Espai públic i participació dels infants

Repensar l’espai públic en clau del segle XXI ens convida a recuperar la necessitat de comptar amb al ciutadana i d’acostar-se a la gent, però amb la consciència de que només això no és suficient. La gestió de l’espai públic ha d’estar estretament vinculada a un projecte polític i a una perspectiva de vida social que, per ella mateixa, pugui desvetllar adhesió, entusiasme i credibilitat (Diputació de Barcelona, 2005).

Un espai públic de qualitat i com a projecte polític caldrà que sigui d’us col·lectiu, amb vocació polivalent, significatiu per a la ciutadania, lloc d’expressió  i d’intercanvi per a les persones i que contribueixi a la justícia social.

L’infant, com a ciutadà actiu, té dret a participar en la construcció i coproducció de l’espai públic, però encara ens trobem amb dificultats que frenen aquesta participació: sobreprotecció adulta que mira l’infant com a pertinença, la infància com a quelcom propi de l’àmbit privat, els nens com a ciutadans del demà i com a objectes a protegir o adolescents temeraris que, per la seva vulnerabilitat  davant la manipulació social, no són considerats subjectes de drets (Alfageme, Cantos i Martínez, 2003). Es necessari avançar, per tant, cap a polítiques i accions que promoguin la participació dels infants, adolescents i joves en la construcció i coproducció de l’espai públic, especialment:

• Facilitant l’expressió i l’articulació dels seus interessos com a col·lectiu, actualment poc visible en la coproducció de la ciutat (no només reforçant programes per educar en la participació, que també), sinó com agents actius en el present de la ciutat,
• Generant coneixement sobre iniciatives i projectes i fent recerca,
• Fent pedagogia d’aquesta manera de fer i treballar col·lectiva i participada entre ciutadans, polítics i professionals adults referents (mediadors, dinamitzadors, educadors, mestres...).

Des d’aquesta perspectiva, algunes estratègies necessàries per a avançar cap a la coproducció de l’espai públic, amb i des de la infància i concretades en tres línies d’actuació (Martín i Truño, 2016): 

1. Creació d’òrgans, espais i canals estables impulsats per l’administració, per tal d’escoltar la veu dels infants i adolescents:

• Evitant l’excessiva institucionalització pròpia del mon adult (mes enllà del tipus d’espais: assemblees, consells, tallers).
• En la quotidianitat: família (serveis socials, CRAE), escola, lleure, equipaments i espais socioculturals (biblioteques, museus, ludoteques, casals de joves, centres cívics) en els barris i l’espai públic (parcs, places i carrers, zones de joc, entorns escolars) i en l’àmbit de la salut (CAP, hospital, CDIAP, CSMIJ).
• Sobre aspectes significatius de la vida dels infants, adolescents i joves.
• Amb seguiment sobre els resultats i impactes. Retornant informació, amb temps adequats als infants.

2. A través de processos de participació en diagnosi i co-disseny sobre qüestions que els puguin afectar (millores tangibles en les vides dels ciutadans de 0 a 17, les seves famílies, el conjunt de la ciutat, en relació a equipaments i locals): 

• Respectant i integrant la diversitat d’interessos, coneixements i sensibilitats: a l’hora de participar, tenir en compte la diversitat d’infants i adolescents que viuen a la ciutat. A més, aquesta singularitat i diversitat d’infàncies cal combinar-les i ordenar-les per aprofitar el que cadascú aporta a la ciutat.
• En les transformacions urbanístiques als barris, a l’espai públic: escoltar la veu dels infants (reivindicacions veïnals i comunitats educatives d’escoles i instituts, esplais i caus...) que afavoreixen la convivència entre iguals i amb entorns intergeneracionals.

3. Amb pràctiques de coresponsabilitat, autogestió i apropiació de l’espai:

• Cal focalitzar les actuacions en la coproducció (construcció) de l’espai públic, no caure només en el disseny o en que volen que hi hagi; també en la gestió i la programació de l’espai públic, allò que hi passa, la vida que s’hi genera, les relacions que s’estableixen.
• Els infants parlen, opinen i també poden participar en la planificació i l’avaluació de les actuacions. Son partícips en la construcció col·lectiva i quotidiana de la ciutat. Repercuteix de forma beneficiosa en els infants i suposa desenvolupar una cultura de convivència intergeneracional, basada en el respecte i el reconeixement de les diversitats
• Trobar solucions i estratègies des del punt de vista de l'arquitectura, l'urbanisme i la pedagogia, que es puguin implementar a la ciutat, perquè transformi el dia a dia dels nens, nenes i adolescents, permetent-los apropiar-se novament dels seus carrers i places, per jugar, per estar, per ser, per créixer. El repte de fer dels espais públics llocs de trobada espontània on els infants puguin projectar lliurament els seus jocs, experimentar, transformar, asseure´s i xerrar per a parlar, per a construir xarxes de suport i de relació.
• Amb algunes condicions o requisits: a) Voluntat política i compromís per dur a terme aquest model de ciutat i d’espai públic b) pressupost municipal c) sostenibilitat i transversalitat d) fer pedagogia d’aquesta manera de fer i treballar col·lectiva i participada entre ciutadans, polítics i professionals.

 

Bibliografia:

• Alfageme, E.; Cantos, R.; Martínez, M. (2003). De la participación al protagonismo infantil. Propuesta para la acción. Plataforma de Organizaciones de Infancia. Disponible a: http://plataformadeinfancia.org/sites/default/files/De%20la%20Participación%20al%20Protagonismo%20Infantil.pdf
• Diputació de Barcelona (2005). Seminari Internacional de la Democràcia Participativa: Actors Polítics i Moviments Socials. Papers de Participació Ciutadana, 19. Barcelona
• Martín, A i Truño, M (2016) Participació de nois i noies a Barcelona. Oportunitats per a la co-producció de la ciutat amb i des de la infància i l’adolescència. Document de treball. Institut d’Infància i adolescència. Barcelona.

 

Txus Morata

Directora del màster universitari Models i estratègies d’acció social i educativa en la infància i l’adolescència. Professora Titular de la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés-URL. Investigadora Principal del Grup de Recerca Innovació i Anàlisi Social (GIAS) Pere Tarrés-URL.

 

Les necessitats de les famílies amb petita infància

Ahir per a tarda es va presentar l’estudi de sr. Jaume Blasco de la Fundació Jaume Bofill “Presentació: De l’escola bressol a les polítiques per a la petita infància”. Un estudi que ens convida des del departament d’Escoles Bressols de la Fundació Pere Tarrés a reflexionar sobre les necessitats de la ciutadania en temes de cura d’infants de 0-3 anys. Un parell de les dades interessants a considerar:

• Existeix fins a un 10,2% d’infants que es queden sense plaça d’escola bressol pública, i en municipis en els que la demanda és superior hi ha el debat de si la correlació entre número d’infants i personals és pertinent. Per aquest motiu hem de poder recapacitar que aquesta falta de places significa unes necessitats no satisfetes, i si a més possibilitem l’oportunitat d’ampliar ràtio, quina qualitat educativa estem duent a terme als nostres centres educatius?
   
• La financiació d’aquests espais educatius ha decaigut fins a dos terços en els darrers 15 anys, per part dels organismes oficials. Aquesta dinàmica ha provocat que part d’aquesta diferència l’assumeixin les famílies, que ja es veuen afectades per una situació, en molts casos ja de per sí crítica. Per tant, aquestes famílies com veuen cobertes aquestes necessitats? Deixem d’escolaritzar els infants, busquem altres vies menys normalitzades, curricularment parlant?

Però no ens podem quedar només en les dades menys positives que aquest estudi ens ha proporcionat, sinó que ens dóna molta informació de quines podrien ser les oportunitats a treballar a partir d’ara. Si afegim que els preus s’han incrementat, que les places són les que són, quines altres alternatives s’obren al mercat? Ja l’estudi apunta els nous espais educatius que podem trobar: horaris més flexibles, calendaris adaptats a les necessites de les famílies, espais de criança... En tot cas són possibilitats que podem desenvolupar sempre amb la qualitat de la millor atenció als nostres infants, uns professionals qualificats i uns espais adequats. Tampoc podem permetre el tot s’hi val! Ara bé, quí o com s’han de regular aquests nous emplaçaments educatius, potser això va més enllà de les nostres consideracions, però hem de vetllar perquè es compleixin uns mínims. 

“De l’escola bressol a les polítiques per a la petita infància” del Sr. Jaume Blasco ens permet veure una fotografia de l’estat actual de l’escola bressol a les nostres demarcacions i, alhora, ens permet preveure un futur (quasi immediat) de necessitats que podem ocupar, potser des del nostre departament...

Beth Galindo
Tècnica de Projectes Educatius al departament de Petita Infància de la Fundació Pere Tarrés