Deu anys del programa de formació per a persones cuidadores no professionals

Les persones no estem habituades actualment a atendre un familiar dependent ni hem rebut una formació específica per fer-ho. L’atenció continuada, a més, produeix desgast a l’organisme, i més si el cuidador no està ja en plenes condicions físiques per diferents motius, alhora que desgast moral. Es viuen sentiments de tristesa, desànim, falta d’iniciativa que units a la responsabilitat poden provocar cert aïllament social. La dedicació que requereix la cura de la persona dependent provoca que es deixin de fer activitats socials o aficions o que es perdin amistats per falta de contacte.

Fa 10 anys que a la Fundació Pere Tarrés ens vàrem proposar fer un programa que fos útil i beneficiós per a les persones cuidadores, que els ajudés a millorar la seva qualitat de vida. El que preteníem era que la persona que assumia la responsabilitat d’atendre a algun gran dependent, no li suposés una pèrdua significativa en la seva qualitat de vida. Anant més enllà de la donació abnegada a l’ésser estimat mancat de facultats, es pensava en la dificultat i la promoció humana de qui l’acompanyava en aquest període de la seva vida que volem ric per a ambdós, dins les limitacions de la situació.

Amb el programa hem procurat aportar coneixements pràctics i sobretot recolzament humà, afavorir el contacte entre les persones cuidadores que, ben segur, ha estat tan enriquidor o més, que els continguts que els nostres professors hagin pogut transmetre.

Desitgem que les persones que han participat en qualsevol de les edicions del programa els hagi servit per al seu objectiu individual de poder atendre millor al familiar estimat dependent, però també a prendre plena consciència de la seva situació personal.

Estimar l’altre parteix també de saber-se estimar un mateix, de trobar recursos per créixer i viure en plenitud aquesta etapa de la vida, tant per a un mateix, com pels beneficis que reportarà a qui cuidem.

I el més important, que la participació hagi suposat per a ells i elles un canvi d’actituds, d’hàbits, de costums i no només un breu parèntesi en una quotidianitat difícil. Desitgem i confiem que les relacions establertes, que la perspectiva adquirida que pot obrir-los a altres relacions més properes, orientin la seva quotidianitat de forma més plena.

Fins i tot les eines virtuals sobre les quals s’ha pogut treballar, s’han de convertir en instruments que afavoreixin aquests contactes, consultes, relacions de les quals aprenem tècnicament i humana, sabent fer-se valdre en el context familiar, laboral, de lleure i sobretot els omplin com a persones. 

Josep Oriol Pujol i Humet

Director general de la Fundació Pere Tarrés

La participació juvenil, l’eix de tota intervenció socioeducativa

Parlar dels joves com una categoria social és un atreviment, doncs cada un és una persona amb els seus trets, caracterials i de comportament en col·lectivitat, diferents. Com també és un tòpic superat la seva suposada apatia general. Amb tot, i amb la voluntat de fer una aproximació a la participació juvenil, m’excuso per les generalitzacions necessàriament imprecises i respecte les quals es podrien plantejar totes les excepcions que es vulgui.

Un jove equilibrat, sa, té una tendència natural a la participació en el seu entorn. Aquest és un dels factors clau de la inclusió social, per la qual cosa en qualsevol projecte adreçat a la gent jove cal tenir-ho ben present. Canalitzar la capacitat de participació social del i de la jove ha de ser una constant per al professional de l’acció social i educativa que treballi amb ells.

Cal afavorir la participació entesa com aquells processos, accions i actituds que generen capacitats de decisió i intervenció. El jove ha de percebre que pot intervenir en tot allò, de qualsevol projecte, que l’afecta, fins i tot indirectament. Si no s’afavoreix sincerament aquesta opció, difícilment l’acompanyament serà enriquidor per a la persona i ben segur que pocs s’identificaran amb el projecte, per més mitjans de que es disposi i més orientat estigui, suposadament, als joves.

En particular, els joves desenvolupen la seva capacitat social, la ciutadania plena, contribuint a la construcció social, enfortint la cohesió social i entrant en un procés d’aprenentatge que els farà créixer en la dimensió social i de responsabilitat envers la col·lectivitat.

Un 75% dels joves estan vinculats en algun moment de la seva vida a una organització social. En moltes ocasions això significa participació, tot i que el percentatge dels que ho fan intensivament, implicant-se amb un compromís social, és molt inferior.

Afavoreix la seva participació trobar-se en un entorn d’iguals, on l’adult que a voltes el fa sentir incòmode no tingui un rol directiu massa destacat. Un exemple que la Fundació Pere Tarrés vivim amb intensitat és el dels monitors que promouen i gestionen centres d’esplai. Es tracta d’un model de joves compromesos amb un projecte d’interès general.

Sovint els joves, sols o amb petit suport que actua com a catalitzador, lideren i participen en projectes, grups i associacions culturals, de lleure, en l’atenció a col·lectius desafavorits, en entitats de tot tipus... I cada grup, cada col·lectiu fins i tot en diferents moments d’una mateixa entitat ho fa a la seva manera, amb els seus trets característics.

Parlar de joves és parlar de participació. Parlar d’intervenció socioeducativa en l’àmbit juvenil és referir-nos a la promoció de la participació juvenil, mitjançant la qual, amb algun suggeriment que actuï com a orientador, ells s’autorganitzen com consideren per a cada ocasió, col·lectiu o projecte.

La implicació de la Fundació Pere Tarrés en la participació dels joves, sempre ha estat un dels pilars de la nostra acció, principalment i històricament a través dels centres d’esplai, però cada vegada més des de l’aportació professional que estem fent als Ajuntaments portant la gestió d’equipaments i serveis municipals adreçats a joves.

Partint d’aquests i d’altres plantejaments, es va celebrar la Jornada Diversitats en la Participació Juvenil el passat 8 de juny, amb la finalitat d’ajudar als qui tenen responsabilitats en les polítiques i projectes per  fer créixer com a persones als joves per saber afavorir la forma de participació òptima en cada moment i context. I a tenir les habilitats per saber-los fer prendre el protagonisme necessari en tota intervenció educativa.

Josep Oriol Pujol i Humet
Director General de la Fundació Pere Tarrés

Escoles bressol: molt més que conciliació familiar

Massa sovint  la societat  justifica  l’acció  de  les  escoles bressol com la d’un espai necessari per a les famílies per poder conciliar la vida professional de mares i pares. Els qui treballem amb infants estem convençuts de l’elevat valor educatiu de la nostra acció, de la importància per a una correcta estimulació dels nens i les nenes, pel desvetllament de les seves capacitats, la identificació de dificultats, per l’acompanyament d’uns pares i mares sovint primerencs, per la motivació de destreses, hàbits i aprenentatges dels nostres infants. 

L’escola bressol, espai educatiu privilegiat, socialitza, marca les pautes de comportament -sovint més difícils de transmetre des del marc familiar-, afavoreix la igualtat d’oportunitats, no només entre diferents extraccions socials, que també, sinó entre diferents formes de desenvolupament marcades per famílies diverses. 

Enguany, a la Fundació Pere Tarrés estem treballant el  model d’escola bressol inclusiva. És per això que hem elaborat un document conjuntament, amb les Facultats d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés i de Psicologia i Ciències de l’Educació Blanquerna, ambdues de la Universitat Ramon Llull; i amb l’Obra Hospitalària de Sant Joan de Déu, que pretén impulsar un model d’atenció a l’infant on aquest està en el centre de l’acció educativa i amb una coordinació entre tots els agents que intervenen en la seva educació (família, societat, administracions públiques, escola, agents sanitaris, etc).    

Cada edat té les seves pròpies necessitats educatives

Un altre dels aspectes que com a Fundació ens preocupen és el debat que ha sortit darrerament sobre la proposta d’incorporar els infants de 2 a 3 anys a l’escola. Hem de prendre consciència que cada etapa evolutiva té unes necessitats diferents i que cal respectar el ritme del nen o nena, especialment en edats tan primerenques. La petita infància necessita un major acompanyament tant de l’infant com de les seves famílies i aquest no es podria garantir de la mateixa manera si l’infant està en un centre educatiu més gran, amb altres nens i nenes de més edat amb necessitats educatives i autonomies molt diferents. No es tracta, doncs, d’una objecció o  reticència al canvi per part dels equips educatius de les escoles bressol, sinó d’una concepció de l’infant on aquest està en el centre de la seva educació. I l’escola bressol està concebuda per posar-se al servei d’aquesta etapa primerenca de la infància, des de tots els àmbits: equips d’educadors i educadores, direcció de l’escola, personal de manteniment i neteja. I a més, ho fa de la forma més humana possible, amb una intervenció propera,  càlida, acollidora, perquè l’infant se senti com a casa. Perquè les diferències d’edat dins del mateix curs són proporcionalment més grans en les primeres etapes de l’ensenyament, els nivells de protecció dins aquestes escoles són proporcionals a la seguretat que ofereixen.

El perill d’escurçar la infància

Per tot l’exposat anteriorment, voldríem alertar de la tendència social de voler córrer massa escurçant la infància. Com a exemple podríem esmentar la incorporació dels alumnes de 12 anys als instituts, una decisió que no sempre ha tingut conseqüències positives al no tenir aquests adolescents uns nivells de maduresa suficient com per a abordar uns entorns cada cop més complexos. Situacions com el consum de tòxics o comportaments asocials es podrien minimitzar amb un millor acompanyament a aquests adolescents i a les seves famílies, especialment a través de l’educació en el lleure, ja sigui a través dels centres d’esplai o dels centres socioeducatius en els casos més desfavorits. 

Considerem socialment important tenir cura de les escoles bressol, de la funció crítica que assumeixen en els primers anys de la vida de l’infant i de la missió educativa que tenen. Probablement la seva influència no es mesura en aprenentatges curriculars si es percep a curt termini, com sempre passa en l’educació, però és fonamental per a la socialització i normal desenvolupament de la primera infància.

Josep Oriol Pujol i Humet
Director General de la Fundació Pere Tarrés