Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Carles Porrini. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Carles Porrini. Mostrar tots els missatges

dilluns, 11 de gener del 2016

Les tres “C” de les reunions d’equip

Les reunions d’un equip educatiu es configuren com un espai clau en el procés de planificació i desenvolupament d’un projecte educatiu. En aquestes trobades d’educadors/es es produeix un intercanvi de mirades, percepcions i opinions que possibiliten l’enriquiment del projecte i de cada participant. Si aprofundim en la qüestió, és interessant reflexionar sobre l’essència d’una reunió, ja que condiciona l’actitud i la predisposició davant el treball en equip.

Quina és la finalitat d’una reunió? Informar? Intercanviar? Decidir? L’objectiu pot ser diferent en funció de les necessitats. No obstant, es pot mantenir un mateix “saber estar” que condiciona la nostra actuació i per tant la de la resta de l’equip. Si juguem amb el sentit de les paraules, es pot sintetitzar 3 posicions diferents de participar en un reunió d’equip:

1. Convèncer (Vèncer a l’altre). L’objectiu s’encamina en oferir un punt de vista amb la voluntat que la resta de companys/es el reconeguin com el més vàlid. S’utilitzen diferents habilitats comunicatives per aconseguir el propòsit de l’argumentació: guanyar. Poden aparèixer moments de controvèrsia on es respiren actituds de confrontació i conductes d’atac i de defensa, que fan que en ocasions es perdi la perspectiva del projecte per reduir-la a qüestions personals. I això normalment comporta una resta de potencialitats de les persones i del projecte. Si l’acord final coincideix amb la opció defensada, normalment hi ha una sensació de satisfacció. Per altra banda, si la decisió final és l’oposada, pot emergir una sensació més desagradable (frustració, ràbia, incomprensió...). I això pot afectar en la vivència dels altres punts de la reunió i del projecte.

2. Compartir (Partir amb l’altre). La persona ofereix la seva mirada i accepta perspectives diferents dels altres. Continua la voluntat d’argumentar les pròpies opinions, amb intensitats i formes diferents a l’actitud de convèncer. Predomina un clima comunicatiu més serè i flexible. La voluntat de compartir és sumar i enriquir el procés a partir de la pròpia perspectiva. Les decisions són acordades normalment per majoria. Si el resultat final no coincideix amb l’opinió personal no hi ha sensació de fracàs, ja que s’acostuma a acceptar la decisió convinguda pel grup. Pot existir la possibilitat que les persones que coincideixin l’acord amb la seva opinió, s’impliquin més en el desenvolupament de la tasca.

3. Consensuar (De consens: Sentir l’altre). És la fase més àlgida del treball en equip. Es supera el “jo” i els “altres” per generar un “nosaltres”. Es posen en comú perspectives i opinions amb una voluntat d’anar més enllà de triar per majoria. Aquesta actitud implica una mirada més àmplia que transcendeix els arguments racionals. Sentir i deixar-se sentir per cercar la decisió més escaient pel projecte, més enllà de les opinions personals. Escoltar les emocions i la intuïció. Es viu la diversitat de pensar com una font de creixement. Totes les aportacions multipliquen les oportunitats del projecte. L’acord final parteix del que senten el conjunt d’educadors i educadores com l’opció més adequada per aquella situació. Es supera la percepció de majoria o minoria, tothom es sent partícip i implicat en la decisió final, sigui quina sigui la seva opinió individual.

Aquest joc de paraules ens convida a reflexionar sobre el sentit que es vol donar a les reunions d’equip i de l’actitud personal en aquest espai. Ser conscient del punt de partida en una reunió pot facilitar la millora del procés i dels resultats d’una reunió d’equip i, per tant, del projecte educatiu. Així doncs, i jo, en una reunió d’equip, des de quin punt parteixo?

Carles Porrini Cubells
Professor d'Educació en el Lleure de la Fundació Pere Tarrés

dilluns, 23 de novembre del 2015

Educació emocional: quan el càstig no és la solució

Ser educador/a és apassionant: acompanyem infants i joves en el procés de descobriment d’un mateix i del món. La rellevància d’aquesta tasca convida a plantejar de quina forma connectem i ens relacionem amb petits i joves. Preguntar-se on fixem l’atenció quan observem pot ser un bon punt de partida per revisar l’ús del càstig en la intervenció educativa.

Els educadors/es percebem, amb més o menys facilitat, les conductes dels infants i joves. Un nen que crida i agredeix al pati, una noia que no participa en una activitat, un grup de petits que ha recollit el material de l’aula, un grup de grans que es queixa del tracte dels monitors/es... Aquesta valoració necessària, però parcial, només recull informació visible, sense tenir present d’on parteixen aquestes conductes. En funció del judici que realitzem sobre aquestes conductes (i de les emocions que ens acompanyen durant aquest procés), apliquem el càstig com a mesura per modificar i/o canviar aquestes conductes. Amb quin sentit utilitzem el càstig? L’aplicació d’un reforç és un mitjà per reduir probabilitats de repetició de la conducta o és una forma de fer compensar a l’infant el seu comportament disruptiu? Interrogants com aquests conviden a plantejar el sentit de la intervenció de l’educador/a.

Si aprofundim en la qüestió, cal constatar que observar exclusivament les conductes dels infants i joves comporta que les nostres valoracions i intervencions siguin parcials, ja que no atenen les necessitats reals. Cal, doncs, una mirada més amplia per part dels educadors/es. Ampliar la mirada ens permet identificar les emocions i pensaments que han mogut un infant o un grup cap a un comportament. Una mirada que connecta els ulls amb el cor permet captar que el nen que crida potser ho fa perquè sent ràbia de com el tracta un company; la noia no participa perquè potser està capficada en un tema personal que li fa sentir tristesa; el grup de petits potser vol fer visible la seva gratitud cap els monitors recollint la sala; i que la queixa dels adolescents és possible que sigui una demanda de confiança i de reconeixement. Ser conscients d’aquests aspectes ens ajuda a comprendre el que passa i adequar la nostra resposta. Amb aquesta informació més elaborada, realment l’infant necessita el càstig?

Aprofitar l’oportunitat de recollir informació menys visible, però de vital rellevància, permet donar una resposta educativa adequada i responsable. I és d’aquesta manera quan l’educador/a pot substituir un càstig per treballar la conducta per un acompanyament a les emocions o les creences que s’amaguen sota aquest comportament. I aquesta és una elecció de l’educador/a.

En definitiva, una de les alternatives al càstig comença pel propi educador/a. Ampliar la mirada és anar més enllà del FER, per captar emocions i creences que ens mouen cap a una conducta. És descobrir el SENTIR i el PENSAR d’un mateix i dels altres. Ser conscient de la pròpia mirada és el primer pas per ampliar-la, si ens cal. Ja ens avisa el Petit Príncep...“No es veu bé més que amb el cor; allò essencial és invisible per als ulls”. Així doncs, incloguem el cor en la nostra mirada educativa.

Carles Porrini Cubells
Professor d'Educació en el Lleure de la Fundació Pere Tarrés

dijous, 28 de maig del 2015

L'ABZ del Joc

L’ABZ del Joc

Avui, 28 de maig es celebra el Dia Internacional del Joc, una oportunitat per donar valor al joc. De petits tots hem jugat. De grans, els qui tenim sort (o els qui la busquem), encara seguim jugant. Però què és jugar?

No supero la prova de trobar una definició acadèmica que contingui tot el relacionat amb el món dels jocs. Opto per utilitzar el comodí de la creativitat. Intento establir l’ABZ del joc. Jugo amb les paraules i em surt que jugar és...

Animar: donar vida a la persona, al grup, a l’equip, al sistema.
Bellugar: moure’s, girar-se, contactar, tocar i parar.
Cooperació – Competició: (saber) guanyar, perdre, empatar, cooperar.
Dret: recollit en l’article 31 de la Convenció sobre els Drets de l’Infant de les Nacions Unides.
Estratègia: un moment, deixa’m pensar...
Frato: veure el món amb ulls d’infant.
Gaudir: diversió, riure, fem una altra partida?
Habilitat: punteria, direcció, lògica, estratègia…
Interacció: juguem junts?
Junts: jo, tu, ella… nosaltres.
Kre@tivit@t: per a crear del no-res.
Llibertat: sóc protagonista d’aquest moment! Trio el que passarà.
Manipular: tocar, provar, experimentar…
Normes: de què va aquest joc?
Oxigen: aire pur per al dia a dia, aliment per a la nostra ànima
Pensar: reflexionar, valorar, analitzar, aprendre.
Qüestió: Preguntar-se... I ara què faig?  
Repte: ara segur que em surt!
Sentir: emocionar-se i emocionar.
Tots: infants, joves, adults, avis...
Unió: compartint moments junts.
Vivència: experimentar, manipular, sentir, ser.
World: aquí, allà, més enllà, a arreu del món.
X: la incògnita del joc: què passarà?
Ymaginació: per trencar límits de la raó.
Zaga-zaga... Avançar, girar, tornar enrere, córrer, aturar-se, amagar-se...

I tu quines paraules utilitzaries?
El joc té (o hauria de tenir) un paper fonamental en tots els marcs educatius, especialment en l’educació en el lleure. Els monitors/es, educadors/es i formadors/es de cursos de lleure disposem d’un carta magnífica per arribar al cor i al cap d’infants, joves i adults: el joc. I aquesta eina esdevé una de les essències del lleure. Aprofitem el dia d’avui per elogiar les oportunitats educatives que el joc ofereix.

Així doncs continuem jugant per gaudir, comunicar, pensar, preguntar-se, aprendre... fluir. Juguem per seguir creixent. Feliç i divertit Dia del Joc!


Carles Porrini Cubells
Professor d'Educació en el Lleure de la Fundació Pere Tarrés