Els Drets de la infància que estan en la perifèria

 Amb l’aprovació de la Convenció sobre els Drets de l’Infant de 1989 s’estableix que la persona menor d’edat, malgrat trobar-se encara en procés de desenvolupament, és un subjecte titular de drets i no tan sols de drets passius, és a dir, a rebre prestacions per part dels adults, sinó també com afirma Ravetllat, de drets actius com ara la llibertat de consciencia, pensament, religió, la llibertat d’expressió i informació, la llibertat d’associació o el dret a ser escoltat en tot allò que li pugui afectar de manera directa o indirecta. 

A més a més, amb la Convenció, alguns drets com la salut, l’alimentació i l’educació, han estat desenvolupats i fins i tot han rebut certes respostes socials, més o menys efectives. Ara bé, entenem que encara existeixen alguns drets, dels anomenats “perifèrics”, que demanen ser atesos amb determinació. Alguns d’ells, com el dret a l’educació fora de l’escola, a  la salut mental o bucodental i a l’habitatge, esdevenen drets que, forca sovint  no son tractats ni considerats amb la mateixa importància que d’altres, però que des de la perspectiva de la  promoció social de la infància i l’adolescència requereixen de respostes socials i polítiques coherents i compromeses.

Pel que fa a la salut mental i bucodental, algunes dades dels informes Atenció a la salut mental infantil i adolescent a Catalunya (2016) i Necessitats bucodentals de la Infància en situació vulnerable (2017) de la Fundació Pere Tarrés ens alerten sobre la qüestió. Sobre la salut mental infantil i juvenil, al 2014 es van atendre als CSMIJ un 4,5% de la població catalana de 0 a 17 anys. A més, al llarg dels anys la població atesa als CSMIJ ha anat augmentant gradualment (Observatori del Sistema de Salut de Catalunya). En relació a la salut bucodental, el 64% dels infants dels centres socioeducatius, participants en l’estudi que atenen infància vulnerable, presenten afeccions que requereixen tractament (càries, endodòncies i altres afeccions), dades que no difereixen de la mitjana catalana. Davant d’aquests fets caldrien polítiques proactives (de prevenció), comptar amb indicadors per a l’avaluació i la planificació de les polítiques i els recursos i ordenar i desplegar  recursos accessibles a totes les infàncies. Donar resposta a aquests reptes requerirà de treball interdisciplinar entre pediatria, serveis educatius i serveis socials, comptant amb la participació activa i l’acompanyament de les famílies, infants i adolescents, professorat i la pròpia comunitat. 

En referència a l’habitatge, també la Convenció estableix l’obligació dels Estats de donar suport a les famílies que ho necessitin, principalment pel que fa a la nutrició, el vestit i l'habitatge dels infants. Malgrat la  normativa existent, la manca d'habitatge és una qüestió que afecta a milers de persones en el nostre país (al 2016 a Catalunya es van executar 14.069 desnonaments, el 23,3% del total d’Espanya, la majoria per impagament del lloguer, segons recull l’informe d’ ECAS) degut, entre altres, a la manca de polítiques d’accés al mateix per part de la població desafavorida. La pèrdua de l’habitatge pot afectar a la salut física i mental de les persones i famílies, especialment als infants.

Urgeix per tant, comptar amb protocols d'actuació que garanteixin els reallotjaments, dotar als Serveis Socials de recursos per a donar respostes immediates reforçant els serveis de mediació i els ajuts d’urgència, lluitar contra la pobresa energètica i disposar d’un registre únic i permanent dels habitatges de protecció oficial. Per un infant perdre la seva llar comporta perdre les seves arrels socials, el seu barri, el seu mon en definitiva.

En darrer terme, i fent esment ara a l’educació fora de l’escola, tal i com es recull a l'Informe sobre el dret al temps lliure educatiu i les sortides i colònies escolars del Síndic de Greuges de Catalunya (2014), el dret al lleure educatiu en igualtat d'oportunitats no està encara plenament desenvolupat ni reconegut, tot i la diversitat d'activitats i agents de lleure existents. Per tant, també caldrà millorar l’aplicació de criteris d’equitat i d’igualtat d’oportunitats en l’accés a les activitats fora de l’escola. En aquest sentit, destacar la gran aportació dels centres d’esplai/agrupaments escolta, dels centres socioeducatius i dels centres oberts, als infants en situació més vulnerable. Aquests, a través d’activitats de reforç escolar i de lleure educatiu treballen perquè els nens i nenes, independentment del seu origen i condició social, puguin desenvolupar-se competencial, emocional i humanament.

La invitació a la reflexió ja està feta, ara tan sols ens resta obrir els ulls front aquesta nova tipologia de drets, fer-los nostres, i adoptar les mesures necessàries per revertir les preocupants xifres que els estudis ens aboquen. Ningú diu que sigui fàcil, però el simple fet d’assumir la seva existència, abstreure’ls del seu anonimat,  ja ens sembla, per què no, un primer pas.  

Dra. Txus Morata
Directora del Màster Universitari: Models i estratègies d'acció social i educativa en la infància i adolescència
Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés - Universitat Ramon Llull

Espai públic i participació dels infants

Repensar l’espai públic en clau del segle XXI ens convida a recuperar la necessitat de comptar amb al ciutadana i d’acostar-se a la gent, però amb la consciència de que només això no és suficient. La gestió de l’espai públic ha d’estar estretament vinculada a un projecte polític i a una perspectiva de vida social que, per ella mateixa, pugui desvetllar adhesió, entusiasme i credibilitat (Diputació de Barcelona, 2005).

Un espai públic de qualitat i com a projecte polític caldrà que sigui d’us col·lectiu, amb vocació polivalent, significatiu per a la ciutadania, lloc d’expressió  i d’intercanvi per a les persones i que contribueixi a la justícia social.

L’infant, com a ciutadà actiu, té dret a participar en la construcció i coproducció de l’espai públic, però encara ens trobem amb dificultats que frenen aquesta participació: sobreprotecció adulta que mira l’infant com a pertinença, la infància com a quelcom propi de l’àmbit privat, els nens com a ciutadans del demà i com a objectes a protegir o adolescents temeraris que, per la seva vulnerabilitat  davant la manipulació social, no són considerats subjectes de drets (Alfageme, Cantos i Martínez, 2003). Es necessari avançar, per tant, cap a polítiques i accions que promoguin la participació dels infants, adolescents i joves en la construcció i coproducció de l’espai públic, especialment:

• Facilitant l’expressió i l’articulació dels seus interessos com a col·lectiu, actualment poc visible en la coproducció de la ciutat (no només reforçant programes per educar en la participació, que també), sinó com agents actius en el present de la ciutat,
• Generant coneixement sobre iniciatives i projectes i fent recerca,
• Fent pedagogia d’aquesta manera de fer i treballar col·lectiva i participada entre ciutadans, polítics i professionals adults referents (mediadors, dinamitzadors, educadors, mestres...).

Des d’aquesta perspectiva, algunes estratègies necessàries per a avançar cap a la coproducció de l’espai públic, amb i des de la infància i concretades en tres línies d’actuació (Martín i Truño, 2016): 

1. Creació d’òrgans, espais i canals estables impulsats per l’administració, per tal d’escoltar la veu dels infants i adolescents:

• Evitant l’excessiva institucionalització pròpia del mon adult (mes enllà del tipus d’espais: assemblees, consells, tallers).
• En la quotidianitat: família (serveis socials, CRAE), escola, lleure, equipaments i espais socioculturals (biblioteques, museus, ludoteques, casals de joves, centres cívics) en els barris i l’espai públic (parcs, places i carrers, zones de joc, entorns escolars) i en l’àmbit de la salut (CAP, hospital, CDIAP, CSMIJ).
• Sobre aspectes significatius de la vida dels infants, adolescents i joves.
• Amb seguiment sobre els resultats i impactes. Retornant informació, amb temps adequats als infants.

2. A través de processos de participació en diagnosi i co-disseny sobre qüestions que els puguin afectar (millores tangibles en les vides dels ciutadans de 0 a 17, les seves famílies, el conjunt de la ciutat, en relació a equipaments i locals): 

• Respectant i integrant la diversitat d’interessos, coneixements i sensibilitats: a l’hora de participar, tenir en compte la diversitat d’infants i adolescents que viuen a la ciutat. A més, aquesta singularitat i diversitat d’infàncies cal combinar-les i ordenar-les per aprofitar el que cadascú aporta a la ciutat.
• En les transformacions urbanístiques als barris, a l’espai públic: escoltar la veu dels infants (reivindicacions veïnals i comunitats educatives d’escoles i instituts, esplais i caus...) que afavoreixen la convivència entre iguals i amb entorns intergeneracionals.

3. Amb pràctiques de coresponsabilitat, autogestió i apropiació de l’espai:

• Cal focalitzar les actuacions en la coproducció (construcció) de l’espai públic, no caure només en el disseny o en que volen que hi hagi; també en la gestió i la programació de l’espai públic, allò que hi passa, la vida que s’hi genera, les relacions que s’estableixen.
• Els infants parlen, opinen i també poden participar en la planificació i l’avaluació de les actuacions. Son partícips en la construcció col·lectiva i quotidiana de la ciutat. Repercuteix de forma beneficiosa en els infants i suposa desenvolupar una cultura de convivència intergeneracional, basada en el respecte i el reconeixement de les diversitats
• Trobar solucions i estratègies des del punt de vista de l'arquitectura, l'urbanisme i la pedagogia, que es puguin implementar a la ciutat, perquè transformi el dia a dia dels nens, nenes i adolescents, permetent-los apropiar-se novament dels seus carrers i places, per jugar, per estar, per ser, per créixer. El repte de fer dels espais públics llocs de trobada espontània on els infants puguin projectar lliurament els seus jocs, experimentar, transformar, asseure´s i xerrar per a parlar, per a construir xarxes de suport i de relació.
• Amb algunes condicions o requisits: a) Voluntat política i compromís per dur a terme aquest model de ciutat i d’espai públic b) pressupost municipal c) sostenibilitat i transversalitat d) fer pedagogia d’aquesta manera de fer i treballar col·lectiva i participada entre ciutadans, polítics i professionals.

 

Bibliografia:

• Alfageme, E.; Cantos, R.; Martínez, M. (2003). De la participación al protagonismo infantil. Propuesta para la acción. Plataforma de Organizaciones de Infancia. Disponible a: http://plataformadeinfancia.org/sites/default/files/De%20la%20Participación%20al%20Protagonismo%20Infantil.pdf
• Diputació de Barcelona (2005). Seminari Internacional de la Democràcia Participativa: Actors Polítics i Moviments Socials. Papers de Participació Ciutadana, 19. Barcelona
• Martín, A i Truño, M (2016) Participació de nois i noies a Barcelona. Oportunitats per a la co-producció de la ciutat amb i des de la infància i l’adolescència. Document de treball. Institut d’Infància i adolescència. Barcelona.

 

Txus Morata

Directora del màster universitari Models i estratègies d’acció social i educativa en la infància i l’adolescència. Professora Titular de la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés-URL. Investigadora Principal del Grup de Recerca Innovació i Anàlisi Social (GIAS) Pere Tarrés-URL.

 

Presó i reinserció social

A les portes d’una nova modificació del Codi Penal a casa nostra, en la que es preveu un enduriment de les mesures penals, es planteja, una vegada més, quina ha de ser la finalitat de la pena. El debat està servit: serveix castigar? o cal oferir respostes terapèutiques i educatives orientades a la reincorporaració social de les persones que han comès un delicte? No volem deixar passar l’oportunitat de poder posar el nostre granet de sorra oferint i aportant idees renovades a un sistema penal que no acaba de trobar una proposta d’intervenció des dels centres penitenciaris, que millori i possibiliti assolir els desitjats principis constitucionals de reinserció.

Al llarg de tres anys hem realitzat el Grup de recerca GIAS (Grup d’Innovació i Anàlisi social) de la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés-URL la recerca: Pedagogia Social Comunitària en centres penitenciaris i programes de reinserció social: un model  d’intervenció per a la millora de la reinserció social. La finalitat de la mateixa ha estat conceptualitzar un model d'intervenció socioeducativa basat en la Pedagogia Social Comunitària (d'ara endavant PSC), avaluant dos casos d’èxit: la Unitat terapèutica i Educativa (UTE) del Centre Penitenciari de Villabona i el programa de reinserció social de l'Associació Bizitegi de Bilbao. La recerca ofereix també línies de millora i innovació als projectes analitzats. La PSC treballa per la consecució de dos grans finalitats: la millora de la qualitat de vida i del benestar subjectiu de les persones i el foment de cohesió social. La PSC vertebra la seva praxi a través de les metodologies de l'acompanyament psicosocial i educatiu, l'animació sociocultural i el treball comunitari. Els seus agents protagonistes són les entitats socials, els professionals, les administracions públiques, les famílies i xarxa social i les persones usuàries. L’equip que hem portat a terme aquesta recerca ens  hem fet una pregunta, que ja és un clàssic en les ciències socials: What works?. Preteníem buscar, allò que funciona i analitzar el perquè funciona, amb l’objectiu de implementar-lo en altres propostes i territoris. Aquesta, a grans trets, ha estat la idea de la recerca.

En aquest escrit ens centrarem en el cas de la UTE, del Centre Penitenciari de Villabona, una experiència en el món penitenciari que aposta per un treball cogestionat entre les persones internes i els professionals. La UTE compta amb la participació voluntària dels interns en programes especialitzats de caràcter educatiu i terapèutic, a partir del quals és possible iniciar un procés d’acompanyament en el procés d’incorporació social per part dels agents socials de la comunitat: família i amics, i les entitats i societat civil, que ofereixen els seus recursos per assolir els objectius del procés de treball. Si bé es parla de la UTE com un model innovador, la seva principal innovació és la relectura de les lleis i reglaments penals aplicada a la reinserció de les persones internes. Aquest model de presó, rebaixa en més del 30% els índexs de reincidència(1) . Així doncs, podem afirmar que la UTE funciona, com és també el cas d’altres models en els que la implicació de l’intern, l’aposta per una intervenció tècnica i de qualitat i la participació de la comunitat són part fonamental per l’èxit dels processos de reinserció dels interns. A Catalunya, sense anar més lluny, s’inicia el projecte Cercles (2) amb aquesta clara orientació i voluntat de treball comunitari amb interns que han comés delictes greus. 

Però, si bé diem que aquest model funciona, cal veure quins són els aspectes que permeten fer aquesta afirmació. En primer lloc, el treball educatiu personalitzat com un dels punts clau del model. Cal adaptar els plans de treball a l’individu i cercar la seva complicitat i la seva participació activa al llarg de tot el procés.

En segon lloc, el paper del professional. El canvi de rol del personal de règim, responsable de l’ordre i la seguretat del centre penitenciari. En aquest model de presó el professional de vigilància passa a ser un agent educatiu més, que forma part de l’equip interdisciplinari.

El tercer pilar és la participació dels diferents agents de la comunitat. La família es presenta com a principal agent de suport en el procés de desinternament. S’ofereix a la família un espai formatiu, d’informació i de participació al llarg de totes les fases de tractament de l’intern. Aquesta formació pretenen aportar als familiars les eines necessàries per a portar a terme aquest acompanyament i, poder fer front a les dificultats que es van donant al llarg del procés de reinserció, com per exemple les recaigudes. En segon lloc destaquem la importància de la implicació de les entitats i de la societat civil, tant dins del centre penitenciari, com a l’exterior, un cop l’intern comença a tenir les primeres sortides i especialment una vegada finalitzat el procés d’internament. Es desprèn d’aquest aspecte la necessitat de garantir una major obertura de les presons als agents socials, per tal de que aquest treball de i amb la comunitat sigui possible.

Un altre aspecte destacable del model fa referència a la necessitat de millorar la sensibilització social en relació a la realitat de les persones que han comes un delicte. Cal explicar el treball que es fa dins de la institució penitenciaria, evidenciar els processos d’èxit de les persones que participen en aquests models de presó i  afavorir un context d’acollida que faci possible la reincorporació. Tots aquests aspectes han de ser també finalitat dels centres penitenciaris.

A l’inici d’aquest escrit hem parlat de la importància de poder transferir “el que funciona” a altres espais i territoris. Amb aquest objectiu actualment l’equip que ha portat a terme la recerca, treballa en la redacció d’una guia teòrico-metodològica que permetrà implementar aquest model de treball, basat en els principis de la Pedagogia Social Comunitària, en altres centres penitenciaris. També s’ha realitzat la construcció d’estàndards de qualitat, com a eina per a l'avaluació de programes i serveis on s’apliqui aquest model de treball.

(1)  Estudi no publicat de la Universitat d’Oviedo de 2013.
(2) Projecte per a la creació a Catalunya i a altres països europeus de cercles de suport i responsabilitat, recurs comunitari dirigit al tractament de delinqüents sexuals en la comunitat, un cop que han acabat de complir pena de presó.

Txus Morata Garcia
Investigadora i professora de la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés - Universitat Ramon Llull.