Dia Internacional per a l'erradicació de la pobresa

Darrerament en els diaris es comença a parlar d’una minsa recuperació en els quadres macroeconòmics dels països europeus. Es fan revisions  a l’alça del creixement del PIB d'aquests països i, amb un èmfasi que té molt de voluntarisme en el cas d’Espanya, es parla de recuperació, de generació de llocs de treball nets, etc.. No obstant, aquesta recuperació costa que es tradueixi en millores de les condicions de vida de la població, molt especialment perquè tot i les notícies que apunten en la millora de l’economia, segons dades del EPA la xifra total d’aturats en el primer trimestre del 2014 era de 4.814.435 persones, un dels índexs més alts del món, totalment anòmala en el cas d’una economia de la dimensió espanyola. 

Molt especialment per les conseqüències d’aquests índexs d’atur, la crisi econòmica ha deixat al seu pas un impacte estructural de primer ordre en tant que ha destruït al seu pas estalvis, llocs de feina que aportaven ingressos i identitats socials a les persones, ha provocat milers de desnonaments a famílies sense ingressos- 768.800 famílies al conjunt de l’Estat espanyol segons l’INE-  que no han pogut fer front a la seva hipoteca (només entre gener i juny del 2014 s’han executat  18.749 processos de desnonaments) i un escenari social que si no ha esclatat de manera incontrolada és pel paper que tenen en la nostra societat la família, la xarxa comunitària i les organitzacions no lucratives que, a peu de carrer, han estat testimonis del canvi de fisonomia de les nostres ciutats. 

Fa uns anys, el sociòleg Ulrich Beck ens parlava de la societat de risc com un retorn de la incertesa, un risc com a reconeixement de l'impredictible i de les amenaces de la societat industrial on els riscos socials, polítics, econòmics i industrials tendeixen cada vegada més a escapar a les institucions de control i protecció de la societat industrial, on tant pel debilitament de les institucions com de l’estat de benestar, la vida de les persones era més vulnerable. El dia Internacional de la Pobresa, més enllà de l’oportunitat per sensibilitzar-nos i reflexionar sobre aquest fet, ha de servir al nostre parer per dos qüestions:

En primer terme,  per denunciar, seguint al sociòleg francès Robert Castel i la seva teoria sobre les tres zones de l’exclusió social, que la zona de cohesió i integració s’ha fet amb el temps cada vegada més estreta, eixamplant-se de manera alarmant la zona de vulnerabilitat (més inestable, fràgil i vulnerable a nivell laboral, social i depenent de vincles com els familiars i informals). Tots estem en risc, una certesa que una capa més o menys rellevant de la classe mitjana de Catalunya ha pogut constatar en diferent grau. 

La segona, que la pobresa és quelcom polititzable que es pot abordar políticament. És a dir, inclús en un context on el poder polític dels estats s’ha vist formalment mermat pel poder econòmic i dels mercats internacionals, els estats tenen molt marge de maniobra per establir polítiques destinades a la protecció i promoció de les persones. Alguns diran que no hi hauran recursos i tal vegada serà el moment de recordar nacionalitzacions com la de la banca (60.000 milions d’euros de cost sense tenir en consideració els interessos del préstec!), el rescat de les autopistes de Madrid o el recent cas del desmantellament de Castor, que pot significar un cost de 4.500 milions d’euros als contribuïdors directament en la seva factura... 

Inclús partint de la base que s’han de poder evitar col·lapses en el sistema a fi d’evitar un mal encara pitjor, el que no es pot acceptar és un principi tant elemental com que la vida de les persones (la nostra gent gran, els nostres infants, l’educació que ens dotem) no ocupin un lloc central en la prioritat de les polítiques d’un país. Primer de tot, les persones..  És hora, per tant, de saber on està la centralitat de la política, si en una inversió social que aporti cohesió, formació i benestar general que afavoreixi el ple desenvolupament de les persones o un model social públic que deixa a algunes capes de població desprotegides. En fi, no només a títol individual sinó també col•lectiu, no es poden servir dos senyors alhora.
 

Jonatan Sánchez Rico
Responsable de projectes de Programes Educatius de la Fundació Pere Tarrés.

La transparència i la rendició de comptes

Les entitats socials tenen com a obligació rendir comptes per explicar com estan donant resposta a la seva missió i quin és l’impacte de la seva acció.

Rendir comptes implica tenir un estat de comptes i un balanç auditat, i que aquests siguin mínimament comprensibles. En aquest punt és on les entitats que reben diners de la captació de fons han de concretar a on s’han destinat els recursos aconseguits. Però rendir comptes té altres implicacions, com ara explicar com es dóna resposta a aspectes ètics, de sostenibilitat mediambiental, així com els criteris que s’hagi marcat o autoimposat l’organització com seria el cas de fer denúncia social o de quina forma s’efectua una inversió.

Totes aquestes explicacions s’han de realitzar a través dels mitjans adients com ara la memòria, la pàgina web, els mitjans de comunicació, traspassar-ho a les organitzacions de segon grau.

 Però quins són els aspectes que ha de tenir en compte una ONL a l’hora de rendir comptes i ser transparent?

• La legislació vigent.
• Els costums i les tradicions del lloc i de l’entorn.
• Les sensibilitats de l’entorn i dels membres de la pròpia ONL.
• Les bases pràctiques de funcionament com per exemple renovació dels òrgans de govern, auditoria econòmica, comitè d’empresa, criteris de selecció de personal, de proveïdors, criteris ètics redactats i verificat el seu compliment. 

 Ara bé, la transparència i la rendició de comptes també es troben amb uns límits que hem de preveure.

•  Dret individual a la discreció, a la reputació personal.

• No fer mal a la missió desvelant per exemple febleses o estratègies que podrien posar en risc la pròpia organització.
• L’esforç en l’elaboració i difusió de la informació ha de ser proporcional a les possibilitats de la ONL. El potencial principal s’ha d’orientar a la missió.
• Pensar en el mal ús que se’n pugui derivar per algun col·lectiu que pugui utilitzar la informació que puguem donar, de la capacitat de fer mal a la reputació de la ONL i/o dels seus professionals i obrar en conseqüència. Dosificar sense pors però amb criteri la informació que es pugui donar. 
• Sentit comú a l’hora de rendir comptes i ser transparents, tot recordant que ha de ser un suport al treball vers la missió. 

Josep Oriol Pujol
És director general de la Fundació Pere Tarrés 





 

S’innova en el tercer sector?

El passat dimecres 26 de setembre de 2012, l’Institutd’Innovació social d’ESADE presentava el llibre de l’estudi elaborat per Elena Rodríguez, Ignasi Carreras i Maria Sureda, amb el títol “Innovarpara el cambio social. De la idea a la acción”. Una presentació que incidia en un dels reptes del tercer sector i que va remoure les xarxes socials com Twitter fins arribar a ser Trending Topic a Catalunya.

La innovació és una paraula que està de moda i agrada, a vegades fins i tot com a signe de distinció. En un context de creixement quasi exponencial del nombre d’invencions i descobriments científics i tecnològics, qualsevol paraula que porti a entendre que alguna cosa és “nova” i trenca amb el passat, ens agrada. No ens ha d’estranyar, doncs, la quantitat aclaparadora de gurús, experts i persones reconegudes que parlen o escriuen llibres d’innovació i creativitat. Però què és realment ser innovador i en què es diferencia de la creativitat?

Parafrasejant la famosa cita de Thomas Edison, “la innovació és un 1% d’inspiració i un 99% de transpiració”. La innovació, per tant, no es basa només en tenir idees, sinó també en seleccionar-les, definir-les, provar-les, modelar-les, tornar-les a redefinir, tornar-les a provar i, finalment, aplicar-les. El què es traduiria, en llenguatge culinari com, un pessic de creativitat i deu tassons de feina i aplicació.

Anem a l’àmbit de les entitats del tercer sector.

Segons l’enquesta feta a l’estudi d’ESADE, només un 8% dels enquestats ha respost que les ONGs en general són innovadores mentre que un 40% les qualifica com conservadores. Aprofitant la cita de Thomas Edison i adaptant-ho al context del tercer sector: “la innovació a les entitats és un 99% deliberació i un 1% acció”. Però, per què ens passa això?

Segons l’estudi, hi ha quatre factors majoritaris que permeten que això succeeixi. Tots aquests factors i alguns altres, són condicionants i a la vegada requisits per la innovació. Si creiem que complint només amb alguns d’ells ja podem innovar, ens estarem equivocant.

•  La manca de capacitat tècnica, coneixements i metodologies dels professionals per tirar endavant idees de la forma que ells voldrien.
• La manca de lideratge de l’equip directiu i patronat.
• La manca d’una cultura organitzativa a favor de la innovació que provoca que aquesta sigui vista com quelcom extern a la finalitat de l’entitat o que la responsabilitat recaigui de manera unipersonal, sense ser conscients dels beneficis que pot comportar.
• La manca de compromís de l’equip.

Un bon exemple d’innovació en el sector pot ser la Fundación Hazloposible.org. Nascuda de la Fundación Chandra i que actualment desenvolupa, entre altres projectes, un dels portals referents a nivell espanyol en el sector no lucratiu: hacesfalta.org. En la presentació van explicar el procés de transformació de l’entitat cap a un model més innovador. Partien d’una primera etapa “d’innovació improvisada” amb un equip motivat (però poc capacitat), poc finançament i amb algunes idees (però poc estructurades) a una segona etapa “d’innovació organitzada” on:

1. Es va definir un departament (una persona) perquè motivés a la resta de persones a que innovés i fes el seguiment dels passos que es feien,
2. Es pren la decisió de que cada treballador destini el 10% del temps a innovació,
3.   S’imparteixen cursos i formació als treballadors sobre tècniques per fomentar la creativitat,
4. Es defineixen quins són els eixos d’innovació per l’entitat (línies estratègiques),
5. Es defineix un espai (un mural de paper amb una fitxa on els treballadors poden apuntar la seva idea i característiques per poder fer un millor filtre). Es defineix un mínim producte viable, des d’on començar i que després es va ampliant i els companys l’enriqueixen,
6. S’estableix que és obligatori compartir els coneixements rebuts: si un treballador va a una conferència cal que faci un report resum,
7. Es dissenyen uns indicadors per mesurar l’evolució de com va la innovació (idees sorgides, realitzades, etc).

Com a conclusió, avui en dia la innovació al tercer sector és una d’aquelles coses de les que tothom en parla (s’escriuen llibres, es fan conferències, etc) però poques entitats l’han posat en pràctica. Les que ho han fet, han hagut de complir determinats requisits que impliquen sovint un canvi de mentalitat i de forma de fer les coses de totes les persones que formen una entitat. Tanmateix, existeixen entitats que ho han aconseguit i que, partint del seu exemple, podem emmirallar-nos i aprendre’n. El tercer sector serà innovador o no serà.

Daniel Ferrer

És tècnic de projectes de Consultoria i Estudis de la Fundació Pere Tarrés.

Andreu Mas-Colell: Cal aplicar mesures de contenció perquè no sabem quant durarà la crisi econòmica

El divendres 11 de marc de 2012, el conseller d’Economia i Coneixement de la Generalitat de Catalunya, Andreu Mas-Colell, va intervenir al Fòrum SocialPere Tarrés amb la conferència “El tercer sector social: un aliat estratègic”. La seva conferència, curta i prudent, tenia com a objectiu primordial establir ponts de diàlegs i “conèixer de primera mà les necessitats i inquietuds de les entitats socials”.

Va ser Esther Giménez-Salinas  rectora de la Universitat Ramon Llull, qui va presentar al conseller fent una referència al conte de El petit príncep, per destacar que si una cosa té clara aquest economista “és que sap on va”,  és a dir, que té les idees molt clares. Una altra de les qualitat que Giménes-Salinas va destacar és que  Mas-Colell “és una persona incansable i que està considerat un treballador nocturn”. En aquest aspecte, va ser el propi conseller qui va destacar que el seu màxim col·laborador comença a treballar a primera hora del mati i ell continua treballant per les nits, la qual cosa fa que el departament “estigui operatiu les 24 hores”.

Durant la seva intervenció, el conseller va demostrar un coneixement profund del teixit i de les entitats que garanteixen la xarxa assistencial del nostre país, però va reconèixer que li falta ampliar el coneixement del tercer sector. Iniciatives com el Fòrum Social Pere Tarrés són una excel·lent oportunitat per apropar-se i conèixer a les persones que hi treballen cada dia.

Una crisi de solvència i de liquiditat

De la mateixa manera que altres polítics que també han participat en el Fòrum Social Pere Tarrés, Andreu Mas-Colell es va referir a la crisi econòmica que patim destacant, segons la seva opinió, els dos punts claus: és una crisi de solvència i és una crisi de liquiditat.

Seguint aquest fil, el conseller va remarcar que els problemes estructurals de Catalunya provenen del dèficit fiscal, i ho va exemplificar a través del 0,7% de l’IRPF: Catalunya aporta per aquesta via prop del 24% de la recaptació estatal i només se li retorna el 14%. Unes dades que són pitjors en la comparativa amb la resta d’impostos. Una situació que es continuarà mantenint mentre sigui el govern central el regulador i les hisendes autonòmiques les recaptadores, una situació difícil de sostenir, més encara en el cas català.

Finalment, el conseller va dedicar gran part de la seva intervenció a recordar que la crisi econòmica actual ja fa anys que perdura i encara durarà alguns més. Mas-Colell no va voler aventurar un final concret però va insistir que no és una situació de ràpida resolució. Per això, es va mostrar convençut que cal aplicar mesures de contenció de la despesa pública tot i què no siguin ben vistes per l’opinió pública. En aquest sentit va destacar la reducció dels salaris del sector públic com una de les mesures necessàries per encarar el futur.

Un any i mig d’aval per a la reforma laboral

En referència a les mesures que s’han aplicat per a incentivar el consum, Mas-Colell va donar un any i mig de plaç a la nova reforma laboral per veure la seva eficàcia. L’atur actual, del 23%, resulta insostenible i, per això, va destacar la necessitat d’aplicar mesures continuistes que afavoreixin el creixement econòmic i el retorn del consum.

Però per millorar el consum cal que el sistema financer torni a concedir crèdits a les empreses i als particulars. La falta de liquiditat fa que el problema s’agreugi i és converteixi en circular.

Tot i aquest panorama tant desolador, el conseller d’Economia i Coneixement va voler destacar que l’administració pública ha pogut pagar, tot i què amb dificultats. Els problemes de tresoreria es poden alleujar gràcies a la injecció que ha fet el Banc Central Europeu als mercats.

Una altra de les mesures que s’espera que retornin la confiança als mercats són les noves línies de crèdit que l’ICO atorgarà a les administracions públiques per pagar als seus proveïdors. Unes ajudes que són molt necessàries, especialment per aquelles petites entitats que tenen com a principal client a l’administració pública.

No a les quites ni a la universalitat de serveis

Durant el col·loqui posteriori en resposta a una pregunta en aquest sentit, el conseller Mas-Colell va garantir que la Generalitat pagarà els deutes contrets amb els seus deutors sense utilitzar les quites. I va afirmar amb rotunditat que aquest recurs per cobrar abans li semblava un error per part de l’administració central.

Catalunya és un país amb una llarga col·laboració entre l’administració pública i les entitats socials. En aquest sentit, Mas-Colell va posar de manifest la necessitat de què l’administració pública encari el deute que té amb les entitats del tercer sector i que puja a 900 milions d’euros. I, per reafirmar aquesta voluntat, va destacar el conveni signat amb diputacions i ajuntaments per pagar el deute contret des dels consistoris. Els representants de les entitats presents també van demanar al conseller més sensibilitat ja què la situació d’alguna d’elles és poc sostenible.

Finalment, Mas-Colell també va reflexionar sobre l’estat de benestar i la universalització de serveis i va apostar per aplicar més pressupost a les polítiques adreçades a les persones més vulnerables i estudiar la supressió d’aquells serveis que actualment tenen un cost mínim directe sobre el ciutadà per adaptar-los en el futur en funció de la seva renda. Així ho va exemplificar amb el cas dels estudis universitaris: cada universitari només sufraga el 15% del cost real en la universitat pública, independentment dels ingressos dels pares. En paraules del conseller, “no hauria de pagar el mateix un estudiant on els seus progenitors treballen els dos que aquell altre que té un, o els dos progenitors a l’atur.

Desitgem que aquestes mesures anunciades pel conseller siguin efectives i inmediates i que aquest forum serveixi per crear un pont de dialeg i proximitat amb l’actual conseller i un major coneixement mutu.

Més informació:

• Vídeo sencer del Fòrum Social Pere Tarrés amb Andreu Mas-Colell.
• Recull de tuits.
• Notícia de l'acte.
• Fotografies de l'acte.

Raimon Martínez

Director de Programes Educatius de la Fundació Pere Tarrés

Com la crisis actual afecta la infància, l’educació i l’acció social

Ens trobem en un moment molt difícil per a moltes persones. Davant la crisi que afecta tota la ciutadania, hem de plantejar-nos el tipus de societat que volem, la qual cosa passa per explicitar el que valorem i el que estem disposats a valorar.  Les causes de la injustícia social que ens envolta rauen en el model de societat actual: individualista, hedonista i economicista. Cal que siguem conscients que aquests valors, com ja va succeir en el passat, generen molta pobresa i desequilibris socials.

És  necessària una millor distribució de la riquesa, que propiciï una economia al servei de totes les persones. A més, s’hauria de  reconsiderar el món del treball, món que exclou a gran part de la població. Aquestes transformacions tenen com objectiu evitar la injustícia, l’exclusió, la fractura social.  D’altra banda, també s’hauria de repensar el concepte d’“utilitat social”. És important que el vessant productivo-econòmic no sigui l’únic paràmetre per mesurar l’“utilitat social” de la població, ja que molta gent que no pot estar ocupada en el món laboral pot continuar sent un agent social útil i amb un sentiment de pertinença.

Com a entitat que ens adrecem a la infància i a la joventut, considerem que la societat hauria de garanitzar drets i proporcionar a totes les persones recursos morals per tal que puguin ser protagonistes de les seves vides, especialment amb els més febles: els infants. Des de la nostra identitat cristiana mantenim l’esperança en el futur. No es pot educar des de la por i des de la idea que no hi ha futur. Treballar amb joves i amb infants implica fer-los responsables del seu creixement per tal que se sentin agents del món en què volen viure, amb esperança, amor i solidaritat.

En aquest sentit, considerem important la cooperació entre les entitats i els altres agents socials, però amb una mirada a llarg termini i constant, no sotmesa als vaivens electorals. Cal establir prioritats i delegar responsablement ens els que estiguin més capacitats per fer cada feina. Per la seva intervenció directa, el tercer sector representa una mirada específica insubstituïble, dotada d’una capacitat d’espontaneïtat i flexibilitat que altres agents no tenen. Cadascú, en la seva responsabilitat individual i col·lectiva, ha de contribuir a la societat des de les seves possibilitats, perquè pot ser que les solucions que hom proporcioni siguin asimètriques, diverses, però al cap i a la fi són vàlides i efectives. És important repensar i millorar la qualitat de la democràcia, en la qual tots hem de respondre socialment del que fem, inclosos els governs, les administracions, les ONGs i les empreses. Per tant, confiem que aquesta crisi suposi la fi d’una manera de fer, que a vegades ha estat ineficient malgrat la seva bona intenció, i això suposa consensuar formes d’avaluació de les nostres intervencions, amb l’objectiu de compartir els encerts, no repetir errors, delegar millor en la societat les tasques que cadascú assumirà i rendir públicament comptes del que s’ha fet.

Antoni Millet
President del Patronat de la Fundació Pere Tarrés

Potenciar les entitats sense afany de lucre

Catalunya té una llarga tradició d’organitzacions socials, educatives i culturals com ara mútues, a clubs esportius, l’escoltisme o l’esplai, que van néixer com a iniciativa de ciutadans i ciutadanes per a donar resposta a les necessitats individuals i col·lectives, i per estimació a les persones i al seu país. Aquestes organitzacions són un capital molt rellevant de la nostra societat, i contribueixen a la participació i responsabilitat en els afers públics, a oferir serveis a les persones, a generar vertebració social i a la defensa de drets i la denúncia social.

L’administració pública ha d’impulsar, afavorir, fixar les regles del joc i donar suport,  però no pot substituir o envair l’actuació de la ciutadania. La llibertat de les persones, la capacitat d’iniciativa i d’emprendre són claus per a garantir un benestar per a tothom. Les entitats no lucratives són l’expressió d’aquesta capacitat de les persones i dels col·lectius d’organitzar-se i d’atendre aquelles qüestions que els preocupen.

Rafael Ruiz de Gauna

director de Formació, Consultoria i Estudis de la Fundació Pere Tarrés
[més informació]

La cultura de l’esforç

La millora les condicions de vida de moltes persones també han comportat una desmobilització social. Fins i tot, per part de determinades legislacions i contextos educatius s’ha volgut atendre tant les necessitats de l’infant que s’ha arribat a la desincentivació de l’esforç per a aprendre.

A casa nostra, també necessitem una economia basada en la innovació i en ser competitius a escala mundial, una societat que respongui als nous reptes socials com l’envelliment, la immigració o la conciliació de la vida familiar i professional, condicions que no adquirirem sense potenciar l’esperit emprenedor, la il·lusió i les ganes de fer sense esperar que tot ens vingui donat. Per afrontar els reptes de futur, hem d’abandonar la cultura del conformisme i la subvenció i tenir més cura de la iniciativa i la creativitat. Però aquesta cultura de l’esforç s’ha de treballar en totes les dimensions de la vida: des de l’educació en la família i en l’escola al món de les empreses i de l’administració així com des de les organitzacions socials. 

Rafael Ruiz de Gauna

director de Formació, Consultoria i Estudis de la Fundació Pere Tarrés

[més informació]