Les relacions abusives són
cada cop més presents entre infants, adolescents i joves. El concepte relació
abusiva es pot donar en tots els àmbits relacionals de les persones, però
concretament ens centrarem en el que fa referència a les relacions abusives entre infants i adolescents, i en totes aquelles
accions que es poden dur a terme a fi i efecte de prevenir-les. En aquest
sentit, ja són moltes les experiències innovadores en educació formal i no
formal que tenen per objectiu el foment de les relacions positives i
igualitàries entre els grups de petits i adolescents.
En primer lloc, cal
tenir clar que una relació abusiva és aquella que es fonamenta en un abús de poder d’una persona envers
l’altra, i que pot arribar a comportar conseqüències com l’assetjament escolar.
Aquest abús de poder, a més a més, es pot donar tant a l’escola, com a les
xarxes socials, com a les activitats d’oci que l’infant o jove realitzi... La
clau que permet evitar-ho és la prevenció des d’edats molt primerenques,
educant des de l’autoconeixement, la gestió de les pròpies emocions i la
comunicació assertiva.
L’Organització Mundial
de la Salut (OMS) en la seva novena recomanació en l’àmbit el gènere i la salut
de la dona, fa una crida molt clara als centres educatius com a agents clau en
la prevenció, indicant que cal “Involucrar
el sector de l’educació, fent que les escoles siguin un lloc segur que per les
nenes”.
Per això, als centres
educatius són moltes les experiències que s’estan duent a terme per establir
nous models relacionals i educant en
valors com la no violència, la convivència i el respecte. Pels infants que
estudien a l’escola primària, existeix el telèfon Infància Respon (116 111) que
atén 24h i 365 dies l’any per prevenir i detectar els maltractaments d'infants
i adolescents, posant especial atenció en els casos d'assetjament a les
escoles, ciberassetjament, violència masclista en adolescents i abusos sexuals.
Als centres d’educació
secundària, l’enfocament és també preventiu, però apoderant els joves com
agents actius d’aquesta prevenció. En aquest sentit, molts centres educatius fa
anys que incorporen la figura del mediador
escolar a l’aula. La mediació escolar és un programa que involucra els
alumnes com a agents que promouen i vetllen per la resolució de conflictes i la
bona convivència als centres. Per ser mediador escolar, cal que el centre
educatiu, bé per si sol, bé en relació amb el servei de mediació municipal
promogui aquest programa, en el què a través d’una formació especialitzada,
l’alumnat que ho desitgi es format en la gestió alternativa de conflictes a fi
de detectar proactivament els conflictes que es generin, i dotar-los d’eines
per a la resolució pacífica dels mateixos. Els programes de mediació escolar
també permeten detectar aquells conflictes que als adults se'ns escapen, i
permetre dur a terme una mediació eficaç quan el conflicte agafa una dimensió
no gestionable pels mediadors naturals.
Foto: Centre Socioeducatiu Poblenou de la Fundació Pere Tarrés
En l’àmbit de
l’educació no formal, trobem moltes oportunitats ja que treballem des de
l’educació en valors que és un element que permet actuar des d’una
perspectiva més transversal i integral de l’infant o jove. En aquest sentit,
des de la Fundació Pere Tarrés tenim una llarga trajectòria que ens permet
disposar d’una experiència molt àmplia en l’educació no formal, ja sigui a
centres d’educació en el lleure, com en centres socioeducatius que intervenen
amb infants i adolescents en situacions de vulnerabilitat. És en el marc
d’aquests centres, on s’estan duent a terme pràctiques com el Club de Valents i Covards, o el Cercle de la Paraula.
D’una banda, el Club
de Valents i Covards és un conte que reflexiona sobre els rols de les
persones, capgirant-ne el sentit ja que el valent no és aquell que es baralla o
s’enfronta a la resta amb violència, sinó que la valentia implica: dialogar,
tractar-se bé, respectar, ignorar aquells que no em tracten amb respecte,
trencar el silenci i la por i dir la veritat... Un cop reflexionat i treballat
el conte amb els infants, són ells i elles les que dia a dia reflexionen sobre el
seu comportament i si aquest reflexa valentia o covardia, de tal manera que reflexionen
sobre aquests valors associats a comportaments rols, des de la pròpia
experiència.
D’altra banda, són
molts els centres oberts i diaris que incorporen el Cercle de la Paraula, com
un espai reflexiu diari que es fa a nivell grupal i que acompanya en la gestió
i comunicació de les emocions, així com en la cohesió grupal, des de la
participació. Aquest és una espai lliure, d’assemblea, en què només hi ha tres
normes: parlar amb i des del cor, escoltar els companys i parlar només quan es
té el tòtem (que és l’objecte simbòlic creat entre tot el grup en començar el
cercle a l’inici de curs).
En definitiva, des de
qualsevol àmbit de l’educació és possible construir relacions igualitàries,
lliures de violències, contribuint a que les relacions abusives deixin d’estar
presents en les vides quotidianes.
Tal com va dir Piaget “L’objectiu de l’educació és crear persones
que puguin fer coses noves enlloc de repetir les que altres generacions hem fet”.
Míriam San José Cirera Coordinadora de programes d'acció social de la Fundació Pere Tarrés
La setmana passada vam poder llegir a la premsa que la
Fiscalia ha demanat la protecció de dotze menors a Catalunya, tres d’ells
encara alumnes de primària, per mirar d’aturar l’assetjament escolar que reben
per part dels seus companys. Aquesta, per desgràcia, no va ser l’única notícia
que ens alertava de la violència a l’escola i de les conseqüències en els
infants que pateixen el bullying i/o
el ciberbullying. Depressions,
trastorns i intents de suïcidi, alguns consumats, apareixen periòdicament en
els diaris acompanyats d’una bateria d’experts que s’esforcen per ajudar-nos a
entendre el que ja molts consideren un fenomen social creixent. És ben cert que
ens alarmen aquests casos i és lògic que ens demanem què passa dins l’escola, atès
que sembla haver-se convertit en un espai potencialment insegur per als infants.
Tanmateix hem de recordar que l’escola és un lloc de convivència,
com ho són el domicili familiar o la feina, i que en certa manera les relacions
humanes no són immunes al conflicte, ben al contrari. Entre infants hi ha
conflictes a l’escola, com també n’hi ha entre infants i mestres, però també
entre mestres, entre docents i equip directiu i, fins i tot, entre famílies i
mestres. Les combinacions són diverses i l’experiència ens diu que el conflicte
entre persones que conviuen sempre pot sorgir. En el cas dels conflictes entre
infants a l’escola sovint sembla que la resposta per part de la societat només
pot passar o bé per l’extrem de la duresa o bé pel de la permissivitat, dificultant
aquesta dicotomia que s’arribi a l’arrel del problema. El fet és que
habitualment la balança s’inclina cap a un model encara molt depenent del
càstig en el nostre sistema educatiu. Existeixen diversos tipus de sancions segons
la gravetat, tot i que aquest tipus de mesures que pretenen regular la
convivència dels centres solen arriben tard, és a dir, quan el fet ja ha passat
i algú n’ha rebut les conseqüències.
Que l’educació havia de prendre’s molt seriosament la seva
tasca humanitzant ja ens ho advertia el filòsof Theodor Adorno quan subratllava
el pes cabdal que ha de tenir per prevenir-nos de tornar a caure en la
barbàrie. Cal no confondre’ns, que el conflicte sigui natural a la convivència
no significa que la reacció al conflicte sigui l’acceptació de les petites
violències quotidianes. Aquest tipus de violències passen sovint desapercebudes
en contextos on no es treballa de manera integral la qüestió del conflicte. La
seva capacitat lesiva és alta, malgrat semblar poc importants, i produeixen
profundes erosions en les relacions de grup, impedint els vincles de suport i
generant climes de tolerància cap a fenòmens més complexes com el bullying. Són aquests els casos en els que
ningú no ha sabut veure la gravetat del que estava succeint o ningú no l’ha
valorat en la seva justa mesura.
És a dir, correm el risc de ser massa permissius mentre el mal
es podia haver evitat i això ens pot empènyer a ser massa durs quan el mal ja
s’ha fet. D’una banda, qui pateix l’assetjament sovint és doblement víctima,
primer de la violència dels seus companys, segon d’un sistema que no només ha
permès aquest greuge, sinó que a més el fa més vulnerable responent amb mesures
com el canvi de centre. De l’altra, qui assetja i promou l’assetjament d’un
company ha arribat més lluny del que en qualsevol context de respecte s’hauria
d’admetre. I quan arriba el moment d’encarar les conseqüències és tractat com
un agressor que ha de ser castigat. Per acabar, la resta de l’escola, entesa com
a comunitat, quina idea de justícia rep i quina ha estat la seva implicació en
aquest procés? Molt possiblement l’existència de tallers esporàdics, dinàmiques
de tutoria, xerrades sobre la violència i el bullying a l’escola o fins i
tot els tan apel·lats protocols no són eines suficients per construir una
veritable cultura de pau.
La família i l’escola són els primers espais des d’on
construïm la idea del món com a lloc de relació. A partir d’aquests, els
infants aprenen i desenvolupen actituds envers els fets, les persones i les
situacions que els envolten. Durant els passats anys 90 es van començar a
desenvolupar pràctiques restauratives, sobretot la mediació, a les escoles
catalanes, però també a Madrid, al País Basc i Andalusia. Des d’aleshores la
mediació ha anat guanyant terreny i solidesa, especialment com a eina per a la
gestió alternativa dels conflictes, ja sigui entre iguals, o bé amb una persona
adulta fent de mediadora.
L'origen de les pràctiques restauratives
Les pràctiques restauratives i la seva teorització provenen
originàriament de l’àmbit de la justícia ordinària. La necessitat que les
víctimes han expressat de tenir un paper més actiu en el processos judicials,
sumat a les crítiques a un sistema punitiu poc efectiu en termes de reinserció
social, èticament reprovable des del punt de vista de la dignitat humana i
econòmicament insostenible, han provocat un debat, des dels anys 70 del segle
passat, entorn altres formes de respondre al delicte des de la justícia. La
justícia restaurativa apareix, aleshores, recuperant experiències dels pobles
indígenes d’Austràlia, Canadà i Nord-Amèrica i intentant transformar la idea de
justícia cap a un procés més humà, basat en la trobada personal, en l’assumpció
de responsabilitats i en l’intent de reparar el mal sofert amb el delicte per
tal de restaurar-ne les relacions.
Howard Zehr va ser el primer en dir que la justícia entén el
delicte com el trencament de la norma jurídica i que la justícia restaurativa,
en canvi, posa el focus en com el delicte ha fet malbé una sèrie de relacions
entre les persones. Aquest canvi, primer en la comprensió del delicte, però després
de qualsevol altra forma de conflicte on puguem identificar víctima, ofensor i
comunitat, ha estat extrapolat més enllà del dret i aplicat a d’altres àmbits.
Així, en la mirada restaurativa, davant del conflicte no es busca determinar
qui és el culpable per aplicar-li un càstig, sinó que es vol implicar els
responsables, els afectats i la resta de la comunitat en la recerca d’una
resposta capaç de reparar allò que s’ha malmès.
El moviment restauratiu té, doncs, una importància enorme si
es trasllada a l’escola, ja que implica la possibilitat que els infants creixin
havent interioritzat de manera natural els seus principis i normalitzant
aquestes metodologies alhora d’enfrontar els conflictes, veritable prevenció de
les violències i la seva cronificació. La hipòtesi de fons de les pràctiques
restauratives a l’escola en termes de disciplina social és que els ésser humans
són més feliços, cooperatius i productius, a més de tenir més possibilitats de
fer canvis positius en la seva conducta, quan els que estan en una situació
d’autoritat fan les coses amb ells,
en lloc de fer-les contra ells o pera
ells. Les persones som els éssers socials que Aristòtil anunciava i aquesta
naturalesa relacional és clau en la consecució de la justícia i la felicitat. Caldrà,
doncs, tenir cura dels vincles que la convivència genera i, alhora, ser capaços
de treure profit de l’experiència conflictiva per aconseguir una millora de les
relacions. El paradigma inclusiu de l’enfocament restauratiu ha estat posat en
pràctica de manera integral, per exemple, al barri de Son Gotleu, a Palma de
Mallorca, on s’ha involucrat professorat, famílies, personal d’administració i
direcció de centre amb les seves pràctiques, però també s’han obert les portes a la comunitat per tal
d’enfortir-la a través de la col·laboració amb la policia local entre d’altres.
Davant d’aquesta perspectiva gairebé esperançada, ja que
almenys som capaços d’identificar un camí i decidir que hi volem avançar, ens
ha de sorprendre que no existeixi en la preparació del professorat de secundària
de les nostres universitats no només cap enfocament restauratiu, sinó cap
formació específica que ajudi els futurs professors d’ESO a gestionar els
conflictes o a treballar per prevenir l’aparició de processos com el bullying o el cyberbullying. Que la violència a l’escola és un reflex de la violència
de la nostra societat és un fet amb el que hem de conviure. No obstant això, i
tot i acceptant que la violència no es pot eliminar del tot, sí és possible
reduir-la i rebaixar el seu impacte. És des de l’escola que podem creure en
canvis vertaders que reverteixin en la societat.
Aida C. Rodríguez, Responsable de projectes Càtedra de
Justícia Social i Restaurativa Pere Tarrés – URL i membre del Grup d’Investigació,
Innovació i Anàlisi Social (GIAS) de la Facultat d’Educació social i Treball
Social Pere Tarrés – URL.
Bibliografia:
Adorno, Theodor (2002). Educación para la
emancipación: conferencias y conversaciones con hellmut becker (1959-1969).
Madrid, Ediciones Morata
Alberti i Cortés, Mónica i Boqué i Torremorell,
Maria Carme (2015). Hacia una pedagogia restaurativa: superación del modelo
punitivo en el ámbito escolar. Revista de Mediación. https://revistademediacion.com/articulos/15_05/
Mònica Alberti Cortés (2016). Cap a una escola
justa: la incorporació de la justícia restaurativa en l'àmbit escolar. Tesis
doctorals en xarxa. http://www.tdx.cat/handle/10803/362361 Boqué i Torremorell, Maria Carme (2004). Mediació
escolar. Xarxa telemàtica educativa de Catalunya. http://www.xtec.cat/se-conca/Carme%20Boqu%E9.pdf Pomar Fiol, Maria Bel i Vecina Merchante, Carlos
(2013). Prácticas restaurativas: construyendo la comunidad desde los centros de
enseñanza. Educació i cultura, revista mallorquina de pedagogia. file:///C:/Users/acrodriguez/Downloads/275993-377332-1-SM.pdf Wachtel, Ted (2013). Definiendo Qué es
Restaurativo. Instituto internacional de prácticas restaurativas. http://www.iirp.edu/pdf/Defining-Restorative-Spanish.pdf Zehr, Howard (1990). Changing lenses: A new
focus for crime and justice. Scottdale, PA: Herald Press
Vídeo del Projecte Comenius Regio de Pràctiques
Restauratives entre Palma de Mallorca, barri de Son Gotleu, i Hull (Gran
Bretanya), Maig del 2013
Amb motiu de la celebració del 10è aniversari de la creació del Servei de Mediació Ciutadana de Sant Boi de Llobregat, gestionat per la Fundació Pere Tarrés, hem volgut reflexionar sobre quins criteris fonamentals s'han de tenir en compte a l'hora d'abordar un conflicte emprant tècniques de mediació. La mediació i la gestió alternativa de conflictes (GAC) parteix d’una visió positiva del conflicte mitjançant la qual es considera, que si bé, el conflicte és inherent a les relacions humanes, la manera d’abordar-lo ha de ser transformadora i pacífica per tal que el conflicte esdevingui també una oportunitat. Però com abordar un conflicte de forma positiva? A continuació us donem cinc claus per fer-ho:
Responsabilitat: la mediació és un mètode de resolució de conflictes alternatiu que es basa en l'apoderament de les parts i la coresponsabilització de les mateixes en la resolució del conflicte que els uneix.
Comunicació i escolta: establir un canal i unes bases de comunicació positiva i pacífica esdevé fonamental per a fixar un diàleg constructiu entre les parts. La capacitat d'escoltar a l'altre també és quelcom difícil de treballar però molt rellevant a l'hora d'establir un diàleg fructífer entre dues parts confrontades.
Posar-se en el lloc de l'altre: treballar l'empatia i l'assertivitat atorga a les parts eines útils per a entendre els diferents punts de vista d'un conflicte compartit.
Respecte i reconeixement: aquests dos elements són pilars bàsics del procés de la mediació i representen el punt de partida i final de tota actuació, doncs si no s'aconsegueix el respecte i el reconeixement entre les parts resulta difícil -si no impossible- arribar a una resolució del conflicte ja que no es consideren interlocutors bàsics per a iniciar un procés conjunt.
Visió de futur: per abordar la resolució d'un conflicte cal prendre accions constructives i orientades a un futur on els acords siguin sostenibles i compleixin amb els principis d'una convivència pacífica. Per arribar-hi cal treballar la situació i tot allò que bloqueja a les persones implicades fins aconseguir veure el conflicte des d'un altre punt de vista. D'aquesta manera es treballa el conflicte com a una oportunitat per créixer.
Judith Hernández
Coordinadora de Programes Socioeducatius de la Fundació Pere Tarrés
El Servei
Municipal de Mediació Ciutadana (SMMC) neix l’any 2006 com a resposta al compromís
recollit en l'Ordenança Municipal de Civisme i Convivència Ciutadana per tal de
garantir el compliment dels principis i normes establerts a la Carta Europea de
Salvaguarda dels Drets Humans[1].
D’aquesta manera, s’estableixen els mecanismes per a la resolució dels
conflictes de manera no confrontativa tot promovent el diàleg per a la seva
transformació.
En el mateix ordre de coses, s’introdueix un principi de
reparació per a les situacions d’infracció a l’esmentada Ordenança. D’aquesta
manera, i fugint de la burocratització d’altres respostes, amb el Programa de Mesures Alternatives es
volen dissenyar respostes alternatives a les actuacions incíviques posant
l’accent en la individualitat, la responsabilització i l’aprenentatge.
Els pilars que vertebren el treball que es realitza des
del SMMC són, per una banda, un seguit d’actuacions que, a més de donar a
conèixer el Servei, volen dotar a la ciutadania de les habilitats i eines que
els ajudaran gestionar els seus conflictes interpersonals de manera pacífica,
cooperativa i autònoma. Es tracta, en definitiva, de divulgar i incentivar una
cultura de pau. Aquestes accions formen part dels eixos de difusió i prevenció.
En aquest sentit, entenem que el conflicte forma part del
fet de conviure i genera una àmplia gamma de situacions de desacord i/o
interessos contraposats: a l’escola, a la feina, al barri, a la comunitat de
veïns, amb la família, etc. Des d’aquesta perspectiva, el nostre objectiu no
serà evitar l’aparició d’aquestes situacions conflictives, sinó aprendre a
gestionar-les de forma positiva. L’escolta activa, la comunicació assertiva o
l’empatia són només alguns dels aspectes que es treballen en aquest àmbit per a
aconseguir l’objectiu esmentat.
Per altra banda, una part molt important del treball al
SMMC és l’acompanyament en l’abordatge de les situacions conflictes a través
del diàleg. Hem anomenat a aquest eix d’intervenció
i és on s’emmarquen els processos de mediació pròpiament dits. Quan en
mediació parlem d’intervenció parlem de procés, de temps, de canvi i de comunicació.
Existeixen diverses formes d’abordar els conflictes però,
en la lògica de guanyar o perdre, la
majoria d’elles porta a que alguna de les parts implicades percebi que “perd”. En
aquest sentit, el cert és que la majoria tenim interioritzades les formes
confrontatives per resoldre els conflictes que tenim (com ara la demanda o la
denúncia).
En el cas de la mediació, com a metodologia que proposa
l’abordatge cooperatiu de les discrepàncies, tractarà que, com a resultat de la
gestió del conflicte, totes les parts sentin que guanyen amb les solucions
proposades.
Això és possible quan, amb l’ajuda del
mediador/a, les persones que tenen el conflicte cerquen, proposen i consensuen les seves solucions. En el procés serà
fonamental treballar per a que cada part legitimi i reconegui a l’altra així
com que cadascú assumeixi la seva responsabilitat. Només així,i a diferència
d’altres formes, els acords dialogats esdevindran solucions duradores, sostenibles i satisfactòries.
Emma de la Haba Vacas
Coordinació i Formació Plans de Desenvolupament Comunitari de la Fundació Pere Tarrés
[1] Signada per l’Ajuntament de Sant Boi l’any 1999.
