Estratègies per treballar les violències que afecten als nostres joves

El Servei de Dinamització Juvenil de la Franja Besós dels Districte de Sant Andreu se situa als barris de Trinitat Vella, Baró de Viver i Bon Pastor. Desenvolupa serveis, projectes i activitats pels joves. La finalitat última és acompanyar als joves en la construcció dels seus projectes vitals des de la diversitat de models i la igualtat d’oportunitats. La formació, l’empoderament i la participació són tres estratègies fonamentals pel treball de les violències que afecten als nostres joves.

Ens situem a la perifèria de Barcelona en un dels territoris més colpejats per la crisi econòmica dels últims anys. Els barris de la Franja Besós del Districte de Sant Andreu, on ens situem, es troben en el punt de mira de les administracions pel que fa a polítiques de rehabilitació, transformació, noves infraestructures o equipaments, entre d’altres.

Des del Servei de Dinamització Juvenil, a barris com Bon Pastor, Baró de Viver o Trinitat, treballem impulsant projectes d’intervenció socioeducativa amb joves amb una perspectiva integral, per respondre a demandes i necessitats dels propis joves.

Les situacions de vulnerabilitat social que afecten a la seva població, incideixen clarament a les condicions de vida i a la igualtat d’oportunitats de la població jove. Aquesta no és aliena als processos que tenen lloc en el seu entorn. A més, sovint no poden participar opinant respecte a allò que, sota el seu criteri, necessiten els barris.

No és cap novetat que hi ha una centralització dels recursos a la ciutat, que augmenten la sensació de llunyania de la perifèria respecte al centre i intensifiquen les desigualtats socials existents.

Aquestes situacions reforcen la construcció d’identitats des de la precarietat allunyades dels espais de poder a la ciutat. Formen part d’algunes de les violències invisibles amb la que ens trobem. Per tant, cal tenir una visió amplia de la violència, sent no exclusiva de determinats territoris, grups o col·lectius, ja que la pot exercir qualsevol persona independentment del seu rol.

El document “Diagnosi sobre violències que afecten a les persones joves” de la Direcció General de Joventut destaca que la violència és “una forma de relació, constitutiva de les relacions socials, específicament humana, que es fomenta en els posicions de domini i de poder entre grups i individus. L’acció violenta és tota aquella que parteix d’una llibertat (real o suposada) que vol forçar la voluntat d’uns emblant i danyar-lo.”

Els i les joves reprodueixen relacions basades en la violència des d’una temprada edat, per aquest motiu es detecta important treballar-ho des de la prevenció i des d’una perspectiva comunitària, sent una problemàtica de caràcter transversal en els barris. Els projectes de dinamització juvenil que impulsem es plantegen a partir demandes vinculades a les arts, els esports, el temps lliure, entre d’altres, però també, inclouen el treball de les necessitats socioeducatives detectades (en relació a la salut, la formació, l’educació, el treball, gènere, diversitat, etc.).

Dit això, esgranem les violències que afecten els joves amb els quals compartim espais, tenint en compte que ells són els mateixos subjectes actius i alhora també les víctimes dels contextos basats en la violència..

Citem algunes violències freqüents que detectem:

• Assetjament escolar.
• Discriminació a les diversitats.
• Violència masclista.
• Abús de poder.
• Abús generacional.
• Falta de recursos i precarietat laboral. 

I front aquestes situacions, com les estem abordant?

Per nosaltres és imprescindible generar canals de diàleg que ens permetin crear, conjuntament amb els joves, espais on construir vincle. És bàsica la posició que adopta l'equip educatiu. S'ha de mostrar interès pel jove, pel seu context, estat d'ànim, etc. No jutjar les seves opinions o maneres de pensar, evitant caure en comportaments paternalistes. Encara que això pot semblar molt obvi a l'hora de treballar amb adolescents i joves, no és gens fàcil com a “referent educatiu” posicionar-se "net" de prejudicis, els quals els hem anat adquirint al llarg de la nostra pròpia construcció social.

Un altre element clau és crear ponts amb les famílies, evitant que els joves se sentin amenaçats o que vegin envaïda la seva privacitat.

La creació de xarxes amb entitats o serveis que estan amb relació amb els joves i famílies (escoles, instituts, serveis socials...) ens permet dissenyar estratègies conjuntes, tenint en compte al jove des d'una visió més amplia i no quedant-nos només amb aquella part que nosaltres coneixem.

Per arribar a aquest punt, és necessària una contínua revisió dels professionals per no caure en la "normalització” de determinats comportaments o actituds.

S'han d'oferir alternatives pedagògiques atractives on es poden deconstruir conjuntament, situacions on els joves han vist, patit o exercit violències. Aquestes es tracten més enllà de l'espai físic de referència de l'equip educatiu.

Treballar des d'aquestes perspectives és possible gràcies a la predisposició dels joves en formar part dels processos de participació on esdevenen els principals actors. Espais on els i les joves poden participar a partir dels interessos, vinculant amb la comunitat de referència i treballant referents educatius alternatius propers, són molt necessaris. 


Ruben Toro i Marta Serra
Dinamitzadors juvenils del Servei de Dinamització de la Franja Besós del Districte de Sant Andreu de l’Ajuntament de Barcelona.
Servei gestionat per la Fundació Pere Tarrés

La prevenció de relacions abusives

Les relacions abusives són cada cop més presents entre infants, adolescents i joves. El concepte relació abusiva es pot donar en tots els àmbits relacionals de les persones, però concretament ens centrarem en el que fa referència a les relacions abusives entre infants i adolescents, i en totes aquelles accions que es poden dur a terme a fi i efecte de prevenir-les. En aquest sentit, ja són moltes les experiències innovadores en educació formal i no formal que tenen per objectiu el foment de les relacions positives i igualitàries entre els grups de petits i adolescents.

En primer lloc, cal tenir clar que una relació abusiva és aquella que es fonamenta en un abús de poder d’una persona envers l’altra, i que pot arribar a comportar conseqüències com l’assetjament escolar. Aquest abús de poder, a més a més, es pot donar tant a l’escola, com a les xarxes socials, com a les activitats d’oci que l’infant o jove realitzi... La clau que permet evitar-ho és la prevenció des d’edats molt primerenques, educant des de l’autoconeixement, la gestió de les pròpies emocions i la comunicació assertiva.

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) en la seva novena recomanació en l’àmbit el gènere i la salut de la dona, fa una crida molt clara als centres educatius com a agents clau en la prevenció, indicant que cal “Involucrar el sector de l’educació, fent que les escoles siguin un lloc segur que per les nenes”. 

Per això, als centres educatius són moltes les experiències que s’estan duent a terme per establir nous models relacionals i educant en valors com la no violència, la convivència i el respecte. Pels infants que estudien a l’escola primària, existeix el telèfon Infància Respon (116 111) que atén 24h i 365 dies l’any per prevenir i detectar els maltractaments d'infants i adolescents, posant especial atenció en els casos d'assetjament a les escoles, ciberassetjament, violència masclista en adolescents i abusos sexuals. 

Als centres d’educació secundària, l’enfocament és també preventiu, però apoderant els joves com agents actius d’aquesta prevenció. En aquest sentit, molts centres educatius fa anys que incorporen la figura del mediador escolar a l’aula. La mediació escolar és un programa que involucra els alumnes com a agents que promouen i vetllen per la resolució de conflictes i la bona convivència als centres. Per ser mediador escolar, cal que el centre educatiu, bé per si sol, bé en relació amb el servei de mediació municipal promogui aquest programa, en el què a través d’una formació especialitzada, l’alumnat que ho desitgi es format en la gestió alternativa de conflictes a fi de detectar proactivament els conflictes que es generin, i dotar-los d’eines per a la resolució pacífica dels mateixos. Els programes de mediació escolar també permeten detectar aquells conflictes que als adults se'ns escapen, i permetre dur a terme una mediació eficaç quan el conflicte agafa una dimensió no gestionable pels mediadors naturals.

Foto: Centre Socioeducatiu Poblenou de la Fundació Pere Tarrés

En l’àmbit de l’educació no formal, trobem moltes oportunitats ja que treballem des de l’educació en valors que és un element que permet actuar des d’una perspectiva més transversal i integral de l’infant o jove. En aquest sentit, des de la Fundació Pere Tarrés tenim una llarga trajectòria que ens permet disposar d’una experiència molt àmplia en l’educació no formal, ja sigui a centres d’educació en el lleure, com en centres socioeducatius que intervenen amb infants i adolescents en situacions de vulnerabilitat. És en el marc d’aquests centres, on s’estan duent a terme pràctiques com el Club de Valents i Covards, o el Cercle de la Paraula.

D’una banda, el Club de Valents i Covards és un conte que reflexiona sobre els rols de les persones, capgirant-ne el sentit ja que el valent no és aquell que es baralla o s’enfronta a la resta amb violència, sinó que la valentia implica: dialogar, tractar-se bé, respectar, ignorar aquells que no em tracten amb respecte, trencar el silenci i la por i dir la veritat... Un cop reflexionat i treballat el conte amb els infants, són ells i elles les que dia a dia reflexionen sobre el seu comportament i si aquest reflexa valentia o covardia, de tal manera que reflexionen sobre aquests valors associats a comportaments rols, des de la pròpia experiència.

D’altra banda, són molts els centres oberts i diaris que incorporen el Cercle de la Paraula, com un espai reflexiu diari que es fa a nivell grupal i que acompanya en la gestió i comunicació de les emocions, així com en la cohesió grupal, des de la participació. Aquest és una espai lliure, d’assemblea, en què només hi ha tres normes: parlar amb i des del cor, escoltar els companys i parlar només quan es té el tòtem (que és l’objecte simbòlic creat entre tot el grup en començar el cercle a l’inici de curs).

En definitiva, des de qualsevol àmbit de l’educació és possible construir relacions igualitàries, lliures de violències, contribuint a que les relacions abusives deixin d’estar presents en les vides quotidianes. 

Tal com va dir Piaget “L’objectiu de l’educació és crear persones que puguin fer coses noves enlloc de repetir les que altres generacions hem fet”.

Míriam San José Cirera 
Coordinadora de programes d'acció social de la Fundació Pere Tarrés

Informador juvenil: una feina per treballar amb els joves i pels joves!

La informació juvenil és un dret reconegut a nivell europeu als i les adolescents i joves, i és una tasca que els informadors/es i dinamitzadors/es juvenils duem a terme per tal de garantir-lo. Sovint, però, aquesta tasca no és prou visualitzada o posada en valor.

La informació juvenil, a banda de ser un dret, és una eina de prevenció que permet als joves disposar de dades del seu interès, però amb una informació ben contrastada. En plena era de la informació, les xarxes socials i internet es caracteritzen per la immediatesa a l’hora de publicar. Això fa també que es pugui cercar informació de tota mena i de qualsevol temàtica. Aquesta rapidesa, però, pot fer que els i les adolescents i joves trobin informació no real i els hi costi discriminar-la. Per això, l’acompanyament d’un professional que es troba en contacte amb fonts de consulta diverses, adequades i actualitzades eviten la perpetuació de falsos mites, prejudicis, o informacions que no són vàlides o segures.

Què fa un informador juvenil?

La tasca d’un informador juvenil es pot donar en contextos i espais ben diversos com poden ser: espais joves, oficines joves, centres educatius, centres d’assessorament juvenil... De manera que podem trobar dues formes més comunes d’actuació. Per una banda,  l’informador/a és qui s’acosta als joves. Això ho veiem en els centres educatius, per exemple, a les hores del pati o a les tutories. Actualment, les escoles o els instituts s’han convertit en punts descentralitzats en què l’informador és qui s’apropa a la realitat del jove posant al seu abast la figura de l’informador juvenil i la possibilitat de fer-li preguntes que no li faria mai al seu professor/a o tutor/a. Per l’altra banda, el joves tenen interès per ser informats i s’adrecen directament a un equipament juvenil com un espai jove o una oficina jove. Tant en un context com en l’altre, la figura del professional és clau. Sabem que l’adolescència és un moment vital de canvi i de creació de la pròpia identitat, un moment de molts dubtes i incerteses, però alhora un moment de rebuig o certa desconfiança envers la figura de l’adult. Per això, gràcies a la creació d’un vincle basat en la confiança, l’adolescent li planteja les seves inquietuds i l’informador/a l’assessora i respon els dubtes. 

De fet, si ens fixem en les consultes que rebem els informadors juvenils ens indiquen que els seus interessos i preocupacions acostumen a ser diversos. Les temàtiques més habituals que ens pregunten són: activitats d’oci i de lleure,  salut sexual i afectiva, salut emocional, resolució de conflictes, orientació acadèmica, entre d’altres. 

Des dels ajuntaments, centres educatius i entitats, cada cop és més evident el potencial d’aquests professionals. Amb aquesta figura propera als joves es poden detectar moltes situacions com problemes amb els companys, desmotivació a les aules o amb els estudis, problemes familiars en situacions diverses com a l’hora del pati, a l’estona d’esbarjo d’un casal jove, a un taller de l’espai juvenil del barri... Per aquest motiu, a la ciutat de Barcelona els informadors juvenils estem començant a treballar com a antenes detectores, en coordinació amb professors i altres agents educatius. Un fet que farà necessari que hi hagi persones qualificades per desenvolupar aquesta tasca. Com es evident, són moltes les possibilitats que ofereix un informador juvenil, però també és minsa la formació especialitzada existent. De fet, a dia d’avui, no hi ha cap grau que reculli aquest perfil. Per això,  la formació que podem aprofitar i que ens permet aprendre i posar en pràctica les competències necessàries és el Certificat de Professionalitat d’Informador Juvenil que, des de la Fundació Pere Tarrés oferim. Tota una oportunitat professional i acadèmica per treballar amb i pels joves.

Míriam San José Cirera
Coordinadora de programes d'acció social de la Fundació Pere Tarrés

Participació juvenil i transformació social

Hi ha diferents formes de participació que es vinculen amb la població jove. És important reconèixer les existents i cercar estratègies per a la participació a partir de les qüestions que els joves consideren significatives, vinculades a la seva proximitat i amb una relació immediata a les seves necessitats reals i a la seva vida. La participació pot tenir moltes cares i veus, però moltes aporten una voluntat de transformació social.  

La participació pot incloure totes aquelles pràctiques polítiques com socials, a través de les quals la ciutadania pretén incidir en alguna dimensió de l’esfera pública. Aquest fet implica la descentralització de les decisions de l’Administració Pública i, per tant, una predisposició en la concessió de poder a la ciutadania. 

En aquest marc les persones joves han de poder participar com part d’aquesta ciutadana. La participació activa, però, és un dels reptes de la nostra societat i un pilar de la inclusió social. Sovint s’afirma que les persones joves hi participen menys en els assumptes públics, però s’obvia dues qüestions importants:

• El col·lectiu de població jove no és homogeni si no que presenta una diversitat alta i una pluralitat de mirades i veus. A més, no tota persona jove disposa de les mateixes condicions per participar de forma activa.
• La participació no es pot entendre d’única manera en la seva generalitat. Hi ha diferents models i formes de participació. La participació de caire més institucional és la més coneguda, però hi ha altres formes de participació menys formals i, sovint, més horitzontals que són més properes a bona part dels joves. 

En la última època s’han produït mobilitzacions socials on part de la població jove ha participat, qüestionant els espais i canals de participació més tradicionals. Per una banda, les noves formes de participació juvenil han estat lligades a nous moviments socials, que tenen la voluntat de transformació social i fan ús d’organitzacions més horitzontals i flexibles en el marc de la política no convencional. Per una altra banda, l’acció individual ha augmentat en un entorn on les noves tecnologies i les xarxes socials tenen un pes important.

Però, no són tots “els joves que volen” els que es mobilitzen i participen a l’esfera pública, ni tots “els joves que poden” es mobilitzen i participen en aquest àmbit. 

Factors que poden condicionar l'accés a la participació

Hi ha una multiplicitat de factors de caire individual i social que poden condicionar la cultura participativa d’un entorn i les possibilitats de participació de les persones. Factors socioeconòmics, polítics i culturals incideixen en aquest aspectes tant per a la població juvenil, com per a altres col·lectius.

L’entorn familiar, la xarxa social de suport, l’entorn o comunitat del jove, l’accés els recursos propis, les barreres informatives, entre d’altres, són factors que condicionen l’accés a la participació. Tanmateix aquests factors poden incidir en la valoració de la utilitat de la participació, del jove i del seu grup de referència. Participar per a què?

Vivim en un entorn on la manca de confiança en les institucions públiques ha augmentat en els últims temps, produint-se desafecció per la política per part de la població general. Ens situem en una època d’incerteses en molts àmbits vitals, que els i les joves també han d’aprendre a gestionar, entenent que el seu moment per qüestions d’edat afegeix certes dificultats. La joventut és un moment de construcció d’identitats i trajectòries juvenils en relació a projectes vitals propis. 

Resulta rellevant destacar dues qüestions per el foment de la participació, en relació als factors estructurals com conjunturals de la nostra societat que hem esmentat:

• Reconèixer les diferents formes, espais i canals de participació existents, més enllà del marc institucional. 
• Cercar estratègies per a la participació a partir de les qüestions que els joves consideren significatives, vinculades a la seva proximitat i amb més relació immediata amb la seva vida i les seves necessitats. Les inquietuds, interessos i demandes dels joves són diverses i calen espais i canals de participació diferents per recollir-ho i canalitzar-ho. En aquest sentit, el millor procés de participació serà aquell que millor s’adapti a l’entorn.

 

Diferents formes de participació

 
La participació no és una finalitat en si mateixa, si no que és una eina per assolir uns objectius. Objectius que han de ser compartits amb els joves. Aquests han de ser els seus objectius i han de respondre a les seves necessitats reals. Les metodologies per impulsar processos de participació poden ser diverses, però han de respondre als objectius i ser coherents amb els mateixos. El procés ha de ser transparent i les decisions han de tenir un impacte real, per estalviar frustracions i desgast dels joves que hi participen. 

Els i els joves poden participar de manera col·lectiva o individual a la societat i en àmbits institucionals (per exemple, una audiència pública a centres educatius) o no institucionals (associacions juvenils, entitats culturals, col·lectius informals, moviments socials, etc.). Hi ha múltiples formes de participació, però un fet compartit és que la participació pot generar processos d’aprenentatge, tant individuals com col·lectius rellevants per a la transformació de la nostra societat. 

Participar en allò públic pot fomentar l’adquisició d’habilitats i coneixements, generar vivències i experiències significatives, alimentar la consciència social, crear xarxa social, vincular a les persones a les comunitats i acostar veus noves amb mirades diferents, entre d’altres.

La inclusió social no passa tan sols per la creació de valor en el mercat laboral i per la disposició d’una xarxa social i/o familiar, si no també per l’adscripció a una ciutadania activa que exerceix els deus drets. Els i els joves han de poder ser part d’aquesta ciutadania activa. 

Des de la Fundació Pere Tarrés es fomenta diverses formes de participació a través de projectes diferents vinculats directament a la participació ciutadana o a la tasca socioeducativa on la participació és un eix fonamental. Alguns exemples són els pressupostos participatius (Programa Mulla’t) per a la Festa Major a Palau i Plegamans, l’Audiència pública d’Esplugues de Llobregat, el Mapeig Participatiu a Trinitat Vella o els Esplais del MCECC i d’altres que representen diferents models i formes de participació juvenil, però s’orienten a la tasca col·lectiva per a la transformació de la nostra societat.

Montse Soria
Coordinadora de projectes socioeducatius de la Fundació Pere Tarrés

Espai públic i participació dels infants

Repensar l’espai públic en clau del segle XXI ens convida a recuperar la necessitat de comptar amb al ciutadana i d’acostar-se a la gent, però amb la consciència de que només això no és suficient. La gestió de l’espai públic ha d’estar estretament vinculada a un projecte polític i a una perspectiva de vida social que, per ella mateixa, pugui desvetllar adhesió, entusiasme i credibilitat (Diputació de Barcelona, 2005).

Un espai públic de qualitat i com a projecte polític caldrà que sigui d’us col·lectiu, amb vocació polivalent, significatiu per a la ciutadania, lloc d’expressió  i d’intercanvi per a les persones i que contribueixi a la justícia social.

L’infant, com a ciutadà actiu, té dret a participar en la construcció i coproducció de l’espai públic, però encara ens trobem amb dificultats que frenen aquesta participació: sobreprotecció adulta que mira l’infant com a pertinença, la infància com a quelcom propi de l’àmbit privat, els nens com a ciutadans del demà i com a objectes a protegir o adolescents temeraris que, per la seva vulnerabilitat  davant la manipulació social, no són considerats subjectes de drets (Alfageme, Cantos i Martínez, 2003). Es necessari avançar, per tant, cap a polítiques i accions que promoguin la participació dels infants, adolescents i joves en la construcció i coproducció de l’espai públic, especialment:

• Facilitant l’expressió i l’articulació dels seus interessos com a col·lectiu, actualment poc visible en la coproducció de la ciutat (no només reforçant programes per educar en la participació, que també), sinó com agents actius en el present de la ciutat,
• Generant coneixement sobre iniciatives i projectes i fent recerca,
• Fent pedagogia d’aquesta manera de fer i treballar col·lectiva i participada entre ciutadans, polítics i professionals adults referents (mediadors, dinamitzadors, educadors, mestres...).

Des d’aquesta perspectiva, algunes estratègies necessàries per a avançar cap a la coproducció de l’espai públic, amb i des de la infància i concretades en tres línies d’actuació (Martín i Truño, 2016): 

1. Creació d’òrgans, espais i canals estables impulsats per l’administració, per tal d’escoltar la veu dels infants i adolescents:

• Evitant l’excessiva institucionalització pròpia del mon adult (mes enllà del tipus d’espais: assemblees, consells, tallers).
• En la quotidianitat: família (serveis socials, CRAE), escola, lleure, equipaments i espais socioculturals (biblioteques, museus, ludoteques, casals de joves, centres cívics) en els barris i l’espai públic (parcs, places i carrers, zones de joc, entorns escolars) i en l’àmbit de la salut (CAP, hospital, CDIAP, CSMIJ).
• Sobre aspectes significatius de la vida dels infants, adolescents i joves.
• Amb seguiment sobre els resultats i impactes. Retornant informació, amb temps adequats als infants.

2. A través de processos de participació en diagnosi i co-disseny sobre qüestions que els puguin afectar (millores tangibles en les vides dels ciutadans de 0 a 17, les seves famílies, el conjunt de la ciutat, en relació a equipaments i locals): 

• Respectant i integrant la diversitat d’interessos, coneixements i sensibilitats: a l’hora de participar, tenir en compte la diversitat d’infants i adolescents que viuen a la ciutat. A més, aquesta singularitat i diversitat d’infàncies cal combinar-les i ordenar-les per aprofitar el que cadascú aporta a la ciutat.
• En les transformacions urbanístiques als barris, a l’espai públic: escoltar la veu dels infants (reivindicacions veïnals i comunitats educatives d’escoles i instituts, esplais i caus...) que afavoreixen la convivència entre iguals i amb entorns intergeneracionals.

3. Amb pràctiques de coresponsabilitat, autogestió i apropiació de l’espai:

• Cal focalitzar les actuacions en la coproducció (construcció) de l’espai públic, no caure només en el disseny o en que volen que hi hagi; també en la gestió i la programació de l’espai públic, allò que hi passa, la vida que s’hi genera, les relacions que s’estableixen.
• Els infants parlen, opinen i també poden participar en la planificació i l’avaluació de les actuacions. Son partícips en la construcció col·lectiva i quotidiana de la ciutat. Repercuteix de forma beneficiosa en els infants i suposa desenvolupar una cultura de convivència intergeneracional, basada en el respecte i el reconeixement de les diversitats
• Trobar solucions i estratègies des del punt de vista de l'arquitectura, l'urbanisme i la pedagogia, que es puguin implementar a la ciutat, perquè transformi el dia a dia dels nens, nenes i adolescents, permetent-los apropiar-se novament dels seus carrers i places, per jugar, per estar, per ser, per créixer. El repte de fer dels espais públics llocs de trobada espontània on els infants puguin projectar lliurament els seus jocs, experimentar, transformar, asseure´s i xerrar per a parlar, per a construir xarxes de suport i de relació.
• Amb algunes condicions o requisits: a) Voluntat política i compromís per dur a terme aquest model de ciutat i d’espai públic b) pressupost municipal c) sostenibilitat i transversalitat d) fer pedagogia d’aquesta manera de fer i treballar col·lectiva i participada entre ciutadans, polítics i professionals.

 

Bibliografia:

• Alfageme, E.; Cantos, R.; Martínez, M. (2003). De la participación al protagonismo infantil. Propuesta para la acción. Plataforma de Organizaciones de Infancia. Disponible a: http://plataformadeinfancia.org/sites/default/files/De%20la%20Participación%20al%20Protagonismo%20Infantil.pdf
• Diputació de Barcelona (2005). Seminari Internacional de la Democràcia Participativa: Actors Polítics i Moviments Socials. Papers de Participació Ciutadana, 19. Barcelona
• Martín, A i Truño, M (2016) Participació de nois i noies a Barcelona. Oportunitats per a la co-producció de la ciutat amb i des de la infància i l’adolescència. Document de treball. Institut d’Infància i adolescència. Barcelona.

 

Txus Morata

Directora del màster universitari Models i estratègies d’acció social i educativa en la infància i l’adolescència. Professora Titular de la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés-URL. Investigadora Principal del Grup de Recerca Innovació i Anàlisi Social (GIAS) Pere Tarrés-URL.