Immigració, convivència i integració social

En els darrers mesos l’anomenada crisi dels refugiats ha posat de nou damunt la taula el complex tema dels processos migratoris. Tot i les lloables iniciatives solidàries dels ciutadans i de sectors de la societat civil, els resultats, almenys de moment, han estat migrats quan no preocupants. Són moltes les dimensions que caldria abordar, però n’assenyalaré quatre que em semblem especialment importants.

En primer lloc, és perillosament reduccionista centrar-nos només en el tema dels refugiats i oblidar-nos del nombre ingent de persones que també es veuen obligades a abandonar el seu país d’origen. No hi ha dubte que la guerra de Síria ha provocat una crisi humanitària d’una extrema gravetat a la qual cal donar-li resposta. Però ens equivocarem si, com sembla deduir-se de determinats discursos, establim una divisió entre “acollibles” – els refugiats- i “no acollibles” (o molt limitadament acollibles) - els immigrants. L’única manera seriosa i justa d’abordar el tema és pensar que tothom que es veu obligat a emigrar pateix una violència, molt sovint estructural, que l’expulsa de la seva comunitat i del seu país, sigui fruit d’una guerra (moltes són encobertes), de la persecució per les seves opcions religioses, sexuals o polítiques o del model econòmic hegemònic.

En segon lloc, cal partir d’una premissa essencial: les nostres societats són cada cop més multiculturals. La diversitat cultural no és una opció ideològica, sinó una realitat, que exigeix repensar el monoculturalisme en què estem en gran mesura instal·lats. Repensar i portar a la pràctica noves polítiques que permetin fer compatibles la igualtat i la diferència, els drets culturals i els de ciutadania (i els deures és clar) així com reconstruir el delicat entramat sobre el que s’assenta la convivència en societats plurals. Aquest és un dels principals reptes de futur que tenim. Si no som capaços de gestionar de manera justa i cohesiva la diversitat cultural, corre perill la mateixa democràcia.

En tercer lloc, el repte multicultural exigeix noves polítiques públiques i el desenvolupament de les polítiques socials. Acollir persones significa que tinguin accés al mercat de treball, a l’habitatge, a l’educació, a la sanitat i que se sentin còmodes en la societat d’acollida. Bona part dels conflictes que atia i s’alimenta la xenofòbia, sorgeixen de la competència entre autòctons i immigrants sobre les engrunes d’uns Estats del Benestar cada cop més esquàlids. Invertir en política social és invertir en cohesió, és lluitar contra els radicalismes d’uns i altres, contra la intolerància del signe que sigui.

En quart i darrer lloc, la crisi dels refugiats evidencia, un cop més, el fracàs d’Europa, o millor dit, d’una determinada concepció d’Europa. La que crea fronteres en el seu si entre nords i suds, la que torna a construir murs enlloc d’ensorrar-los, la que es mostra incapaç de mirar més enllà dels interessos particulars dels seus membres. L’Europa asocial, l’Europa fortalesa més que la solució està éssent un problema.

Tot plegat no vol dir que hi hagi solucions fàcils. Si una cosa resulta clara és que cap dels models d’integració que s’han portat a terme ha resultat plenament exitós. Però ens hem de rebel·lar contra el relat, cada cop més estès que ens situa entre l’espasa del racisme i la paret del bonisme.  Quan ens mirem al mirall de la immigració, la imatge que veiem no és el de societats obertes, solidàries, respectuoses amb la diferència, compromeses amb la dignitat humana, cohesives i justes. I si el que veiem no ens agrada, no li donem la culpa al mirall. Ens va el futur.

Jordi Sabater

Professor de la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés-Universitat Ramon Llull

La transparència i la rendició de comptes

Les entitats socials tenen com a obligació rendir comptes per explicar com estan donant resposta a la seva missió i quin és l’impacte de la seva acció.

Rendir comptes implica tenir un estat de comptes i un balanç auditat, i que aquests siguin mínimament comprensibles. En aquest punt és on les entitats que reben diners de la captació de fons han de concretar a on s’han destinat els recursos aconseguits. Però rendir comptes té altres implicacions, com ara explicar com es dóna resposta a aspectes ètics, de sostenibilitat mediambiental, així com els criteris que s’hagi marcat o autoimposat l’organització com seria el cas de fer denúncia social o de quina forma s’efectua una inversió.

Totes aquestes explicacions s’han de realitzar a través dels mitjans adients com ara la memòria, la pàgina web, els mitjans de comunicació, traspassar-ho a les organitzacions de segon grau.

 Però quins són els aspectes que ha de tenir en compte una ONL a l’hora de rendir comptes i ser transparent?

• La legislació vigent.
• Els costums i les tradicions del lloc i de l’entorn.
• Les sensibilitats de l’entorn i dels membres de la pròpia ONL.
• Les bases pràctiques de funcionament com per exemple renovació dels òrgans de govern, auditoria econòmica, comitè d’empresa, criteris de selecció de personal, de proveïdors, criteris ètics redactats i verificat el seu compliment. 

 Ara bé, la transparència i la rendició de comptes també es troben amb uns límits que hem de preveure.

•  Dret individual a la discreció, a la reputació personal.

• No fer mal a la missió desvelant per exemple febleses o estratègies que podrien posar en risc la pròpia organització.
• L’esforç en l’elaboració i difusió de la informació ha de ser proporcional a les possibilitats de la ONL. El potencial principal s’ha d’orientar a la missió.
• Pensar en el mal ús que se’n pugui derivar per algun col·lectiu que pugui utilitzar la informació que puguem donar, de la capacitat de fer mal a la reputació de la ONL i/o dels seus professionals i obrar en conseqüència. Dosificar sense pors però amb criteri la informació que es pugui donar. 
• Sentit comú a l’hora de rendir comptes i ser transparents, tot recordant que ha de ser un suport al treball vers la missió. 

Josep Oriol Pujol
És director general de la Fundació Pere Tarrés 





 

Importa la mida de les entitats del tercer sector social a Catalunya?

Hi ha un debat arrelat des de fa anys a les entitats i a les administracions públiques sobre la dimensió del tercer sector social. Hi ha qui creu fermament que hi ha massa minifundisme, i que cal una concentració i desaparició d’algunes entitats. Per contra, hi ha qui reivindica la llibertat de poder ser petit o gran. Sobre aquesta qüestió, certament complicada, alguns comentaris:

1.   L’Estat Espanyol i Catalunya no és una excepció, tenen una estructura productiva fonamentalment de microempreses. Segons dades de l’INE corresponent a l’any 2009 el 95,6% de les organitzacions mercantils tenen menys de 10 treballadors/es.  En el cas de les entitats socials, el 70% o no tenen assalariats o són en un nombre inferior a 10 segons dades de l’Anuaridel Tercer Sector Social de l’any 2009  Per tant, el món no lucratiu no és una excepció a les organitzacions que estructuren la societat. 
2. La llibertat d’associació és, a més d’un principi molt arrelat en l’ordenament jurídic internacional (art. 20 de la declaració dels drets humans ), una pràctica que cal vetllar i desenvolupar. Així, la responsabilitat de la persona per vincular-se a altres i impulsar actuacions d’interès general ha de tenir la màxima protecció i respecte institucional. I aquí qualsevol intromissió és inacceptable. Una altra qüestió és l’eficàcia i eficiència per a la finalitat que ens proposem, sobre la què cal reflexionar permanentment. 
3. Certament, les entitats més grans poden arribar a més persones i, per tant, oferir els seus valors i serveis. I segurament, tenen més capacitat de fer incidència social i política, especialment quan parlem en termes quantitatius.  I d’altra banda, en la prestació de serveis, generen la confiança necessària en els contractadors, i poden oferir una solvència econòmica i financera més alta. 
4. Si es vol aconseguir més dimensió, es pot actuar de maneres diferents. Una creixent, però hi ha altres especialment vinculades al nou context mundial. Les xarxes d’arquitectura variable per a determinades activitats (internes o externes), les aliances més estables i sòlides, la integració o absorció, són només algunes de les fórmules possibles.
5. És important remarcar que en l’entramat no lucratiu, les entitats poden tenir funcions diferents, com si fos un ecosistema de la màxima diversitat,  i en el qual són necessàries especies d’ampli espectre i colonitzadores, i altres molt específiques, de nínxol precís, i sovint imprescindibles. Unes poden aportar connexió amb el territori, proximitat i coneixement local, i altres capacitat de gestió, solvència,...

En definitiva, segurament per a algunes funcions  i territoris, són millor unes que no pas altres, i les condicions de l’entorn anirà clarificant el seu futur segons  la seva utilitat, moltes vegades vinculada als valors de l’organització. Ara, sempre des del màxim respecte democràtic a la lliure iniciativa.

Rafael Ruiz de Gauna

Director de Relacions Institucionals, Formació, Consultoria i Estudis de la Fundació Pere Tarrés

Llei de mecenatge i fiscalitat equitativa

Qualsevol donació per part d’una empresa a una fundació, o associació d’utilitat pública, suposa una despesa deduïble i una deducció del 35% en la quota de l’impost de societats. Si la donació és d’un particular la deducció en la quota de l’impost sobre la renda és del 25%. Aquesta és una opció que no totes les empreses coneixen i que pot contribuir de forma directa en projectes d’interès general, culturals i en especial adreçats als més febles.

A part d'aquestes deduccions recollides en les normatives actuals, considero que el què realment és necessari és promoure una llei de mecenatge real, moderna, respectuosa amb la lliure iniciativa de les persones a l’hora de contribuir al bé comú. Són molt més eficients models de mecenatge com el Francès o el Nordamericà amb desgravacions molt més altres percentualment que no pas quan tot passa pels pressupostos públics.  

Si la societat civil és capaç d’organitzar-se, confiem en ella,  afavorim un autofinançament més estable i sense riscos de clientelismes. Ben segur que és un sistema més eficient de que els recursos arribin a qui els necessita.

Per una fiscalitat més equitativa.

Però no ens quedem només aquí, anem encara més a la utopia. Hauríem de treballar, i fer pressió els grups que estiguin en posició de fer-ho, per una fiscalitat més justa, menys confiscatoria pel que fa als rendiments del treball, i més gravosa per les transaccions financeres fetes amb la única finalitat d’obtenir-ne beneficis d’elles mateixes. Tenim consciència que només és possible un model homologable a la Taxa Tobin si hi ha acords internacionals i desapareixen els paradisos fiscals. Sabem el poruc que són els capitals i com marxen quan algun polític parla de tipus del 75% en l’imposició sobre la renda.

Participar de l’utopia d’una fiscalitat raonablement progressiva, equitativa, acceptant, que no defensant, les ineficiències de lo públic, contribuiria indubtablement a una millora del benestar i a unes condicions de major dignitat per a moltes persones. 

Josep Oriol Pujol

És director de la Fundació Pere Tarrés. Consulta la seva fitxa d'expert.

Andreu Mas-Colell: Cal aplicar mesures de contenció perquè no sabem quant durarà la crisi econòmica

El divendres 11 de marc de 2012, el conseller d’Economia i Coneixement de la Generalitat de Catalunya, Andreu Mas-Colell, va intervenir al Fòrum SocialPere Tarrés amb la conferència “El tercer sector social: un aliat estratègic”. La seva conferència, curta i prudent, tenia com a objectiu primordial establir ponts de diàlegs i “conèixer de primera mà les necessitats i inquietuds de les entitats socials”.

Va ser Esther Giménez-Salinas  rectora de la Universitat Ramon Llull, qui va presentar al conseller fent una referència al conte de El petit príncep, per destacar que si una cosa té clara aquest economista “és que sap on va”,  és a dir, que té les idees molt clares. Una altra de les qualitat que Giménes-Salinas va destacar és que  Mas-Colell “és una persona incansable i que està considerat un treballador nocturn”. En aquest aspecte, va ser el propi conseller qui va destacar que el seu màxim col·laborador comença a treballar a primera hora del mati i ell continua treballant per les nits, la qual cosa fa que el departament “estigui operatiu les 24 hores”.

Durant la seva intervenció, el conseller va demostrar un coneixement profund del teixit i de les entitats que garanteixen la xarxa assistencial del nostre país, però va reconèixer que li falta ampliar el coneixement del tercer sector. Iniciatives com el Fòrum Social Pere Tarrés són una excel·lent oportunitat per apropar-se i conèixer a les persones que hi treballen cada dia.

Una crisi de solvència i de liquiditat

De la mateixa manera que altres polítics que també han participat en el Fòrum Social Pere Tarrés, Andreu Mas-Colell es va referir a la crisi econòmica que patim destacant, segons la seva opinió, els dos punts claus: és una crisi de solvència i és una crisi de liquiditat.

Seguint aquest fil, el conseller va remarcar que els problemes estructurals de Catalunya provenen del dèficit fiscal, i ho va exemplificar a través del 0,7% de l’IRPF: Catalunya aporta per aquesta via prop del 24% de la recaptació estatal i només se li retorna el 14%. Unes dades que són pitjors en la comparativa amb la resta d’impostos. Una situació que es continuarà mantenint mentre sigui el govern central el regulador i les hisendes autonòmiques les recaptadores, una situació difícil de sostenir, més encara en el cas català.

Finalment, el conseller va dedicar gran part de la seva intervenció a recordar que la crisi econòmica actual ja fa anys que perdura i encara durarà alguns més. Mas-Colell no va voler aventurar un final concret però va insistir que no és una situació de ràpida resolució. Per això, es va mostrar convençut que cal aplicar mesures de contenció de la despesa pública tot i què no siguin ben vistes per l’opinió pública. En aquest sentit va destacar la reducció dels salaris del sector públic com una de les mesures necessàries per encarar el futur.

Un any i mig d’aval per a la reforma laboral

En referència a les mesures que s’han aplicat per a incentivar el consum, Mas-Colell va donar un any i mig de plaç a la nova reforma laboral per veure la seva eficàcia. L’atur actual, del 23%, resulta insostenible i, per això, va destacar la necessitat d’aplicar mesures continuistes que afavoreixin el creixement econòmic i el retorn del consum.

Però per millorar el consum cal que el sistema financer torni a concedir crèdits a les empreses i als particulars. La falta de liquiditat fa que el problema s’agreugi i és converteixi en circular.

Tot i aquest panorama tant desolador, el conseller d’Economia i Coneixement va voler destacar que l’administració pública ha pogut pagar, tot i què amb dificultats. Els problemes de tresoreria es poden alleujar gràcies a la injecció que ha fet el Banc Central Europeu als mercats.

Una altra de les mesures que s’espera que retornin la confiança als mercats són les noves línies de crèdit que l’ICO atorgarà a les administracions públiques per pagar als seus proveïdors. Unes ajudes que són molt necessàries, especialment per aquelles petites entitats que tenen com a principal client a l’administració pública.

No a les quites ni a la universalitat de serveis

Durant el col·loqui posteriori en resposta a una pregunta en aquest sentit, el conseller Mas-Colell va garantir que la Generalitat pagarà els deutes contrets amb els seus deutors sense utilitzar les quites. I va afirmar amb rotunditat que aquest recurs per cobrar abans li semblava un error per part de l’administració central.

Catalunya és un país amb una llarga col·laboració entre l’administració pública i les entitats socials. En aquest sentit, Mas-Colell va posar de manifest la necessitat de què l’administració pública encari el deute que té amb les entitats del tercer sector i que puja a 900 milions d’euros. I, per reafirmar aquesta voluntat, va destacar el conveni signat amb diputacions i ajuntaments per pagar el deute contret des dels consistoris. Els representants de les entitats presents també van demanar al conseller més sensibilitat ja què la situació d’alguna d’elles és poc sostenible.

Finalment, Mas-Colell també va reflexionar sobre l’estat de benestar i la universalització de serveis i va apostar per aplicar més pressupost a les polítiques adreçades a les persones més vulnerables i estudiar la supressió d’aquells serveis que actualment tenen un cost mínim directe sobre el ciutadà per adaptar-los en el futur en funció de la seva renda. Així ho va exemplificar amb el cas dels estudis universitaris: cada universitari només sufraga el 15% del cost real en la universitat pública, independentment dels ingressos dels pares. En paraules del conseller, “no hauria de pagar el mateix un estudiant on els seus progenitors treballen els dos que aquell altre que té un, o els dos progenitors a l’atur.

Desitgem que aquestes mesures anunciades pel conseller siguin efectives i inmediates i que aquest forum serveixi per crear un pont de dialeg i proximitat amb l’actual conseller i un major coneixement mutu.

Més informació:

• Vídeo sencer del Fòrum Social Pere Tarrés amb Andreu Mas-Colell.
• Recull de tuits.
• Notícia de l'acte.
• Fotografies de l'acte.

Raimon Martínez

Director de Programes Educatius de la Fundació Pere Tarrés

Com la crisis actual afecta la infància, l’educació i l’acció social

Ens trobem en un moment molt difícil per a moltes persones. Davant la crisi que afecta tota la ciutadania, hem de plantejar-nos el tipus de societat que volem, la qual cosa passa per explicitar el que valorem i el que estem disposats a valorar.  Les causes de la injustícia social que ens envolta rauen en el model de societat actual: individualista, hedonista i economicista. Cal que siguem conscients que aquests valors, com ja va succeir en el passat, generen molta pobresa i desequilibris socials.

És  necessària una millor distribució de la riquesa, que propiciï una economia al servei de totes les persones. A més, s’hauria de  reconsiderar el món del treball, món que exclou a gran part de la població. Aquestes transformacions tenen com objectiu evitar la injustícia, l’exclusió, la fractura social.  D’altra banda, també s’hauria de repensar el concepte d’“utilitat social”. És important que el vessant productivo-econòmic no sigui l’únic paràmetre per mesurar l’“utilitat social” de la població, ja que molta gent que no pot estar ocupada en el món laboral pot continuar sent un agent social útil i amb un sentiment de pertinença.

Com a entitat que ens adrecem a la infància i a la joventut, considerem que la societat hauria de garanitzar drets i proporcionar a totes les persones recursos morals per tal que puguin ser protagonistes de les seves vides, especialment amb els més febles: els infants. Des de la nostra identitat cristiana mantenim l’esperança en el futur. No es pot educar des de la por i des de la idea que no hi ha futur. Treballar amb joves i amb infants implica fer-los responsables del seu creixement per tal que se sentin agents del món en què volen viure, amb esperança, amor i solidaritat.

En aquest sentit, considerem important la cooperació entre les entitats i els altres agents socials, però amb una mirada a llarg termini i constant, no sotmesa als vaivens electorals. Cal establir prioritats i delegar responsablement ens els que estiguin més capacitats per fer cada feina. Per la seva intervenció directa, el tercer sector representa una mirada específica insubstituïble, dotada d’una capacitat d’espontaneïtat i flexibilitat que altres agents no tenen. Cadascú, en la seva responsabilitat individual i col·lectiva, ha de contribuir a la societat des de les seves possibilitats, perquè pot ser que les solucions que hom proporcioni siguin asimètriques, diverses, però al cap i a la fi són vàlides i efectives. És important repensar i millorar la qualitat de la democràcia, en la qual tots hem de respondre socialment del que fem, inclosos els governs, les administracions, les ONGs i les empreses. Per tant, confiem que aquesta crisi suposi la fi d’una manera de fer, que a vegades ha estat ineficient malgrat la seva bona intenció, i això suposa consensuar formes d’avaluació de les nostres intervencions, amb l’objectiu de compartir els encerts, no repetir errors, delegar millor en la societat les tasques que cadascú assumirà i rendir públicament comptes del que s’ha fet.

Antoni Millet
President del Patronat de la Fundació Pere Tarrés