La exigencia de la accesibilidad ha llegado a tu ciudad

A partir del día 4 de diciembre del 2017 cualquier espacio, servicio o producto tiene la obligación de ser accesible. Se han acabado todos los plazos y márgenes que se vienen dando desde hace más de 30 años. Ya no debe haber más excusas. Hemos tenido tiempo suficiente para diferentes fases en el tiempo de sensibilización y reglamentación. Sobre todo porqué la accesibilidad es una cuestión de Derechos Humanos y de posibilidad de participar como ciudadano con igualdad de condiciones. Sobre todo porque promover los entornos inaccesibles es una cuestión exclusora, limitadora y generadora de discapacidad.

Algo no está funcionando cuando las reformas legales de hace menos de una semana todavía incorporan frases como “las personas con discapacidad no podrán ser excluidas por esta circunstancia (…)”. La verdadera igualdad de oportunidades llegará el día que sea evidente que nadie puede ser discriminado por esta razón y no tengamos que explicitarlo.

El día internacional de la discapacidad de este año viene marcado por la obligación definitiva de contemplar la accesibilidad en cualquier aspecto de servicios, entornos, arquitectura, etc. Esta situación está enmarcada en la Ley General de derechos de las personas con discapacidad y de su inclusión social, pero tiene un pasado con numerosas reglamentaciones en las que ya se contempla esta dimensión. Sistemáticamente se han incumplido las leyes y convenciones que hacen referencia. En el caso de Cataluña, además, tenemos una ley de accesibilidad desde hace tres años sin un decreto que la concrete.

Las organizaciones de personas con diversidad funcional hace décadas que dedican un gran esfuerzo para que una óptica como diseño para todas las personas, que debería darse de manera natural, sea sistemáticamente infravalorada.

A las administraciones no les queda otra cosa que hacer cumplir una ley. Les toca hacerlo ya que no han hecho el esfuerzo suficiente para promover una mirada social donde la diversidad sea un valor y no un problema o un gasto económico, para que los cambios se den de manera natural.

Y quizás en otros momentos el tono de exigencia era mucho más amable y eso ha conllevado que sospechemos que no se ha hecho el trabajo suficientemente a tiempo. En cualquier caso, ya que en algunos casos asumir la legalidad ha sido la justificación de muchas acciones, podemos exigir que se dejen de dar más plazos que son en realidad una trampa hecha a los derechos de las personas. El diseño para todas las personas mejora la calidad de vida a todo el mundo y no solo a las personas con diversidad funcional. Esta es una premisa que parece ilógico que todavía no se tenga en cuenta a la hora de organizar las ciudades o los servicios. 

Sin duda, el horizonte de la verdadera escuela inclusiva, será uno de los mejores cimientos para una sociedad que tenga en cuenta la diversidad humana. Pero mientras llega ese objetivo, también reclamado hace décadas, conviene que interpelemos a los actores que están impidiendo una sociedad más digna, justa y amable con todas las personas.

Ha llegado la hora de un nivel de exigencia superior. Porque de ello depende la calidad de vida y la dignidad de muchísimas personas que ven como cada día se ven vulnerados sus derechos que tienen que ver con poder participar de la sociedad con las mismas oportunidades que el resto. Sin más, sin privilegios. El día 4 empieza la supresión de situaciones de exclusión y generadoras de discapacidad, se inicia, y no debe pararse, la exigencia real de la accesibilidad.

Òscar Martínez
Profesor de la Facultad de Educación Social y Trabajo Social Pere Tarrés - Universidad Ramon Llull

Administración y Tercer Sector piden criterios de priorización para el diseño de actuaciones en materia de discapacidad y diversidad funcional

El departamento de Consultoría y Estudios de la Fundación Pere Tarrés realiza periódicamente diagnosis sobre la población con discapacidad y diversidad funcional que permiten reflexionar sobre las líneas de mejora de esta herramienta clave para la planificación pública y del Tercer Sector.

Como en otros ámbitos de política local, las diagnosis en general no facilitan la identificación de criterios de priorización de los ámbitos de actuación. Frecuentemente se trata de análisis demasiado amplios e inespecíficos. A su vez, el personal técnico de los ayuntamientos a menudo tiene responsabilidades más allá del desarrollo del Plan Local de Discapacidad y Diversidad Funcional, lo que es un límite en las oportunidades para sistematizar la información y tomar, de manera que requiriesen mayor orientación i apoyo para el diseño e implementación de medidas.

Específicamente en el ámbito que nos ocupa hay que tener presente el contexto actual de cambio de paradigma entre la visión de la discapacidad y la de la diversidad funcional. La actual mirada responsabiliza el entorno en la generación de espacios de participación y oportunidades en la sociedad para las personas afectadas, familiares y personas cuidadoras, que son ‘sujeto de derecho’ y no ‘objetos de asistencia’ rehabilitadora. Este paradigma aumenta las expectativas sobre la Administración y el Tercer Sector.

Les necesidades en materia de discapacidad y diversidad funcional vienen marcadas por procesos y vivencias traumáticas con fuerte desgaste emocional y de las relaciones con las instituciones. A menudo se expresan en demandas y expectativas inespecíficas y poco optimistas pero exigentes en cuanto a urgencia y cobertura. En el momento de planificar topan con las incertezas sobre las etapas futuras de la discapacidad específica y las actitudes de evitación sobre el futuro. Se trata, pues, de un contexto marcado por la gran diversidad, la atomización y la temporalidad tanto de necesidades como de colectivos y de contextos familiares.

Hay que facilitar la priorización desde la política y la planificación de manera participada entre personas afectadas, familiares y personas cuidadoras con el fin de garantizar que se establecen compromisos asumibles políticamente y realistas en cuanto a los calendarios y requerimientos técnicos.

Según la experiencia de la Fundación Pere Tarrés estos criterios que permiten identificar aquellos programas y actuaciones más asumibles a corto, medio y largo plazo son: 

·

• Compartidos con el tejido asociativo
• Integrados en recursos existentes no específicos y específicos
• Con baja inversión en infraestructura
• Con menor requerimiento técnico de ejecución
• Con menor necesidad de movilización de otras administraciones y planificaciones supramunicipales.

Seguir estos criterios garantizando la participación articulada en tablas específicas por ámbitos fomenta la viabilidad, la obtención de recursos y la generación de compromisos para diseñar y ejecutar las actuaciones de los Planes de discapacidad y diversidad funcional.

Enlaces relacionados:

Se presenta la diagnosis de la población con discapacidad en Rubí en el marco de la mesa de atención a la diversidad Funcional. Rubi.cat
Las discapacidades motrices, las más comunes en Rubí. Elperiodico.cat
La población de Rubí cuenta con certificado de discapacidad. Diariderubi.com
El 5,4% de la población rubinenca dispone de un certificado de discapacidad. Radiorubi.fm

Montserrat Martínez Melo
Responsable de Metodología y Estudios en Acción Social de la Fundación Pere Tarrés

El meu primer dia d’educador social

Avui fa exactament 20 anys que començava a treballar com educador social. Ja havia col·laborat amb altres entitats en temes d’oci, de lleure, amb joves i infància, però aquell era el primer dia en un centre residencial, una llar, on havia de responsabilitzar-me de 8 persones adultes amb diversitat funcional. I ho havia de fer en un lloc tant especial com casa seva.

 

És molt fàcil enrecordar-se perquè la Cristina, l’educadora que hi havia a l’altra llar dos pisos per sota, estava molt atabalada amb la noticia de la mort de Lady Di. Seguia les noticies amb les senyores que vivien a l’altra habitatge i m’ho anaven explicant.

Però era el meu primer dia de feina i jo ja en tenia prou amb les mil indicacions que tenia per aconseguir arribar el més dignament possible al final de la meva jornada laboral. El primer dia és d’un nivell d’estrès bastant important. L’educador anterior em va deixar tots els ingredients per fer una crema de xampinyons que jo no havia fet en la meva vida.

Per descomptat, el primer dia dona la sensació que és impossible poder recordar-se de totes les consignes a tenir en compte a qualsevol recurs. És una idea bastant generalitzada, però poc a poc vas veien com no només ets capaç de sobreviure si no que, a més, pots gaudir de la teva feina.

Al cap i a la fi, el més important arriba un cop has aconseguir generar cert vincle amb les persones amb les que treballes i pots realment desenvolupar les teves habilitats des de l’educació social. I això diria que no li ha passat a ningú el primer dia.

La por inicial és absolutament raonable perquè t’enfrontes a la complexitat d’una feina en que cada dia passen coses absolutament diferents. És evident que cal planificar i practicar molt professionalment, però això no treu que les situacions sempre seran unes molt determinades que potser mai havies imaginat.

Per ser un bon conductor cal haver fet molta pràctica i per tenir més destresa en situacions complicades et poden entrenar amb diferents tipus de climatologia o carretera, però mai podran fer la simulació de tot el que pot arribar a passar-te a la carretera. L’aprenentatge en l’educació social consisteix en una cosa molt similar donades les possibilitats de persones a les que atendrem i les situacions que estaran vivint.

Retornant al meu primer dia de feina he de reconèixer que segur que se’m van passar moltes coses que ni vaig adonar-me’n. Cap d’elles importants. Però això no vol dir que més endavant vaig cometre errors dels que vam haver de plantejar amb l’equip.

Els estudiants del primer curs sempre pateixen, de manera general, per aquests primers moments com a professionals. O al menys ho expressen molt més que a cursos superiors. Però tot s’ha de dir, la majoria de les coses per les que pateixen son situacions de conflicte personal i professional durant tota la vida a l’ofici. Però en aquest cas, acostumem a digerir aquestes qüestions una mica més amb l’experiència i amb la construcció personal que fem de la professió. I no vol dir que no continuïn sent de màxima preocupació, si no que les acostumem a saber treballar per digerir-les, com dic, personalment. Però la digestió no sempre funciona, això ho podeu donar per fet... i és per això que la professió és tant apassionant.

Els dubtes de si soc la persona idònia per aquesta professió o si seré capaç son qüestions que van i venen al llarg de la vida professional. En alguns moments poden decaure els ànims perquè la fortalesa no sempre ens acompanya 365 dies a l’any, però després arriben les experiències positives, les relacions amb els usuaris o simplement les estones en que hem vist que vàrem fer bé de triar aquesta professió.

Als que ens agrada aquesta professió recordem aquells primers moments com a molt emocionants, perquè personalment son molt gratificants i veus com poc a poc vas sentint-te més còmode. D’aquells inicis tothom en guardem moltes anècdotes.

Al llarg del temps els que ens dediquem a l’educació social veiem les coses de diferents maneres respecte el primer dia. Evolucionem i fonamentalment veiem molt més la globalitat de les situacions perquè a l’inici ens preocupa més allò immediat. Tot i que continua sent complicat prioritzar tantes situacions acostumem a aconseguir millor estratègies i planificacions. Tot plegat acaba sent una professió que val molt la pena exercir. A un dia del començament del proper curs ja tinc ganes de sentir les pors i inquietuds de les futures i futurs educadors.

Òscar Martínez
Professor de la Facultat d'Educació Social i Trabll Social Pere Tarrés - Universitat Ramon Llull

Administració i Tercer Sector demanden criteris de priorització per al disseny d’actuacions en matèria de discapacitat i diversitat funcional

El departament de Consultoria i Estudis de la Fundació Pere Tarrés duu a terme periòdicament diagnosis sobre la població amb discapacitat i diversitat funcional que permeten reflexionar sobre les línies de millora d’aquesta eina clau per a planificació pública i del Tercer Sector.

Com en d’altres àmbits de política local, les diagnosis en general no faciliten la identificació de criteris de priorització dels àmbits d'actuació. Sovint es tracta d’anàlisis massa àmplies i inespecífiques. Al seu torn, el personal tècnic dels ajuntaments sovint tenen responsabilitats més enllà del desenvolupament del Pla Local de Discapacitat i Diversitat Funcional, el que és un límit en les oportunitats per a sistematitzar la informació i prendre, de manera que requereixen major orientació i suport per al disseny i implementació de mesures.

Específicament en l’àmbit que ens ocupa cal tenir present el context actual de canvi de paradigma entre la visió de la discapacitat i la de la diversitat funcional. L’actual mirada responsabilitza l'entorn en la generació d’espais de participació i oportunitats a la societat per a les persones afectades, familiars i persones cuidadores, que són ‘subjecte de dret’ i no ‘objectes d’assistència’ rehabilitadora. Aquest paradigma augmenta les expectatives sobre l’Administració i el Tercer Sector.

Les necessitats en matèria de discapacitat i diversitat funcional venen marcades per processos vivències traumàtiques amb fort desgast emocional i de les relacions amb les institucions. Sovint s’expressen en demandes i expectatives inespecífiques i poc optimistes però exigents quant a urgència i cobertura. A l’hora de planificar topen amb les incerteses sobre les etapes futures de la discapacitat específica i les actituds d’evitació sobre el futur. Es tracta doncs d’un context marcat per la gran diversitat, atomització i la temporalitat tant de necessitats com de col·lectius i de contextos familiars.

Cal doncs facilitar la priorització des de la política i la planificació de manera participada entre persones afectades, familiars i persones cuidadores per tal de garantir que s’estableixen compromisos assumibles políticament i realistes quant als calendaris i requeriments tècnics.

Segons l’experiència de la Fundació Pere Tarrés aquests criteris que permeten identificar aquells programes i actuacions més assolibles a curt, mig i llarg termini són: 

• Compartits amb el teixit associatiu
• Integrats en recursos existents no específics i específics
• Amb baixa inversió en infraestructura
• Amb menor requeriment tècnic d'execució
• Amb menor necessitat de mobilització d'altres administracions i planificacions supramunicipals.

Seguir aquests criteris garantint la participació articulada en taules específiques per àmbits fomenta la viabilitat, l’obtenció de recursos i la generació de compromisos per a dissenyar i executar les actuacions dels Plans de discapacitat i diversitat funcional. 

Enllaços relacionats:
Es presenta la diagnosi de la població amb discapacitat a Rubí en el marc de la mesa d'atenció a la diversitat Funcional. Rubi.cat   
Les discapacitats motrius, les més comunes a Rubí. Elperiodico.cat

La població a Rubí compta amb certificat de discapacitat. Diariderubi.com 
El 5,4% de la població rubinenca disposa d'un certificat de discapacitat. Radiorubi.fm

Montserrat Martínez Melo
Cap de Metodologia i Estudis en Acció Social de la Fundació Pere Tarrés