Tot i que sembli obvi, a aquestes alçades de maduresa socials i política, demanar igualtat d’oportunitat no és demanar cap favor, si no justícia social. Tenir un cos o una manera de fer que surti del que és estadísticament habitual no ha de suposar un argument perquè es doni lloc a l’exclusió, a menys possibilitats d’escollir o a tenir diferents drets vitals.
La maduresa i la solvència d’un país no només depén del valor dels seu deute o el valor de les seves principals empreses tal i com ens plantejen molts dels discursos que darrerament estem sentint (i patint). Un país és tambè madur i solvent quan és capaç d’aconseguir que no hi hagin persones que tinguin la sensació de ser excloses o de tenir murs (mentals i alguns de físics) que els impedeix tenir una vida plena i escollida per elles mateixes.
Fa massa temps que tenim aquest deute pendent de pagar i els interessos que acumulem són incalculables per les persones que el pateixen cada minut de la seva vida.
SceneMob d'ECOM, moviment associatiu que promou la igualtat d'oportunitats de les persones amb discapacitat física
Professor del Grau en Educació Social i Treball Social. Expert en temes de discapacitat.[més informació]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada