Les persones no estem habituades
actualment a atendre un familiar dependent ni hem rebut una formació específica
per fer-ho. L’atenció continuada, a més, produeix desgast a l’organisme, i més
si el cuidador no està ja en plenes condicions físiques per diferents motius,
alhora que desgast moral. Es viuen sentiments de tristesa, desànim, falta
d’iniciativa que units a la responsabilitat poden provocar cert aïllament
social. La dedicació que requereix la cura de la persona dependent provoca que
es deixin de fer activitats socials o aficions o que es perdin amistats per
falta de contacte.
Fa 10 anys que a la Fundació Pere Tarrés
ens vàrem proposar fer un programa que fos útil i beneficiós per a les persones
cuidadores, que els ajudés a millorar la seva qualitat de vida. El que
preteníem era que la persona que assumia la responsabilitat d’atendre a algun
gran dependent, no li suposés una pèrdua significativa en la seva qualitat de
vida. Anant més enllà de la donació abnegada a l’ésser estimat mancat de
facultats, es pensava en la dificultat i la promoció humana de qui
l’acompanyava en aquest període de la seva vida que volem ric per a ambdós,
dins les limitacions de la situació.
Amb el programa hem procurat aportar
coneixements pràctics i sobretot recolzament humà, afavorir el contacte entre les
persones cuidadores que, ben segur, ha estat tan enriquidor o més, que els
continguts que els nostres professors hagin pogut transmetre.
Desitgem que les persones que han participat
en qualsevol de les edicions del programa els hagi servit per al seu objectiu
individual de poder atendre millor al familiar estimat dependent, però també a
prendre plena consciència de la seva situació personal.
Estimar l’altre parteix també de
saber-se estimar un mateix, de trobar recursos per créixer i viure en plenitud
aquesta etapa de la vida, tant per a un mateix, com pels beneficis que
reportarà a qui cuidem.
I el més important, que la participació
hagi suposat per a ells i elles un canvi d’actituds, d’hàbits, de costums i no
només un breu parèntesi en una quotidianitat difícil. Desitgem i confiem que
les relacions establertes, que la perspectiva adquirida que pot obrir-los a
altres relacions més properes, orientin la seva quotidianitat de forma més
plena.
Fins i tot les eines virtuals sobre les
quals s’ha pogut treballar, s’han de convertir en instruments que afavoreixin
aquests contactes, consultes, relacions de les quals aprenem tècnicament i
humana, sabent fer-se valdre en el context familiar, laboral, de lleure i
sobretot els omplin com a persones.
Josep Oriol
Pujol i Humet
Director general de
la Fundació Pere Tarrés
