1 d’octubre, dia Internacional de la gent gran

L'1 d’octubre és el dia que l’Organització de les Nacions Unides (ONU) establí com a dia internacional de les persones grans. L’ONU va determinar aquesta data, l’any 1990, amb la finalitat de sensibilitzar la visualització d’aquest col·lectiu a la població.

Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS),en l’actualitat el número de persones més grans de 60 anys és de 600 milions i els nous escenaris demogràfics estableixen que el 2025 es dupliqui aquesta dada i el 2050 s’arribi a dos mil milions. A Catalunya, segons l’Idescat (2014), el percentatge de persones grans és del 18,3%; dada  que es preveu que augmenti de manera exponencial en els propers anys.

L’ONU ha estat un dels organismes rectors que ha contribuït  a la millora de la qualitat de vida de les persones grans, especialment en els països desenvolupats i en vies de desenvolupament.  Les dues assemblees mundials, la de Viena (1982) i Madrid (2002), han propiciat canvis en les politiques socials adreçades a la gent gran i de manera especial a les discapacitades. El seu paper ha facilitat la creació de serveis més especialitzats i posar de relleu les necessitats heterogènies d’un col·lectiu que avarca més de 40 anys: dels 60 a més de 100. 

Tot i els esforços realitzats per l’ONU i els organismes oficials, els prejudicis i les conductes discriminatòries entorn a les persones grans segueixen persistint.  Un dels investigadors que va evidenciar aquest actitud enfront a la gent gran va ser Robert Butler. Butler (1968) va definir el terme ageism, traduït per edaisme, gerontofobia o edadisme, com  la discriminació contra les persones grans basant-se en altres tipus de discriminació com la sexual i la racial.  El dia Internacional de la gent gran és una bona data per prendre consciència d’aquest fet i lluitar perquè aquests prejudicis que, a dia d’avui encara estan tan present en la nostra societat, desapareguin promovent la igualtat d’oportunitat, la cohesió i la integració de totes les persones en la societat.

Des de la Fundació Pere Tarrés, i més concretament des de Formació,Consultoria i Estudis procurem que cada dia sigui el dia internacional. Els estudis, com el que recentment s’ha  presentat sobre “Envelliment actiu i persones en situació d'aïllament” i la dotació de competències  per tractar els prejudicis entorn a la gent gran i filosofies d’intervenció basades en  l’autocura i l’autonomia de la persona en són dos exemples. Són eixos centrals de la nostra intervenció. Concretament, una de les línies que estem treballant de valent és la de dotar als professionals que estan a primera línia de l’atenció directa de recursos, tècniques i coneixements perquè en la seva futura intervenció sociosanitària en centres socials fomentin actituds d’autonomia, de foment de la salut en un sentit més global, l’autodeterminació, l’empoderament de la persona gran institucionalitzada i que la participació sigui un pilar de la intervenció. Conscients que la nostra tasca és un petit gra de sorra però accions necessàries per contribuir que cada dia sigui el dia Internacional de la gent gran.     

Cristina Vidal

Cap d’estudis de gent gran de la Fundació Pere Tarrés 

Model d’Acreditació dels Serveis d’Atenció a les persones grans en situació de dependència

El passat 11 de juny es presentava en un acte públic a la Casa del Mar el Model d’Acreditació dels Serveis d’Atenció a les persones grans en situació de dependència de la Fundación Edad &Vida. En aquest acte, presidit pel conseller de Benestar Social i Família, l'Hble. Sr. Josep Lluís Clerias, va consistir en exposar les bases i els fonaments del model elaborat per Antares Consulting i la comissió de dependència i acreditació de la Fundación Edad&Vida.

S’entén per acreditació el procés pel qual els serveis es sotmeten a una avaluació per comprovar la seva idoneïtat en relació al compliment dels requisits legals i administratius que l’administració pública estableix. En l’aprovació de la llei de l’Autonomia Personal i Atenció a les Persones en situació de Dependència (LAPAD)- coneguda en la qüotidianitat com la llei de la dependència- s’establí un marc general pel desenvolupament del Sistema per l’Autonomia i l’Atenció a la Dependència (SAAD) en les diferents comunitats autònomes i en el qual es diu en diverses ocasions la necessitat d’ establir criteris i estàndards de qualitat en l’atenció a les persones en situació de dependència. En el any 2008, el Consell Territorial del SAAD acordà uns criteris mínims comuns d’acreditació per a garantir la qualitat dels centres i serveis del SAAD, publicats en la Resolució del 2 de desembre. Tanmateix, tres anys més tard, un percentatge important de comunitats autònomes , entre elles Catalunya, tenen pendent definir aquest model d’ acreditació; i és a través d’aquest acte que la Fundación Edad& Vida s’avança i proposa un possible model.

Segons Montserrat Cervera, responsable de l’elaboració del projecte i sòcia directora de Antares Consulting, abans de començar el disseny del model, s’inicià un treball de recerca per conèixer els models d’acreditació existents a Europea i en base els seleccionats i la realitat espanyola, s’elaborà aquest projecte que es presentà en la jornada en format llibre.

El Model d’Acreditació dels Serveis d’Atenció a les persones grans en situació de dependència es fonamenta, en gran part, amb el model anglès perquè els resultats obtinguts s’orienten a valorar l’atenció prestada a l’usuari i té en consideració l’acompliment de les exigències del usuaris en funció el nivell de dependència.

Aquest model que es presentà com un projecte dinàmic, que té en compte la realitat de cada centre, s’estructura al voltant de les diferents tipologies de serveis i en base els graus de dependència.

Un dels punts rellevants del model són els principis plantejats. Uns principis basats en la confiança entre els agents implicats, l’objectivitat i l’exigència ja que la finalitat del model es proporcionar els equipaments residencials i centres de dia la potestat de ser autònoms, responsables, crítics per autoavaluar-se en base el seu model de centre i en base a uns paràmetres preestablerts i sota la supervisió d’un organisme extern per verificar el grau d’acompliment.

El més interessant del model, al meu mode d’entendre, és la proposta de canvi de paradigma. Un paradigma més basat en la responsabilitat dels centres i orientat a l’atenció centrada en la persona, per defugir, una vegada per totes, de la cultura organitzativa basada en la seguretat. Una cultura organitzativa i assistencial més centrada en la promoció de la vida independent de la persona, entenent aquesta com la capacitat de decidir amb llibertat, per ella mateixa i reivindicar els seus drets i deures.

El model proposat per la Fundación Edad y Vida, en part, s’emmarca en una corrent que, cada vegada més, té més força com és la desinstitucionalització. Un moviment existent a Europa, especialment en el països de l'Europa del nord i en el qual s’aposta per polítiques social d'inclusió on les persones amb discapacitat o dependència no siguin excloses de la societat en institucions sinó que sigui la pròpia societat a través de la promoció de valors com el respecte, l’autonomia, la possibilitat d'elecció i la participació social com a principis fonamentals de la dignitat humana qui les aculli.

Qui desitgi conèixer amb més profunditat el model proposat per la Fundación Edad & Vida pot fer-ho en el següent link
http://www.edad-vida.org/fitxers/publicacions/Acreditacion_FINAL.pdf

Cristina Vidal Martí

Cap de departament de l’Àrea de Gent Gran de Formació, Consultoria i Estudis.Fundació Pere Tarrés.

La xarxa europea de reminiscència

A finals de novembre, es presentà a Barcelona la Xarxa Europea de Reminiscència. Un projecte dinamitzat i presidit per la Pam Schweitzer i en el què actualment onze països europeus en formen part. La finalitat de la xarxa és la promoció de la reminiscència com a tècnica d'intervenció en les persones grans ja sigui a persones que viuen un envelliment sa com patològic. 

Però, realment què és la reminiscència? Segons la promotora d'aquesta xarxa, la reminiscència és l'acte de recordar i compartir els records d'un mateix que formen part de la seva vida quotidiana. La reminiscència com a tècnica no només s'adreça el col•lectiu de la gent gran, encara que n'és un dels que més en gaudeix d'aquest recurs. 

Peña-Casanova (2005), un dels neuròlegs reconeguts del nostre país, afirma que la reminiscència és una manera d'activar el passat personal i constituir un record sistemàtic de les memòries antigues. És una manera d’activar el passat personal i això contribueix a un millor benestar de la persona. 

I quins són els beneficis de la reminiscència en la gent gran? Com a tècnica d'intervenció, la reminiscència pot contribuir a treballar diferents aspectes; tanmateix considerem que alguns dels més significatius podrien ser: mantenir la memòria a llarg termini i especialment l'episòdica, fomentar la comunicació grupal i el coneixement entre els membres del grup que participen en aquesta tècnica (professionals, voluntaris, familiars, ...), ajudar a la persona a tenir una millor percepció de la seva identitat i reduir el grau d'exclusió social de les persones afectades per una demència. 

Però, per quin motiu ressaltem aquesta notícia en aquest bloc? La Fundació Pere Tarrés des de Projectes Social conjuntament amb la Fundació Alzheimer Catalunya -promotora d'aquesta jornada de presentació de la Xarxa - altres organitzacions de serveis i amb el suport d'un projecte europeu i La Caixa realitzarem el projecte Making memories matter, memory boxes. Aquest projecte, dirigit per la Pam Schweitzer, es realitzà en el període 2004-2005 i consistí en ajudar a les persones amb demència a fer la seva pròpia caixa d'història de vida. El procés de construcció de la caixa s'iniciava en el moment que la persona malalta seleccionava els objectes i/o les fotografies personals i significatives que considerava que formen part de la seva vida. A partir d'aquests elements, i amb un suport d'un educador, es construïa un diorama o un espai en el qual la persona amb la malaltia distribuïa, segons el seu criteri, els elements escollits. Els participants explicaven la història de cada element de la caixa i amb el suport de l'educador expressaven la vivència i els fets viscuts. Aquest projecte en què es treballà la reminiscència com a eina vehiculitzadora per a la integració de les persones amb el seu entorn comunitari va ser un projecte enriquidor fonamentalment per tres motius: un primer va ser pel nombre d'agents implicats: participants, educadors i familiars; un segon relacionat amb la millora de la qualitat de vida de la persona malalta participant i de les relacions amb el seu familiar; i un tercer vinculat amb la seva repercussió del projecte. Com a projecte europeu, participaren altres països com a partners, i a través d'una exposició itinerant, es mostraren al públic totes les caixes d'història de vida realitzades.

  

Fa gairebé tres mesos, l'octubre de 2011, el museu Esbaluard, museu d'art modern i contemporani de Palma, acollí un projecte similar promogut per les residències del Consell de Mallorca de Felanitx, Sa Pobla, la Bonanova, la Llar d’Ancians de Palma i la Llar i Centre de Dia Reina Sofia. Aquest projecte tenia com objectiu principal millorar les relacions entre els residents i professionals a través de la confecció de caixes d'història de vida i la promoció de la reminiscència. La proposta que va aparèixer en el sí del Consell va ser tutoritzada a través d'una acció formativa que impartirem des de Formació, Recerca i Consultoria de la Fundació Pare Tarrés. 

Cristina Vidal Martí

Cap de departament de l’Àrea de Gent Gran de Formació, Consultoria i Estudis.Fundació Pere Tarrés.
[més informació]

Reflexions entorn a la soledat en gent gran

Fotografia: Paco Guirao

El passat mes de novembre se celebrà la Jornada Internacional de soledat, aïllament social i solitud en la vellesa, organitzada per Amics de la gent gran a l’auditori de CX La Pedrera de Barcelona. 

L'objectiu de la jornada, segons els organitzadors, era entendre les causes i conseqüències de la soledat en les persones grans. Sota el títol Aïllament social i solitud en la vellesa, la jornada s'estructurà en quatre grans eixos: diferents tipus de solitud; les causes de l’augment d’aquest problema en les persones grans i en la societat en general; l’impacte que genera tant a nivell individual com col·lectiu, i les experiències públiques i privades de lluita contra aquest fenomen.

Aquesta jornada, pionera per abordar un tema d'una gran repercussió en la gent gran i de poca visibilitat social, aportà nous coneixements i noves maneres de veure aquest fenomen.

Una de les aportacions interessants de la jornada va ser a càrrec de la psicòloga Louise Hawkley, directora associada del laboratori de neurociència social de la Universitat de Chicago. Hawkley establí que la soledat no desitjada s'associa a un alt risc de mortalitat, ja que no és un sinònim d'estar sol sinó que és un sentiment i, com a tal, té una incidència directa en la salut de la persona. A través d'un estudi longitudinal a 229 persones d'edats compreses entre els 50 i 68 anys, Hawkley i un equip d'investigadors de la salut, establiren que la soledat té conseqüències físiques i emocionals en les persones grans que experimenten el fenomen. A nivell físic, observaren un augment de la pressió arterial que pot generar complicacions cardiovasculars, un increment de la sensació del dolor físic, dificultats en la conducta de la son i un augment de cortisol a les primeres hores del dia (hormona produïda per la glàndula suprarrenal que s'allibera davant de situacions d'estrès o d'alerta). I a nivell emocional, la soledat té conseqüències en l'estat anímic i, a la vegada, dificulta a la persona l'adaptació al seu dia a dia i amb l'entorn més immediat.

Odile de Laurens de l’Observatori de la Fondation de France, una altra conferenciant, apuntà algunes de les possibles causes de la soleda, posant en relació la pobresa i l'aïllament social. A través d'un informe realitzat a França l'any 2010, anomenat Les soledats a França, des de l'observatori constataren que les persones amb rendes baixes tenen més possibilitat de patir aïllament social i com a conseqüència sentir més la soledat. Relacionada amb aquesta intervenció, Àngel Castiñeira, director de la Càtedra del departament de Ciències Socials de la Universitat Ramon Llull, va demanar a les administracions públiques que la crisis econòmica no suposi un retrocés en les polítiques socials, ja que aquesta situació podria agreujar més el fenomen i les seves possibles conseqüències en la nostra societat.

En relació a quines causes podrien explicar l'augment de la soledat, Gerdt Sundström, especialitzat en polítiques socials i la seva incidència en les famílies i les persones, aportà coneixements comparatius entre la gent gran sueca i la espanyola. Afirmà que la gent gran espanyola té una percepció més alta de la soledat respecte la sueca. Tot i que aquesta percepció, el nombre de persones soles que viuen a Espanya és inferior que a Suècia. Sundström explicà que els canvis socioculturals relacionats amb les estructures familiars, els valors que s'atribueixen i les polítiques socials podrien ser arguments per aquesta percepció.

Reportatge 'Les veus de la soledat' produït per Amics de la gent gran

En definitiva, aquesta jornada celebrada a l'auditori de CX La Pedrera va ajudar als assistents a apropar-se més, a conèixer les causes i conseqüències de la soledat. Un fenomen que pateixen milers de persones grans en el nostre país i que necessita ser abordat des de diferents punts de vista. L'organització de l'acte, conscient de la duresa i polièdrica visió del fenomen, va combinar amb la jornada les exposicions dels experts i investigadors, el visionat de vídeos amb testimonis reals i una performance.

Cristina Vidal

cap de departament de l'àrea de gent gran de Formació, Consultoria i Estudis de la Fundació Pere Tarrés

[més informació]