Les relacions de parella "sanes"

Tenir parella pot ser la cosa més bonica del món o convertir-se en la teva pròpia presó. Us explicaré dues situacions en les que pot passar això i m’agradaria que ho poguéssiu identificar en vosaltres o en algun company.Són situacions que he anat aprenent en la relació amb els nostres usuaris, en serveis socials i en serveis d’atenció a la dona, en la pràctica professional.

La situació A és aquella en la que la violència és va infiltrant poc a poquet en la relació de parella i la situació B és aquella en la que creem relacions de dependència, que no són sanes, i que ens tornen controladors, acaparadors, egoistes i possessius.Totes dues són situacions que no ens fan feliços i que determinen una relació no del tot sana. 

La violència es va infiltrant poc a poc

Anem amb la primera la situació A, en la que la violència es va infiltrant poquet a poquet en la relació de parella. Són aquelles situacions en les que tu no sortiries mai amb una persona amb la que, en la primera o en la segona trobada de quedar amb ella, t’insultés, et menyspreés o et ridiculitzés davant dels demés. Però com acabo de dir, la violència es va infiltrant poquet a poquet. 

Per simplificar-ho he buscat la metàfora de la granota. La granota si la poses amb un cubell amb aigua i aquesta aigua està freda, la granota entra i surt, però si la posem amb un cubell amb aigua i gradualment anem pujant la temperatura, aquesta granota arriba un moment en que queda atordida, esgotada, i ja no pot sortir. Això és el que passaria en les situacions de violència. 

Situacions de dependència

L’altre model, el model B, és el que creem en situacions de dependència, ens aferrem a una persona, ens tornem egoistes, possessius, la volem per nosaltres, tot i que hàgim de canviar la nostra manera de ser per no perdre-la. Aquesta relació de dependència que creem amb l’altre persona, tampoc ens fa feliços. Recordeu la taronja? No és una mitja taronja. La “media naranja” no existeix. Som taronges senceres. Som persones senceres. No necessitem la meitat de ningú per ser persones complertes. 

Per què passen aquestes situacions? Perquè portem una motxilla personal, que és intransferible, que és la nostra història personal, la relació que hem tingut amb les nostres pares, la situació que hem viscut amb la família, el tenir un pare autoritari, una mare permissiva o més submisa o la relació de persones significatives que hem tingut de models. També el grup d’iguals amb els que ens hem relacionat. Els nostres amics, els nostres líders i també la imatge personal que tenim de nosaltres mateixos.

El camí de la teva vida

I per acabar, m’agradaria fer-ho amb la metàfora del tren. El tren simbolitza el camí, la trajectòria de la teva vida. Als diferents vagons hi pujaran persones que t’acompanyaran tota la vida i d’altres que hi estaran uns instants. Però el més important és que tinguis les portes obertes perquè baixi qui no vulgui acompanyar-te. No t’aferris a ningú que no vulgui compartir amb tu la teva vida. I que expulsis de la teva vida aquelles persones que no et tracten amb respecte, que no t’aporten res. I que sobretot no canviïs la trajectòria de la teva vida, perquè tu ets el protagonista de la teva vida i tu necessites ser feliç.

Dra. Gisela Riberas Bargalló

Directora acadèmica de Grau i Directora del Grau en Educació Social de la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés – Universitat Ramon Llull

2 d’octubre, Dia Internacional de l'Educació Social

Avui celebrem el Dia Internacional de l’Educació Social però també el 20è aniversari de la primera promoció d’educadors i educadores socials, que va graduar-se l’any 1995, ara fa 20 anys. La reflexió sobre aquesta pràctica professional i la consciència de necessitar estructures organitzatives i una formació específica comença a finals dels anys 60. Però és l’any 1991 quan es va publicar el decret que donava el tret de sortida a la presència de l’Educació Social a la universitat i la feia visible en el conjunt de les professions educatives i socials.

L’Educació Social és una professió jove que en aquest breu període de temps ha fet grans canvis i avenços substancials. S’ha dotat d’eines per consolidar una identitat pròpia compartida, com és el cas dels Documents Professionalitzadors que recullen una definició específica d’Educació Social, el codi deontològic de la professió i una descripció de funcions i competències professionals. En paral·lel, s’ha dotat d’estructures organitzatives que li donen visibilitat, com són els col·legis professionals en les diferents comunitats autònomes i un “Consejo General de Colegios de Educadores y Educadoras Sociales” (CGCEES) que els unifica.

Aquesta professió ha posat en evidència que l’educació, entesa com el desenvolupament de potencialitats i l’aprenentatge d’elements culturals valuosos per a la vida en societat, és un concepte ampli que, com deia Delors en el seu informe de 1996, es dóna al llarg de tota la vida i no s’ha de confondre amb l’escolarització. El treball que es fa des de l’Educació Social en qualsevol franja d’edat, des de la infantesa a la vellesa, amb qualsevol col·lectiu social vulnerable o que viu en estructures socials fràgils, està contribuint al desenvolupament dels “quatre pilars” que es comentaven en aquell informe. Aprendre a conèixer, aprendre a fer, aprendre a viure junts i aprendre a ser, són els fonaments en què descansa la convivència en un món divers, dinàmic, canviant i incert.

Mitjançant la seva pràctica, l’Educació Social ha demostrat que té vigència la vella aspiració segons la qual l’educació pot contribuir a transformar el món i que es poden fer petites revolucions en el treball del dia a dia per millorar la qualitat de vida de les persones, crear condicions per a l’exercici dels drets fonamentals i construir societats més acollidores i humanitzades. És un exemple de com l’educació pot ser per a tothom, democràtica, plural, respectuosa amb la diversitat, sensible al patiment, comprensiva, amable i acollidora. I també és un exemple de com es pot fer política des de l’exercici professional, ara que la política està tan desprestigiada.

Ara bé, l’Educació Social també és realista, conscient de les dificultats de la seva missió i de les importants limitacions en la seva pràctica. Tot i això, és optimista perquè confia en les seves possibilitats per promoure canvis en les persones, els grups i la societat en el seu conjunt.

Per aquesta raó, en aquest equilibri entre la consciència de les dificultats i l’esperança en caminar cap a un món millor, la professió i totes les persones que la configuren tenen clar que queden reptes immensos i que no s’ha de ser triomfalista malgrat els grans avenços que s’han fet en el curt període de 20 anys. Cal millorar el rigor científic i la qualitat de les accions, potenciar la producció i la difusió de coneixement basat en la recerca, desenvolupar eines de suport als professionals que estan emocionalment exposats a situacions crítiques, difondre els resultats de la seva pràctica, fer-se sentir i valorar per les altres professions més consolidades, però sobretot, hem d’interpel·lar els poders públics i la comunitat en el seu conjunt sobre les responsabilitats que tots tenim envers la societat que volem construir.

Malgrat totes les dificultats, l’Educació Social té molt camí per recórrer. Parafrasejant Gabriel Celaya quan aquest es referia a la poesia, podem dir que “l’Educació Social és un arma carregada de futur”. Avui, 2 d’octubre de 2015, fem nostre l’eslògan que aquest any l’Associació Internacional dels Educadors i Educadores Socials AIEJI ha triat per commemorar el Dia Internacional de l’Educació Social: “La professió més bonica del món”; felicitem-nos per haver fet aquesta tria i formar part d’un col·lectiu professional entusiasta, implicat, compromès i esperançat.

Dr. Jesús Vilar Martín
Director de publicacions de la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés – Universitat Ramon Llull

Dra. Gisela Riberas Bargalló

Directora acadèmica de Grau i Directora del Grau en Educació Social de la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés – Universitat Ramon Llull