Estalviar aigua sempre, no només quan hi ha mancança... Aquest és el propòsit

La Ruca. Autor: Miquel Jaumot

Avui celebrem el dia mundial de l’aigua. A casa vivim molts cops sense ser conscients de la dificultat que representa per a les societats humanes l’accés a l’aigua i no una aigua qualsevol, sinó una aigua potable i de qualitat.

Només quan hi ha períodes de sequera o algunes restriccions com les que vam patir algunes poblacions catalanes ara fa uns anys, ens vàrem sensibilitzar amb el tema i la resposta ciutadana va ser exemplar, arribant a ser Barcelona una de les ciutats europees amb el rècord de menys consum d’aigua per càpita el 2009 amb prop 108 l/persona/dia en tota l’àrea metropolitana.

Els canvis ambientals que s’albiren per al futur tendeixen a fer-nos pensar que el recurs de l’aigua de qualitat serà cada cop una qüestió més complexa i necessitada de grans inversions administratives, per garantir-ne la distribució i la qualitat i també d’una demanda de bons hàbits i comportaments a tota la població. Això ens obliga a saber que en temps de bonança, amb els pantans amb un cabdal raonable i  amb una innivació ja consolidada per enguany  i amb previsions de recursos d’aigua per un temps raonable, és quan hem de posar en marxa l’esperit d’estalvi i recuperació de l’aigua a les nostres llars, recordant que cal tancar les aixetes quan no cal que ragin innecessàriament, regar de manera controlada els nostres balcons i terrasses, pensar en aprofitar aigua de pluja potser? Concentrar les rentadores de plats i roba amb la capacitat adequada, no emprar el WC com a paperera, optar per la dutxa i no la banyera... Consells diaris i quotidians que fan possible que una ciutat com Barcelona pugui mantenir nivells de consum d’aigua per càpita que demostrin que som una societat sensible a la problemàtica i amb voluntat de saber disposar de manera racional aquest recurs tant preuat i necessari. 

La mitjana actual de consum  és de 120 litres aigua per càpita, el primer que ens cal fer és mirar la nostra factura i veure quants litres consumim a casa per persona, d’aquesta manera sabrem si estem per sobre o per sota d’aquets 120l de promig. En cas d’estar per sobre ens convindria posar en marxa accions d’estalvi i si estem per sota felicitar-nos vol dir que ens cal mantenir els hàbits que segurament ja tenim assumits. 

Estalviar aigua és feina de tots i el dia mundial de l’aigua és una bona ocasió per a recordar-ho, fer-ne la reflexió i revisar quines mesures prenem per a l’estalvi d’aigua.

Pere Vives 

Cap d'Educació Ambiental de la Fundació Pere Tarrés

6 motius per augmentar la meva responsabilitat com a consumidor d’aigua…

L’aigua és un debat etern , que quan el pales en petit grup tothom està d’acord en els arguments però quan el vols tractar en un gran grup com pot ser una societat esdevé impossible de resoldre i consensuar….

L’aigua és un bé natural molt preuat i escàs. No per desconeixença, sinó més aviat per indiferència, l’activitat humana al llarg dels darrers 100 anys ha malmès la seva qualitat i ha estat incapaç de vetllar per un subministrament raonable i just tant important per a l’espècie humana i totes les espècies animals en general. L’Aigua no entén de fronteres ni de països ni de polítiques, l’aigua és una molècula química que composa la hidrosfera i aquesta es manté annexada al voltant del planeta terra gràcies a les forces gravitatòries i altres factors. Els núvols tampoc s’aturen seguin les línies traçades en un mapa. Per desgràcia vivim en un món on algunes persones fan ús de l’aigua com a eina de poder i s’autoproclamen distribuïdors de l’aigua i decisoris sobre qui en té dret i qui no i quin preu s’ha de pagar per obtenir-la. Des d’aquest punt de vista seria un gran què reclamar la importància de que l’aigua sigui un bé públic i de tothom i no una mercaderia que es pot augmentar de preu quan més fa falta.

Un cop l’aigua s’ha fet malbé, és costós i complex retornar-la a l’estat inicial de qualitat apte per al seu consum, això es realitza a través de complexes processos en les centrals depuradores i en les centrals potabilitzadores, depenent de si és aigua per al consum humà o per retornar al medi i no malmetre més els hàbitats naturals del que ja ho estan. Tot aquest discurs que està tant i tant argumentat, sembla ser que no és suficient i l’aigua acaba sent sempre un motiu de baralla i molt cop conflicte entre les persones fins a extrems inexplicables dins de la racionalitat que hom pot creure tenir al s XXI.

Per tant la primera conclusió que hem d’extreure és que l’aigua és un bé escàs i que cada cop serà més car, perquè el procés per a la seva potabilització i distribució no és senzill. Quelcom semblant podríem aplicar a l’energia i poc a poc notem com puja la factura de la llum... Difícilment podrem obtenir l’aigua més barata i caldrà cercar estalvis en altres aspectes de la nostra vida quotidiana, en el seu estalvi d’ús o en mantenir-la més neta.

Segon ens cal entendre que de l’aigua cal fer-ne un bon ús i estalviar-al al màxim, fa cosa de pocs anys hi va haver una sequera important a Catalunya i la societat civil va emprendre mesures d’estalvi quotidianes, que en molts casos s’han oblidat i caldria recordar que és quan hi ha bonança que s’ha d’estalviar, per a quan en falti. Aquí ens cal molta pedagogia i molta comunicació, aquesta ha de ser la eina fonamental i tots aquells que es proclamen educadors de vocació haurien de ser-ne altaveus.

Tercer, la contaminació de l’aigua i dels aqüífers sigui probablement un dels problemes ambientals més complexes i aguts de resoldre en una societat que no mira més enllà de la pica de la cuina o de la porta de casa seva. Un cop mes ens cal explicar bé els processos, els usos que s’han de fer , la importància de mantenir l’aigua neta per facilitar la seva potabilitat i la seva depuració.

Quart que potser hauria de ser el primer…, l’accés a l’aigua és un dret fonamental i no hauria de ser motiu de conflicte entre les persones i això no acaba d’entrar en la mentalitat dels nostres polítics massa pressionats i de moltes empreses que hi tenen molts interessos posats.

Cinquè, l’aigua segueix un curs natural i té un cicle que no es pot malmetre ni intentar variar, els ecosistemes fluvials tenen uns equilibris que no s’han de modificar, els rius aporten aigua al mar i arrosseguen sediments als deltes i altres estructures geogràfiques costaneres i fluvials. Els cabals dels rius s’han de respectar i les lleres dels rius han de tenir les dimensions adequades per al desguàs de l’aigua segons els règims pluviomètrics de cada zona del país. Les intervencions mal fetes en aquest sentit després es paguen amb factures molt altes, amb desastres naturals o amb vides humanes.

Es mala idea anar posant aixetes als rius i anar canalitzant constantment diferents trams, segrestant l’aigua del curs principal, per deixar pas a l’aigua o no, els embassaments han de ser molt ben mesurats i molt ben estudiats per veure fins a quin punt malmeten els ecosistemes fluvials o veritablement en són un element regulador i positiu. Amb sorpresa descobreixes embassaments que no els funcionen les comportes o que acumulen al fons unes quantitats de fangs i sediments inimaginables…

Sisè, cal que la societat civil agafi més consciencia en la temàtica de l’aigua, cal que tingui més coneixement del que representa i dels costos que genera. Només amb una formació, una bona pedagogia i una bona comunicació assolirem una població ben informada, critica i conscient i per tant més responsable. Al final, el que hem de demanar al ciutadà és responsabilitat vers l’ús racional de l’aigua i als governs millor gestió pensant en la necessitat del recurs per a les persones.

Pere Vives

Cap d’Educació Ambiental de la Fundació Pere Tarrés