El treballador/a social: eficàcia i compromís

Aquest escrit és una reflexió sobre la identitat professional del Treballador/a social en la nostra societat tot incidint en aspectes claus que caracteritzen la seva pràctica professional.

Per començar, la definició internacional considera que el Treball Social és una professió basada en la pràctica i una disciplina acadèmica que promou el canvi, el desenvolupament social i l’empoderament de les persones, aplicant els principis de justícia social, de drets humans i de respecte a la diversitat (tant funcional com cultural).

La promoció de canvis és un deure de la professió, i està vinculada a la situació individual, familiar, grupal o comunitària de l’entorn on es troba la persona. El treballador/a social és un professional compromès amb el canvi de les condicions estructurals que contribueixen a la marginació i l’exclusió social. Aquests canvis comporten adoptar un rol actiu contra les desigualtats socials, des d’una consciència crítica i reflexiva de la nostres pràctiques habituals.

L’objectiu de desenvolupament social és intrínsec a la professió. Aquest desenvolupament es treballa aplicant estratègies d’intervenció biopsicosocials i educatives que incorporen el treball interprofessional com a element facilitador d’una atenció global de les problemàtiques socials. El Treball social té uns fonaments teòrics que s’eixamplen amb els resultats d’investigacions necessàries que ens orienten en els canviants camins a emprendre, on la reflexió i la formació tenen un paper fonamental.

La defensa i el suport als drets humans i a la justícia social són la justificació de la professió. Aquest suport no exclou que hagi d’existir també una responsabilitat individual i col·lectiva. El respecte i la dignitat de les persones no està renyit amb assumir les pròpies responsabilitats i assumir la responsabilitat pel benestar dels altres. L’empoderament comença per nosaltres mateixos, suposa un respecte cap a la persona atesa i també la confrontació amb la seva realitat social.

La identitat del treballador social en la pràctica professional es construeix amb dos elements: l’eficàcia tècnica i el compromís humà amb la igualtat d’oportunitats. La nostra pràctica professional especialment des dels serveis socials engloba molts tipus d’atencions, la majoria d’elles es realitzen a partir de la interrelació personal, de vegades confidencial i íntima. L’atenció no ha de ser només assistencial sinó d’empoderament de les persones sense descuidar la intervenció comunitària. La gestió tècnica no és tramitar prestacions de forma automàtica i rutinària sinó que ens serveix per negociar i mediar en situacions de conflicte, en serveix per facilitar solucions, ens serveix per iniciar un vincle que promogui relacions de confiança. La tècnica sense humanitat no dóna bons resultats en el Treball social. És el factor humà el que fa imprescindible aquesta professió en una societat molt tecnificada. L’elecció de les tècniques que s’utilitzen en els processos d’intervenció i les formes com es mesura l’eficàcia diuen molt sobre el projecte de societat que defensem, per això apostem per tècniques participatives i inclusives, i per una lògica d’eficàcia que no estigui exclusivament definida a partir d’indicadors administratius, però sí de l’impacte social i en la vida de les persones. La persona ha de sentir que ens importa el que li passa, que no ens conformem ni acceptem les desigualtats, i que el nostre saber i saber fer és coherent amb el saber ser professionals compromesos.

La professió va més enllà de connectar necessitats i recursos. Les competències tècniques han d’anar estretament vinculades a valors, actituds i principis ètics. La disponibilitat per al canvi que guia la nostra professió requereix implicació personal, capacitat per al diàleg, reconeixement de la diversitat, mirada holística i acceptació de l’autodeterminació de persones, grups i comunitats. El treballador/a social és teixidor de relacions i facilitador de noves oportunitats, des del respecte i la dignitat humana.

Apostem-hi !

 

Carme Fernández Ges  
Directora del Grau en Treball Social de la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés - URL                      

Dra. Ma. Tereza Leal
Professora de la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés - URL          
 

Dra. Esther Álvarez
Professora de la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés - URL   

L’Empoderament des del Treball Social

Fa uns dies vaig tornar a veure per enèsima vegada el curtmetratge “El circ de les papallones” (The Butterfly Circus, 2009) de Joshua Weigel. Si no el coneixeu us el recomano: és fàcilment accessible des d’Internet i us asseguro que no us deixarà indiferents. I és que té la capacitat extraordinària de fer que els espectadors ens sentim reflectits en algun dels personatges i en tots alhora.

El motiu de veure de nou el curt era per compartir-lo amb els estudiants de Treball Social i treballar alguns dels principis que regeixen l’acció social. És apassionant veure com l’alumnat, després de recuperar-se de l’emoció, connecta ràpidament amb els valors que es mostren i integren al seu vocabulari, de forma natural, els conceptes tècnics des d’una nova dimensió, la d’una realitat aplicable.

Si hi ha un terme que es copsa amb especial atenció és el d’empoderament, la capacitat d’ajudar  les persones a prendre consciència de la seva situació i a desitjar i a realitzar canvis a través de les seves capacitats. L’empoderament és un camí que cal recórrer amb els propis peus i que requereix temps. La mirada de qui acompanya en aquest camí (el/la Treballador/a Social en el nostre cas) és neta de prejudicis, amb un radar que veu capacitats i amb una particular capacitat per a l’optimisme realista.

En aquest camí es palpa la confiança i l’encoratjament. Fixeu-vos quantes vegades es pronuncia el verb “poder” (tu pots!)  a la pel·lícula. Però també podem sentir els silencis, aquells que donen respir a la persona i li permeten reflexionar. De vegades, als i les professionals ens costa frenar l’impuls d’omplir silencis amb paraules. El silenci permet ordenar, meditar, digerir, organitzar-se, imaginar, presentar-se, representar-se... És un respecte a l’altre, a les seves necessitats. Quan pujo una escala, de tant en tant, necessito un respir entre planta i planta, aturar-me, respirar fons, comprovar com he avançat i continuar endavant. Agraeixo que qui m’acompanya em permeti alenar mentre amb la mirada em continua transmetent fe en les meves capacitats.

Fa temps vaig conèixer la Júlia en un moment de la seva vida on se sentia totalment derrotada, al fons d’un profund pou al qual l’havia conduït la seva parella. Amb ajuda de les professionals va conèixer els seus drets i va poder retrobar-se amb afecte amb ella mateixa i mirar-se amb ulls nous i benèvols. Però encara la pressió externa (familiar i social) era massa gran per a fer el pas de trencar la relació. Va decidir continuar amb el seu marit i deixar de venir al Servei. Ho vam respectar. Al cap de dos anys vaig coincidir amb ella, per casualitat, al carrer. Després d’una enorme abraçada em va dir que ja no vivia amb ell, que ara era i se sentia lliure, digna, capaç. Em donava emocionada les gràcies. Em vaig quedar amb les emocions i li vaig retornar l’agraïment fent de mirall, per a que posés valor al seu esforç i es donés les gràcies a ella mateixa.

De vegades s’associa la professió de Treball Social amb la gestió de documentació i ajuts econòmics. I és cert que una part de la nostra feina ho és, però la professió és molt més que això. El nostre dia a dia té molt més a veure amb aquest procés d’acompanyament i empoderament a les persones. Si us sentiu temptats a estudiar Treball Social, no ho dubteu: acompanyar en la metamorfosi de les papallones donarà un sentit valuós a la vostra vida!

Esther Álvarez i López  
Treballadora Social i Doctora en Psicologia.
Professora de la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés (URL).

Treball Social i Perspectiva de Gènere: entre la igualtat i la diversitat

Mary Richmond, una dona pionera i reformadora, al 1922 recollia en el seu llibre Cas social individual: “Els éssers humans són diferents els uns dels altres. Un programa social veritablement democràtic iguala les possibilitats de tots amb una acció intel·ligent en conjunt i instaura al mateix temps una política administrativa que tracta diferentment els casos diferents, i amb aquesta finalitat recorre al concurs d’agents diferents.”

El Treball Social està impregnat d’aquest principi: l’acció social amb la finalitat d’assolir la igualtat però treballant des de i per a la diversitat. Aquesta diversitat es basa en factors complexes que s’entrellacen, com ara el gènere, l’edat, l’ètnia, els valors,… El gènere implica les representacions socials derivades d’una biologia diferenciada. La construcció del gènere és un procés sociocultural que categoritza les persones, segons el seu sexe, en homes (mascles) i dones (femelles) i les assigna característiques, rols específics i formes de relacionar-se entre sí, marcades pel desequilibri i la supremacia d’un sexe sobre l’altre. Aquest binarisme, però, és fictici doncs existeixen altres gèneres anomenats no-normatius, sovint relegats a un segon pla o oblidats.

Les accions professionals que duem a terme des del Treball Social no són neutres. Tenen un rerefons, un marc teòric, ideològic, conceptual. Convé no oblidar que les i els professionals també hem estat socialitzats/des en un context determinat i sovint assumim discursos i pràctiques ben arrelats en falsos mites de gènere. L’acció social amb perspectiva de gènere és una proposició que aposta per una postura clarament a favor de la igualtat entre les persones.

Què significa incorporar la perspectiva de gènere en l’exercici del Treball Social? Per què és important? Com cal fer-ho? Algunes premisses generals podrien ser:

• El Treball Social té com a finalitat incidir en les situacions socials que originen desigualtats sobre les persones. Donat que el gènere és una construcció social i n’és font de discriminació, conquerir canvis és possible i les i els professionals del Treball Social no se’n poden desentendre.
• Parlar de gènere és parlar de Drets Humans. De drets de les dones, homes, transsexuals, transgèneres, junt amb la heterogeneïtat interna de cada grup, amb les desigualtats socials que impliquen,… Gènere no és sinònim de sexe, ni de dona, ni d’afers de dones, ni de lluita de poder entre gèneres. El desconeixement, la manca de conscienciació i/o la confusió terminològica (com ara “feminisme” o “masculinitat”), porta a alguns/es professionals i serveis a mirar des de la distància i resistir-se a incorporar aquesta perspectiva.
• Les categories basades en el gènere no són formades per col·lectius homogenis, per més que ens ho pugui semblar. Cal parar atenció a la diversitat intragrup i fomentar el dret a la individualitat i la identitat des de l’empoderament.
• La desigualtat per gènere és transversal a d’altres situacions discriminatòries concurrents, per exemple, una persona amb mobilitat reduïda que és dona i té vuitanta anys. Qualsevol acció des del Treball Social  reclama una mirada integradora que contempli cada element en interacció amb la resta.
• La perspectiva de gènere s’ha d’aplicar de forma explícita a qualsevol acció i política general (i ja no només aquelles de l’àmbit social). Això suposa una anàlisi de les necessitats i demandes diferenciades de les persones en funció del gènere i de l’impacte que sobre elles tenen aquestes mesures. La transversalitat de la perspectiva de gènere (o mainstreaming), és precís aplicar-la en els plans, programes, projectes i accions com un principi d’acció més, no com un pegat.   
• El Treball Social facilita canvis positius en les persones i comunitats i promociona els avenços i reformes socials. És un error considerar que la solució és promoure canvis exclusivament en els grups desafavorits. Quan les diferències tenen una naturalesa estructural, les accions han d’evidenciar-les i satisfer necessitats pràctiques (vinculades a les condicions) i interessos estratègics (relacionats amb les posicions jeràrquiques).
• La incorporació de termes com “gènere”, “igualtat” o “dona” en els nostres projectes i accions no ha de ser només una declaració d’intencions i bona voluntat. L’enfocament de gènere ha d’impregnar l’anàlisi, actuació i avaluació. L’aplicació real del principi d’igualtat és molt més que l’accés igualitari als serveis i la presentació descriptiva de dades desagregades per gènere. Pensem en la nostra pràctica personal i professional: els nostres objectius, les nostres accions, conscient o inconscientment, estan afavorint, reforçant o reproduint desigualtats de gènere?

Legislar sobre quelcom implica el reconeixement d’una situació que, de partida, s’identifica com a font d’injustícia i sobre la que cal ordenar de forma explícita. Així doncs, benvingudes siguin les iniciatives que actuen en pro de la igualtat de gènere!

Però, i m’he pres la llibertat de finalitzar l’article tal com l’he començat, de la mà de Mary Richmond:  “Cada vegada que els mandataris de la societat ignoren les circumstàncies que traven el desenvolupament de la personalitat; cada vegada que ometen estudiar les diferències individuals i tenir-les en compte, cada vegada que tracten les coses desiguals de manera igual, la divergència entre la intenció de la llei i la seva aplicació es torna tan gran que intenció i interpretació, semblen sovint allunyar-se una de l’altra, com vaixells que es creuen en la nit.”

Esther Álvarez i López  
Treballadora Social i Doctora en Psicologia.
Professora de la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarres (URL).