Dia Internacional per a l'erradicació de la pobresa

Darrerament en els diaris es comença a parlar d’una minsa recuperació en els quadres macroeconòmics dels països europeus. Es fan revisions  a l’alça del creixement del PIB d'aquests països i, amb un èmfasi que té molt de voluntarisme en el cas d’Espanya, es parla de recuperació, de generació de llocs de treball nets, etc.. No obstant, aquesta recuperació costa que es tradueixi en millores de les condicions de vida de la població, molt especialment perquè tot i les notícies que apunten en la millora de l’economia, segons dades del EPA la xifra total d’aturats en el primer trimestre del 2014 era de 4.814.435 persones, un dels índexs més alts del món, totalment anòmala en el cas d’una economia de la dimensió espanyola. 

Molt especialment per les conseqüències d’aquests índexs d’atur, la crisi econòmica ha deixat al seu pas un impacte estructural de primer ordre en tant que ha destruït al seu pas estalvis, llocs de feina que aportaven ingressos i identitats socials a les persones, ha provocat milers de desnonaments a famílies sense ingressos- 768.800 famílies al conjunt de l’Estat espanyol segons l’INE-  que no han pogut fer front a la seva hipoteca (només entre gener i juny del 2014 s’han executat  18.749 processos de desnonaments) i un escenari social que si no ha esclatat de manera incontrolada és pel paper que tenen en la nostra societat la família, la xarxa comunitària i les organitzacions no lucratives que, a peu de carrer, han estat testimonis del canvi de fisonomia de les nostres ciutats. 

Fa uns anys, el sociòleg Ulrich Beck ens parlava de la societat de risc com un retorn de la incertesa, un risc com a reconeixement de l'impredictible i de les amenaces de la societat industrial on els riscos socials, polítics, econòmics i industrials tendeixen cada vegada més a escapar a les institucions de control i protecció de la societat industrial, on tant pel debilitament de les institucions com de l’estat de benestar, la vida de les persones era més vulnerable. El dia Internacional de la Pobresa, més enllà de l’oportunitat per sensibilitzar-nos i reflexionar sobre aquest fet, ha de servir al nostre parer per dos qüestions:

En primer terme,  per denunciar, seguint al sociòleg francès Robert Castel i la seva teoria sobre les tres zones de l’exclusió social, que la zona de cohesió i integració s’ha fet amb el temps cada vegada més estreta, eixamplant-se de manera alarmant la zona de vulnerabilitat (més inestable, fràgil i vulnerable a nivell laboral, social i depenent de vincles com els familiars i informals). Tots estem en risc, una certesa que una capa més o menys rellevant de la classe mitjana de Catalunya ha pogut constatar en diferent grau. 

La segona, que la pobresa és quelcom polititzable que es pot abordar políticament. És a dir, inclús en un context on el poder polític dels estats s’ha vist formalment mermat pel poder econòmic i dels mercats internacionals, els estats tenen molt marge de maniobra per establir polítiques destinades a la protecció i promoció de les persones. Alguns diran que no hi hauran recursos i tal vegada serà el moment de recordar nacionalitzacions com la de la banca (60.000 milions d’euros de cost sense tenir en consideració els interessos del préstec!), el rescat de les autopistes de Madrid o el recent cas del desmantellament de Castor, que pot significar un cost de 4.500 milions d’euros als contribuïdors directament en la seva factura... 

Inclús partint de la base que s’han de poder evitar col·lapses en el sistema a fi d’evitar un mal encara pitjor, el que no es pot acceptar és un principi tant elemental com que la vida de les persones (la nostra gent gran, els nostres infants, l’educació que ens dotem) no ocupin un lloc central en la prioritat de les polítiques d’un país. Primer de tot, les persones..  És hora, per tant, de saber on està la centralitat de la política, si en una inversió social que aporti cohesió, formació i benestar general que afavoreixi el ple desenvolupament de les persones o un model social públic que deixa a algunes capes de població desprotegides. En fi, no només a títol individual sinó també col•lectiu, no es poden servir dos senyors alhora.
 

Jonatan Sánchez Rico
Responsable de projectes de Programes Educatius de la Fundació Pere Tarrés.

La cronificació de la pobresa

Avui és el dia internacional per a l’eradicació de la pobresa. Amb la celebració d’aquest dia Internacional, que es celebra des de l’any 1993, l’Assemblea General de les Nacions Unides vol conscienciar sobre la necessitat d’eradicar la pobresa arreu del món. Aquest objectiu és un element bàsic emmarcat en el Programa de Desenvolupament de les Nacions Unides i és un objectiu central dels Objectius del Desenvolupament del Mil·lenni. No cal dir que si mirem les xifres absolutes sobre desigualtat social entre països i de manera particular sobre els índexs de pobresa de la població dels països tradicionalment coneguts com el tercer món, la situació és més que colpidora. No obstant, aquestes xifres tan esfereïdores no ens han d’impedir mirar a la pobresa propera, la de la nostra realitat més immediata: la del nostre país i la dels nostres barris, la que té una cara familiar i que en els darrers anys s’ha incrementat de manera alarmant, tenint un impacte sobre a la població infantil de manera particular.  

Tot i que no és el mateix parlar de pobresa aquí a Catalunya que un país africà, per posar un exemple, entenem pobresa com la situació en la qual un individu no aconsegueix cobrir les seves necessitats bàsiques de manera satisfactòria. Això vol dir que la pobresa no es mesura de forma aïllada sinó en relació amb el nivell de desenvolupament de la societat en estudi en particular. En aquest sentit, a casa nostra una persona es considera pobre quan està en una situació desavantatjosa respecte la mitjana de la resta de la població. Segons el càlcul de l’IDESCAT per a l’any 2011, el llindar d’ingressos anuals sota el qual una persona es considera en risc de pobresa era de 8.176€ nets. Això significava a la pràctica que 1 de cada 5 catalans es trobava situació de risc de pobresa.

Si analitzem aquestes dades des de la perspectiva de la infància, a Catalunya es considera que un  infant és pobre quan no  té cobertes les seves necessitats bàsiques, que viu en una família on els ingressos no permeten arribar a final de mes, on els pares es troben a l'atur o bé on la precarietat laboral impedeix dedicar temps i atenció als fills i filles. Tenint en compte aquests criteris, segons l’Idescat l’any 2010 el risc de pobresa a Catalunya afectava a un 23,7% dels infants menors de setze anys, quasi un de cada quatre. És a dir, més de 285.000 infants menors de setze anys no poden satisfer les seves necessitats bàsiques en igualtat d’oportunitats. Una situació, val a dir-ho, d’extrema vulnerabilitat ja que ni els infants són responsables de la seva situació ni tenen els recursos ni mecanismes suficients per sortir-se’n.  

Per fer-nos una idea de la magnitud d’aquestes dades, tal vegada ens pot resultar útil fer una ràpida comparativa entre països del nostre entorn. Segons un informe de la Comissió Europea citat en una notícia del portal Xarxanet, els percentatges de risc de pobresa infantil difereixen molt entre països. Mentre que a Dinamarca o Finlàndia se situen sobre el 10%, a Espanya, Grècia o Itàlia se situen per sobre del 25%, un percentatge que des del 2008 ha crescut en 8.8 punts percentuals...  en només 5 anys!  

Cal no oblidar que la pobresa infantil i la desigualtat social al sí dels països no és un fet inabastable: té raons estructurals que van des de l’estructura i fortalesa de l’estat de benestar, a un model econòmic i de mercat de treball precaritzat i dualitzat vulnerable a conjuntures de crisi econòmica o al model de redistribució de la riquesa mitjançant mecanismes fiscals. És, per tant, polititzable i abastable col·lectivament. En aquest article, però, no volem cercar ni causes ni creiem que és el moment de proposar alternatives.

El nostre objectiu és posar l’accent que aquestes dades de pobresa infantil, darrera la realitat estadística abstracta i llunyana, el nostre país es juga el futur i la seva cohesió social. Tenim el repte com a societat d’evitar que les situacions de pobresa actuals (esperem que conjunturals) no es cronifiquin i es transmetin de generació en generació, de pares i mares a fills i filles. Hem d’aconseguir que les dificultats d’avui no es transformin en conseqüències com dificultats d’ordre familiar, psicològic, acadèmiques o de salut que generin un cercle viciós de pobresa i exclusió social en l'etapa adulta.  Ens juguem que una part important del futur d’aquesta societat no es quedi enrere. Ens juguem la dignitat d’una societat que ha de vetllar que els més febles i vulnerables tinguin una vida plena que els possibiliti realitzar-se com a persones per tal que tothom aporti el seu valor a la nostra societat.

Jonatan Sánchez Rico.

Desenvolupament de Projectes. Àrea de Programes Educatius de la Fundació Pere Tarrés.