Educació social i Treball social: una història d’aproximació professional

Haurien de ser Treball social i Educació social la mateixa professió amb diferents especialitats? Quines són les perspectives de desenvolupament futur d’aquestes dues professions? Preguntes com aquestes van centrar una part important de la jornada organitzada per la Càtedra de Serveis Socials de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya, amb el suport del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies, que, sota el títol “L’oferta formativa en serveis socials a Catalunya: vers les competències professionals necessàries” va celebrar-se fa unes setmanes a Barcelona.

Intentaré sintetitzar en aquest post algunes de les aportacions que vaig compartir aquell dia en la taula rodona a la que vaig ser convidat. Anticipo, això sí, que no tinc una resposta tancada a les preguntes plantejades, preguntes que, d’altra banda, formen part ineludible de la banda sonora de totes les trobades que a la Facultat d’Educació social i Treball social Pere Tarrés – URL fem amb els/es futurs estudiants. Quina diferència hi ha entre Treball social i Educació social? És la pregunta recurrent. Sempre aconsello començar explicant el que comparteixen, que és molt més que el que les diferencia. Deixeu-me fer una mica d’història:

Aquest any s’acompleix el 25è aniversari de la posada en marxa dels estudis d’Educació social (diplomatura en aquell moment, ara ja grau) i el 20è de la creació del Col·legi d’Educadores i Educadors Socials de Catalunya. Els estudis universitaris i la formalització d’estructures professionals no van fer més que presentar en societat una funció social preexistent en àmbits diversos i amb diferents noms. En aquell moment vam parlar de les tres fonts de l’Educació social: l’Educació especialitzada (un espai divers d’intervenció educativa en processos d’inadaptació fora del marc escolar), l’Educació d’adults i l’Animació sociocultural.  Probablement va ser el marcat caràcter pedagògic d’aquests antecedents el que va fer que els esforços per definir inicialment la “nova professió” es centressin en diferenciar-la de la figura del mestre/a. Fins i tot quan, amb el temps, el desenvolupament de l’Educació social l’està portant també a ser plantejada com a figura professional necessària a l’escola, jo diria que no hi ha gaires dubtes en relació a la diferència entre educadors/es socials i mestres.

Paradoxalment, ha estat el cognom “social” el que ha anat guanyant força i el que ha aproximat l’Educació social a la professió que històricament se situava en el centre dels serveis socials: el Treball social. Què ha passat en aquests 25 anys perquè això sigui així? Jo diria que han passat coses (majoritàriament positives, des del meu punt de vista) en l’Educació social, en el Treball social i també en la concepció dels Serveis Socials. Sintetitzo:

• L’Educació social, sense renunciar al seu marcat caràcter pedagògic (o potser precisament per aquest), ha anat consolidant-se en àmbits cada vegades més diversos. Molts d’aquests àmbits (gent gran o salut, per citar algun exemple) no requerien diferenciar-se de l’escola. A la vegada, la necessitat d’educar i educar-se ha anat sent socialment assumida progressivament com a tasca vital més enllà de la infància i els pupitres. L’educació és concebuda cada vegada menys com a patrimoni de l’escola. Eduquen els mestres i la família, però també té una funció educativa internet o el Departament de Recursos Humans de l’empresa. Els educadors i educadores socials són experts en processos educatius, però també (o precisament per això) en processos d‘interacció social, en gestió de conflictes o en desenvolupament del teixit comunitari. En la mesura que l’educació s’ha fet més transversal, més cosa de tots i totes, el cognom “social” ha guanyat rellevància i és més clau per entendre el sentit de la professió.
• El Treball social, malgrat la regressió provocada per la situació econòmica, va guanyant la batalla contra l’estigma de la seva funció assistencial i gestora (en el sentit més fred de les dues paraules). La tecnologia posa encara més en evidència la pèrdua d’energia que suposa tenir tramitant ajuts econòmics a professionals formats per a l’anàlisi i la intervenció en complexos processos socials. Quan les treballadores i treballadors socials reneguen d’aquesta funció administrativa i intenten definir l’essència de la seva aportació professional, de nou és el cognom “social” el que cobra protagonisme: drets, igualtat d’oportunitats, comunitat, teixit humà... D’això estem, de nou, parlant.
• Per últim, també ha evolucionat la concepció del paper dels Serveis socials.Cada vegada tenim més clar que la reducció de la desigualtat econòmica i social requereix del compromís de tots i totes i que el benestar ha de ser una tasca compartida entre les diferents àrees que impacten en el que anomenem “política social”. Parlem d’atenció integrada (social, sanitària, educativa...), que posa en el centre al ciutadà, a tots i cadascú. El Serveis socials no són els responsables d’atendre els casos que els altres serveis no poden resoldre. Tenen un objecte propi d’intervenció, que no és la pobresa econòmica o la manca d’habitatge (recomano llegir l’entrada al respecte del Blog del Fernando Fantova). En la definició d’aquest objecte d’intervenció, de nou la resposta arriba del cognom “social”: la interacció entre les persones, els vincles, la comunitat, el suport social... estan en el nucli de l’aportació al benestar que li correspon als serveis socials.

En aquest escenari professional, és fàcil entendre que Educació social i Treball Social es trobin i que es difuminin les fronteres professionals. És veritat que les herències professionals i acadèmiques són, a casa nostra, diferents. El Treball social té un llarg recorregut en la manera d’estructurar discursos i estratègies d’intervenció i, en la formació, un pes més significatiu, per exemple, del Dret. L’Educació social conserva, en la formació y en la praxis, el seu marcat accent pedagògic i, en la seva curta trajectòria com a professió formalitzada, continua explorant i consolidant àmbits i models d’intervenció.

Però és igualment cert que, al món, el Social Work incorpora la mirada pedagògica en molts àmbits d’intervenció i, a la majoria de països, aglutina el que per a nosaltres són dues professions que, sens dubte, se senten igualment interpel·lades davant els grans reptes d’aquesta societat complexa i diversa (estic segur que si els educadors i educadores socials consulteu els 12 grans reptes pel Treball social definits per l’American Academy of Social Work and Social Welfare dels EEUU, els sentireu igualment propers).

Honestament, ignoro com evolucionarem. Una part important dels nostres estudiants (un 25% aproximadament) resolen aquesta qüestió fent les dues carreres. Un d’ells, Manu Vidal-Ribas, exalumne de la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés - URL i actual Coordinador de la Càtedra de Serveis Socials de la UVic, present a la jornada, resumia: Estudiar Treball social m’ha fet millor educador. I haver estudiat Educació social m’ha ajudat a ser millor treballador social.

Des del meu punt de vista, el fet de ser una o dues professions té una importància relativa. Crec que el futur d’això depèn més de lògiques acadèmiques i professionals que de les necessitats socials. El que sí és realment important és que, educadors/es o treballadors/es, continuem treballant per ser professionals valuosos pel món, amb tots els ingredients socials, emocionals, tècnics i ètics que això implica.

Paco López, professor de la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés - URL

Los retos de la educación social en tiempos de la globalización

Hoy celebramos el Dia de la Educación Social, #DiaES, participando en la 5ª edición del "Carnaval de blocs" que organiza el Col·legi d'Educadors i Educadores Socials de Catalunya. El tema de este año es "Los Retos de la educación social en tiempos de la globalización" y en esta ocasión el CEESC nos ha propuesto hacer un intercambio de blocs: que los blogueros escriban la entrada en un bloc de otro bloguero. Por ello hoy el bloc.peretarres.org acoge el artículo del animador sociocultural Pablo García.

Para comenzar a escribir este artículo he hecho lo de siempre, fijarme en el tema dado (Los retos de la educación social en tiempos de la globalización), hacer una lluvia de ideas sobre los aspectos que podría tocar, y luego divagar en cada una de las ideas había pensado.

Al final me he quedado con la primera, si el reto que la educación social tiene por delante es la globalización, es que es algo universal, si es algo universal, atañe a todos loas paises, por ende a todas las personas, entonces… y varias asociaciones mentales más me hicieron llegar a la idea de los derechos humanos. No busquéis la secuencia lógica, mi mente va de un lado a otro, además estoy en un tren, así que mucho más vaivén.

Volviendo a los DDHH, mi hermano siempre dice que “los derechos son derechos, porque no lo son de hecho” y es verdad que tenemos que recordar y reivindicar que lo son, porque vemos en muchas ocasiones que no se cumplen o respetan, que son un hecho. Creo que con la educación social ocurre lo mismo, tenemos que andar recordando que existe porque todavía no se asume.

Por eso para mi el principal reto ante la globalización es el reconocimiento de la educación social, del ámbito de trabajo, de su metodología, pero sobre todo de su necesidad. Algo que por desgracia no es nuevo.

Si investigamos en sobre los orígenes de la educación social, encontramos antecedentes en las acciones de protección a la infancia a partir la educación popular y el movimiento obrero para compensar la falta de acceso a la educación de gran parte de la ciudadanía. En esos momentos nos enfrentábamos a la industrialización (finales del S.XIX y comienzos del XX), rompiendo los esquemas tradicionales, dando un paso hacia las ciudades, con grandes oportunidades de crecimiento, pero también con grandes desigualdades. Hoy estamos en una situación parecida con la globalización.

Podemos tener más facilidades de conexión, para intervenir, para generar y compartir conocimientos y de hecho si investigamos, vemos experiencias educativas geniales en cualquier parte del planeta, que además de realizar su tarea, deben reivindicar que es útil, buena y necesaria. En otros ámbitos puedes cuestionar el resultado de las actuaciones, pero no la existencia del ámbito en si. La educación reglada está ahí, es un hecho, con sus prácticas apropiadas, pero está reconocida. La medicina también, hay incluso especialidades. La hostelería también, la carpintería, la química, etc. Pero al llegar a la educación social, debemos andar explicando qué hacemos, por qué y demostrar que funciona.

Si tenemos que enfrentarnos a la globlaización y también aprovecharnos de lo que nos brinda, no hagamos que la educación social sea solo un derecho, sino un hecho.

Pablo García
Animador Sociocultural

www.elcasopablo.com

El meu primer dia d’educador social

Avui fa exactament 20 anys que començava a treballar com educador social. Ja havia col·laborat amb altres entitats en temes d’oci, de lleure, amb joves i infància, però aquell era el primer dia en un centre residencial, una llar, on havia de responsabilitzar-me de 8 persones adultes amb diversitat funcional. I ho havia de fer en un lloc tant especial com casa seva.

 

És molt fàcil enrecordar-se perquè la Cristina, l’educadora que hi havia a l’altra llar dos pisos per sota, estava molt atabalada amb la noticia de la mort de Lady Di. Seguia les noticies amb les senyores que vivien a l’altra habitatge i m’ho anaven explicant.

Però era el meu primer dia de feina i jo ja en tenia prou amb les mil indicacions que tenia per aconseguir arribar el més dignament possible al final de la meva jornada laboral. El primer dia és d’un nivell d’estrès bastant important. L’educador anterior em va deixar tots els ingredients per fer una crema de xampinyons que jo no havia fet en la meva vida.

Per descomptat, el primer dia dona la sensació que és impossible poder recordar-se de totes les consignes a tenir en compte a qualsevol recurs. És una idea bastant generalitzada, però poc a poc vas veien com no només ets capaç de sobreviure si no que, a més, pots gaudir de la teva feina.

Al cap i a la fi, el més important arriba un cop has aconseguir generar cert vincle amb les persones amb les que treballes i pots realment desenvolupar les teves habilitats des de l’educació social. I això diria que no li ha passat a ningú el primer dia.

La por inicial és absolutament raonable perquè t’enfrontes a la complexitat d’una feina en que cada dia passen coses absolutament diferents. És evident que cal planificar i practicar molt professionalment, però això no treu que les situacions sempre seran unes molt determinades que potser mai havies imaginat.

Per ser un bon conductor cal haver fet molta pràctica i per tenir més destresa en situacions complicades et poden entrenar amb diferents tipus de climatologia o carretera, però mai podran fer la simulació de tot el que pot arribar a passar-te a la carretera. L’aprenentatge en l’educació social consisteix en una cosa molt similar donades les possibilitats de persones a les que atendrem i les situacions que estaran vivint.

Retornant al meu primer dia de feina he de reconèixer que segur que se’m van passar moltes coses que ni vaig adonar-me’n. Cap d’elles importants. Però això no vol dir que més endavant vaig cometre errors dels que vam haver de plantejar amb l’equip.

Els estudiants del primer curs sempre pateixen, de manera general, per aquests primers moments com a professionals. O al menys ho expressen molt més que a cursos superiors. Però tot s’ha de dir, la majoria de les coses per les que pateixen son situacions de conflicte personal i professional durant tota la vida a l’ofici. Però en aquest cas, acostumem a digerir aquestes qüestions una mica més amb l’experiència i amb la construcció personal que fem de la professió. I no vol dir que no continuïn sent de màxima preocupació, si no que les acostumem a saber treballar per digerir-les, com dic, personalment. Però la digestió no sempre funciona, això ho podeu donar per fet... i és per això que la professió és tant apassionant.

Els dubtes de si soc la persona idònia per aquesta professió o si seré capaç son qüestions que van i venen al llarg de la vida professional. En alguns moments poden decaure els ànims perquè la fortalesa no sempre ens acompanya 365 dies a l’any, però després arriben les experiències positives, les relacions amb els usuaris o simplement les estones en que hem vist que vàrem fer bé de triar aquesta professió.

Als que ens agrada aquesta professió recordem aquells primers moments com a molt emocionants, perquè personalment son molt gratificants i veus com poc a poc vas sentint-te més còmode. D’aquells inicis tothom en guardem moltes anècdotes.

Al llarg del temps els que ens dediquem a l’educació social veiem les coses de diferents maneres respecte el primer dia. Evolucionem i fonamentalment veiem molt més la globalitat de les situacions perquè a l’inici ens preocupa més allò immediat. Tot i que continua sent complicat prioritzar tantes situacions acostumem a aconseguir millor estratègies i planificacions. Tot plegat acaba sent una professió que val molt la pena exercir. A un dia del començament del proper curs ja tinc ganes de sentir les pors i inquietuds de les futures i futurs educadors.

Òscar Martínez
Professor de la Facultat d'Educació Social i Trabll Social Pere Tarrés - Universitat Ramon Llull

Què és l'Educació Social i què aporta a la societat?

- Què passa quan una dona és dependent? Està sotmesa a una situació de violència i no sap com sortir-se’n.
- Com fer perquè un infant que viu en un escenari de molta precarietat pugui tenir les oportunitats que té qualsevol infant i tenir una vida digne i plena.
- Com aconseguir que un home que està pel carrer des de fa molts anys trobi la manera de vincular-se a la societat i ser un ciutadà més de ple dret.
Totes aquestes qüestions són les que es planteja l’educació social com a professió que genera possibilitats per sortir d’aquestes situacions de dificultat.

Som biografia, ens construïm i ens fem vivint amb les altres. L’educació és aquest procés de construir-se com a persona. En principi, la primera educació la rebem a casa i també a l’escola, però ben aviat ens adonem que ens eduquem en moltes altres situacions i circumstàncies: amb els amics, en el barri, en el lleure, més tard a l’institut, a la feina, en la pròpia convivència del dia a dia. Això permet arribar a una primera conclusió, l’educació on es dona només a l’escola. És a dir no hem de confondre educació amb escolarització.

La segona cosa és que educar-se no és nomes aprendre i adquirir nous coneixements, sinó que és també desenvolupar les pròpies habilitats, competències i destreses que ens fan ser a cada persona com som.

La tercera qüestió és que al llarg de tota la vida van apareixent nous reptes, de manera que no es pot aprendre a l’inici tot allò que necessitarem saber per sempre. És a dir, que durant el procés de la pròpia vida van apareixent reptes i hem de fer nous aprenentatges. Bona part d’aquests aprenentatges i habilitats que desenvolupem les adquirim de manera natural i espontània i pràcticament sense tenir-ne consciència. És a dir, a l’escola si que ens ensenyen coses i ens diuen que ens estan ensenyant i tenim consciència del que estem aprenent. Però hi ha moltíssimes altres qüestions que aprenem pel fet de viure. Per exemple, des de petits aprenem a auto controlar-nos, aprenem a resoldre els conflictes de manera dialogada, aprenem a guanyar en autonomia, aprenem a organitzar-nos, aprenem a fer projectes. Formalment podríem dir que ningú no ens ha ensenyat, però són aprenentatges que hem fet de manera natural.

Desgraciadament hi ha circumstàncies que fan que aquests aprenentatges més espontanis i naturals no es puguin arribar a donar. I aquí és quan apareix l’educació social, és una professió que et fa conscient de tots aquests aprenentatges i capacitats que necessitem per viure en societat, els fa explícits, els ordena, els sistematitza i crea escenaris on poder aprendre’ls i adquirir-los per viure de manera integrada i autònoma en societat. 

Aquí es quan per exemple l’educació social organitza un escenari ben dissenyat per treballar amb dones per ajudar-les a construir la seva pròpia autonomia i independència. O per exemple es quan treballa amb persones que viuen al carrer perquè tornin a desenvolupar les seves capacitats de relació amb els altres i vincular-se a la societat. O poden treballar amb famílies per orientar-los en com ha de ser la criança dels seus fills i la gestió de les dificultats del viure amb infants i adolescents al llarg de tota l’etapa de la criança. 

En definitiva, l’educació social és una professió que de manera intencional i conscient estructura aprenentatges i desenvolupaments de capacitats per compensar tots aquells elements.

L’educació social crea escenaris de desenvolupament i aprenentatge perquè la persona pugui plantejar-se reptes que sense la presència d’aquesta professió no s’hauria arribat a plantejar. Si féssim un paral·lelisme amb el billar, podríem dir que l’acció que fa un educador o educadora social és aquella carambola precisa i ben estudiada que fa amb una bola per canviar-li la trajectòria. De moment li canvia la trajectòria, no és definitiu, no sabem cap a on anirà ara aquesta bola després d’aquest toc, però segur que obre nous escenaris i noves possibilitats. 

També contribueix a crear ponts entre les persones i els grups de manera que construïm societats més integrades. En definitiva, l’Educació Social és una professió fonamental per generar a mig termini un món més just per a tothom.

Dr. Jesús Vilar Martín 
Director de publicacions de la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés – Universitat Ramon Llull

Les relacions de parella "sanes"

Tenir parella pot ser la cosa més bonica del món o convertir-se en la teva pròpia presó. Us explicaré dues situacions en les que pot passar això i m’agradaria que ho poguéssiu identificar en vosaltres o en algun company.Són situacions que he anat aprenent en la relació amb els nostres usuaris, en serveis socials i en serveis d’atenció a la dona, en la pràctica professional.

La situació A és aquella en la que la violència és va infiltrant poc a poquet en la relació de parella i la situació B és aquella en la que creem relacions de dependència, que no són sanes, i que ens tornen controladors, acaparadors, egoistes i possessius.Totes dues són situacions que no ens fan feliços i que determinen una relació no del tot sana. 

La violència es va infiltrant poc a poc

Anem amb la primera la situació A, en la que la violència es va infiltrant poquet a poquet en la relació de parella. Són aquelles situacions en les que tu no sortiries mai amb una persona amb la que, en la primera o en la segona trobada de quedar amb ella, t’insultés, et menyspreés o et ridiculitzés davant dels demés. Però com acabo de dir, la violència es va infiltrant poquet a poquet. 

Per simplificar-ho he buscat la metàfora de la granota. La granota si la poses amb un cubell amb aigua i aquesta aigua està freda, la granota entra i surt, però si la posem amb un cubell amb aigua i gradualment anem pujant la temperatura, aquesta granota arriba un moment en que queda atordida, esgotada, i ja no pot sortir. Això és el que passaria en les situacions de violència. 

Situacions de dependència

L’altre model, el model B, és el que creem en situacions de dependència, ens aferrem a una persona, ens tornem egoistes, possessius, la volem per nosaltres, tot i que hàgim de canviar la nostra manera de ser per no perdre-la. Aquesta relació de dependència que creem amb l’altre persona, tampoc ens fa feliços. Recordeu la taronja? No és una mitja taronja. La “media naranja” no existeix. Som taronges senceres. Som persones senceres. No necessitem la meitat de ningú per ser persones complertes. 

Per què passen aquestes situacions? Perquè portem una motxilla personal, que és intransferible, que és la nostra història personal, la relació que hem tingut amb les nostres pares, la situació que hem viscut amb la família, el tenir un pare autoritari, una mare permissiva o més submisa o la relació de persones significatives que hem tingut de models. També el grup d’iguals amb els que ens hem relacionat. Els nostres amics, els nostres líders i també la imatge personal que tenim de nosaltres mateixos.

El camí de la teva vida

I per acabar, m’agradaria fer-ho amb la metàfora del tren. El tren simbolitza el camí, la trajectòria de la teva vida. Als diferents vagons hi pujaran persones que t’acompanyaran tota la vida i d’altres que hi estaran uns instants. Però el més important és que tinguis les portes obertes perquè baixi qui no vulgui acompanyar-te. No t’aferris a ningú que no vulgui compartir amb tu la teva vida. I que expulsis de la teva vida aquelles persones que no et tracten amb respecte, que no t’aporten res. I que sobretot no canviïs la trajectòria de la teva vida, perquè tu ets el protagonista de la teva vida i tu necessites ser feliç.

Dra. Gisela Riberas Bargalló

Directora acadèmica de Grau i Directora del Grau en Educació Social de la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés – Universitat Ramon Llull

7 razones por las que ser Educador Social es apasionante

Hay situaciones profesionalmente emocionantes que sólo te pasan si trabajas de educador social.

Trabajar al lado de las personas, acompañándolas en procesos personales o colectivos es el estado permanente de una profesión como ésta. Ciertamente, son situaciones que diariamente te enfrentan ante la complejidad del ser humano y del contexto social. Pero a la vez, te lleva a una situación de satisfacción personal importante.

1. La Educación Social no es una profesión para grandes impacientes

Esta no es una profesión para grandes impacientes. Cada persona a la que atendemos tiene su propio ritmo y, en general, los procesos o las decisiones que esperamos que se generen no son a corto plazo.

La verdad es que trabajar de educador social me ha ayudado a medir el tiempo de manera diferente, a saber contemplar los diferentes ritmos que nos ofrece la diversidad humana y, sobre todo, a respetarlos. 

2. La Educación Social te hace entender que cada persona funciona de manera diferente

Tampoco es una profesión para el que no sea algo flexible. La Educación Social también me ha ayudado a entender una cosa que podría parecer obvia, que todas las personas funcionamos de maneras diferentes. Priorizamos cosas muy dispares, pensamos de manera muy diversa… y eso es fundamental a la hora de ejercer la profesión porque a veces puedes tener la tentación de hacer que el otro funcione con tus principios, tus ideas… y estaríamos destrozando la identidad de las personas.

3. El vínculo con las personas es la herramienta de trabajo principal

El vínculo permanente con personas como herramienta de trabajo no lo tienen todos los oficios. Y menos, con el nivel de intensidad que requiere éste. Puedes ser más o menos torpe en las relaciones con tus conocidos, pero a la hora de trabajar de educador o educadora social, desde que entras por la puerta del trabajo vas a tener que gestionar inevitablemente vínculos con personas.

4. Acompañamos procesos de decisión de las personas

Y no es de extrañar que el tema del vínculo sea una cuestión esencial en nuestro trabajo, puesto que estar al lado de alguien para apoyarle en el proceso de toma de decisiones requiere de su permiso para que puedas compartir con él o ella ese espacio íntimo de decisión. No es nada fácil conseguir la distancia en esas situaciones. En general un adolescente no necesita que le digas lo que tiene que hacer, pero algunas veces sí que merece la pena ayudarle a encontrar estrategias para ese proceso de decisión.

5. El oficio procura hacer visible aquello que el sistema esconde

La vulnerabilidad no siempre tiene que ver con el hecho de tener dificultades económicas. Algunas veces el educador puede hacer de puente para que las personas que no tienen voz en nuestra sociedad encuentren algún espacio donde tenerla. Las personas más pobres de la ciudad, las que duermen en las calles, las personas con discapacidad intelectual o incluso la infancia, no siempre encuentran espacios donde opinar.

6. También trabajamos en procesos para que la gente crea en ella misma

También es emocionante, Y ESTA RAZÓN ES MUY IMPORTANTE, porque en muchas ocasiones trabajamos desde el descubrimiento de las posibilidades que tiene cada persona para poder decidir sobre sí mismo y tener una vida con la máxima plenitud posible. 

Son muy valiosos aquellos momentos en los que las personas con las que trabajamos descubren su potencial, a veces escondido por una sociedad que rechaza sistemáticamente las maneras de funcionar diferentes. Ver que eres capaz es un gran momento en la vida de las personas.

7. Trabajamos en momentos y en espacios de máxima intimidad

El trabajo de un educador o educadora social se mueve generalmente en espacios de alta complejidad debido a que compartimos situaciones de máxima intimidad. En un gran número de ocasiones, además, nuestro espacio laboral es un lugar tan extremadamente íntimo que puede llegar a ser la propia casa de la persona, el lugar donde vive, su habitación. Y trabajar donde las otras personas viven multiplica el nivel de complejidad porque es un lugar donde el otro te tiene que dar permiso para permanecer.

Sin esconder la dureza mental e incluso, en ocasiones, física de la profesión, el retorno personal que comporta ejercer de educador social hace de ésta actividad laboral una posibilidad que merece mucho la pena. Supone el ejercicio de mirar el mundo, nuestro entorno y nuestras calles de formas diferentes y, además, supone una posibilidad de mejorarlas.

La Educación Social me ha proporcionado una mirada diferente a mi entorno

Como decía al principio, ésta es una profesión en la que te pasan cosas que no suceden en ninguna otra. No es una profesión fácil de ejercer, ni tampoco para acomodados porque supone la responsabilidad de una revisión personal constante… pero justamente por eso se convierte en un oficio especial y, desde luego, muy intenso.

Òscar Martínez
Profesor de la Facultad de Educación Social y Trabajo Social Pere Tarrés - Universidad Ramon Llull

Study Tour al Senegal

Una vintena d’estudiants de les facultats d’Hosteleria i Turisme Sant Ignasi, de Salut Blanquerna i d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés, acompanyats per tres professors hem participat durant una setmana de l’Study Tour al Senegal amb la finalitat de conèixer la realitat social i cultural d’aquest país africà. El viatge estava centrat en l’experiència i el contacte amb la gent senegalesa i també amb algunes persones que estan portant a terme tasques socials des de fa anys en aquell país.

Hem pogut parlar amb senegalesos, hem pogut compartir estones amb ells. Hem estat testimonis de la “teranga” (l’hospitalitat) tan pròpia d’aquesta cultura. També hem constatat les dificultats socials i sanitàries amb les que es fa front a la vida. Visites a centres educatius i de promoció de la dona, a orfenats i a centres dedicats a la inserció sociolaboral de persones vulnerables ens han posat davant dels ulls les necessitats del país.

Hem experimentat el canvi de perspectiva que cal tenir a l’hora de pensar en Àfrica. Les coses són radicalment diferents de com les veiem nosaltres i la visió que tenim d’aquell continent està molt mediatitzada pels ulls del Nord. El testimoni de Mamadou Dia  http://hahatay.org/ sobre la seva experiència d’immigració ens va ajudar a comprendre que les coses es veuen molt diferents des d’un cantó que des de l’altre. 

Ha estat un viatge a l’essencial a descobrir, o redescobrir, alguns valors i algunes actituds que als països del Nord hem oblidat.

Enric Benavent
Professor de la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés - Universitat Ramon Llull

Rànquing QS i xarxa “glocal”

Els administradors universitaris estem sovint molt preocupats pels rànquings siguin interns o internacionals. Aquest mes s’ha publicat el rànquing mundial QS en el que la Universitat Ramon Llull quedava situada entre les 100 millorsdel món en ciències socials i gestió. 

Els rànquings no deixen de ser eines “pobres” que resumeixen algunes informacions per què unes realitats complexes, com són les universitats, es puguin diferenciar les unes de les altres, d’una manera senzilla. Aquestes classificacions poden ser rellevants per aquells que es mouen en els pocs llocs superiors. Però voleu dir que es d’interès per a algú (estudiants, investigadors, empreses i entitats col·laboradores) que una universitat passi del lloc 245 al 239 del rànquing que sigui? I doncs per què tant d’esforç?

No es una crítica a la llista de rànquings en si mateixa, ja que contenen moltes variables i molta informació que pot ser útil. Per tant els rànquings poden ser una eina interessant si, per una banda ens suggereixen quin és el camí més eficient per a aconseguir una millor qualitat en l’educació i la recerca i si, per l’altra, ens indiquen quin és l’aspecte més rellevant de cada institució, què la pot diferenciar de la resta.

Algunes institucions universitàries seran més innovadores, altres més internacionalitzadores o més bones a l’hora de transferir coneixement i altres estaran especialment connectades al seu entorn. I és aquí on els rànquings ens poden orientar dins d’aquesta diversitat de variables, per anar  “posicionant” cada universitat.

Aquesta setmana passada la GUNI (Global University Network for Innovation) va presentar a Barcelona el seu 6è informe mundial  “High Education in the World. Towards a Socially Responsible University: Balancing the Global with Local”. L’informe, que és molt interesant, parteix en el seu anàlisi del repte que presenten per les universitats i el món educatiu el objectius de desenvolupament sostenible del que també parlava l’interessant número 61 de la revista d’Educació Social. Revista d’Intervenció socioeducativa que edita la Fundació Pere Tarrés.

Entre les 10 conclusions que tanquen l’informe m’agradaria destacar aquí la setena: “Mutual learning and Empowering support: the Role of Networks in achieving glocal engagement” (Aprenentatge i enfortiment del suport mutu : el paper de la participación de  xarxes en l’assoliment glocal).

La Facultat Pere Tarrés-URL i el seus graus de Treball Social i Educació Social, a punt de fer 25 anys, ha treballat la línia de construcció de xarxa Glocal (Global i Local). La Universitat Ramon Llull, que neix de la iniciativa social, i en concret la Facultat Pere Tarrés ha teixit una àmplia xarxa amb les entitats socials amb les que treballa i innova socialment.

L’acord signat l’any 2016 entre la Taula del Tercer Sector Social de Catalunya i la Universitat Ramon Llull, confirma aquest factor diferenciador de la Facultat Pere Tarrés-URL d’estar arrelada, de treballar en xarxa per exercir el seu compromís glocal. Que les associacions, empreses i entitats socials tinguin  present la Universitat Ramon Llull, i al mateix temps la Facultat Pere Tarrés, teixint relacions estables amb aquestes entitats és un cas de col·laboració en xarxa, d’aprenentatge i enfortiment mutu del sector social. És un exemple d’universitat que transfereix coneixement  i està connectada amb el seu entorn.

Els rànquings, amb els seus indicadors i ponderacions situen les universitats i aquest mes ho destacava el QS. Però es l’acció glocal, és a dir la voluntat de projecció global i la tasca constant d’acció local la que permet el posicionament de la Facultat Pere Tarrés- Universitat Ramon Llull.

Jesús Delgado
Administrador de la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés-URL i vocal de la Taula d'entitats del Tercer Sector Social de Catalunya