Justícia Social i Restaurativa

En aquest nou món que es configura què serà més just, continuar castigant o intentar reparar el dany?

Nosaltres estem acostumats que hi ha una justícia tradicional que quan una persona fa un delicte li correspon una pena i que acostuma a ser una pena privativa de llibertat. La idea d’una justícia restaurativa és una justícia més compartida, on evidentment hi ha els drets i garanties pel delinqüent, però també hi ha les necessitats de les víctimes i el mal que s’ha fet a la comunitat. Per tant, d’un forma, intenta donar resposta al delicte d’una forma molt més global i, des del nostre punt de vista, molt més ètica, molt més social i molt més coherent.

Si mirem una mica la història de com ha funcionat la justícia penal tradicional, tenim sempre una idea de que a Espanya hi ha molta delinqüència i que estem pitjor que a la resta de països europeus. Teòricament Espanya és un dels països més segurs de la Unió Europea, la criminalitat és un 20% per sota de la mitjana i en canvi Suècia, que sembla el paradís de moltes coses, és el país que té la delinqüència més alta. En sentit contrari, Suècia no castiga amb pena privativa de llibertat, sinó que intenta aplicar la justícia restaurativa, i nosaltres que tenim menys delinqüència, tenim moltes més persones a les presons, perquè tenim una taxa del 30% superior a la mitjana europea.

Llavors s’ha de preguntar molt sovint amb els exemples què és el que necessita aquesta societat? Continuar tancant, perquè sembla que la única manera de reaccionar enfront del delicte és la pena privativa de llibertat o fer persones molt més responsables que entenguin que quan s’ha fet un mal, aquest mal s’ha de reparar.

I la gent pregunta, com és aquesta justícia restaurativa? Es pot aplicar a tots els delictes? Doncs als delictes molt greus evidentment que no, però hi ha molts delictes, jo dic un 60-70% en els que es podria aplicar. I com seria un exemple? Doncs el clàssic robatori que t’entren a casa, que se t’emporten una mica de diners que pots tenir, algun aparell i sobretot, si és una dona, que se li emporten un petit grapat de joies, que no té un gran valor econòmic, però que té un gran valor sentimental perquè eren de la seva mare o de la seva àvia. Això el delinqüent quan ho agafa realment no en té ni idea, ho intenta vendre, guanya molt pocs diners, però si la víctima li pogués explicar a la persona que li ha robat que allò li ha fet molt de mal, probablement ell mateix pensaria la propera vegada que torni a fer el delicte, seria millor que no hi tornés, però si hi torna, que està produint un mal molt superior. O a les persones, també en aquest cas una dona que l’atraquen pel carrer i que després té molta por quan ha de sortir al carrer. Llavors la justícia tradicional pensa, el jutgem, el condemnem, el posem a la presó si la pena és una pena de presó, però amb això s’aconsegueixen poques coses.

La justícia restaurativa diu “posem a la víctima en el centre”, intentem que el delinqüent sigui conscient del dany que ha fet, que repari el mal, que torni els diners o que pagui les multes corresponents, si parlem d’altres tipus de delictes, però sobretot que pensi també que ha fet un dany molt gran a la comunitat. I això es podria aplicar també si pensem en els casos de corrupció o amb altres tipus de delictes, perquè hi ha molts països que ho fan i perquè no ho podem fer nosaltres?

La pregunta final o la conclusió final seria: estem preparats per deixar de castigar i intentar una justícia més propera al ciutadà, més ètica, més social? En definitiva la justícia restaurativa.

Esther Giménez-Salinas
Directora de la Càtedra de Justícia Social i Restaurativa Pere Tarrés - URL i Catedràtica de Dret Penal i Criminologia de la Universitat Ramon Llull

L’Educació Social com a garant dels Drets de la Ciutadania

El dia 2 d’octubre celebrem el Dia Internacional de l’Educació Social. Aprofitant aquest dia tant important per a una professió que aporta un gran valor social, voldria fer unes reflexions sobre l’Educació Social i els Drets de la ciutadania.

Fa més d’un segle, en la nostra societat industrialitzada, es va estendre el conegut Estat del Benestar. Aquest model d’Estat oferia tota una sèrie de drets que la societat reclamava i que es van aconseguir gràcies als nous processos de democratització i certs moviments socials, que demanaven una nova organització social, basada en uns drets mínims per a les persones.

Aquest Estat del Benestar disposava d’uns drets que es basaven en la Declaració Universal dels Drets Humans, creada per definir uns drets bàsics com la llibertat, la justícia i la igualtat de les persones, amb la finalitat que siguin reconeguts, defensats e implementats per la comunitat internacional.

Avui en dia són vigents aquests mateixos Drets?

És clar que sí. Hi ha societats que encara no els tenen. I d’altres viuen un retrocés social, on augmenta la pobresa i es vulneren els drets bàsics.

No obstant, al igual que la societat evoluciona i està en constant canvi, els drets també han d’evolucionar i adaptar-se a les noves realitats socials. Així, podem parlar avui, partint de la realitat social, de la necessitat d’implementar una “nova generació de drets”, que tenen el seu fonament en la solidaritat. Els drets bàsics (llibertat, justícia e igualtat) son i han de ser plenament vigents, però la globalització del món, les corrents migratòries de persones, les noves tecnologies, la consciència per preservar el medi ambient, les conseqüències de les guerres cada vegada més globalitzades, fan que sigui necessari replantejar, adequar i actualitzar els drets de les persones, des de una òptica, no tan sols individual, sinó més col·lectiva, més solidària. La realitat així ho exigeix.

No cal que us digui que, aquest nou plantejament dels drets, representa un pas més enllà respecte el concepte de drets que hem viscut fins ara, i que implica una actitud de sortir de nosaltres mateixos, de trencar les nostres barreres i ser més solidaris. L’educador/a social, com agent immers entre els ciutadans, ha de ser un agent actiu i punter per aconseguir la implementació dels Drets de les persones a la nova realitat social, per un costat consolidant els drets individuals de les persones i, per un altre, treballar en la implantació dels drets col·lectius que es fonamentin en la solidaritat, i que la societat exigeix avui.

L’educador/a social ha d’estar al capdavant d’aquesta nova realitat i plantejar nous reptes i exigir noves polítiques socials per implantar els drets solidaris.

La Facultat d’Educació Social i Treball Social, de la Fundació Pere Tarrés, és un instrument clau per formar, innovar i donar les eines necessàries perquè els futurs Educadors/es Socials, com dic, no només defensin els drets individuals dels ciutadans, sinó que també sigui un agent actiu transformador de la societat, aconseguint una societat més justa i més solidària.

Carnaval de Blogs: Aquest article ha participat al Carnaval de Blogs 2016 organitzat pel Col·legi d’Educadores i Educadors Socials de Catalunya emmarcat dins dels actes del Dia Internacional de l’Educació Social. El vam poder seguir per les xarxes a través de tres hashtags #DiaES, #EdusoDay2016 i #thefinestjobintheworld


Han estat 24 veus donant la seva opinió sobre el tema proposat: “L’educació social com a garant dels drets de la ciutadania”. Podeu trobar el recull de tots els blogs en aquesta entrada.

David Guerra Rey

Professor Associat assignatura “Dret i Ciutadania”

Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés - URL

El rol de la societat civil

Per primera vegada en força anys, aquesta crisi econòmica ha desvetllat les limitacions i insuficiències del mercat i de l’Estat com a regulador. La realitat ha demostrat, un cop més, la necessitat d’una societat civil com a contrapunt.

A més de l’atenció directa a les necessitats socials, el paper que li pertoca a la societat civil en l’esfera pública és fer visibles els interessos legítims dels febles, és a dir, plantejar la qüestió dels fins d’una societat i redefinir el bé comú, tot recol·locant el ciutadà al centre de la política i de l’economia. De que la societat civil sigui considerada interlocutor principal, depèn la visibilitat d’altres interessos diferents dels predominants, com també una altra jerarquització dels plans político-econòmics.

La societat civil, les persones, captem amb molta més sensibilitat, per la proximitat, les necessitats socials. Tenim, a més, molta més agilitat i flexibilitat per donar resposta a aquestes carències.  L’exemple de Càritas, de Creu Roja, de la Fundació de lluita contra la drogoaddicció, de les associacions de familiars de malalts de tot tipus ho avalen quotidianament.

Considerem rellevant exposar que les organitzacions no lucratives agrupades en la Taula d’Entitats del Tercer Sector Social de Catalunya suposem el 2,8% del PIB català, mobilitzem 245.000 voluntaris anualment i en l’actualitat les persones ocupades en aquest sector sumen 100.093 treballadors, un 92% més que el 2003. Mobilitzem recursos privats de forma significativa, gairebé a l’entorn del 50%; innovem, afavorim l’entrada de moltes persones al mercat de treball, defensem els més vulnerables tot treballant contra la pobresa i l’exclusió social.

Josep Oriol Pujol

És director general de la Fundació Pere Tarrés. Consulta la seva fitxa d'expert.

 

La justícia social un repte de tots

El dia 20 de febrer de cada any ha estat declarat per les Nacions Unides com a dia internacional de la Justícia social. El terme justícia social va aparèixer a mitjans del segle XIX per un jesuïta italià, en Luigi Taparelli. Segurament aquesta expressió ha caigut en desús, i actualment utilitzem altres paraules per a designar les desigualtats socials que existeixen, i la necessitat d’aconseguir unes condicions de vida dignes per a totes les persones. 

Al llarg d’aquests darrers anys a nivell mundial molts persones han abandonat la pobresa com bé expressa en un recent article en Xavier Sala a La Vanguardia , si bé també es notable que els períodes de creixement de l’economia catalana i espanyola no s’ha aprofitat per a reduir significativament la pobresa, i que actualment s’han disparat a nivells inadmissibles: un 20% en el cas de la població en general, i un 23,4% en el cas dels infants.

En la nova perspectiva que avui adquireix la justícia social, apareixen noves dimensions:

1. La dignitat humana. La persona vulnerable no pot ser agent passiu del seu procés vital. Un consumidor de serveis de les administracions públiques o de les entitats socials. Ha de ser protagonista per a segons les seves capacitats, responsabilitzar-se de la seva vida, amb la finalitat d’aconseguir la seva autonomia fins a on sigui possible i amb unes condicions mínimes. 

2. La igualtat d’oportunitats. Es imprescindible treballar per a que les condicions de naixement no condicionin inexorablement la vida de les persones. Per això disposem d’un sistema educatiu i sanitari universal que cal fer sostenible, però també abordar nous espais que suposen la discriminació, com ara el lleure.

3. La responsabilitat d’aconseguir l’atenció a les persones més vulnerables, no pot ser només de l’Estat. Sense deixar els drets, cal la implicació de tota la societat, lluitant contra el frau impositiu, establint sistemes fiscals progressius i desgravacions socials (mecenatge), però també amb l’actuació de tota la societat a través de les entitats socials que ofereixen recursos econòmics captats de donants, voluntariat i proximitat humana. Com bé diu el professor Joaquim Garcia- Roca, ens cal anar a una Societat del Benestar a un Estat relacional, amb un paper més preponderant de la comunitat i de les organitzacions no lucratives. 

L’actual context socioeconòmic i la situació de moltes persones, ens exigeixen un nou pacte social per a la justícia social. 

Rafa Ruiz de Gauna.

Director de Relacions Institucionals, Formació, Consultoria i Estudis de la Fundació Pere Tarrés.