjana de Catalunya ha pogut constatar en diferent grau. 

La segona, que la pobresa és quelcom polititzable que es pot abordar políticament. És a dir, inclús en un context on el poder polític dels estats s’ha vist formalment mermat pel poder econòmic i dels mercats internacionals, els estats tenen molt marge de maniobra per establir polítiques destinades a la protecció i promoció de les persones. Alguns diran que no hi hauran recursos i tal vegada serà el moment de recordar nacionalitzacions com la de la banca (60.000 milions d’euros de cost sense tenir en consideració els interessos del préstec!), el rescat de les autopistes de Madrid o el recent cas del desmantellament de Castor, que pot significar un cost de 4.500 milions d’euros als contribuïdors directament en la seva factura... 

Inclús partint de la base que s’han de poder evitar col·lapses en el sistema a fi d’evitar un mal encara pitjor, el que no es pot acceptar és un principi tant elemental com que la vida de les persones (la nostra gent gran, els nostres infants, l’educació que ens dotem) no ocupin un lloc central en la prioritat de les polítiques d’un país. Primer de tot, les persones..  És hora, per tant, de saber on està la centralitat de la política, si en una inversió social que aporti cohesió, formació i benestar general que afavoreixi el ple desenvolupament de les persones o un model social públic que deixa a algunes capes de població desprotegides. En fi, no només a títol individual sinó també col•lectiu, no es poden servir dos senyors alhora.
 

Jonatan Sánchez Rico
Responsable de projectes de Programes Educatius de la Fundació Pere Tarrés.

La cronificació de la pobresa

Avui és el dia internacional per a l’eradicació de la pobresa. Amb la celebració d’aquest dia Internacional, que es celebra des de l’any 1993, l’Assemblea General de les Nacions Unides vol conscienciar sobre la necessitat d’eradicar la pobresa arreu del món. Aquest objectiu és un element bàsic emmarcat en el Programa de Desenvolupament de les Nacions Unides i és un objectiu central dels Objectius del Desenvolupament del Mil·lenni. No cal dir que si mirem les xifres absolutes sobre desigualtat social entre països i de manera particular sobre els índexs de pobresa de la població dels països tradicionalment coneguts com el tercer món, la situació és més que colpidora. No obstant, aquestes xifres tan esfereïdores no ens han d’impedir mirar a la pobresa propera, la de la nostra realitat més immediata: la del nostre país i la dels nostres barris, la que té una cara familiar i que en els darrers anys s’ha incrementat de manera alarmant, tenint un impacte sobre a la població infantil de manera particular.  

Tot i que no és el mateix parlar de pobresa aquí a Catalunya que un país africà, per posar un exemple, entenem pobresa com la situació en la qual un individu no aconsegueix cobrir les seves necessitats bàsiques de manera satisfactòria. Això vol dir que la pobresa no es mesura de forma aïllada sinó en relació amb el nivell de desenvolupament de la societat en estudi en particular. En aquest sentit, a casa nostra una persona es considera pobre quan està en una situació desavantatjosa respecte la mitjana de la resta de la població. Segons el càlcul de l’IDESCAT per a l’any 2011, el llindar d’ingressos anuals sota el qual una persona es considera en risc de pobresa era de 8.176€ nets. Això significava a la pràctica que 1 de cada 5 catalans es trobava situació de risc de pobresa.

Si analitzem aquestes dades des de la perspectiva de la infància, a Catalunya es considera que un  infant és pobre quan no  té cobertes les seves necessitats bàsiques, que viu en una família on els ingressos no permeten arribar a final de mes, on els pares es troben a l'atur o bé on la precarietat laboral impedeix dedicar temps i atenció als fills i filles. Tenint en compte aquests criteris, segons l’Idescat l’any 2010 el risc de pobresa a Catalunya afectava a un 23,7% dels infants menors de setze anys, quasi un de cada quatre. És a dir, més de 285.000 infants menors de setze anys no poden satisfer les seves necessitats bàsiques en igualtat d’oportunitats. Una situació, val a dir-ho, d’extrema vulnerabilitat ja que ni els infants són responsables de la seva situació ni tenen els recursos ni mecanismes suficients per sortir-se’n.  

Per fer-nos una idea de la magnitud d’aquestes dades, tal vegada ens pot resultar útil fer una ràpida comparativa entre països del nostre entorn. Segons un informe de la Comissió Europea citat en una notícia del portal Xarxanet, els percentatges de risc de pobresa infantil difereixen molt entre països. Mentre que a Dinamarca o Finlàndia se situen sobre el 10%, a Espanya, Grècia o Itàlia se situen per sobre del 25%, un percentatge que des del 2008 ha crescut en 8.8 punts percentuals...  en només 5 anys!  

Cal no oblidar que la pobresa infantil i la desigualtat social al sí dels països no és un fet inabastable: té raons estructurals que van des de l’estructura i fortalesa de l’estat de benestar, a un model econòmic i de mercat de treball precaritzat i dualitzat vulnerable a conjuntures de crisi econòmica o al model de redistribució de la riquesa mitjançant mecanismes fiscals. És, per tant, polititzable i abastable col·lectivament. En aquest article, però, no volem cercar ni causes ni creiem que és el moment de proposar alternatives.

El nostre objectiu és posar l’accent que aquestes dades de pobresa infantil, darrera la realitat estadística abstracta i llunyana, el nostre país es juga el futur i la seva cohesió social. Tenim el repte com a societat d’evitar que les situacions de pobresa actuals (esperem que conjunturals) no es cronifiquin i es transmetin de generació en generació, de pares i mares a fills i filles. Hem d’aconseguir que les dificultats d’avui no es transformin en conseqüències com dificultats d’ordre familiar, psicològic, acadèmiques o de salut que generin un cercle viciós de pobresa i exclusió social en l'etapa adulta.  Ens juguem que una part important del futur d’aquesta societat no es quedi enrere. Ens juguem la dignitat d’una societat que ha de vetllar que els més febles i vulnerables tinguin una vida plena que els possibiliti realitzar-se com a persones per tal que tothom aporti el seu valor a la nostra societat.

Jonatan Sánchez Rico.

Desenvolupament de Projectes. Àrea de Programes Educatius de la Fundació Pere Tarrés.

Pobresa infantil

Diversos estudis i el treball quotidià en la realitat constaten la pobresa infantil, a l’entorn del 25% de la població, amb importants implicacions per al seu futur. La pobresa infantil es concreta en absentisme i fracàs escolar, en abandó pràctic dels menors que, des de molt petits i sense cap referència adulta amb criteri, fan el que volen amb el seu temps lliure, amb una nutrició desequilibrada i fins tot insuficient, amb un risc de desequilibri psíquic cinc vegades superior al de la mitjana de la població. Problemes socioeconòmics com la monoparentalitat per abandó, l’atur, els salaris baixos o el consum de tòxics agreugen la desatenció dels menors. 

Amb tot, l’acció preventiva, l’acompanyament social a les mares, el paper dels centres oberts i d’esplai diaris és insubstituïble. Es parla d’un 2% d’extrema pobresa a Espanya, on fins ara el paper de la societat civil està essent insubstituïble. També, i especialment, per atendre aquests dèficits cal la complicitat pública-privada en la prestació de serveis i la màxima consciència social.

Informació relacionada:

Conclusions jornada Pobresa infantil que es va fer entre Fundació Pere TArrés, Càritas i Fedaia

 Monogràfic sobre Pobresa Infantil de la Revista Educació Social (editada per la Fundació Pere Tarrés).

Entrevista a la professora de la Facultat Pere Tarrés, Mercè Darnell, sobre la teranyina de la pobresa a TV3

Josep Oriol Pujol
És director general de la Fundació Pere Tarrés. Consulta la seva fitxa d'expert.

La responsabilitat de la societat en l'atenció a la infància

La Fundació Pere Tarrés ens hem vist forçats, aquests anys de crisi, a superar el plantejament d’integrar els infants amb dificultats en colònies i casals normalitzats per l’ingent demanda de places de famílies que no poden pagar. Com en temps superats aquest estiu hem tornat a organitzar activitats amb el qualificatiu eufemístic de socials. Això vol dir que ninú paga, o es paga la voluntat que gira entorn els 10 euros al mes quan la setmana té un cost entorn els 120 euros dinar inclòs.

Els nostres centres d’esplai, portats per monitors voluntaris han organitzat a tot Catalunya aquest estiu més de 350 colònies de vacances per a uns 22.000 nens. El 10% hi ha anat becats.  Hem organitzat un casal social al Raval de Barcelona i un a Badalona, així com unes colònies prop de Tremp i d’altres activitats. Els nens hi eren becats però és que, a més, cal tenir en compte altres despeses com per exemple que el calçat que porten alguns no supera el segon o tercer dia de colònies. 

En absolut voldria vendre l’educació en el lleure com  la realitat més precària. Parlem del Banc dels Aliments? De la Fundació Arrels per als sense sostre? De Càritas? De les residències de mares soles? Som conscients de l’increment de vendes, en aquests anys de crisi, de bombones de butà petites, blaves, de les anomenades “Camping Gas”? La Raó? Cuinar en aquells pisos on els han tallat el gas, l’electricitat, on no s’arriba al cost de la bombona gran taronja o no hi ha llicència d’ocupació per a contractar-la.

Aquesta és la realitat de milers de famílies, de persones sense xarxa parental, de nois i noies que van emigrar dels seus països buscant un paradís que la televisió els mostrava. Aquesta és la realitat de parelles joves, sense massa formació, que guanyaven diners de la construcció o de fer neteges i que han estat desnonats i viuen de les bosses de Càritas, de la PIRMI si no els hi han retirat, i de petits treballs ocasionals. Aquesta és la realitat amb la que treballen els Educadors Socials o els Treballadors Socials que formem des de la Fundació en el marc de la Universitat Ramon Llull, centre de titularitat social en el que molts alumnes han de fer un gran esforç per poder-se’l pagar. 

Des del realisme, m'agradaria fer nota que hi ha sectors significatius de la societat que necessiten certa redistribució dels recursos econòmics per viure amb dignitat, així com destacar l’imprescindible rol de la societat civil en la promoció de les persones, en l’atenció als més febles. 

Informació relacionada

- Campanya "Ajuda'ls a créixer"
- Augment de la demanda de beques. El Periódico

- Casal d'agost de la Fundació Pere Tarrés

www.btvnoticies.cat

Josep Oriol Pujol

Director general de la Fundació Pere Tarrés. Consulta la seva fitxa d'expert.