Què és allò que ens mou a viure una vida feliç?

És important tenir cura del nostre interior, és aquí on es forja, d’alguna manera, el sentit de la vida, les il·lusions, els valors. Els professionals que acompanyen persones han de tenir present la seva dimensió interior. 

Viktor Frankl, el psiquiatre que va sobreviure a uns camps de concentració explica al seu llibre “L’home a la recerca del sentit” que és la recerca de sentit el motor principal de la persona. Ell se n’adonava que fins hi tot en situacions de gran sofriment com era un cap de concentració, les persones podrien donar sentit a aquella situació. Ell veia com hi havia companys que anaven d’un barracó a un altre animant als altres companys o fins hi tot, compartint un tros de pa que els havia quedat. Aquell gest provenia d’una decisió íntima, d’una decisió interior, fruit de la llibertat última de la persona, aquest espai de llibertat que mai ningú no et podrà prendre. És la recerca de sentit la que ajudava les persones a sobreviure a aquelles situacions, els que no torbaven sentit, o els que no podien donar sentit al sofriment acabaven morint o acabaven suïcidant-se.

Maria Victòria Molins explica un cas que ella va viure acompanyant a un jove a una presó. Els professionals li van dir que no sabien com abordar el cas d’aquell noi que estava desesperat i angoixat, no tenia ni família, no tenia ni tan sols nom inscrit en cap registre. Se sentia sol. No volia ni tan sols sortir de la presó, ningú l’esperava fora. La Viki Molins es va acostar a aquest jove des del seu jo interior i el va ajudar a recuperar la identitat, el va ajudar a recuperar les seves ganes de viure, a perdonar la gent que li havia fet mal, a perdonar-se a ell mateix per tot allò que havia fet malament a la vida. Mica en mica, a partir d’aquest acostament el va ajudar a tenir ganes de viure. Això és el que li va dir un dels últims dies que la va veure: “M’has ajudat a recuperar el sentit i les ganes de viure”.

En un centre de dia per gent gran vaig veure que hi havia una sala dedicada al silenci. Em va sorprendre, perquè no és habitual en un equipament trobar un sala dedicada a aquesta activitat. I parlant amb els professionals em van explicar que volien atendre a les persones en la seva globalitat i que donar-los un espai per poder estar tranquil·les, per poder estar en silenci, tenir una conversa íntima, meditar o pregar, els era molt convenient. Al final de la vida la persona necessita recuperar aquella pau interior, necessita passar balanç de la seva vida i li van molt bé aquests moments d’intimitat i de silenci. En paral·lel amb això van començar a muntar tallers de meditació per a gent gran, uns tallers que van tenir un èxit impressionant i que van haver de triplicar fins hi tot en els seus horaris. Expliquen els professionals del centre que d’ençà que atenen la dimensió interior de les persones grans que al centre hi ha un altre ambient, que es viu molt millor i que realment les persones agraeixen poder tenir aquest espai d’interioritat.

Una alumna m’explicava que un senyor que estava demanant a l’entrada d’un establiment de menjar ràpid un dia se li va abraçar. Ella d’entrada va sentir una mica d’incomoditat per aquella abraçada, però immediatament va entendre que havia d’acceptar-la i retornar-li l’abraçada. Aquest gest va transformar la vida de tots dos. Per un costat ella no parava de preguntar-se quan de temps deuria fer que aquesta persona no l’abraçava ningú, quan de temps sentint-se ignorat per tothom qui passava pel seu voltant. També pensava com ens costa acostar-nos i apropar-nos realment a les persones que necessiten la nostra ajuda. Al senyor aquell gest també li va representar un canvi perquè des de feia molt de temps que no s’havia sentit tractat com una persona. Aquest gest el va alimentar molt més que qualsevol dels aliments que li donaven i el fet de poder-se sentir persona era un donatiu molt més important que qualsevol de les monedes que li havien deixat.

En aquestes quatre situacions hem vist com d’important és tenir cura de la dimensió interior de la persona. Com d’important és donar peu a que les necessitats espirituals estiguin ben cobertes i ben alimentades. Si ens n’oblidem de la dimensió espiritual és com si estiguéssim amputant d’una part de la persona. Tenir cura d’aquesta dimensió interior és donar aliment a l’esperança, a la il·lusió i al sentit de viure.

Enric Benavent
Professor de la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés - Universitat Ramon Llull

Els valors de l’emprenedoria.

En els últims anys la paraula emprenedoria ha agafat força, de manera que és habitual escoltar-la en tertúlies, opinions d’experts i en els programes econòmics de molts partits com a clau indispensable per superar la situació actual: cal emprendre per crear llocs de treball. Diferents administracions públiques ofereixen línies de suport a emprenedors i inclús el govern de la Generalitat, contempla la possibilitat de crear una assignatura específica orientada a l’emprenedoria tant en l’educació secundària com en la formació professional. 

Emprendre implica compromís, esforç, capacitat de superar els obstacles, i en especial, aprendre a assumir riscos i a acceptar el fracàs com una etapa més en el procés de consecució dels propis objectius. Els valors de l’emprenedoria són valors necessaris per tal que les persones puguin fer realitat els seus projectes laborals, però també les seves fites personals i socials. 

L’emprenedoria econòmica ofereix un model amb moltes virtuts, però corre el risc que fomenti l’auge d’actituds excessivament individualistes i competitives. Molts dels models que se solen utilitzar per exemplificar l’esperit emprenedor provenen de persones dedicades a l’esport d’alt rendiment o bé de creadors de grans empreses nascudes del no res. Per tant és perillós que s’assimili l’èxit al fet de tenir alts beneficis econòmics i una gran popularitat, en comptes de la superació dels límits, tant personals com socials. 

Per als que ens ho mirem des del Tercer Sector és important que els projectes adreçats al foment de l’emprenedoria tinguin, a part d’un element de superació personal, un subjecte social i també un benefici social. És necessari que posem en valor l’opció d’engegar projectes compartits que tinguin un benefici compartit. El valors de l’emprenedoria que ens inciten a tirar endavant, a no rendir-nos i a arriscar-nos per allò en el què creiem, cobren molt de sentit a nivell individual, però també i en especial a nivell d’entitat, grup o colla i de societat. 

L’economia social, el voluntariat i l’associacionisme poden aprendre molt del món dels valors de l’emprenedoria però, a la vegada, han de poder aportar a la resta de projectes la visió altruista que els és característica.

Walter González. 

Responsable de projectes de Consultoria i Estudis de la Fundació Pere Tarrés.

Nadal

Aquestes Festes de Nadal tenen connotacions diferents per a cadascú de nosaltres. En molts casos depenen de les experiències viscudes, i de les situacions presents. Alguns els hi donarem una dimensió més transcendent (“Déu mateix fet un de nosaltres per Amor”), altres més solidàries, o de retrobament amb persones estimades. Segurament en les múltiples mirades, hi ha un espai de coincidència, una crida interior a ser més persona, a créixer i a poder contribuir a un món millor, especialment per a les persones que tenim al nostre voltant o molts llocs del món i que pateixen. 

Permeteu-me compartir amb vosaltres un parell de reflexions:

1. Un breu text d’en Václav Havel , ex-president de Txèquia, i com bé sabeu mort fa pocs dies. Es una persona que representa una llum en mig d’un desconcert social i polític. "El pitjor és que vivim en un ambient moral contaminat. Vàrem emmalaltir moralment perquè ens vàrem acostumar a dir alguna cosa diferent de la que pensàvem. Hem après a no creure en res, a ignorar-nos els uns als altres, a estat atents només a nosaltres mateixos. Conceptes com l’amor, l’amistat, la compassió, la humilitat o el perdó van perdre la seva profunditat i la seva dimensió, i per a molts de nosaltres representaven només peculiaritats psicològiques, o semblaven perduts records de temps antics, quelcom una mica ridícul en l’era dels ordinadors i les naus espacials".

2. Una entrevista de la contra de La Vanguardia que va aparèixer ja fa uns mesos, a primers de setembre. Es una invitació a viure plenament, a donar-se als altres com a forma de créixer i de realitzar-se, i de tenir una vida lliure i digna, fugint de la cultura de la queixa. 

Que tingueu un Bon Nadal i Any 2012, que evidentment hem de construir plegats. 

Rafael Ruiz de Gauna

Director de Relacions Institucionals, Formació, Consultoria i Estudis

Fundació Pere Tarrés

[més informació]

L'esplai inclusiu

“Tots tenim la necessitat que se’ns valori pel que sentim que som, és a dir, de sentir-nos acollits i partícips dels grups als quals pertanyem” (Jocs de pau, 2008)

A Catalunya hi ha molts infants i joves que corren el risc d’esdevenir invisibles per a la resta de persones del seu voltant: estan en situació de vulnerabilitat social. Els principals riscos tenen a veure amb factors econòmics, però també socio-sanitaris, de ciutadania i de gènere. Així, són infants i joves que pateixen discriminació per raó de gènere, estan en situació de vulnerabilitat per raons econòmiques i/o de ciutadania (persones immigrades) o tenen alguna discapacitat física, sensorial o intel·lectual.

Cal fer front a aquesta situació injusta, i que a l’hora ens priva de l’aspecte positiu que té conèixer i conviure amb la diferència i la diversitat. S’ha de fer un esforç per a la inclusió. És a dir, normalitzar la diferència, evitar que aquesta comporti actituds diferents.

L’esplai esdevé un espai idoni per fer-ho. De fet, forma part de la idiosincràsia de l’educació en el lleure. Amb el lleure, eduquem en la diversitat, el respecte i l’autonomia. I això, en definitiva, és un esplai inclusiu. Un en el que hi tingui cabuda tothom, independentment del sexe, origen i condició. Fer-ho pot semblar complicat, ja que solem mirar la dificultat però mai les oportunitats. I el got està sempre mig ple!

Per tot això, enguany, el MCEC aposta per una campanya que sensibilitzi als 12.000 infants i joves i 3.000 monitors i monitores dels centres d’esplais sobre la inclusió social. Però més rellevant que això, és la clara voluntat d’oferir-los eines pràctiques i accessibles per recolzar-los en aquesta tasca.

La campanya de sensibilització informa sobre la inclusió social, dóna recomanacions i consells sobre la gestió de les emocions, el gènere, la discapacitat i la infància en situació de vulnerabilitat. A més, s’aporten recursos i materials pràctics adaptats per a dur a terme totes aquestes activitats.

Aquesta feina s’ha de fer transversalment a tot l’esplai: activitats, organització del centre, llenguatge... I hi ha de participar tant infants i joves, com monitors, monitores i famílies.

El camí no és ni curt ni sempre senzill, però no per això infranquejable. Cal donar el primer pas, organitzar-se bé i fer entendre que l’esforç es veurà recompensat en totes les parts.

Borja Castellet

tècnic de projectes del Moviment dels Centres d'Esplais Cristians de la Fundació Pere Tarrés

La formació, la millor eina per a la qualitat als centres d’esplai

Tot just iniciem les activitats de l’esplai amb els infants, adolescents i joves. Són moltes les hores que hi posarem, les capacitats i les il·lusions que hi esmerçarem per dissenyar els objectius i el calendari de tot l’any, per programar i preparar les activitats, per realitzar-les i avaluar-les... Entrem en una roda intensa, a la qual hem d’afegir la nostra activitat principal: l’estudi, la feina o la recerca de feina. Si a més no tenim alguns altres compromisos socials, polítics, culturals, religiosos... La generositat és admirable i insubstituïble, tot un signe d’humanitat i, per als cristians, de presència de Déu.

Al MCEC i a la Fundació Pere Tarrés no optem per un model d’activisme on només compti el nombre. Volem uns centres càlids, propers a l’infant i al territori, que gestionin bé i tinguin una incidència educativa real, responent als nous reptes. Per tant, uns centres amb sentit i amb valors.

Un esplai així necessita una formació bàsica i constant dels seus monitors i monitores. Hem d’avançar en el nombre d’educadors formats, més enllà de l’actual 35%, no pas per una exigència legal, sinó per convenciment que el nostre servei als infants i adolescents és tant important que mereix la millor preparació a tots els nivells.

Per a la qualitat és necessària la formació

La formació és una peça fonamental de la qualitat dels centres que s’ha de poder treballar no només fent cursos fora, sinó també en el propi centre. Val la pena cuidar la dimensió del ser, del saber i del saber fer, tant de manera personal com en les reunions i trobades que fem de l’equip. Atendre la nostra interioritat i reflexionar sobre la nostra acció, llegir publicacions i llibres especialitzats, organitzar debats, etc., poden ser algunes de les estratègies de treball personal i intern. I tot això sense deixar de banda la formació externa.

Formació de monitors i monitores en el temps de lleure

Moltes són les raons que justifiquen aquesta preparació externa com el creixement personal i educatiu, per prendre consciència d’on i com som i on podem millorar per ser encara més persones i més monitors. També, per carregar les piles i sentir-se vinculat a altres persones que fan la mateixa col·laboració, aprofundint en el sentit de l’acció que fem. A més de disposar de més recursos per a la nostra acció educativa i social. Per responsabilitat social, amb l’objectiu d’atendre millor als infants i per poder cridar ben fort a la societat que la nostra acció és imprescindible, que omple un espai educatiu que ningú atén i també davant dels pares, als qui oferim confiança a través de la capacitació. I anar més enllà de l’exigència legal en les nostres activitats, que requereixen un mínim del 40% dels monitors titulats, però que s’hauria de superar amb escreix per responsabilitat i per convenciment. I, finalment, per créixer com a Moviment, ja que sou al voltant de 2.500 monitors i monitores que dediqueu el vostre treball a uns 12.900 infants, que ho mereixen tot i pels que val la pena i pren sentit qualsevol dels esforços que realitzeu.

Caldria proposar-se cada any tant a nivell de centre com personalment algun objectiu de formació i avançar en una major capacitació al servei dels infants. I no només per a la formació bàsica com a monitors i directors sinó també per a la formació permanent.

En aquest camí apassionant de poder-vos acompanyar ens hi trobareu. Feu-nos arribar les vostres demandes i suggeriments. El nostre compromís és estar al vostre costat per a donar-vos suport.

Rafael Ruiz de Gauna

director de Formació, Consultoria i Estudis de la Fundació Pere Tarrés

[més informació]

Maria València

presidenta del Moviment de Centres d'Esplais Cristians de la Fundació Pere Tarrés

La infància vista a través dels ulls dels mitjans de comunicació

fotolia.com

Un dels col·lectius que requereix més sensibilitat als mitjans de comunicació és la infància. El tractament de les notícies que informen sobre infants i joves ha de ser molt rigorós, acurat a la dades reals i contextualitzades, per no caure ni en el sensacionalisme ni tampoc en un paternalisme excessiu que no ajuda als menors. Però, saben els periodistes com tractar aquestes notícies? Coneixen els drets dels infants? Són conscients de la influència que exerceixen en la societat?

Moltes vegades la premsa reprodueix uns estereotips sobre els infants i joves, especialment dels col·lectius més vulnerables, que perpetuen els que veiem a les sèries de televisió o en altres programes que suposadament retracten “la realitat social”. Si ens creiem que la joventut actual és la representada en les sèries d’èxit que s’adrecen al públic més jove, estarem cometent un greu error. També hi ha una altra joventut, amb valors i ideals, que decideix compartir el seu temps ajuden a d’altres persones o col·laborant en projectes de millora de la societat.

Fa més d’un any la Taula de Comunicació i la Secretaria de Joventut de la Generalitat de Catalunya va organitzar les VII Jornades de Comunicació per analitzar quin era el tractament i presència dels joves als mitjans de comunicació. Entre els que vam participar estàvem representats diferents col·lectius que tractem amb la infància, des de les entitats del tercer sector, professionals de l’acció social i de lleure, periodistes i també representats de l’administració pública. Dels debats i tallers participatius va sorgir un decàleg de recomanacions adreçat als professionals de la informació per millorar el tractament que es dóna als infants i joves. Propostes com aquesta ajuden als periodistes a trencar amb els estereotips erronis i a millorar la percepció de la societat.

Nati Pareja 

tècnica de Comunicació de la Fundació Pere Tarrés

Créixer i quelcom més a les colònies d’hivern...

Aviat arriba l’hivern, el temps serà cada cop més fred i començaran a caure les primeres volves de neu que enfarinaran les nostres muntanyes. A molts se’ns passarà pel cap que ja s’apropa la temporada de practicar l’esport de l’esquí. Aprofitant les vacances de Nadal, podem anar de colònies a esquiar... quina gran idea!

Anem de colònies i farem amics de la nostra edat. Coneixerem altres com nosaltres que estimen el mateix esport i que volen passar unes vacances diferents. Uns monitors ens ajudaran en tot el que calgui i probablement gaudirem d’uns dies fantàstics.

Anem de colònies per conviure i créixer. Dormint fora de casa i compartint un temps a l’aire lliure que ens farà créixer. Durant uns dies, actuarem com una gran família. Aquesta és l’ocasió que tenen infants, joves i monitors de conviure amb grans i petits, i de premiar-los amb aquesta experiència i de veure com interactuen entre ells lluny de l’escola i de casa.

Anem de colònies a esquiar, tot gaudint alhora de la muntanya i de la pràctica d’aquest esport centenari a Catalunya. Alguns s’iniciaran, d’altres en perfeccionaran la tècnica alpina o l’snowboard o el freestyle...

Anem de colònies per descobrir. Tot anant de colònies coneixerem el país, les nostres muntanyes, els cims del Pirineu, la Cerdanya i altres indrets. Potser, a més d’esquiar, podrem visitar algun lloc emblemàtic o algun espai natural. Potser combinarem la nostra pràctica esportiva amb alguna descoberta que ens farà veure que el nostre país és quelcom més que el lloc on vivim o allò que veiem cada dia.

Anem de colònies a jugar i passar-ho bé. Un cop acabada la pràctica esportiva, quan les cames ja estiguin cansades de tant baixar per la neu, els monitors ens ajudaran a fer altres coses com activitats lúdiques, potser ninots de neu, potser un iglú... també jocs de nit, que tant ens agraden, tallers o potser ballarem i riurem molt. En definitiva un espai i un moment engrescador que recordarem sempre. Tot això, i més, si ens animem a anar de colònies.

Pere Vives

cap d'Educació Ambiental de la Fundació Pere Tarrés

[més informació]

Ser voluntari

En un moment especialment convuls a nivell social, de reivindicació a l’administració dels drets dels ciutadans i de queixa per algunes reduccions de pressupostos públics, sense obviar aquestes demandes, ens mantenim en afirmar la importància de la iniciativa social. Ho fèiem quan tot havia de ser a partir de la iniciativa pública, quan l’administració era omnipresent i ens mantenim ara destacant les obligacions de bon ciutadà, i de responsabilitat social de les persones. Formem part d’una societat que vol ser responsable i com a persones sanes, en el sentit més ampli del terme, assumim responsabilitats en relació als altres.

El compromís voluntari és la màxima expressió d’aquest compromís amb els altres. “Ser voluntari” és una actitud, un compromís que va més enllà de “fer alguna acció voluntària”. Ser-ho, a més, amb constància, al llarg del temps, és una expressió de generositat que indubtablement ens fa créixer com a persones. Parlem d’una actitud, d’una forma de viure, de ser, que ens fa sortir de nosaltres mateixos i que apropant-nos a l’altre ens omple de satisfacció. Víctor Frankl, el famós psiquiatre vienès, afirmava que la “porta de la felicitat s’obre enfora” i no cap a un mateix. En un moment de canvi d’alguns valors, en què el tenir, el posseir, l’hedonisme, la individualitat primen, poder parlar de la felicitat a partir de la donació és una satisfacció personal. I fer-ho des del rigor, el mètode, el treball ben fet; una conseqüència de la responsabilitat vers els altres.

Felicitem-nos, doncs, per la incidència social de les nostres entitats, per la inquietud d’innovar, de fer les coses ben fetes i sobretot felicitem-nos per cada hora que moltes persones dediquen als altres des del voluntariat responsable, sense esperar res a canvi.

Josep Oriol Pujol
director general de la Fundació Pere Tarrés
[més informació]

Reflexions entorn a la soledat en gent gran

Fotografia: Paco Guirao

El passat mes de novembre se celebrà la Jornada Internacional de soledat, aïllament social i solitud en la vellesa, organitzada per Amics de la gent gran a l’auditori de CX La Pedrera de Barcelona. 

L'objectiu de la jornada, segons els organitzadors, era entendre les causes i conseqüències de la soledat en les persones grans. Sota el títol Aïllament social i solitud en la vellesa, la jornada s'estructurà en quatre grans eixos: diferents tipus de solitud; les causes de l’augment d’aquest problema en les persones grans i en la societat en general; l’impacte que genera tant a nivell individual com col·lectiu, i les experiències públiques i privades de lluita contra aquest fenomen.

Aquesta jornada, pionera per abordar un tema d'una gran repercussió en la gent gran i de poca visibilitat social, aportà nous coneixements i noves maneres de veure aquest fenomen.

Una de les aportacions interessants de la jornada va ser a càrrec de la psicòloga Louise Hawkley, directora associada del laboratori de neurociència social de la Universitat de Chicago. Hawkley establí que la soledat no desitjada s'associa a un alt risc de mortalitat, ja que no és un sinònim d'estar sol sinó que és un sentiment i, com a tal, té una incidència directa en la salut de la persona. A través d'un estudi longitudinal a 229 persones d'edats compreses entre els 50 i 68 anys, Hawkley i un equip d'investigadors de la salut, establiren que la soledat té conseqüències físiques i emocionals en les persones grans que experimenten el fenomen. A nivell físic, observaren un augment de la pressió arterial que pot generar complicacions cardiovasculars, un increment de la sensació del dolor físic, dificultats en la conducta de la son i un augment de cortisol a les primeres hores del dia (hormona produïda per la glàndula suprarrenal que s'allibera davant de situacions d'estrès o d'alerta). I a nivell emocional, la soledat té conseqüències en l'estat anímic i, a la vegada, dificulta a la persona l'adaptació al seu dia a dia i amb l'entorn més immediat.

Odile de Laurens de l’Observatori de la Fondation de France, una altra conferenciant, apuntà algunes de les possibles causes de la soleda, posant en relació la pobresa i l'aïllament social. A través d'un informe realitzat a França l'any 2010, anomenat Les soledats a França, des de l'observatori constataren que les persones amb rendes baixes tenen més possibilitat de patir aïllament social i com a conseqüència sentir més la soledat. Relacionada amb aquesta intervenció, Àngel Castiñeira, director de la Càtedra del departament de Ciències Socials de la Universitat Ramon Llull, va demanar a les administracions públiques que la crisis econòmica no suposi un retrocés en les polítiques socials, ja que aquesta situació podria agreujar més el fenomen i les seves possibles conseqüències en la nostra societat.

En relació a quines causes podrien explicar l'augment de la soledat, Gerdt Sundström, especialitzat en polítiques socials i la seva incidència en les famílies i les persones, aportà coneixements comparatius entre la gent gran sueca i la espanyola. Afirmà que la gent gran espanyola té una percepció més alta de la soledat respecte la sueca. Tot i que aquesta percepció, el nombre de persones soles que viuen a Espanya és inferior que a Suècia. Sundström explicà que els canvis socioculturals relacionats amb les estructures familiars, els valors que s'atribueixen i les polítiques socials podrien ser arguments per aquesta percepció.

Reportatge 'Les veus de la soledat' produït per Amics de la gent gran

En definitiva, aquesta jornada celebrada a l'auditori de CX La Pedrera va ajudar als assistents a apropar-se més, a conèixer les causes i conseqüències de la soledat. Un fenomen que pateixen milers de persones grans en el nostre país i que necessita ser abordat des de diferents punts de vista. L'organització de l'acte, conscient de la duresa i polièdrica visió del fenomen, va combinar amb la jornada les exposicions dels experts i investigadors, el visionat de vídeos amb testimonis reals i una performance.

Cristina Vidal

cap de departament de l'àrea de gent gran de Formació, Consultoria i Estudis de la Fundació Pere Tarrés

[més informació]

El sentit del Treball familiar en l’ajuda a domicili

fotolia.com

El treball familiar en l’ajuda a domicili comprèn un conjunt d’activitats relacionades amb l’atenció personal, l’ajuda a la llar i el suport en la relació amb l’entorn. Aquestes activitats es realitzen de forma prioritària per treballador/es familiars i per d’altres cuidador/es professionals, sent la seva principal característica l’atenció directa a les persones que tenen dificultats per satisfer necessitats de la vida diària, ja siguin funcionals (persones amb mobilitat reduïda), d’organització (persones que precisen suport per organitzar la seva vida quotidiana) o de convivència (famílies en situacions de dificultat social).

 
El punt de mira de la professió és la persona. Es treballa amb persones amb la finalitat de millorar la seva qualitat de vida sense que hagin de deixar el seu entorn habitual. Per realitzar aquest treball calen desenvolupar competències tècniques i procedimentals específiques  (relacionades amb els coneixements i habilitats pròpies de la professió) i competències actitudinals, que fan referència a les característiques que una/un professional ha de tenir per fer una bona atenció i acompanyament. 

La importància d’aquesta professió és poder atendre i cuidar persones  donant el suport just que en cada moment i situació sigui convenient, reforçant sense substituir el protagonisme de la persona atesa; ja sigui fent intervencions d’atenció física, estimulant capacitats o organitzant i avaluant les activitats portades a terme. Per fer això, la capacitat per comunicar-se de forma empàtica és primordial en aquest treball, perquè cal ser sensibles a les diferències i comprendre les preocupacions, els interessos i els sentiments de les persones  per oferir un bon tracte. 

Entendre el que senten les persones és condició indispensable per a una ajuda quotidiana, humana i eficaç.

Carme Fernández

directora de l'Escola de Treball Familiar de la Fundació Pere Tarrés

[més informació]

Violència de gènere i empoderament de la dona. Dos conceptes vinculats?

Vull fer aquesta reflexió en positiu. La lectura dels mitjans de comunicació i, del que s’escriu en general, en relació a les dones que han patit violència de gènere, acostuma a tenir una caire victimista. Sí, les dones són víctimes quan els homes exerceixen sobre elles la violència i ho són de la manera més cruel que hom pugui pensar i sentir. Són víctimes a mans de les persones que estimen, de les persones que tenen més a prop, de les persones amb les que han construït projectes de futur, amb les que han començat una nova vida, amb les que han format una família.

Elles són víctimes i ells són botxins. Malgrat això, moltes d’aquestes dones demostren una gran capacitat de resiliència. Tenen capacitat per tornar a pensar en el futur, per tornar a començar, per tirar endavant. Malauradament, la majoria de vegades, parteixen d’un punt zero. Elles i els seus fills -ara més seus que mai- han de renunciar a l’entorn, a la llar, a les xarxes socials, a la família... fugint d’aquell que els amenaça. I ho fan amb por, fins i tot amb terror,  però també amb valentia.

La participació en una jornada sobre projectes d’innovació social m’ha ofert la inspiració pel que ara escric. Coneixia, a través de la meva trajectòria professional i acadèmica, aquesta valentia i l’afany de superació en moltes d’aquestes dones i, com aquest estat d’ànim, conviu amb una profunda tristor i amb una pena immensa en el més profund de la seva ànima. Elles passen per una ruptura brutal amb els seus esquemes vitals.

No coneixia, però, que algunes d’elles s’erigeixen com abanderades de la resta. Ana Bella n’és una. Després de patir maltracta durant 11 anys per part del seu marit i pare dels seus quatre fills, va començar una nova vida. Quan ho fa, però, no pensa només en ella sinó que dirigeix els seus esforços a d’altres dones que es trobin en situacions similars. Ella pretén “empoderar” la dona maltractada i ho pretén potenciant la superació de la violència de forma positiva, fugint del victimisme i cercant generar un canvi social cap a la Igualtat. A més, ho fa a través de diferents projectes solidaris. Han estat víctimes però arriba un moment en que deixen de ser-ho i comença per a elles una vida digne. Ana Bella, i ben segur, d’altres dones anònimes, aconsegueixen vincular la violència exercida contra les dones a l’empoderament d’aquestes.

Facultat Pere Tarrés - URL: Postgrau en violència familiar

Institut Català de les dones - Generalitat de Catalunya

Instituto de la Mujer - Ministerio de Trabajo y Asuntos Sociales del Gobierno de España

Montserrat Garcia i Oliva

directora del Postgrau en Violència Familiar de la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés

[més informació]