En primer lloc, la inclusió es pot definir com la flexibilització dels diferents paràmetres educatius que permet comprendre la diversitat existent a l’aula. El terme inclusió està estretament relacionat amb el concepte d’heterogeneïtat. S’ha d’entendre aquesta com una oportunitat per a enriquir-nos, créixer i aprendre mútuament, en lloc de percebre la diversitat com una dificultat o una problemàtica.
Si es pretén educar d’una manera inclusiva és de vital importància que prèviament es faci un diagnòstic exhaustiu dels factors que condicionaran la tasca docent. És a dir, el context social, econòmic i cultural dels infants; així com l’edat, el número, les característiques individuals, les necessitats educatives especials i els seus interessos i motivacions. Així, en el moment de realitzar la programació didàctica es pot partir de les necessitats del grup per fomentar que aquesta estigui totalment contextualitzada. Tanmateix, es poden utilitzar metodologies pedagògiques basades en la cooperació, tot proposant activitats on els alumnes hagin d’intercanviar opinions, relacionar-se entre ells, generar coneixements de manera conjunta; factors que generaran aprenentatges significatius.
D’altra banda, la pràctica i aprenentatge de l’esport esdevé una eina educativa realment inclusiva, ja que els infants capten la informació enviada pel docent mitjançant tres tipologies de canals diferents: el visual, l’auditiu i el cinestèsic; malgrat que sempre tenen més facilitat de retenció a través d’un d’aquests. Si ens aturem a pensar un moment, l’esport integra aquests tres canals de retenció d’informació de manera conjunta, i permet doncs en conseqüència, l’adaptació a les capacitats individuals de cada un dels infants presents a l’aula.
Segons el meu punt de vista, quan es comença a educar englobant la diversitat existent a l’aula, és quan sorgeix amb força el concepte d’esport. Els esports poden esdevenir una eina realment útil per fomentar la inclusió de persones amb diversitat funcional i col·lectius en risc d’exclusió social en un entorn determinat. A través de l’esport s’obren una àmplia gamma de possibilitats i recursos per treballar amb persones amb diversitat funcional, adaptant materials, oferint espais multi-sensorials, a més de potenciar els punts forts d’aquestes persones, tot afavorint la seva autonomia. Respecte als col·lectius en risc d’exclusió social, mitjançant l’esport es pot oferir un important intercanvi cultural, la millora de la dimensió social-comunitària i l’afectiva-emocional, així com l’adquisició de rutines i d’hàbits higiènics, entre d’altres.
En referència a l’esport formatiu o extraescolar, s’hauria de trencar amb les metodologies didàctiques més tradicionals. És a dir, fugir de l’ensenyament de destreses motrius determinades i la formació de futurs esportistes d’elit, en benefici de mètodes més innovadors i integrals, fent èmfasi en altres punts potencialment positius que ofereix l’esport. L’objectiu final d’aquest mètode serà dotar als infants d’eines per adaptar-se al seu entorn (context socioeconòmic, cultural, situació familiar). Així es pot treballar:
- L’adquisició de valors tan útils com el respecte, el treball en equip, l’empatia i l’esforç, entre d’altres, que poden servir als infants per adaptar-se al món escolar i posteriorment al laboral.
- L’educació emocional, capacitant als infants per canalitzar i verbalitzar les pròpies sensacions i emocions a través de l’esport, tot contribuint al seu desenvolupament holístic.
- La mecanització de diferents rutines i hàbits que poden influenciar de manera directa en l’augment del rendiment escolar d’aquells infants amb més dificultats acadèmiques.
- La prevenció de conductes de risc, com podrien ser el consum de tabac, alcohol i altres tipologies de drogues.
A nivell europeu, ja s’estan començant a implementar aquest tipus de metodologies didàctiques esportives amb la finalitat principal d’afavorir la inclusió a la societat i al sistema educatiu de tots els nens i nenes, així com l’adquisició de determinats valors. Un clar exemple podria ser el projecte Play sports que s’està iniciant des de la Fundació Pere Tarrés, o bé el projecte FutbolNet de la Fundació Futbol Club Barcelona.
Per finalitzar, es cita una frase extreta del documental L’educació prohibida de German Doin, que és un clar reflex del sistema educatiu actual amb el qual cal trencar “Se estimula mucho a los chicos a competir entre ellos. Los mejores alumnos tienen reconocimientos y premios, pero a aquellos niños que no les van bien en los exámenes se les llama la atención, en muchos casos ni siquiera son tenidos en cuenta. Todo el mundo habla de paz pero nadie educa para la paz, la gente educa para la competencia y la competencia es el principio de cualquier guerra.” Pablo Lipnizky.
Per a més informació consulteu el seguent link
Héctor Callizo FelipeDocent a la Fundació Pere Tarrés i llicenciat en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport
