Donant resposta a les necessitats més urgents dels infants

Des de fa 35 anys, la Fundació Joan Salvador Gavina, entitat que compta amb un Centre Obert adherit a la xarxa de Centres Socioeducatius de la Fundació Pere Tarrés, estem acompanyant, des del punt de vista socioeducatiu, als infants, adolescents i joves (i les seves famílies), del barri del Raval de Barcelona. Es tracta d’uns infants en situació precària, en situació d’alta vulnerabilitat i risc d’exclusió social i, per tant, la nostra tasca fonamental consisteix en acompanyar-los cap a la inclusió oferint-los-hi oportunitats, com les que tenen altres infants de la nostra societat desenvolupada del segle XXI. La seva situació socioeconòmica no els hi possibilita accedir a una inclusió plena, i la nostra societat ansiosa de poder i benestar, els deixa constantment a la vorera sense cap preocupació.

Per aquest motiu, les entitats socials, amb el suport de tot el voluntariat i col·laboradors que seguim creient en la construcció d’una societat més justa i solidària, on tothom hi té cabuda i on els col·lectius més vulnerables han de tenir una major protecció, seguim estant al seu costat lluitant colze amb colze per a la seva integració i per la recuperació dels seus drets socials, culturals, econòmics i polítics.

Lluitant contra la pobresa i l'exclusió social durant tot l'any

Sembla que, al llarg de l’any, hi ha períodes on la solidaritat i la sensibilitat cap als més desvalguts es fa més palesa. Però en cap cas podem oblidar que la seva situació de vulnerabilitat es viu dia rere dia, tots els dies de l’any. La pobresa i l’exclusió no fa vacances, i el patiment de les persones, amb noms i cognoms, continua a cada hora.

Aquesta realitat que ens interpel·la, ens porta a les entitats socials a detectar les noves necessitats que sorgeixen i donar una resposta adient. De fet, la terrible crisis que estem patint aquests darrers anys, està causant estralls entre la població més propera i ens ha forçat a les entitats socials a recuperar respostes assistencials ja clarament superades a finals del segle XX. Hem fet un pas enrere, perquè la situació socio-político-econòmica ha retrocedit a passes de gegant.

Hem hagut de recuperar projectes de cobertura de necessitats bàsiques (suport a l’alimentació, a l’higiene, a la salut, al lleure...). En concret, ens hem hagut de preocupar de garantir als infants una alimentació continuada i equilibrada. Ens hem hagut de plantejar que, entitats com la Fundació Joan Salvador Gavina, no podem tancar a l’estiu durant un mes perquè els infants i les famílies no poden prescindir del nostre suport tant de temps. 

Malgrat que la nostra tasca és preventiva i de potenciació de l’autonomia dels infants i les seves famílies, al llarg de l’estiu es troben que tothom se’n va de vacances i es queden sense referents i suports. Per aquest motiu, aquest any hem decidit obrir els casals i colònies dels infants també al llarg del mes d’agost donant, així, resposta a les seves necessitats més urgents.

Però per a lluitar contra la pobresa i exclusió infantil, s’han de fer canvis profunds en les polítiques de lluita contra la pobresa i apostar pel rescat de les persones en lloc de les entitats bancàries.

Jordi Balot 

Director de la Fundació Joan Salvador Gavina i vocal de Pobresa de la Federació Catalana de Voluntariat Social 

El Centre Obert Joan Salvador Gavina és un dels centres socioeducatius adherits a la Fundació Pere Tarrés

La infància, una prioritat

El dia 20 de novembre es celebra el Dia Internacional del Drets de la Infància. Va ser instaurat per les Nacions Unides com a commemoració de la Convenció dels Dretsde la Infància aprovada per l’assemblea plenària en aquesta data de l’any 1989. Molts són els països que han subscrit aquest acord internacional que consagra i recopila un bon nombre de drets dels nens i nenes. Així fixa uns principis generals com ara l’interès superior de l’infant, la no discriminació, el dret a la vida, i la incorporació del punt de vista dels infants en les actuacions que els afectin. En la resta de l’articulat determina els drets civils i polítics, els econòmics, socials i cultural, els de vida quotidiana, i de salut i benestar, educació i lleure,  i finalment unes mesures especials de protecció. L’Estat Espanyol va subscriure aquest acord l’any 1990 que segons el dret internacional té rang de llei en el nostre ordenament jurídic.

A Catalunya i a l’Estat, en el context de crisi que vivim, alguns d’aquests drets es veuen especialment vulnerats. Segons dades de la Unió Europea (Eurostat 2011) a l’Estat Espanyol hi ha un 27,2% de pobresa infantil, si bé es un concepte estadístic relatiu, dona una dimensió de la situació en que es troben molts nens i nenes. Actualment és el grup de la població que més està patint la crisi.  Sobretot es concentren en llars monoparentals o en les que els diferents membres estan a l’atur, però també de manera significativa en famílies nouvingudes.  Darrera d’aquestes dades hi ha infants que poden veure condicionat irreversiblement el seu desenvolupament  integral, i en definitiva la seva vida, en un continent i en una economia que volen ser dels valors humans i del coneixement.

Les dificultats en l’accés a l’educació primerenca, la falta de suport per a l’aprenentatge escolar o per a les activitats més enllà de l’aula, les carències d’una alimentació equilibrada, o d’una sanitat integral poden ser algunes de les manifestacions d’aquestes situacions de desigualtat.

Una de les experiències que unifica als ésser humans és la infantesa. Hem tingut vivències diferents que han marcat la nostra vida. Ara bé, en aquesta etapa en que necessitem afecte, ens sentim especialment desprotegits i vulnerables, ens cal l’estimació i cura dels pares,  però també necessitem del compromís de tota la societat i dels Governs. La crisi és incomprensible per als menors i tenen menys recursos i capacitats per a afrontar-la, i per tant necessiten de la nostra priorització, per conviccions ètiques i per solidaritat intergeneracional. No podem hipotecar el seu futur amb deutes inassolibles ni amb  indiferència ni falta d’esperança.

Hi ha determinades qüestions de país que haurien d’anar més enllà dels partits, i disposar d’un ampli consens social i estabilitat. Precisament les opcions apartidistes i d’ampla base retornen  la grandesa a la política, i més quan es tracta de la vida dels infants. Així cal avançar decididament en un Pacte per a la Infància, que afavoreixi la igualtat d’oportunitats, i que es centri amb aquelles actuacions de major impacte, com ara les polítiques educatives al llarg de la vida, i que contemplin les activitats extraescolars i d’educació en el lleure, la salut i l’alimentació, la participació i la cultura,  i la protecció. Amb recursos definits, i amb polítiques de rendes eficients i transparents que garanteixin que el naixement no condiciona totalment la vida. I amb obligacions per part de les famílies i dels propis infants, en el marc de les capacitats de cadascú, i de la dignitat de les persones.

La vida dels nostres fills i filles ha d’estar al capdavant de les prioritats socials i polítiques.

Rafael Ruiz de Gauna

Director de Formació, Consultoria i Estudis de la Fundació Pere Tarrés

Davant d’una societat dualitzada, què fem?

La magnitud de la crisi econòmica, social i política que estem patint és històrica. A nivell social, la fotografia de les nostres ciutats és esfereïdora. Diàriament som testimonis de la gran quantitat de persones demanant al carrer, remenant entre els cubells de la brossa o empenyent un carro de supermercat ple de ferralla. Els números corroboren aquesta imatge social tan dramàtica. Segons la Fundació Foessa, la unitat d’estudis de Càritas, la pobresa durant aquests anys de crisi “s’ha fet més extensa, més intensa i més crònica”: gairebé una de cada quatre persones ja es troba vivint sota el “llindar de la pobresa” (menys de 7.800 euros l’any) i ha augmentat exponencialment el número de persones en risc d’exclusió (a Espanya a prop de dotze milions de persones).

A aquestes xifres, de les més altes de tota la Unió Europea, cal sumar-hi dos factors igualment preocupants: l’increment de les desigualtats de la renda (la més elevada d’Europa per darrere només de Romania, segons l’OCDE) i l’accelerat procés d’empobriment de la classe mitjana. Aquest procés de “desclassament” afecta persones i famílies que fa pocs anys tenien un nivell de renda notable. En la majoria de casos, la pèrdua de la feina els ha portat a una terrible espiral que implica la pèrdua de la seva llar (recordem, 300.000 execucions hipotecàries a Espanya en tan sols tres anys) i, en molts casos, a dependre dels serveis socials. A més, a tota aquesta realitat, cal afegir-hi un Estat menys garantista i proteccionista, fet que agreuja el procés de pauperització generalitzada.

Què fem davant d’una societat que s’està trencant en dos? Calen respostes institucionals i polítiques urgents. No hi ha res més prioritari en uns pressupostos o en el projecte de qualsevol societat que vetllar per la dignitat i les oportunitats dels seus ciutadans i ciutadanes. Cal igualment una resposta social i humana sense precedents. La sensibilitat i el tracte cap als últims i més febles és precisament la manera en què es mesura la qualitat humana de qualsevol societat.

Oscar Mateos
Professor de la Facultat d’Educació i Treball Social Pere Tarrés
Universitat Ramon Llull 

Andreu Mas-Colell: Cal aplicar mesures de contenció perquè no sabem quant durarà la crisi econòmica

El divendres 11 de marc de 2012, el conseller d’Economia i Coneixement de la Generalitat de Catalunya, Andreu Mas-Colell, va intervenir al Fòrum SocialPere Tarrés amb la conferència “El tercer sector social: un aliat estratègic”. La seva conferència, curta i prudent, tenia com a objectiu primordial establir ponts de diàlegs i “conèixer de primera mà les necessitats i inquietuds de les entitats socials”.

Va ser Esther Giménez-Salinas  rectora de la Universitat Ramon Llull, qui va presentar al conseller fent una referència al conte de El petit príncep, per destacar que si una cosa té clara aquest economista “és que sap on va”,  és a dir, que té les idees molt clares. Una altra de les qualitat que Giménes-Salinas va destacar és que  Mas-Colell “és una persona incansable i que està considerat un treballador nocturn”. En aquest aspecte, va ser el propi conseller qui va destacar que el seu màxim col·laborador comença a treballar a primera hora del mati i ell continua treballant per les nits, la qual cosa fa que el departament “estigui operatiu les 24 hores”.

Durant la seva intervenció, el conseller va demostrar un coneixement profund del teixit i de les entitats que garanteixen la xarxa assistencial del nostre país, però va reconèixer que li falta ampliar el coneixement del tercer sector. Iniciatives com el Fòrum Social Pere Tarrés són una excel·lent oportunitat per apropar-se i conèixer a les persones que hi treballen cada dia.

Una crisi de solvència i de liquiditat

De la mateixa manera que altres polítics que també han participat en el Fòrum Social Pere Tarrés, Andreu Mas-Colell es va referir a la crisi econòmica que patim destacant, segons la seva opinió, els dos punts claus: és una crisi de solvència i és una crisi de liquiditat.

Seguint aquest fil, el conseller va remarcar que els problemes estructurals de Catalunya provenen del dèficit fiscal, i ho va exemplificar a través del 0,7% de l’IRPF: Catalunya aporta per aquesta via prop del 24% de la recaptació estatal i només se li retorna el 14%. Unes dades que són pitjors en la comparativa amb la resta d’impostos. Una situació que es continuarà mantenint mentre sigui el govern central el regulador i les hisendes autonòmiques les recaptadores, una situació difícil de sostenir, més encara en el cas català.

Finalment, el conseller va dedicar gran part de la seva intervenció a recordar que la crisi econòmica actual ja fa anys que perdura i encara durarà alguns més. Mas-Colell no va voler aventurar un final concret però va insistir que no és una situació de ràpida resolució. Per això, es va mostrar convençut que cal aplicar mesures de contenció de la despesa pública tot i què no siguin ben vistes per l’opinió pública. En aquest sentit va destacar la reducció dels salaris del sector públic com una de les mesures necessàries per encarar el futur.

Un any i mig d’aval per a la reforma laboral

En referència a les mesures que s’han aplicat per a incentivar el consum, Mas-Colell va donar un any i mig de plaç a la nova reforma laboral per veure la seva eficàcia. L’atur actual, del 23%, resulta insostenible i, per això, va destacar la necessitat d’aplicar mesures continuistes que afavoreixin el creixement econòmic i el retorn del consum.

Però per millorar el consum cal que el sistema financer torni a concedir crèdits a les empreses i als particulars. La falta de liquiditat fa que el problema s’agreugi i és converteixi en circular.

Tot i aquest panorama tant desolador, el conseller d’Economia i Coneixement va voler destacar que l’administració pública ha pogut pagar, tot i què amb dificultats. Els problemes de tresoreria es poden alleujar gràcies a la injecció que ha fet el Banc Central Europeu als mercats.

Una altra de les mesures que s’espera que retornin la confiança als mercats són les noves línies de crèdit que l’ICO atorgarà a les administracions públiques per pagar als seus proveïdors. Unes ajudes que són molt necessàries, especialment per aquelles petites entitats que tenen com a principal client a l’administració pública.

No a les quites ni a la universalitat de serveis

Durant el col·loqui posteriori en resposta a una pregunta en aquest sentit, el conseller Mas-Colell va garantir que la Generalitat pagarà els deutes contrets amb els seus deutors sense utilitzar les quites. I va afirmar amb rotunditat que aquest recurs per cobrar abans li semblava un error per part de l’administració central.

Catalunya és un país amb una llarga col·laboració entre l’administració pública i les entitats socials. En aquest sentit, Mas-Colell va posar de manifest la necessitat de què l’administració pública encari el deute que té amb les entitats del tercer sector i que puja a 900 milions d’euros. I, per reafirmar aquesta voluntat, va destacar el conveni signat amb diputacions i ajuntaments per pagar el deute contret des dels consistoris. Els representants de les entitats presents també van demanar al conseller més sensibilitat ja què la situació d’alguna d’elles és poc sostenible.

Finalment, Mas-Colell també va reflexionar sobre l’estat de benestar i la universalització de serveis i va apostar per aplicar més pressupost a les polítiques adreçades a les persones més vulnerables i estudiar la supressió d’aquells serveis que actualment tenen un cost mínim directe sobre el ciutadà per adaptar-los en el futur en funció de la seva renda. Així ho va exemplificar amb el cas dels estudis universitaris: cada universitari només sufraga el 15% del cost real en la universitat pública, independentment dels ingressos dels pares. En paraules del conseller, “no hauria de pagar el mateix un estudiant on els seus progenitors treballen els dos que aquell altre que té un, o els dos progenitors a l’atur.

Desitgem que aquestes mesures anunciades pel conseller siguin efectives i inmediates i que aquest forum serveixi per crear un pont de dialeg i proximitat amb l’actual conseller i un major coneixement mutu.

Més informació:

• Vídeo sencer del Fòrum Social Pere Tarrés amb Andreu Mas-Colell.
• Recull de tuits.
• Notícia de l'acte.
• Fotografies de l'acte.

Raimon Martínez

Director de Programes Educatius de la Fundació Pere Tarrés

Com la crisis actual afecta la infància, l’educació i l’acció social

Ens trobem en un moment molt difícil per a moltes persones. Davant la crisi que afecta tota la ciutadania, hem de plantejar-nos el tipus de societat que volem, la qual cosa passa per explicitar el que valorem i el que estem disposats a valorar.  Les causes de la injustícia social que ens envolta rauen en el model de societat actual: individualista, hedonista i economicista. Cal que siguem conscients que aquests valors, com ja va succeir en el passat, generen molta pobresa i desequilibris socials.

És  necessària una millor distribució de la riquesa, que propiciï una economia al servei de totes les persones. A més, s’hauria de  reconsiderar el món del treball, món que exclou a gran part de la població. Aquestes transformacions tenen com objectiu evitar la injustícia, l’exclusió, la fractura social.  D’altra banda, també s’hauria de repensar el concepte d’“utilitat social”. És important que el vessant productivo-econòmic no sigui l’únic paràmetre per mesurar l’“utilitat social” de la població, ja que molta gent que no pot estar ocupada en el món laboral pot continuar sent un agent social útil i amb un sentiment de pertinença.

Com a entitat que ens adrecem a la infància i a la joventut, considerem que la societat hauria de garanitzar drets i proporcionar a totes les persones recursos morals per tal que puguin ser protagonistes de les seves vides, especialment amb els més febles: els infants. Des de la nostra identitat cristiana mantenim l’esperança en el futur. No es pot educar des de la por i des de la idea que no hi ha futur. Treballar amb joves i amb infants implica fer-los responsables del seu creixement per tal que se sentin agents del món en què volen viure, amb esperança, amor i solidaritat.

En aquest sentit, considerem important la cooperació entre les entitats i els altres agents socials, però amb una mirada a llarg termini i constant, no sotmesa als vaivens electorals. Cal establir prioritats i delegar responsablement ens els que estiguin més capacitats per fer cada feina. Per la seva intervenció directa, el tercer sector representa una mirada específica insubstituïble, dotada d’una capacitat d’espontaneïtat i flexibilitat que altres agents no tenen. Cadascú, en la seva responsabilitat individual i col·lectiva, ha de contribuir a la societat des de les seves possibilitats, perquè pot ser que les solucions que hom proporcioni siguin asimètriques, diverses, però al cap i a la fi són vàlides i efectives. És important repensar i millorar la qualitat de la democràcia, en la qual tots hem de respondre socialment del que fem, inclosos els governs, les administracions, les ONGs i les empreses. Per tant, confiem que aquesta crisi suposi la fi d’una manera de fer, que a vegades ha estat ineficient malgrat la seva bona intenció, i això suposa consensuar formes d’avaluació de les nostres intervencions, amb l’objectiu de compartir els encerts, no repetir errors, delegar millor en la societat les tasques que cadascú assumirà i rendir públicament comptes del que s’ha fet.

Antoni Millet
President del Patronat de la Fundació Pere Tarrés

Deutes pendents i diversitat funcional

La integració del concepte de diversitat funcional en les maneres de fer de la nostra societat sempre ha estat en crisi. Les oportunitats laborals, les socials en general i, en molts casos, les educatives han quedat en dubte en nombrosos foros. Aquesta crisi s’ha perpetuat tot i la pressió del mateix col·lectiu, encara que hi hagin marcs referencials, fins i tot legals, basats en la igualtat d’oportunitats.

Tot i que sembli obvi, a aquestes alçades de maduresa socials i política, demanar igualtat d’oportunitat no és demanar cap favor, si no justícia social. Tenir un cos o una manera de fer que surti del que és estadísticament habitual no ha de suposar un argument perquè es doni lloc a l’exclusió, a menys possibilitats d’escollir o a tenir diferents drets vitals.

La maduresa i la solvència d’un país no només depén del valor dels seu deute o el valor de les seves principals empreses tal i com ens plantejen molts dels discursos que darrerament estem sentint (i patint). Un país és tambè madur i solvent quan és capaç d’aconseguir que no hi hagin persones que tinguin la sensació de ser excloses o de tenir murs (mentals i alguns de físics) que els impedeix tenir una vida plena i escollida per elles mateixes.

Fa massa temps que tenim aquest deute pendent de pagar i els interessos que acumulem són incalculables per les persones que el pateixen cada minut de la seva vida.

SceneMob d'ECOM, moviment associatiu que promou la igualtat d'oportunitats de les persones amb discapacitat física

Òscar Martínez
Professor del Grau en Educació Social i Treball Social. Expert en temes de discapacitat.[més informació]

Reflexions entorn a la soledat en gent gran

Fotografia: Paco Guirao

El passat mes de novembre se celebrà la Jornada Internacional de soledat, aïllament social i solitud en la vellesa, organitzada per Amics de la gent gran a l’auditori de CX La Pedrera de Barcelona. 

L'objectiu de la jornada, segons els organitzadors, era entendre les causes i conseqüències de la soledat en les persones grans. Sota el títol Aïllament social i solitud en la vellesa, la jornada s'estructurà en quatre grans eixos: diferents tipus de solitud; les causes de l’augment d’aquest problema en les persones grans i en la societat en general; l’impacte que genera tant a nivell individual com col·lectiu, i les experiències públiques i privades de lluita contra aquest fenomen.

Aquesta jornada, pionera per abordar un tema d'una gran repercussió en la gent gran i de poca visibilitat social, aportà nous coneixements i noves maneres de veure aquest fenomen.

Una de les aportacions interessants de la jornada va ser a càrrec de la psicòloga Louise Hawkley, directora associada del laboratori de neurociència social de la Universitat de Chicago. Hawkley establí que la soledat no desitjada s'associa a un alt risc de mortalitat, ja que no és un sinònim d'estar sol sinó que és un sentiment i, com a tal, té una incidència directa en la salut de la persona. A través d'un estudi longitudinal a 229 persones d'edats compreses entre els 50 i 68 anys, Hawkley i un equip d'investigadors de la salut, establiren que la soledat té conseqüències físiques i emocionals en les persones grans que experimenten el fenomen. A nivell físic, observaren un augment de la pressió arterial que pot generar complicacions cardiovasculars, un increment de la sensació del dolor físic, dificultats en la conducta de la son i un augment de cortisol a les primeres hores del dia (hormona produïda per la glàndula suprarrenal que s'allibera davant de situacions d'estrès o d'alerta). I a nivell emocional, la soledat té conseqüències en l'estat anímic i, a la vegada, dificulta a la persona l'adaptació al seu dia a dia i amb l'entorn més immediat.

Odile de Laurens de l’Observatori de la Fondation de France, una altra conferenciant, apuntà algunes de les possibles causes de la soleda, posant en relació la pobresa i l'aïllament social. A través d'un informe realitzat a França l'any 2010, anomenat Les soledats a França, des de l'observatori constataren que les persones amb rendes baixes tenen més possibilitat de patir aïllament social i com a conseqüència sentir més la soledat. Relacionada amb aquesta intervenció, Àngel Castiñeira, director de la Càtedra del departament de Ciències Socials de la Universitat Ramon Llull, va demanar a les administracions públiques que la crisis econòmica no suposi un retrocés en les polítiques socials, ja que aquesta situació podria agreujar més el fenomen i les seves possibles conseqüències en la nostra societat.

En relació a quines causes podrien explicar l'augment de la soledat, Gerdt Sundström, especialitzat en polítiques socials i la seva incidència en les famílies i les persones, aportà coneixements comparatius entre la gent gran sueca i la espanyola. Afirmà que la gent gran espanyola té una percepció més alta de la soledat respecte la sueca. Tot i que aquesta percepció, el nombre de persones soles que viuen a Espanya és inferior que a Suècia. Sundström explicà que els canvis socioculturals relacionats amb les estructures familiars, els valors que s'atribueixen i les polítiques socials podrien ser arguments per aquesta percepció.

Reportatge 'Les veus de la soledat' produït per Amics de la gent gran

En definitiva, aquesta jornada celebrada a l'auditori de CX La Pedrera va ajudar als assistents a apropar-se més, a conèixer les causes i conseqüències de la soledat. Un fenomen que pateixen milers de persones grans en el nostre país i que necessita ser abordat des de diferents punts de vista. L'organització de l'acte, conscient de la duresa i polièdrica visió del fenomen, va combinar amb la jornada les exposicions dels experts i investigadors, el visionat de vídeos amb testimonis reals i una performance.

Cristina Vidal

cap de departament de l'àrea de gent gran de Formació, Consultoria i Estudis de la Fundació Pere Tarrés

[més informació]

Entitats i societat civil, prevenint l’exclusió social a Catalunya

Les darreres dades socioeconòmiques a Catalunya ens confirmen que l’exclusió social és un problema estructural que afecta cada cop més persones.

 
Per prevenir l’exclusió social és imprescindible comptar amb una xarxa d’entitats, organitzacions i col·lectius que siguin capaços d’establir relacions i compromisos i que busquin la transformació social, la justícia i la solidaritat. En aquest sentit, necessitem la col·laboració dels partits polítics, sindicats, organitzacions civils, patronals, esglésies...

Per preveure les situacions d’exclusió, és necessari comptar amb indicadors socials, com la qualitat dels serveis públics, la facilitat d’accedir-hi, la formació de les persones, l’atur, l’actualitat econòmica, l’autoestima i la situació de l’habitatge. Els primers indicadors tenen a veure amb la necessitat de generar comunitats acollidores on es produeixin relacions de proximitat i on tothom es pugui integrar. Evidentment, els marcs legislatius van endarrerits en aquest aspecte. És la societat civil la que ha de pressionar perquè les lleis vagin evolucionant i s’adaptin als nous canvis socials.

Tot això és difícil, i més encara en els moments de crisi econòmica que vivim. Hi ha, però, una esperança i és que cada dia neixen entitats de solidaritat dedicades a temes concrets que afecten els últims dels últims, és a dir, els més exclosos de la societat.

Crec que començant des de baix i treballant amb efectivitat, com ho estem fent, arribarem a construir les entitats de les persones.

Núria Gispert
Patrona de la Fundació Pere Tarrés