Escribimos la educación social

En los diferentes foros de la Educación Social es bastante habitual oír que los educadores y educadoras sociales deberíamos escribir más acerca de nuestra profesión. Con el objetivo de hablar sobre este tema y podernos conocer presencialmente, el Col·legi d’Educadores i Educadors Social de Catalunya (CEESC) nos reunió hace unos días a algunas de las personas que acostumbramos a traducir en textos algunas de las situaciones que nos suceden en la práctica profesional o reflexiones en relación a nuestro oficio. El encuentro fue acogido por el espacio de redacción del medio de comunicación la Directa.

El acto me trasladó inevitablemente a la actividad que organizamos en el 2012 y que también reunió a unos cuantos bloggers para poner en común muchos aspectos ligados a las ideas que surgieron hace unos días.

Un acto de estas características demuestra que somos una profesión viva y con muchas ganas de darnos a conocer. Pero, sobre todo, con muchas ganas de generar reflexión escrita que nos sirva en nuestra práctica diaria a los profesionales, pero también para ser leída por estudiantes de las diferentes universidades que, por supuesto, animamos a participar del relato escrito de nuestra profesión.

Además, en la actividad también pusimos de manifiesto las ganas y la intención de poder escribir para ser leídos por personas ajenas a la profesión. Y es que el prisma de la Educación Social sirve para poder mirar cualquiera de las situaciones que se dan en nuestro entorno. Quizás hay cuestiones aparentemente lejanas a nuestra profesión, pero eso no quiere decir que podamos escribir y plantear reflexión desde nuestra mirada. No trabajamos en empresas eléctricas, pero podemos reflexionar sobre las diferencias que habría si utilizáramos energía renovable o no dejáramos en manos de los oligopolios el acceso a un derecho básico como es la energía. Quizás no nos dedicaremos al futbol profesional, pero podemos hacer un relato desde nuestro punto de vista sobre algunas de las actitudes de las estrellas que acaparan las portadas de los periódicos. Tampoco somos arquitectos, pero podemos explicar qué es lo que pensamos cuando un edificio no ha tenido en cuenta la diversidad humana para garantizar el acceso en igualdad de condiciones a todas las personas.

La Revista de Educación Social del Consejo General, el Quaderns d’Educació Social, el portal Social.cat , son algunos de los espacios donde escribir que se comentaron en el encuentro y a los que podemos añadir, si me lo permitís, la revista Educación Social de la Facultad Pere Tarrés (URL), que acaba de publicar su número 64.

Llegamos a los 20 años del Col·legi d’Educadores i Educadors Socials en muy buena forma y seguro que la difusión de este encuentro puede generar nuevos escritores de la educación. Hay espacios para escribir en profundidad, pero también otros que requieren de menos tiempo para hacerlo, así que merece la pena tener más textos con los que aprender.

Podéis leer los blocs de los profesionales que han participado de este encuentro en los siguientes enlaces y también ver el video del encuentro:

• Sera Sánchez,  Educador social en Alaska
• Juan F. Bereguer  Trabajar con jóvenes
• Iñigo Rodríguez, Asier Félix y Raúl Luceño, Educablog
• Antonio Alcántara,  Educació Transformadora.
• José Luis González de #InèdtiViable
• David Román, Cruïlles. Reflexions des de la Pedagogia Social. Entre la teoria i la pràctica
• Pablo García,  El Caso Pablo
• Oscar Barril, blog
• Javier Paniagua , Desde el otero
• Samuel Nuñez ,  Mirada social del Bierzo
• Josep Vallés amb el seu blog
• Noelia Muñoz, de #edusotv
• Carmen Carrión, Caordas ~ La educación social y otras especias
• Oscar Martínez, microblooging.
• Alba Zamora, inBLOGstigando. Laboratorio socioeducativo
• Ferran Castellarnau, Educació Crítica
• David Montejo, Educación Social y sentido común. Niños, adolescentes y jóvenes
• Ma Mar Román, Hablemos EDUSO
• Montserrat Sanchez, Educadora en apuros

Òscar Martínez
Professor de la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés - Universitat Ramon Llull

Les habilitats socials, eina bàsica de les professions de l’acció social

Arran de la notícia de que els científics del MIT han creat una aplicació per entrenar les habilitats socials per ajudar les persones amb trastorns d'ansietat o Asperger, ens fa pensar que no només aquestes persones amb clara dificultat per relacionar-se haurien de sotmetre's a un entrenament d'aquest tipus. De fet, les habilitats socials son cosa de tots i totes i qui més qui menys té possibilitats de millora.

Tenir un bon control de les pròpies habilitats socials és bàsic per a qualsevol situació, per a persones de totes les edats i es relacionin amb qui es relacionin. Si domines les teves habilitats comunicatives i socials podràs demostrar-ho en una botiga comprant llet, a l'oficina d'hisenda quan vagis a reclamar alguna cosa o fins i tot, amb la persona que et truca de la companyia de telèfon per vendre't un nou producte.

Però malgrat és cert que a tots ens beneficia, hi ha unes professions que no poden esdevenir  ni desenvolupar-se com a tals sense aquesta manifestació explícita del control de les habilitats personals. Parlem, sobretot, de les professions de l'acció social o de les de relació d'ajuda, com poden ser els mestres, els psicòlegs o els educadors socials. Són les professions que tenen en el seu nucli la relació amb l'altre, ja sigui per ajudar-lo, per educar-lo o per atendre'l en una situació vulnerable. És en aquests casos quan més valores que la persona que tens al davant pugui interpretar el teu rostre; endevinar el còctel de sensacions i emocions que estan passant de cop pel teu cos; que pugui reconèixer la por en els gestos o la incertesa en la mirada; és quan més valores que puguin fer-te una pregunta que t'ajudi a endreçar els teus pensaments i després, t'escoltin de veritat; que et somriguin per transmetre confiança i, que en general, el seu posat sigui de complicitat i d'ajuda.

Això ocorre perquè les habilitats socials ens permeten coneixe'ns a nosaltres mateixos. Saber com reaccionem davant d'algunes situacions, què ens afecta, com gestionem les emocions... Poder anticipar-nos a determinades reaccions pot estalviar-nos més d'un remordiment posterior. Ens permeten també poder conèixer a l'altre, apropar-nos a la seva realitat, a la seva vivència personal d'allò que li succeeix. Amb l'empatia com a capçalera d'aquest aspecte, podem identificar les emocions de l'altre per actuar d'acord amb el que més necessita en aquell moment.

Com a conseqüència, un bon domini en aquestes competències socials millora les relacions interpersonals, ens capacita per vincular-nos amb l'altre sense fer mal, respectant-lo i respectant-nos. Tots agraïm el bon tracte i aquest s'aconsegueix predicant amb l'exemple.

En el cas de les professions de l'acció social, les habilitats socials són una eina bàsica de treball. Es fan imprescindibles com ho és un bisturí per a un cirurgià o una serra per a un fuster. Nosaltres i les nostres habilitats són les que determinen en gran mesura la qualitat de la nostra tasca professional.

I finalment, les habilitats socials transformen el món en un espai assertiu, respectuós, ple de valors i on la diversitat i les diferències hi tenen plena cabuda ja que el diàleg, l'escolta i l'empatia són la base de les relacions. Si encara no les domines, ja saps... entrena't!

Lisette Navarro

Coach, Educadora Social i Doctora en Pedagogia. Professora del Postgrau Expert en coaching en l’àmbit socioeducatiu de la Facultat d'Educació Social i Treball Social PereTarrés - Universitat Ramon Llull.

Dret a vot de les persones amb discapacitat intel•lectual

Els darrers dies hem sentit una noticia en relació al dret de vot de les persones amb discapacitat Intel·lectual.

Des de fa molt temps, plataformes com DINCAT, i les mateixes persones amb diversitat funcional, estan reclamant el dret a participar de la nostra societat votant a les eleccions com ho fa qualsevol ciutadà i deixar d’estar discriminats també per aquesta qüestió.

Fins ara els jutges, quan feien un procés d’incapacitació, directament signaven la incapacitat per poder votar.

Perquè ens fem una idea del que això significa, aquesta és la mateixa aberració que si el teu metge de capçalera et recepta una medicina i automàticament també et fa prendre totes les medicines per evitar unes contraindicacions que encara no saps si et poden afectar. A la persona amb discapacitat, pel fet de tenir-ne ja es suposava directament, sense comprovar-ho, que no eren capaços de decidir el seu vot.

Aquest és un gran avançament en els drets de les persones amb discapacitat però igualment no hem d’oblidar, com a mínim un parell de coses:

• Que un jutge determini si una persona té capacitat o no per poder votar és una exigència que només s’obliga amb aquest col·lectiu en concret, i per tant tampoc no queda clar que sigui just si no fos perquè tothom que vota també hagués de demostrar la seva capacitat. Continua sent un acte formalment discriminatori.
• Per altra banda. Aquesta no és la única qüestió que fa que una persona amb discapacitat no pugui votar lliurement. També fa molt de temps que s’estan reclamant voluntat per part dels partits polítics per aconseguir una accessibilitat que passa per publicar programes electorals, en aquest cas en versió de lectura fàcil. Aquesta és una qüestió que es demana públicament a totes i cadascuna de les eleccions que hem tingut, que tots els partits diuen que faran, però alguns sistemàticament se n’obliden que l’accessibilitat és un dret de les persones i que la llei aprovada al Parlament no és només un acte simbòlic sinó que s’ha de posar en pràctica tots els dies de l’any.

En definitiva, aquesta és una bona noticia, malgrat que la situació continua sent discriminatòria, per avançar en quan als drets de les persones amb discapacitat, però haurem de restar atents, com durant tota la historia, perquè això no sigui només una anècdota amb titulars a la premsa.

Òscar Martínez Rivera
Professor de la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés - Universitat Ramon Llull

Seminari internacional: La recerca en ciències socials per a la millora de la societat

Fotografia de la taula inaugural del Seminari amb Josep Oriol Pujol,
director general de la Fundació Pere Tarrés; el rector de la Universitat Ramon
Llull, Dr. Josep Maria Garrell; i la directora del grup GIAS, Dra. Txus Morata.

El 16 i 17 de setembre vam poder viure quatre oportunitats úniques, cada una d’elles insubstituïbles. La primera és que, per primer cop, dos professors investigadors de dues de les millors universitats del món en Treball Social van ser presents a la nostra Facultat per mostrar part de la seva feina. Un dels seus primers objectius va ser el d’aportar coneixement al primer I+D+i que es concedeix al Grup de Recerca Emergent GIAS, eix al voltant del qual giraven totes les xerrades. 

Les dues Facultats de les que formen part, Graduate School for Social Service (Fordham University) i Graduate School of Social Work (Boston College) estan en el top ten d’universitats americanes que ofereixen els estudis de Social Work als USA, un país amb més de 50 anys de tradició en doctorats i recerca en treball social. A l’Estat Espanyol comencen ara a existir els primers projectes de doctorat en aquesta disciplina. Als USA no existeix l’educació social com a professió, però sí les mateixes tasques professionals dels educadors que allà desenvolupen treballadors socials. La professora Barbara Kail, de la universitat de Fordham (Manhattan) ens va apropar des de la seva perspectiva d’avaluadora de programes de prevenció i intervenció en drogodependències als USA, al paper de les activitats d’oci i sociocultural en la prevenció i reinserció en l’àmbit de les drogodependències. El professor James Lubben, actual director del Programa Internacional de Doctorat en Treball Social i Benestar Social de Boston College i professor emèrit del departament de Benestar Social de la Universitat de Califòrnia a Los Àngeles (UCLA), va explicar a la importància vital de les Xarxes Socials de suport a la gent gran amb la conferència ‘Social Isolation: Isolation Kills”.

Bàrbara Kail, professora a la Graduate School of Social Services
de la Fordham University (Nova York)

La segona oportunitat única, apassionant, és que també per primer cop vam comptar amb un investigador de primer rang europeu en l’avaluació de les Ciències Socials, el catedràtic de Sociologia de la Universitat de Barcelona Ramón Flecha. Doctor Honoris Causa per la Universitat de West Timisoara, és l’Investigador Principal del projecte IMPACT-EV, el projecte de recerca que neix com a resposta als intents d’eliminar a les Ciències Socials com a àrea beneficiària de recursos europeus per a la recerca. Aquest projecte està suposant un avanç històric per a poder reconèixer les Ciències Socials com a una eina capacitada per a generar projectes d’utilitat social avaluable i contrastable; un avanç històric en quant a l’avaluació d’impacte dels resultats de les Ciències Socials i, en quant a això, està obtenint el reconeixements actiu dels alts comissionats de la recerca de la UE i la Comunitat Científica Internacional en fòrums como l’ESA (European Sociological Association) o l’EERA (European Educational Research Association). Vam tenir l’oportunitat d’aprendre molt tant de la seva xerrada com en el debat posterior que va ser d’allò més interessant.

La tercera oportunitat va ser el debat entre Catalunya i el País Basc, entre el catedràtic de Ciències Polítiques de l’UAB Joan Subirats i l’ex viceconseller d’Assumptes Socials del Govern Basc Fernando Fantova, interesantíssim. Sota el títol ‘Diàleg: lleure, acció sociocultural i cohesió social en societats complexes” ens van apropar al món de les Polítiques Socials i la seva capacitat de generar millores socials. Son dues de les veus més reconegudes tant a Catalunya com en el País Basc sobre aquest tema, sent un plaer poder escoltar-los i participar després amb ells d’un intens debat que aportava encara més evidències pràctiques i útil per als nostres projectes i recerques.

I la gran oportunitat, la que aglutina a totes, és la de participar en un seminari de recerca de primer nivell per a la millora de la societat des dels projectes pels que acostumem invertir il·lusions, hores i feina. Durant molts anys, encara avui, algunes veus s’encarreguen d’intentar posar en dubte la utilitat de les Ciències Socials, el veritable impacte de projectes científics (o pseudocientífics, s’atreveixen a dir alguns i algunes) que pretenen oferir resultats capacitats per a oferir evidències científiques capacitades per a millorar les nostres societats. I la veritat es que, no ens podem enganyar: moltes vegades ha passat això. Tenim l’oportunitat única de continuar reafirmant-nos en el nostre compromís de que no torni a passar. Que gràcies a la nostra feina plena de compromís i rigor, les ciències socials guanyin un prestigi que mai han tingut. El de Ciència madura i capacitada per a treballar per una societat millor, especialment per treballar per oferir millores reals, contrastades a les persones i col·lectius que més ho necessiten. Una oportunitat única per a, junts i amb especialistes de primer ordre mundial, reafirmar-nos en el nostre adéu a les ocurrències i l’abraçada a tot allò contrastable, avaluable i capacitat per a generar un veritable i positiu canvi social.

Miguel Ángel Pulido
Professor de la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés de la Universitat Ramon Llull